traducció - translate - traducción

31.7.17

Madrid perderá Catalunya

Resultat d'imatges de dia de la independencia de colombia simon bolivar


Aquesta contundent afirmació és d'un savi professor colombià que actualment és el director de docència d'una de les més prestigioses universitats de Medellín, a on vaig estar fa poc convidat per pronunciar unes conferències. Quan vaig manifestar la meva sorpresa davant d'una asseveració tan rotunda, ell va afegir que sostenia aquesta tesi després d'haver seguit des de feia anys les tensions entre els catalans i els governants de Madrid i haver comprovat com aquests actuaven de la mateixa manera que fa dos-cents anys davant els criolls de Nova Granada que cridaven "visca el rei i mori el mal govern". A Colòmbia, em deia, a principis del XIX no hi havia molts independentistes però sí un gran descontentament per la política practicada pels funcionaris espanyols, i les queixes davant els virreis i el govern de Madrid no van rebre mai la més mínima atenció.

Aquesta continuada desatenció, acompanyada d'un notable menyspreu cap a la gent d'aquí, va ser el que va fer créixer els partidaris de la independència. No volien dependre d'aquells funcionaris ineficaços i corruptes i d'aquell govern de Madrid, tan llunyà com superb. Quan sento parlar a Rajoy, i sobretot a Sáenz de Santamaría, deia l'amic colombià, em sembla que estic sentint el mateix que deien els virreis i els governadors espanyols de fa dos segles. Només saben amenaçar amb càstigs i lleis i es mostren tan arrogants com desconeixedors dels problemes. Fa la impressió que contemplen els catalans com fa dos segles els governants de la metròpoli es miraven als habitants de les seves colònies. Aquesta actitud tancada dels funcionaris va ser la que va propiciar l'emancipació primer de tota l'Amèrica continental i, setanta anys més tard, de Cuba. Els governs de Madrid van perdre Cuba, sostenia el col·lega de Medellín, per menysprear als cubans, penalitzar-econòmicament i per incomplir els acords de pau de Zanjón. Quan van oferir l'autonomia a l'illa, l'any 1897, ja era tard i els cubans només volien la independència. Penso, va concloure, que els que avui governen a Madrid acabaran per perdre Catalunya perquè no tenen la mentalitat de polítics, sinó de funcionaris que no estan disposats a negociar res amb ningú.

Aquestes idees de l'amic colombià em van recordar les reflexions de Jaume Vicens Vives sobre l'absència de cultura de pacte en els governants castellans. Eren una gent, deia Vicens, que preferia lluitar fins al final, encara que sabessin que serien vençuts, de fer qualsevol cessió, que sempre era considerada com una indignitat. Com em deia el col·lega de Medellín, els alts funcionaris de Madrid són una espècie de gentilhomes orgullosos insensibles a la cultura del pacte. Prefereixen perdre-ho tot amb honor d'arribar a un acord amb els seus antagonistes. No va ser Espanya la que va perdre l'imperi colonial, afegia, van ser els funcionaris i governants de Madrid els que amb la seva actitud altiva van aconseguir que la lluita per la independència quallés en tota Amèrica Llatina en pocs anys. La tesi d'aquest colombià va acompanyada d'un notable interès i d'un coneixement bastant precís de la realitat catalana. Em va confessar que va seguir en directe des de Medellín la llarga nit electoral del 27-S que va transmetre TV3, una mostra més de la gran ressò internacional que "el cas dels catalans" està assolint.

