traducció - translate - traducción

7.7.17

QUI SÓN ELS "100 DEL MANIFEST"?




Cent persones és un banquet de comunió de poble, no pas una notícia.
L’edició d’El Periódico de Catalunya del dia 30 de juny obria amb un gran titular sobre un manifest de 100 personalitats”. A l’anul·lació de 63.961 judicis del franquisme, en canvi, hi dedicava només un peu de columna. Tot un exemple de putrefacció del periodisme, un exercici de propaganda diametralment oposat a la funció que correspondria als mitjans de comunicació en una democràcia.

Cent personalitats i prou
Quantitativament, un manifest de cent persones no sembla res de l’altre món. No són centenars de milers de signatures, ni una manifestació de desenes de milers de persones. De fet, pel que fa a suports, és el manifest més esquifit dels darrers temps. Cent persones és un banquet de comunió de poble, no pas una notícia. Ho seria, però, si fos un manifest signat per vuit caps d’Estat de la Unió Europea, deu premis Nobel de la Pau, dotze directors dels diaris més influents del món o trenta directius dels think tanks polítics més importants d’Occident. Personalitats. Encara justificarien la portada. Vejam si és el cas.

Duran i Lleida, l’home que es va petar un partit quasicentenari, no vol que es faci el referèndum. Tampoc no estranya a ningú que el segueixin exconsellers i exdiputats que eren fòssils molt abans de la mort d’Unió. L’activista l’ultracatòlic Miró i Ardèvol és un dels més socialment actius en actiu a través d’e-Cristians, tot i que apareix al manifest com a exconseller. Fa uns 30 ho fou, de conseller, certament, però ja no és una personalitat de de la política sinó de l’integrisme religiós català. Al manifest també s’hi sumen un petit estol de zombis del PSC, on destaquen Pere Navarro i Jordi Hereu, brillants tots dos, com se sap. També signa el director de l’oficina de l’expresident Montilla, que no és cap personalitatperò ell almenys no té un “ex” a la descripció del càrrec. Res noticiable, però.

No hi podien faltar, és clar, tres o quatre velles glòries de les portes giratòries, eterns encarregats de secció de l’establishment. L’únic amb certa rellevància és Antoni Zabalza, president i conseller delegat d’ERCROS. Afiliat al PSC, també fou Secretari d’Estat d’Hisenda entre 1991 i 1993 i director del Gabinet de la Presidència del Govern d’Espanya entre 1993 i 1995. En tot cas, el seu posicionament tampoc no és cap novetat i no és, ni molt menys, un dels grans senyors feudals de l’IBEX.

Finalment, s’hi afegeixen les tropes de xoc del statu quo: Antoni Tàpia, assessor del comte de Godó i exdirector de La Vanguardia i BTV; una exdirectora de TVE Catalunya; Carles Gasòliba, exdiputat, exsenador i exeuroparlamentari; Antoni Huber Company, exmembre d’Unió i que dirigí Aigües de Tarragona; un expresident de FGC; una exdirectora de Gisa; un exdirector general del Liceu i membre de PSC i altres beneficiaris de la confiança política. Molts “ex” relacionats amb l’obediència política i cap que aporti un canvi substancial i rellevant.

Vint-i-cinc de les personalitats que signen el manifest ho fan en qualitat d’advocat. Alguns foren -en algun moment- degans de Col·legis d’Advocats de segon nivell o membres de les seves sectorials. Ara, la majoria són uns advocats del seu despatx. Quatre o cinc més són juristes de l’àmbit acadèmic, com exdegans, catedràtics i professors, alguns en actiu i d’altres retirats. A més, com a mínim divuit d’ells ja havien signat un altre manifest: El Dret, al servei de les Llibertats. Els promotors deien tenir 200 signatures però només en van fer públiques unes quantres, així que segurament encara hi deu haver més coincidències. Entre tants “ex” del món jurídic, però, destaca Eugeni Gay, l’exvicepresident del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut. Com per fer cas del que digui. Curiosament, també signa el manifest seu germà Leopoldo, advocat i personalitat.

