traducció - translate - traducción

31.8.17

I com caram es pensen que les podran retirar, les urnes?

«I no se n'adonen que si ho fan hauran de retirar-les totes vuit mil i les que puga haver-hi de més? Perquè si se'n descuiden una el resultat d'aquella sola urna serà el resultat del referèndum»



Vicent Partal


El PSOE va dir ahir que era partidari de retirar les urnes del referèndum del primer d’octubre, aplicant la teoria que si saps que una cosa es farà servir per cometre un delicte l’has de llevar abans el delicte no es cometa. Jo tenia un cert respecte per Margarita Robles, malgrat tot, però ahir li’l vaig perdre completament. No solament perquè la vaig veure arrenglerada amb la dreta més extrema, sinó sobretot perquè vaig sentir com negava els principis que sempre havia defensat. Per exemple, que has de jutjar els fets i no les intencions. Ja fa anys que vaig pronosticar que el PSOE acabaria en aquest pou tan profund on s’ha instal·lat. Em sap greu haver-la encertada tant.

Siga com siga, la polèmica és força interessant. El PP està completament desconcertat. No sap què fer. Al govern espanyol hi ha una divisió profunda sobre la manera d’actuar. I l’estat, els alts funcionaris, les plomes desbocades i les classes extractives viuen en estat de xoc des de dissabte, quan sembla que a l’últim van entendre que el país de fantasia que els venien Jorge Moragas i Alícia Sánchez-Camacho era simplement un bluf. L’espectacle de Xavier Albiol invocant el 155 quan el seu partit ja ha dit que no el podia aplicar ho explica tot. Quin descontrol i quin poc rigor…
Però si realment els ha passat pel cap de retirar urnes i això no és tan solament propaganda, aleshores és que han perdut el senderi. Perquè com pensen fer-ho? Qui hi enviaran, a retirar-les? Si comptaven amb els Mossos ja haurien de saber que ells mateixos han barrat el pas a qualsevol possibilitat després d’haver-los omplert de ‘merda’ –Trapero dixit– mentre el país els omplia de flors. I doncs què? Com pensen retirar-les, 8.000 urnes repartides per 948 municipis? Amb quina força pública? S’atreviran a enviar algú a endur-se-les sabent que les forces policíaques de Catalunya les defensaran i els votants també? Què faran quan se n’emporten una i n’aparega una altra, amb tota la premsa mundial mirant-s’ho? I no se n’adonen que si ho fan hauran de retirar-les totes vuit mil i les que puga haver-hi de més? Perquè si se’n descuiden una el resultat d’aquella sola urna serà el resultat del referèndum.

Però, sobretot, i després què? Què es pensen que passarà amb les relacions entre Catalunya i Espanya al cap d’una hora, d’un dia, d’un mes, d’un any, d’una dècada?

Font: I com caram es pensen que les podran retirar, les urnes? | VilaWeb


Pots seguir Boladevidre



Share/Bookmark

30.8.17

JxSí i la CUP pacten aprovar les dues lleis de desconnexió i convocar l'1-O la setmana vinent

Els grups independentistes preveuen que el decret de convocatòria se signi just després de la publicació de la norma del referèndum

L'independentisme planifica l'estratègia per tirar endavant la consulta vinculant just abans que els mecanismes de l'Estat s'activin per frenar-lo

Forcadell ajorna l'admissió de la llei del referèndum i desconcerta tant l'unionisme com la CUP


"Hem arribat al moment en què és necessari dir i fer les coses al mateix temps". Aquesta frase ha fet fortuna entre els dirigents independentistes al llarg dels últimes dies quan aborden una qüestió nuclear: quan i com aprovar les lleis de desconnexió i, per extensió, quan i com convocar el referèndum sobre la independència previst per a l'1 d'octubre. Segons diverses fonts consultades per NacióDigital, la previsió és que la setmana que ve "es precipiti tot". Què vol dir, això? Que es treballa amb l'escenari d'aprovar les dues lleis de ruptura -la del referèndum i la de transitorietat jurídica- i, el mateix dia -dimecres o dijous- convocar la consulta vinculant.