Les comparacions sempre són arriscades, i molt més quan hi ha grans diferències en el temps històric i en les mateixes situacions polítiques, socials i territorials. Ara bé, la tesi del col·lega colombià coincideix força amb alguna de les reflexions que jo mateix m'he fet últimament. Avui no hi ha cap dubte que a l'Estat espanyol predomina un model politicoeconòmic clarament construït a partir de la centralitat de Madrid. Ho vaig dir en un article a La Vanguardia el maig del 2014, titulat "Madrid és el problema". Allà em referia a la gran concentració de decisions polítiques, econòmiques i financeres que hi ha avui a la capital i al predomini d'una nova oligarquia madrilenya integrada per alts funcionaris de l'administració central, per dirigents i exdirigents dels dos partits de torn, i per directius de grans companyies, multinacionals i bancs. És el més important nucli de poder que hi ha a Espanya i en ell predomina una ideologia corporativa construïda a partir d'una àmplia xarxa de complicitats, influències i favors polítics i econòmics que es simbolitzat com "la llotja del Bernabeu". Aquesta hegemonia, amb la complicitat d'una part de les elits catalanes, depèn de la pervivència d'aquest model de centralització dels poders.

L'actual triple crisi espanyola -la econòmica, la de la baixa qualitat democràtica i la territorial- ha palesat l'absència d'homes d'Estat capaços de comprendre la naturalesa real dels problemes i abordar-los amb valentia abans que es podreixen i sigui molt difícil resoldre'ls. Els alts funcionaris, quan fan de governants, no veuen més enllà de les lleis i les ordenances i estan acostumats al "ordeno i mano". Incapaços d'arriscar davant de situacions de crisi, prefereixen deixar passar el temps, creient que aquest ho acabarà arreglant tot. No tenen sensibilitat política per adaptar-se als canvis i les exigències socials. Per a ells, governar és resistir i res més. De seguir en aquestes actituds tancades i cegues no hi ha dubte que aquests alts funcionaris de Madrid que fan de governants també aconseguiran perdre Catalunya.


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

La fermesa justa (Toni Soler)

Imatge de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre  del 2015 a l’avinguda Meridiana  de Barcelona. / FRANCESC MELCION
Imatge de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre del 2015 a l’avinguda Meridiana de Barcelona.
FRANCESC MELCION

TRAMUNTANA.“Braços en creu damunt la pia fusta / protegiu, Senyor, la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Aquesta és la famosa oració de Carles Fages de Climent, que els empordanesos han recitat sempre amb escepticisme perquè és ben sabut, per allà dalt, que la tramuntana no accepta mesures ni restriccions. Això val per a tots els fenòmens atmosfèrics i per això la gent de tendència moderada es malfia d’expressions com onada popular o tsunami democràtic. Fa dies Francesc-Marc Álvaro prevenia de les conseqüències d’una resposta massiva a l’espiral repressiva de l’Estat, perquè “els tsunamis no tenen estratègia i arrasen tot el que troben”. Caldria, doncs, que la tramuntana de la mobilització ciutadana fos també mesurada i justa, cosa que no sempre és fàcil. Però tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.
MESURA.Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari. Ara bé: la mesura, la temprança, és una virtut que també hauran d’exercir els nostres polítics a l’hora de defensar amb fermesa el mandat democràtic. La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política. Durant anys el Madrid polític ha cregut que a Catalunya no se’n troba, d’aquesta fermesa. D’aquí ve l’actual desconcert. La fermesa porta a la victòria perquè el referèndum és una carta guanyadora, i tirar-lo endavant té molts menys costos que impedir-lo per la força. Els sobiranistes fan molt bé d’aprofitar-se de la incompareixença d’un adversari que ha triat expressar-se a través de la Guàrdia Civil. La fermesa -justa, mesurada- portarà els demòcrates de pet cap a les urnes, i potser farà que els comuns reaccionin abans de trobar-se la plaça de Sant Jaume plena de gent cridant “Ada, volem votar”.
CORATGE.Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català; fermesa per resistir la pressió dels editorials dels diaris, els manifestos de la patronal, el xiuxiueig dels moderats de dins i de fora, que diran, més o menys: “Madrid ja ha fet el gest, el sobiranisme ja ha demostrat la seva força moral; deixem-ho aquí, ara parlem de reformar la Constitució d’aquí dos anys”. De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.
S’acosta la tardor de la fermesa i ja em sembla que sento la tramuntana bufant-me al clatell. Bones vacances.



Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

30.7.17

Serem lliures si sabem resistir les hòsties (una resposta a Pere Cardús)

«I què carall, quinze o més euros per a deixar en rídicul l'estat espanyol, les seves multes i el tribunal de comptes es paguen amb plaer»



Pere Cardús escrivia fa poc que ‘el ciutadà es converteix en esclau en el moment que accepta el càstig injust i arbitrari del poder‘. Res més lluny de la realitat. El que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà en el camí de la llibertat. Allò veritablement revolucionari no és rebutjar el càstig, sinó manternir-se en el camí traçat cap a la dignitat malgrat el càstig amb el qual el poder t’amenaça. La resta de circumstàncies són floritures que no aporten res de rellevant o resten al potencial revolucionari dels qui només responen a la crida de la seva consciència i convicció.

Mahatma Ghandi o, a casa nostra, Lluís M. Xirinacs mai no van fugir de l’acceptació del càstig. La majoria dels insubmisos i, abans, els objectors van assumir també les conseqüències dels seus fets. Sense fugir, sense ser pròfugs, pagant amb presó molts d’ells. I en l’activisme de la Crida a la Solidaritat també vam assumir totes les derivades de les nostres accions amb desenes de detencions, judicis, multes i, fins i tot, ingressos a la presó. I el més important: avui els qui dirigeixen el país cap al referèndum s’han conjurat a no deixar-se condicionar per les coaccions penals i multes milionàries.

El que fa petit el poder és la fulminació de la seva capacitat de coaccionar, de fer por, d’imposar la seva autoritat. Quan els seus mecanismes de repressió esdevenen inoperants, el poder pateix, es desgasta i pot diluir-se ràpidament. I el que fa lliures les persones és la capacitat d’imposar-se i vèncer les arbitrarietats del poder.

La Caixa de Resistència només és un instrument que reforça el motor del canvi social i nacional que desafia l’status quo de l’estat.

La Caixa de Solidaritat no és cap assegurança de vida. Cap dels membres del nostre govern que avui desafien l’estat espanyol, assumint les conseqüències de l’arbitrarietat del poder espanyol, ho fan condicionats per l’existència d’aquesta caixa.

La Caixa de Solidaritat és l’eina dels qui no som al govern, al parlament o als ajuntaments i volem contribuir a fer petit l’estat i inoperants les seves eines de coacció.

Volem que aquells que desafien les amenaces del Tribunal Constitucional sàpiguen que els ajudarem tant com puguem. Que estem amb ells.

I què carall, quinze o més euros per deixar en rídicul l’estat espanyol, les seves multes i el tribunal de comptes es paguen amb plaer. Milers de persones ja ho han fet i prou bé que ho saben.

Amb el plaer d’aquells que sabem que l’1 d’octubre votarem i que amb la nostra aportació a la Caixa de Solidaritat farem un coixí més gran per a ajudar els nostres polítics sancionats i les seves famílies. Ningú amb mentalitat de vassall necessita la Caixa de Solidaritat. Aquesta només existeix per a aquells que ja han vençut l’estat espanyol i les seves amenaces. Fem-la gran, aportem-hi entre tots milions d’euros i, amb ella, fem insignificant l’estat espanyol i imparable la victòria l’1 d’octubre.
Jordi Sànchez, president de l’ANC


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

29.7.17

Els Països Catalanopagants


Marc Cros

MARC CROS
Periodista d'EL TEMPS i creador de la guia Mapilife.
La relació que dispensa l’Estat espanyol amb Catalunya és de possessió. És el botí de guerra més preuat que tenen i el darrer que els hi queda. En l’imaginari castellà, tot el que generen els territoris de parla catalana els pertany. En són els legals administradors per dret de conquesta. A Madrid és on trobem tot un exèrcit de buròcrates, polítics i alts funcionaris que decideixen quan han d'apujar els tributs o com cal organitzar les infraestructures. Des d'allí, doncs, és des d'on es gestiona tot, com també el repartiment dels beneficis a través de trames clientelars i corrupció a gran escala. Aquest model econòmic, lluny de ser "el més federal d’Europa", replica un model colonialista. El diccionari el defineix així: "Sistema polític i econòmic caracteritzat pel domini que una nació estrangera fa d'un territori ocupat amb l'objectiu d'obtenir-ne riquesa".