D’altra banda, la majoria de signants identificats com a “empresari” pertanyen a l’àmbit de la petita i mitjana empresa. No són precisament personalitats de la indústria i el comerç, com se sol dir en aquests casos. L’empresari que sí que destaca és Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana, una entitat que representa menys d’una cinquantena de socis, unes estretes relacions amb la ultradreta i un finançament completament opac. Va ser denunciat per amenaces a polítics independentistes, fou notícia per assistir a un acte d’homenatge a Francisco Franco i el van vincular a un perfil de Facebook on s’exhibien vídeos i simbologia de caràcter nazi. Una bona personalitat, efectivament.

Unes vint d’aquestes personalitats figuren només amb noms i cognoms. No hem pogut identificar informació social o professional en més de dos o tres casos. Com a curiositat, no hem pogut saber res d’una signant de qui només hi ha escrit Diputació de Barcelona a la descripció de càrrec o ocupació. Manuel Cruz, únic polític en actiu de la llista, fou també el primer president de Federalistes d’Esquerra, entitat creada l’any 2012 bàsicament per insultar els independentistes i caricaturitzar i estigmatitzar les seves idees fins a deshumanitzar-nos. Fins aleshores sembla que els seus integrants no es preocupaven pel federalisme ni per eixamplar l’autogovern català. Això sí, anteriorment Cruz havia signat el manifest de Foro Babel, més supremacista que federalista. Neri Daurella de Nadal també deu signar el manifest perquè és vocal de Federalistes d’Esquerra, no pas per psicoanalista. Joan Corominas signa el manifest com a president de l’associació Catalans pel seny, creada per Duran i Lleida per donar-li suport a les eleccions de 2015. Presumien de tenir uns 400 adherits però el seu perfil de Twitter només té 172 seguidors. No se li coneix activitat des de finals de 2014. Mario Romeo és una personalitat perquè presideix l’associació La Tercera Vía, de la que no consta nombre d’associats, estructura directiva ni pressupost o finançament. Es dedica a fer accions comunicatives contra la independència. També és secretari de la Fundació Ernest Lluch. Carlos Losada apareix com a exdirector general d’ESADE. El seu gran predicament sociopolític l’ha portat a liderar Units Per Avançar, el nou partit fundat per, oh sorpresa, Duran i Lleida, que de moment té 27 afiliats.

Propaganda i esperpent
Enric Hernández va fer notícia d’un text que no aporta res de nou i que és impulsat pels de sempre, amb Duran i Lleida com a gran dinamitzador. No és un manifest excepcional ni pel nombre de signants ni pel seu relleu cívic i influència social actual. Ben al contrari, segurament és dels més fluixos en aquests aspectes. És un fiasco. Un muntatge delirant i ranci. Sembla que Duran no se n’hagi sortit amb La Vanguardia i Enric Hernández s’hagi empassat el material rebutjat, preferint fer d’altaveu de la vanitat de quatre sàtrapes revellits abans que difondre un acte de sobirania i memòria històrica del Parlament de Catalunya. Ha considerat més noticiable un petit grup de dinosaures remugant amb autosuficiència la mateixa salmòdia de sempre que una votació unànime dels representants de la sobirania dels catalans contra els judicis franquistes. Ramon Bosch abans que Lluís Companys. Duran i Lleida abans que Carrasco i Formiguera. Pere Navarro, que va aprofitar el calbot d’una jubilada per fer propaganda política victimista, abans que desenes de milers de persones torturades per les seves idees. Ha donat un gran espai a una colla d’amics que es fan dir personalitats i creuen que la seva veu és més rellevant que els nostres vots a l’hora de decidir.

Hernández ja fa temps que no vol informar els ciutadans amb professionalitat sinó influir sobre la percepció de l’opinió pública en benefici propi i dels seus patrocinadors. Per això, quan jerarquitza i ofereix la informació, ho fa contra tota honestedat i sense cap honorabilitat, amb tot el desvergonyiment del món, fins als nivells esperpèntics impossibles de dissimular i al preu de convertir el seu diari en un pamflet lamentable.

Font: El Manifest dels 100 | l'Endavant

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark