traducció - translate - traducción

4.7.17

Vicent Partal i Salvador Cardús creuen que la independència no té marxa enrere

Els periodistes Vicenç Partal i Salvador Cardús, a la porta de VilaWeb, on es va fer la trobada Foto: ORIOL DURAN
GRAU - BARCELONA
L’alternativa més lògica que tenen per evitar la independència és fer una crida per votar no en el referèndum
El que és revolucionari és la situació que vivim. Encara que es volgués fer marxa enrere, no podríem
M’irriten els que parlen d’un suposat processisme, perquè demostren una falta de confiança no justificada
Arribarà el dia del referèndum i el farem. Per l’endemà està tot preparat, fins a un punt que sembla excessiu.

Dues primeres espases del món periodístic. Dos periodistes que han reflexionat sobre el país, el seu passat i el seu futur. Dos analistes de la realitat especialitzats en els processos d’independència. Vicent Partal n’ha viscut nou. Salvador Cardús ha estat membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que ha preparat en paper el que ara estem vivim al carrer. Estan avesats a parlar de tot això que hem anomenat “el procés”. “Se n’ha fet molta broma –diu Partal–, però el que fa fort el procés és això: que és un procés, no una cosa que passa un dia i que provoca un trencament monumental.” Partal defensa que el procés d’independència està en marxa, almenys des del 27-S, “quan l’independentisme agafa el poder”. “Recordo la frase del president Puigdemont: «De la postautonomia a la preindependència.» Doncs ja estem en la preindependència.” Cardús s’hi afegeix per assegurar que el que era difícil era convertir-ho en un procés: “Calia que fos un procés, no un rampell o una aspiració d’un contingut emocional fort. Calia polititzar-ho, en el bon sentit de la paraula.” El sociòleg recorda que una de les accepcions de procés implica que hi ha un camí predissenyat, però assegura que el que vivim té una dimensió d’aventura, de descoberta. “I això és bo. M’irriten els que parlen d’un suposat processisme, perquè mostren una falta de confiança no justificada vistos els riscos que han pres els que ho han organitzat.” Els dos periodistes tenen clar que som en un punt de no-retorn. “Això s’acabarà i acabarà bé. I, si no acaba bé, voldrà dir que no s’ha acabat”, reitera Cardús, que recorda que tenim data i pregunta. “I després del referèndum, hi haurà un procés constituent, unes eleccions i un referèndum sobre la Constitució.”

Partal i Cardús coincideixen que existeix una ignorància profunda entre alguns analistes sobre com es produeixen els canvis al món. “Perquè una cosa d’aquestes dimensions sigui percebuda per la societat internacional com a seriosa, necessita un procés”, assegura. I Cardús recorda que els primers que hem canviat som nosaltres. “No va aparèixer un dia la Mare de Déu i ens va dir: «Sereu independents.» No tothom ha anat a la mateixa velocitat, però hi ha molta hipocresia en la majoria de crítiques o, més ben dit, posicions esteticistes.” El sociòleg creu que el procés que s’ha fet a Catalunya i al món s’ha fet raonablement bé. “L’hauria d’haver fet Espanya, que és l’única que no s’ha sabut moure i que no ha entès encara que això no és un suflé ni una febrada.” Partal s’hi afegeix amb contundència: “Espanya té una incompetència natural per fer front a aquesta mena de coses. Si analitzes com s’ha comportat amb les colònies, veus que ha estat un autèntic desastre.” Partal explica que a l’Europa contemporània hi ha hagut dos models d’independència: l’occidental i l’oriental. En el primer, que és el de Noruega i Escòcia, i el del mateix Brexit, és un model en què, quan es proposa el procés d’independència, l’estat identifica el procés, l’aïlla i després dialoga sobre com el pot resoldre. En el model oriental, el de l’URSS i Iugoslàvia, l’estat nega la realitat, ho emmerda tot i rebutja la possibilitat d’acord. El resultat és el col·lapse, en contraposició amb la continuïtat del model occidental. “El gran tema –insisteix Partal– és que fins ara els països orientals no eren democràtics. La singularitat del procés català és que, per primer cop en un país formalment democràtic, hi ha un comportament oriental [de l’Estat].” A partir d’aquí, Cardús rebla el clau. “El problema el tenen més ells que no pas nosaltres. No ho poden entendre, perquè, si fessin l’esforç de fer-ho, el seu món s’enfonsaria.” Cardús ho explica: “Em va escriure un senyor per dir-me que, si ens independitzéssim, seria com si li tallessin el braç. «Doncs aquest és el problema: que jo no soc el seu braç», li vaig dir.”