La situació ha estat abordada per les cúpules dels partits implicats -el PDECat, ERC i la CUP-, i està coordinada amb el Palau de la Generalitat. La discreció pública, de moment, és total. El conseller de la Presidència, Jordi Turull, ha evitat fer qualsevol concreció sobre el full de ruta durant la roda de premsa posterior al consell executiu, i no ha detallat si la tramitació de la desconnexió es farà via decret llei del Govern o bé a través de l'article 81.3 del reglament de la cambra. Es tracta d'una via que permet -si ho demanen dos grups- alterar l'ordre del dia d'un ple del Parlament per tal d'incloure-hi un aspecte concret. L'opció del decret llei, en aquests moments, és l'últim recurs, però ningú -ni tan sols el Govern- s'atreveix a descartar-la definitivament.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

29.8.17

Les primeres passes de la primera Catalunya independent

El comte de Barcelona rep el vassallatge dels barons de Caracassona / Font: Viquipèdia
Marc Pons 

En el reportatge de diumenge passat (20/08/2017), “La primera independència de Catalunya. Una qüestió de pactes”, s'explicava que una de les causes d'aquella desconnexió va ser el canvi de la dinastia regnant a França. Els pactes personals de vassallatge entre els Carolingis, la dinastia deposada, i els Bel·lònides, la nissaga comtal de Barcelona, que articulaven la relació entre el poder central i els territoris de la frontera meridional, quedaven sobtadament trencats amb la irrupció dels Capets al tron francès. La coronació d'Hug Capet, el primer d'una dinastia que regnaria 341 anys, va comportar molts canvis, a tots els nivells, més enllà de la independència de facto catalana, que contribueixen a explicar-la i a entendre-la. La dinastia Capet, més endavant, Anjou, restaria, exclusivament, com a regnant de França i desplaçaria la capital del seu particular imperi a París. Amb l'entronització dels Capet sorgien França, estrictament, i Catalunya.
El primers mapes de França i de Catalunya
Una de les conseqüències de l'entronització dels Capet va ser la liquidació de l'Imperi carolingi —el precedent més remot de l'actual Unió Europea—, que havien construït Carlemany i la seva cancelleria dos segles abans. La dignitat imperial va quedar reclosa dins un trencaclosques de principats centre-europeus semiindependents que, vuit segles més tard, serien unificats per força per crear l'actual Estat alemany. Els Capet restaven com a sobirans de la part del territori imperial que, aproximadament, emmarca l’hexàgon francès actual, però amb la particularitat que aquells sobirans francesos no prestarien jurament de vassallatge a l'emperador, o al que quedava de l'Imperi. El primer mapa de França s'afirmava sobre els dominis dels Capet i dels comtes territorials de l'antiga Gàl·lia romana que els havien renovat l'homenatge, el compromís de patronatge, que tenien amb els Carolingis. Els comtes catalans no hi van ser presents.