Resulta molt il·lustratiu de veure com molts mapes econòmics -freds i objectius- dibuixen els Països Catalans. D’exemples n’hi ha de tots colors. El Principat, el País Valencià i les Illes són els territoris que han experimentat un major creixement del PIB després de la crisi i els tres que continuen aportant més diners a l’Estat. Una solidaritat constant en el temps que alimenta tota la maquinària castellana des de fa tres segles. A nivell administratiu, els tres territoris són els que tenen menys funcionaris públics per habitant i els tres que reben menys inversions, segons dades del mateix Ministeri d’Hisenda espanyol. Irònicament, l’amic i guionista Toni Babia, quan veu algun dels mapes econòmics de l’Estat, ho resumeix així: "Els Països Catalanopagants i els Països Castellanocobrants".
Per acabar amb tot aquest despropòsit, el proper 1 de setembre s’activa la fase final de l’Agència Tributària de Catalunya, preparada per assumir competències plenes en matèria d’impostos i que esdevindrà l’embrió de la nova Hisenda Catalana. De fet, en només dos anys s’han quasi triplicat els punts d’atenció i les oficines recaptatòries, d’aquí un mes i fins a final d'any n’hi haurà més de 150 repartides arreu del Principat. També s’han triplicat els treballadors per afrontar la futura contingència, dels 1.240 del 2015 als 2.750 previstos per a finals d’any. I el pressupost ha augmentat, passant dels 35 M als 93 M.

Un sistema que millorarà el servei d’atenció al ciutadà, ja que unifica finestretes per poder realitzar qualsevol tràmit tributari i de recaptació dels impostos. Un model de proximitat que dóna confiança i visualitza el canvi de paradigma a peu de carrer. Tot i que des de fons del Govern ara es diu que l'ATC servirà per recaptar els impostos que actualment figuren en el marc competencial, la veritat és que aquest organisme actuarà en sintonia amb la desconnexió que farà el Govern en els propers mesos.

Ara que l’Estat està disposat a continuar escanyant a base d’impostos sobre préstecs, multes per no complir la llei i amenaces als representants i treballadors públics, intervenint tots els comptes de la Generalitat, la resposta catalana està preparada. Tot sembla indicar que l'Executiu espanyol seria capaç de posar en perill tota l’estabilitat de la zona per conservar el seu botí. Serà en aquell moment quan el Govern, en legítima defensa i mostrant els mapes que tothom entén, pitjarà el botó de la desconnexió i tots els impostos, gràcies al sistema informàtic e-SPRIU aniran a la cistella de la nova i moderna Hisenda Catalana. Un mecanisme que ja existeix, és eficient i està sota control català. Només cal activar-lo.

Marc Cros: Els Països Catalanopagants - El Temps

Pots seguir Boladevidre





Share/Bookmark

27.7.17

EL TEATRE AMB EL REFERÈNDUM (Suma't al manifest)


foto de El Teatre Amb El Referèndum.

Els professionals de l'escena, intèrprets de la paraula, del gest, de la música, directors, dramaturgs, compositors, escenògrafs, il·luminadors, dissenyadors, i de totes les especialitats i modalitats artístiques, administratives i tècniques de la representació teatral ens devem al públic. Els anhels, les il·lusions, les preocupacions i els neguits dels ciutadans són la nostra motivació, la font d'inspiració, el repte amb què afrontem la nostra feina diària.


Estem convençuts que la nostra és una dedicació meravellosa perquè els artesans/artistes que treballem davant del públic aprenem i ensenyem un altre bell ofici: el de ciutadà, que consisteix a assumir responsabilitat social.