Però què farà l’Estat? Per Partal, la qüestió no és com farà el referèndum Catalunya, sinó com el pensa evitar l’Estat. De fet, diu, la manera més efectiva seria fer una crida a votar no i guanyar el referèndum, però creu que ells mateixos es complicaran la vida i uns faran una crida al no i uns altres, al boicot. Mobilitzar la força pública seria una possibilitat que Partal no preveu. “Estic molt tranquil. Abans del 9-N va passar el mateix. I tenien coses preparades, ho ha dit Margallo.” Salvador Cardús analitza que, en els darrers 25 anys, Europa ha viscut canvis polítics d’una gran magnitud i no hi ha hagut possibilitat d’evitar-ho. Com el mur de Berlín, que la vigília deien que era impossible. I va caure. “Em fa pensar en aquell locutor esportiu, en García, que explicava l’atac avançat d’un equip a porteria. Quan un defensa es va escapar sol cap a la porteria contrària, va començar a cridar: «¡Que se va, que se va...!» I ningú el va aturar. Estem en aquesta situació. Que corrin, que no ens atraparan.” Anècdota al marge, valora que suspendre l’autonomia té riscos. “Què faran? Trauran els diputats del Parlament, faran un directori civil com en la dictadura de Primo de Rivera, posaran un governador que es dirà Millo... I quant temps ho aguantaran? Un any? Dos? Cinc? Hi ha decisions que saben que no les poden prendre.” Ho té clar: “Arribarà el dia del referèndum, el farem i sabem què farem l’endemà. Tot està preparat.”

Partal intervé per reivindicar el paper del CATN i la feina que hi va fer Cardús. “He viscut molts processos d’independència i cap estava preparat com aquest.” Cardús hi afegeix que la gran virtut era que “no era un consell d’independentistes”. “Tot estava pensat des del rigor jurídic. Va ser un treball contingut, poc abrandat, i després el govern ha anat per feina.”

En tota conversa sobre el procés, surt el tema de les discussions entre independentistes. Partal té una teoria: “Quan era marxista poc ortodox, m’interessava molt el situacionisme italià, que defensava que el que és revolucionari és la situació. I nosaltres estem en situació revolucionària. No hi ha marxa enrere i ningú se’n pot despenjar.” Cardús recorda la feina de tanta gent i defensa que el fracàs de l’Estatut, la liquidació de la generació de polítics que el van fer, la consulta d’Arenys, la retirada de Mas i l’arribada de Puigdemont són elements clau per entendre el que ha passat. “Ha sortit bé, la designació de Puigdemont va ser com d’inspiració divina, s’han vençut els recels amb ERC, i la CUP ha entès el moment.”

I parlem de la gent. “Això és un moviment que ha sortit de la base”, diu Partal, però cal no oblidar els intel·lectuals que hi han donat contingut ni els polítics que s’han escoltat la gent. Cardús insisteix que el gran error d’Espanya va ser intentar aprofitar la derrota de l’Estatut per humiliar Catalunya i posar fi al problema català. “Des de Guerra passant el ribot fins a Sáenz de Santamaría qualificant l’independentisme de “murga” i de “llauna”, tot van ser factors necessaris per provocar un canvi de mentalitat, de desenganxament.” I les xarxes socials, sense les quals, segons Cardús, tot hauria estat més difícil en un moment en què els mitjans de comunicació hegemònics han girat l’esquena al país. Cardús considera que un element a estudiar en el futur és l’humor. “Surt Santamaría i en trenta segons hi ha mems. Fotre’s de l’adversari ens ha fet superar les pors i apoderar-nos. Això ha debilitat el rival, que ja no fa por.”

Un altre aspecte, per Partal, és la contemporaneïtat del moviment. “El món és l’adequat. Els països bàltics tenien al davant la segona potència nuclear del planeta. Allò era difícil. Avui tenir un estat és molt més barat. Cal estudiar per què Hong Kong, Escòcia i Catalunya, tres pobles cosmopolites, s’adonen que els cal un estat per frenar els efectes de la globalització. El que fem és contemporani. Cardús hi afegeix que l’endemà de la independència ens continuarem llevant d’hora per anar a reballar i no passarà res de dramàtic. M’equivoco preguntant si són optimistes. Cardús diu que procura analitzar-ho des d’un punt de vista racional, que està esperançat amb el procés i que hi confia. I Partal es rebel·la contra l’etiqueta d’optimista: “He llegit molt i he viatjat a molts països que feien la independència. Soc analista i per això dic el que dic.” Acabem. Em sento més optimista.

SALVADOR CARDÚS
“No hi ha marxa enrere: s’acabarà i acabarà bé”
“Els primers que hem canviat som nosaltres, i això necessitava temps. A Espanya no ho poden entendre, perquè, si ho fessin, el seu món s’enfonsaria”
“L’Estat es va equivocar volent aprofitar l’Estatut i el Constitucional per humiliar Catalunya i posar fi al problema català”


PERIODISTA I ESCRIPTOR. DIRECTOR DE VILAWEB
“Tot està en marxa, ja estem en la preindependència”
“L’Estat espanyol té una incompetència natural per fer front a aquesta mena de demandes”

“La qüestió no és saber com farem el referèndum nosaltres, sinó com el poden evitar ells”

Font: El Punt Avui - Vicent Partal i Salvador Cardús creuen que la independència no té marxa enrere | Grau | Barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.