Mapa d'Europa als segles X i XI / Font: Gifex. World Maps and Satellite Photos

El repartiment del poder
El canvi del dibuix del mapa europeu no en seria l'única conseqüència. La fragmentació de l'Imperi carolingi impulsaria, també, un canvi de sistema. La revolució feudal, que tenia molt de feudal i molt poc de revolució, consolidaria el sistema de vincles personals entre poderosos. Però en detriment, i molt, de l'autoritat reial en benefici de les classes dominants. Un redibuix de les jerarquies, que s'explica per l'ambició de les classes inicialment subordinades a la figura del rei. Els poderosos de les espases, de les destrals, de les piques i de les cotes de malla —la classe militar que ocupava càrrecs— mesuraven la seves forces amb paràmetres de violència. En la Catalunya de la desconnexió, els barons van desafiar l'autoritat comtal, tal com els comtes francesos estaven fent amb els primers reis Capets. La Catalunya de l'any 1000 no era més que una reproducció a escala del procés de feudalització que afectava França i tot Europa.
Comtes independents en lloc de reis sobirans
El resultat va ser que els comtes catalans van conservar el prestigi però no l'autoritat. I la traducció d'això és que, a partir de llavors, un baró de primera podia reunir més forces, i per tant, més poder, que el comte. I que un baró de segona podia fer el mateix respecte a un de primera. La feudalització va convertir els sobirans reis, ducs o comtes en coordinadors del poder. I això explica per què el segle següent, la centúria del 1100, trobem comtes i ducs, dependents o independents, més poderosos que reis. No seria fins liquidada l'Edat Mitjana (després del 1500) que es recuperaria la jerarquia dels títols. Aquesta podria ser una de les diverses hipòtesis que explicarien per què els comtes independents de Barcelona no van optar a la condició de reis. No els calia per afirmar la seva independència, que vol dir que no tenien cap patró per damunt de la seva testa, ni els barons que van donar suport a la desconnexió ho haurien consentit.
L'escudella de comtes, reis i ducs
Tot i que no està directament relacionat amb el tema, aquestes idees van molt bé per posar llum sobre la perversa mentida, convertida en dogma, que afirma que Catalunya, en el decurs de la història medieval, només va ser un simple comtat del regne d'Aragó, una simple dependència administrativa del poder aragonès. El sistema feudal va convertir comtes i ducs independents en personatges tant o més poderosos que els seus reis veïns. Els comtes independents de Barcelona o els de Flandes, amb tota la seva corrua de vassalls i de vassalls dels vassalls, van arribar a reunir una capacitat d'acció armada molt més gran que la dels reis d'Aragó o de Borgonya. Per no esmentar el dux de la República de Venècia, militarment més poderós que els reis de Croàcia o d'Hongria. Però Borrell, en el moment de la desconnexió, no aplegava prou forces per fer front a un eventual conflicte militar amb Hug Capet i la seva extensa corrua de vassalls.

Mapa dels comtats catalans l'any 1000 / Font: Enciclopèdia
L'aposta romana
Per aquest motiu Borrell se'n va anar a Roma. Llavors Europa ja estava dividida en dos grans blocs polítics; més o menys com passaria, quasi mil anys després, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. A l'alba de l'any 1000 Europa estava dividida entre el bloc imperial i el bloc pontifical. La dicotomia emperador/pontífex era l'equivalent medieval de la dicotomia contemporània Roosevelt/Stalin o Einsenhower/Khrusxov. I Borrell va fer una mica el que Castro va fer a Cuba el 1960. Se'n va anar a Roma i va sol·licitar al pontífex passar a formar part de la seva òrbita política. Hauria pogut anar a Pamplona. Llavors el rei navarrès Sanç havia reunit tots els dominis cristians peninsulars —independents, per descomptat— i s'havia convertit en un poder alternatiu —el “no-alineat” medieval. Però Borrell i els seus barons devien pensar que amb la desconnexió ja feien història i que el proverbial “a poc a poc i bona lletra”, tan català, era el que tocava en aquell moment.
La vocació europea
Els barons de Borrell eren “romanistes” —no podien ser altra cosa. El feudalisme, l'erosió del poder reial, no havia triomfat a la península Ibèrica. “Spain is different” no ho va inventar Fraga Iribarne. Els reialmes cristians peninsulars es van impermeabilitzar a la revolució feudal que escombrava Europa, inclosos els comtats catalans. I a Pamplona, el rei havia afirmat el poder posant els barons al racó de pensar. L'aliança amb el pontificat era la sortida natural a la desconnexió. Va reforçar el projecte. Borrell i els seus successors van aconseguir traçar polítiques d'aliances amb els comtes occitans, amb el propòsit d'apartar-los del vassallatge que mantenien amb els Capets francesos i aplegar el patrimoni comtal dels primers Bel·lònides, els avantpassats de Borrell, que, abans de fragmentar l'herència, governaven des de Carcassona fins a Barcelona. Ho podien fer perquè el Capet ja no era el patró i perquè el pontífex els animava a fer-ho.

L'imperi català d'Occitània / Font: Fundació d'Estudis Històrics Catalans
La projecció marítima

La relació entre el pontífex i els comtes catalans no era de vassallatge. Era una aliança mútua que, naturalment, comprometia especialment el Pontificat com a superpotència que era. Però l’interès de Roma no era tenir un nou vassall als Pirineus. Sí que el tenia, però en el cas dels catalans, no era la prioritat. El Pontificat ambicionava un aliat polític i militar, una potencia naval emergent, al quadrant del golf del Lleó per conquerir Mallorques, Sardenya i Sicília, llavors en poder dels musulmans, i Còrsega i els ports del Llenguadoc, seriosament amenaçats per les forces de la mitja lluna. Aquesta era la part fonamental del pacte. Activar la conquesta de territoris musulmans sense el concurs imprescindible del Pontificat. Els primers passos que va fer la primera Catalunya independent anaven adreçats cap al nord i cap al mar. Per raons òbvies, les seves elits, els barons i els batlles, no van tenir mai la vista posada al projecte peninsular hispànic.
Imatge principal: El comte de Barcelona rep el vassallatge dels barons de Caracassona / Font: Viquipèdia


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

27.8.17

Miserables

l'article original no porta fotografia. La foto és responsabilitat de l'autor del blog
Jordi Creus
Jordi Creus (Tremp, Pallars Jussà, 1964) és historiador. Actualment és l'editor de la revista Sàpiens. Enamorat dels Pirineus, ha escrit llibres de diversa temàtica: des de novel·les negres rurals fins a memòries de les lluitadores antifranquistes.

Recorden aquella tarda de l’11 de març del 2004? Recorden que a primera hora del matí diversos atemptats simultanis a Madrid havien rebentat quatre trens i havien acabat amb la vida de 191 persones? Recorden el ministre Àngel Acebes, convertit des d’aquell dia en el símbol de la indecència? El recorden mentint, quan els combois encara estaven plens de cadàvers? El recorden, a ell, a Eduardo Zaplana i a José Maria Aznar, quan intentaven manipular la realitat davant d’una societat commocionada? 

Recorden les masses de gent envoltant els locals del PP i exigint la veritat? Es recorden a vostès indignats per una manipulació tan barroera, desesperada i  immoral? Recorden que el respecte que aquell govern sentia per les víctimes era increïblement petit davant de la perspectiva que la realitat els fes perdre les eleccions?  


Recorden Pedro J. Ramírez? Recorden el llavors director del diari el Mundo, que durant mesos va bastir tota una trama per fer creure a l’opinió pública que, malgrat les evidències, tota aquella mortaldat era la punta de llança d’una conspiració roja i separatista per apartar el PP del govern? Recorden com elevava a la categoria de veritat irrefutable les declaracions del confident policial Trashorras, l’home que va vendre la dinamita als comandos islamistes? Recorden que aquest individu va explicar vuit versions diferents dels fets i que, un temps després, va reconèixer que havia mentit, i que la causa eren els diners que li pagava el diari el Mundo? 

Recordin bé tot això, totes aquestes mentides i tots els miserables que les van fer possibles. Recordin-ho bé tot, perquè la nova matança islamista, aquest cop a Barcelona, ens els ha tornat a posar en primer pla. A ells i als seus substituts. L'any 2004  era, deien, una conspiració que involucrava des de sectors independentistes i del PSOE a funcionaris de la policia i militants d’ETA. Tots units, barrejats, per fer caure el govern del PP encara que el preu fossin prop de 200 morts innocents.  

Recordin-ho bé perquè tota la maquinària s’ha tornat a posar en marxa. I avui, al centre de la conspiració hi ha el procés independentista català. En aquest sentit cal entendre les penoses editorials d'El Mundo i El País de la setmana passada (no sé com no van fer una editorial conjunta, ja que el diari de la dreta i el de la presumpta esquerra espanyola deien bàsicament el mateix). O l’"exclusiva" que va piular Enric Hernández, director d'El Periódico, quan els morts encara jeien sobre les rajoles de la Rambla. O les informacions amb ferum de claveguera de La Razón, l’ABC o múltiples diaris digitals, emissores de ràdio o cadenes de televisió que algun dia havien estat serioses.

Recordin-ho tot molt bé, perquè l’ofensiva no ha fet més que començar i la seva superioritat mediàtica és esborronadora. Per tant, preparin-se per sentir per boca d’aquest periodisme d’Estat bajanades que no haurien ni imaginat: que els gihadistes assassins de Barcelona i Cambrils eren, alhora, independentistes. O que Colau és corresponsable dels crims. O que Junqueras s’ha convertit a l’islamisme més radical i resa cada dia a la mesquita de Sant Vicenç dels Horts. O que tota la culpa dels atemptats a casa nostra la té la inestabilitat que provoca el procés, com si a París, Londres, Niça, Madrid o Sant Petersburg hi hagués algun procés independentista que permetés explicar les matances. O que, malgrat tot el que hem vist aquests dies, en realitat els mossos d’esquadra han fet de manera pèssima la seva feina i cal que siguin substituïts per la guàrdia civil per tal de restaurar l’ordre i la seguretat. O que... 

Catalunya i les seves institucions han respost a l’embat dels terroristes com ho hauria fet un estat. Un estat que funciona. El poble català porta anys sortint al carrer de la manera més democràtica i pacífica possible per demanar poder decidir el seu propi futur. I això, precisament, és el que intentaran desvirtuar en els propers dies i setmanes a través d’aquestes clavegueres. L’objectiu? Aturar el referèndum de l’1 d’octubre. Un referèndum que cal fer ara més que mai. Alterar el full de ruta consensuat per la majoria del parlament català a causa de l’agressió d’un grup terrorista és donar la raó als violents. Mantenir-lo i votar en pau és mostrar la fermesa necessària. És un "No tenim por" en majúscules. Contra la mort i la mentida.   



Font: Jordi Creus - Miserables | NacióDigital

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

26.8.17

El director de la Intel·ligència antiterrorista va dirigir el boicot informatiu als Mossos | Público

La descoordinació entre els cossos policials que ha sortit a la llum després dels atemptats jihadistes a Catalunya té el seu origen en el bloqueig informatiu al que Interior va sotmetre a les forces de seguretat durant el mandat de Fernández Díaz. D'aquesta època de 'brigada política' i Operació Catalunya resta un protagonista: José Luis Olivera, actual director de l'CITCO i abans cap del Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista que va bloquejar l'accés dels Mossos a les bases de dades

Imatge distribuïda fa un any per l'Estat Islàmic sobre Loos objectius del terrorisme gihadista en el qual s'incloïa la Sagrada Família de Barcelona.
CARLOS ENRIQUE BAYO


Eren els temps del ministre Jorge Fernández Díaz i de les seves converses gravades al seu despatx oficial d'Interior -que Público va revelar en exclusiva- , de la conspiració contra polítics i partits independentistes catalans -que va confirmar fa poc la comissió d'investigació del Congrés dels Diputats -, de la consulta popular del 9-N contra la qual la brigada política va organitzar l'anomenada Operació Catalunya ...
Mentre tot això passava, un home de la màxima confiança del ministre dirigia el Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista (CNCA), i bloquejava l'accés dels Mossos d'Esquadra als bancs de dades policials sobre les trames jihadistes internacionals d'Europol (SIENA o SIRENE) i de la Interpol . Fins i tot, els negava la integració en el propi CNCA i fins i tot boicotejava les investigacions de la policia autonòmica catalana contra el gihadisme, com les de l'Operació Caront .
"És un despropòsit que s'aïllés així a una de les forces de seguretat" , subratlla a Público un comissari amb llarga experiència en la lluita contra el terrorisme islamista. "El responsable del CNCA hauria d'haver-li dit al ministre que aquesta estratègia era enormement contraproduent, perquè si un cos policial no pot consultar una base de dades, tampoc pot introduir-hi les seves investigacions, com a resposta molt humana de rebuig, i es creen compartiments estancs que només condueixen a la duplicitat d'esforços i a la des-coordinació ".
"Olivera sempre li deia 'sí' al ministre perquè així s'obria el camí cap a un altre ascens", diu un alt funcionari d'Interior
Però el llavors responsable de la coordinació antiterrorista, José Luis Olivera Serrano, "sempre deia 'sí, ministre' perquè sabia que així s'obria el camí cap a un altre ascens", afirma un alt funcionari del Ministeri de l'Interior que va conèixer des de dins aquesta etapa i és molt crític amb l'estratègia de fer-li el buit als Mossos en un camp tan sensible . Va ser en aquella etapa quan Fernández Díaz va proclamar, en referència a la policia autonòmica catalana:  "La lluita i la política antiterrorista han de ser d'Estat, i no es pot deixar en mans dels que no tenen el més mínim sentit d'Estat" (14 de maig de 2015).
Olivera -qui també va afirmar que aquest estiu "es pot estar molt tranquil [sobre l'amenaça terrorista global] dins d'Espanya" - feia servir en aquesta desafortunada profecia l'acrònim àrab (Daesh) del més conegut com ISIS (sigles en anglès de "Estat Islàmic de l'Iraq i Síria "), corresponent a" al-dawla al-Islamiyya fi l-'Irâq wa l-Sham ". Però la realitat és que no és en absolut un especialista en terrorisme islamista , com subratlla el comissari abans citat, qui domina l'àrab clàssic i l'àrab dialectal de la regió de Síria i Jordània en haver-se format durant mesos a la zona amb els serveis de intel·ligència israelians. Per a aquesta última data, Olivera ja havia estat ascendit a la direcció del recentment creat CITCO (Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat), producte de la fusió entre el CNCA i el Centre d'Intel·ligència contra el Crim Organitzat (CICO), convertint-se així en l'autèntic tsar de la lluita contra el gihadisme. Un lloc que ostenta en aquests moments i des del qual fa poc més de dos mesos ha afirmat, en una entrevista a OKdiario:  "El Daesh [l'autodenominat Estat Islàmic que s'ha atribuït la matança de les Rambles de Barcelona] pot tenir, si no els dies, potser els mesos comptats "
El grau d'Olivera a "Criminologia" va ser qualificat d ' "insuficient sens dubte" per la Secretaria General d'Universitats
De fet, l'únic títol amb què compta Olivera per dirigir el més alt càrrec de lluita contra el terrorisme és el de "graduat en Criminologia"que concedia la Universitat Rei Joan Carles, després d'un seminari a distància on-line d'un any de durada i només 60 crèdits. Un grau que ja no s'imparteix perquè la Secretaria General d'Universitats va qualificar el contingut del mateix d ' "insuficient sens dubte" tan sols per obtenir un títol de diplomat.
Per això, l'inspector de la Policia Nacional Jesús Andrés de Déu va presentar un recurs contra el seu nomenament com a director del CITCO, que finalment va ser desestimat pel Jutjat del Contenciós Administratiu número 3 de l'Audiència Nacional, adduint que  en les bases de la convocatòria per fer oposicions a aquest nou càrrec de Tsar de l'Antiterrorisme "no s'exigia efectivament cap títol específic o qualitat de doctor, llicenciat, enginyer , arquitecte o equivalent per a la seva provisió".
Diverses fonts policials i d'intel·ligència coincidents asseguren a Público que Olivera va ser l'executor, tant des del CNCA com després al capdavant del CITCO, de la política d'aïllament dels Mossos de les xarxes policials internacionals sobre terrorisme islamista . Estratègia que va enverinar les relacions entre la Generalitat i l'Executiu de Rajoy i que va ser iradament protestada des del Parlament de Catalunya i al Congrés pel portaveu d'Esquerra Republicana Gabriel Rufián.
No tenir vigilat l'imam de Ripoll va ser un clamorós error de la Intel·ligència Antiterrorista que dirigeix ​​Olivera
Després dels atemptats de Catalunya ha esclatat de nou la polèmica entorn d'aquest boicot nacional i internacional als Mossos -que per fi el nou ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, ha promès aixecar-a causa de l'clamorós error d'intel·ligència que va suposar no tenir vigilat l'imam de Ripoll que era el cap del comando. Un imam extremista que va estar pres a Castelló i anys abans havia estat vinculat amb el cap d'una altra cèl·lula islamista ... fets dels quals no tenien informació dels Mossos .
Interior fins i tot ha contraatacat acusant als Mossos d'haver desestimat un advertiment de les autoritats belgues sobre aquest imant. Però la comunicació d'un policia belga amb els Mossos era en realitat una petició d'informació -de la qual els agents catalans no disposaven perquè tampoc tenien accés a la base de dades del CITCO- i va haver de ser necessàriament a extraoficial ia títol personal perquè la policia autonòmica no està integrada en l'Europol.
Una altra polèmica sobre la manca d'accés dels Mossos a informació internacional sensible sobre grups terroristes es va desencadenar després de publicar-se que la mateixa Agència Central d'Intel·ligència (CIA) dels EUA els havia informat directament que havien detectat una amenaça gihadista concreta contra les Rambles de Barcelona . El mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ho va desmentir en el programa L'Objectiu d'Ana Pastor: "Les policies tenen relacions amb altres policies i les agències d'intel·ligència tenen relació amb altres agències d'intel·ligència", va explicar a la periodista.  "A una policia com els Mossos d'Esquadra ja ens agradaria tenir relació directa amb la CIA, però evidentment això no ha passat " .