El nostre món ens ensenya a lluitar per l'honradesa de cada dia. El "respectable", el públic, és la nostra mesura perquè depenem del seu veredicte. I som conscients que aprendre el nostre ofici, en part, és l'assumpció que quan enllestim la feina, els espectadors tenen la paraula. Nosaltres, cada nit, posem les urnes; i el públic -el poble- hi diposita el seu vot afirmatiu o negatiu, totes les opcions són bones. Ens devem al públic i ens devem, doncs, als ciutadans i no podem sinó defensar el dret democràtic a Catalunya d'expressar lliurament l'opinió en aquest moment extraordinari que se'ns ofereix. I, en conseqüència, estem resolts a lluitar pel veredicte de tots els catalans i les catalanes en el REFERÈNDUM convocat per a l'1 d'octubre d'enguany.

El dia del REFERÈNDUM per la INDEPENDÈNCIA ens espera, siguin quins siguin els resultats, una estrena històrica.

SALUT I URNES!!
Signa el manifest en aquesta pàgina https://www.facebook.com/teatreambelreferendum/

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

Pots seguir Boladevidre
Share/Bookmark

18.7.17

Catalunya, en les consciències

diada.


Sé, a l'avançada, que aquest post pot esdevenir motiu de polèmica. Que pot no agradar, i fins enfadar, a persones que tinc i em tenen per amic. Ho assumeixo.

Quan fa set anys vaig començar a escriure i a intervenir en les xarxes socials i tenir el meu propi blog, venia del silenci forçat i mafiós que m'havien imposat els mitjans informatius de la meva ciutat. El director d'un ells em va arribar a confessar que "rebasas el límite crítico que mi periódico y esta ciudad están dispuestos a admitir".

Vaig començar a escriure per poder expressar les meves opinions, contagiades pel virus de la militància d'esquerres, però sense obediències ni servituds a ningú, perquè havent pagat un alt preu per això, no les tenia.

Tinc la fortuna d'haver tingut, en la meva adolescència, una reglada i metòdica formació marxista. Algú, que malgrat el temps transcorregut encara no puc citar, es va encarregar d'això. Quan els nois de la meva edat llegien còmics jo llegia a Hegel, Comte, Fichte, Feuerbach, Engels ... i Marx.

Sóc marxista no de vocació sinó de formació, cosa que ha frenat la meva tendència genètica a l'anarquia. Molta gent es declara marxista i no han vist, ni de lluny, un llibre de Marx. Dic tot això perquè en el seu mètode d'anàlisi de la realitat, Marx es va declarar contrari als nacionalismes. Els valorava com un instrument de les burgesies per desenvolupar el seu poder i les seves economies.

Això va ser rigorosament cert en la seva època i en el seu context. El ferotge nacionalisme antagònic entre França, Alemanya i Anglaterra va empènyer a dues guerres mundials amb el tristíssim saldo de 250 milions de morts.

En acabar l'anomenada "Segona Guerra Mundial" -en realitat van ser només una- es va desenvolupar a tot el món, especialment a Àsia i Àfrica un procés descolonitzador on, precisament, els nacionalismes no burgesos van canviar el mapa del món. Índia es va independitzar de la Gran Bretanya per un esforç gegantí de cultura i identitat, encapçalat per persones com Mahatma Gandhi. Xina es va treure totes les influències occidentals en els estats i ciutats de la costa, sense cap suport de les anomenades burgesies, aliades, en aquest cas, amb els interessos estrangers.

Tots els estats de l'Àfrica van recuperar la seva "nacionalitat" amb un procés similar, milions de despellissats expulsaven l'imperialisme, aliat també amb les burgesies econòmiques locals.

Assistim aquests dies a una desqualificació, suposadament ideològica, del procés sobiranista de Catalunya. Vocables i propaganda superficial, anatemes de la dreta pel trencament de la "Unitat Nacional" i de l'esquerra, per apriorismes de classe.