Avisos i amenaces internacionals contra Barcelona
Pocs minuts després, Ana Pastor li preguntava directament a Olivera si s'havia transmès als Mossos alguna alerta d'atemptat, procedent de serveis secrets estrangers, sobre una amenaça gihadista contra Barcelona, i la seva resposta va resultar evasiva i inconsistent (vegi-a partir del minut 1 : 04: 00 d'aquest enllaç) .
Fonts properes als serveis secrets espanyols han confirmat a Público que tant la CIA com altres agències d'intel·ligència de països aliats havien advertit des de fa mesos que Barcelona era un objectiu prioritari dels grups jihadistes . Fins i tot es van produir amenaces directes en pàgines web islamistes, amb il·lustracions al·legòriques com la que encapçala aquest article, en la qual apareix la Sagrada Família, que s'acaba d'identificar com el blanc contra el qual inicialment pretenia atacar el comando , un pla frustrat per l'explosió accidental del seu arsenal a Alcanar (Tarragona, a 200 quilòmetres de la Rambla), que va causar la mort de l'imam.
Aquestes alertes de la intel·ligència internacional sobre l'amenaça gihadista contra Barcelona sí que van acabar arribant a coneixement dels Mossos, però sempre per vies extraoficials i informals, ja que el CITCO no els proporcionava informació.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

25.8.17

Dos països, dues realitats (Suso de Toro)

Dos països, dues realitats / MARTA PÉREZ / EFE


Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviada, un estrip aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d’aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.
Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa l’Aràbia Saudita principalment del wahabisme com un instrument de poder al món. És monstruós, però hem d’acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.
Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l’atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida: en el conflicte entre l’Estat i Catalunya, que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria la societat en una direcció o la contrària, però sí que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.
No podem saber si els atemptats mouran l’ànim i l’opinió de les persones que celebraran la seva diada nacional i que votaran l’1 d’octubre en un sentit o en un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per tothom: han aflorat les estructures d’un estat. Han catalitzat les partícules de l’ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s’ha fet sòlid.
La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d’un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el mateix país, Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les seves pròpies forces. I sola s’ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l’experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, ha conegut l’evidència que a la pràctica ja té un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des de si mateixos, no necessiten virreis colonials.
Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d’Espanya, evidentment ja és impossible i només queda l’enveja per a uns i per a d’altres l’admiració. Però s’imposa l’evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l’Íbex. Aquesta evidència entre l’opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir.
Els servidors d’aquest imperi de fantasia que somien a la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament un estat.
És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor de la societat. El millor s’ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut: que una cosa tan terrible hagi anat acompanyada d’un nou aflorament d’odi al català era previsible. Per molt que es vulgui ignorar, aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l’estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com sempre en els últims temps, han actuat de manera gairebé unànime al servei del PP i l’Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Mentre que repeteixen com lloros “ Yes, we can ” o “ Imagine”, són incapaços de repetir “No tinc por” i necessiten traduir-ho. I oculten sistemàticament l’actuació de la policia catalana, els Mossos, parlant de “ la policía ”, quan cada dia es delecten anomenant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicativa del que ha regit fins avui: l’ocultació, la negació i l’exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans els ho oculten, que aquest govern central ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d’altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d’autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d’irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d’això, però com que els lectors d’aquest diari sí que ho saben, no insisteixo en el que ja és sabut.
Mariano Rajoy i la política espanyola s’estan empassant en aquests moments un gripau molt gros, i els espanyols estan assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d’un país, i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els que armats amb la justícia de l’Estat com a arma particular pretenen l’empresonament i l’embargament de polítics catalans ¿encara somien a empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? ¿Amb quina autoritat ho farien? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i en un país que els és més estrany que mai? Enfront de l’autoritat colonial només hi ha lloc per a l’autoritat de la ciutadania, la que vota lliurement.

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.