Marx, ens va donar, precisament, una eina per analitzar la realitat: el materialisme dialèctic. És la burgesia la impulsora de l'anomenat "proces" a Catalunya? Res més lluny de la realitat. Els anomenats "convergents" de Pujol i Més no eren sobiranistes, eren "catalanistes folklòrics". El seu sobiranisme és cosa de fa tres dies. Precisament com gairebé única sortida per tapar la corrupció generalitza i compartida que tenien amb els governs de Felipe González i Aznar, de ranci centralisme castellà-estepari.

He tingut l'oportunitat de conèixer de prop la realitat de Catalunya. El sobiranisme és, pura i simplement, un moviment transversal, que afecta la majoria de les capes socials, culturals i econòmiques. És la reafirmació d'una identitat, antagònica de l'espanyol i el castellà des del fons de la Història i de l'Edat mitjana que s'articula al associacionisme: el veïnal, cultural o d'oci.

Amb una visió simplista, temerària i irresponsable, l'Estat Central ve ignorant la produnda realitat d'aquest sentiment. "Bombardéalos cada vint anys" va dir una personalitat tinguda d ' "esquerres"

Les dues regions més industrializas del país, Catalunya i Euskadi, eren -i són- lògicament les de major riquesa. Euskadi es va agenciar, encara en el franquisme, un foralitat fiscal diferent. "Els seus diners per a ells". Catalunya no. I d'aquesta manera, la seva aportació al PIB nacional és superior al que rep. Amb una certa lògica si no hi fos, com està, basada en l'abús. Els "serveis" de Catalunya estan en molt pitjor estat que els altres.

Per exemple, el seu parc elèctric, la seva xarxa de distribució i potència, està obsolet. Els transformadors, interruptors i centrals de Catalunya són antics i desfasats. No suporten la càrrega. Fa uns anys hi va haver una apagada que va durar una setmana. Un miracle! Un miracle que no hi hagi un cada mes. He treballat quaranta anys en una empresa elèctrica i es del que parlo.

Milions de catalans han de pagar diàriament l'ús d'autopistes. Les concessions administratives són eternes, i molts treballadors han d'incloure en les seves despeses mensuals una quantitat per a uns peatges que són pràcticament obligatoris.

Els transports públics en una concentració urbana com el "Gran Barcelona" de quatre milions d'habitants són una vergonya. Les que anomenen "Rodelies", els trens de rodalies, tenen uns vagons, unes locomotores, de rebuig, els trens es retarden, es trenquen, i la gent viatja amuntegada, amb el risc cert d'arribar tard a les seves feines.

Por comparar. He viatjat de Madrid-Atocha a San Fernando d'Henares, a l'estiu, amb aire condicionat, en un tren de luxe, que a mig matí estava buit i que mantenia intacta la seva freqüència. El greuge ofèn la vista i a les persones.

Les companyies aeronàutiques que estableixen destinació o origen a l'aeroport de Barcelona, ​​es veuen obligades a fer-ho també a Madrid, per imperatiu legal. El 80 per cent de les beques universitàries que es concedeixen a Espanya són per a l'àrea de Madrid.

En definitiva, el més ferotge nacionalisme, burgès i econòmic que hi ha a Espanya, és el nacionalisme centralista madrileny. I no ho denuncia gairebé ningú. Ni els saberuts esquerrans, marxistes de patacada.

Un exemple, gairebé folklòric d'aquesta realitat, que dura ja tres segles. M'ho explicava una persona molt propera als fets. El procés de contractació del futbolista Alfredo Di Stefano pel Reial Madrid. Di Stefano jugava en un equip d'escàs nivell, el Millonarios de Bogotá. Estava cedit fins a un trenta de juny pel equip de la seva propietat, el River Plate argentí. El FC Barcelona el va contractar negociant un traspàs amb el seu legítim propietari. Assabentat Bernabeu, va contractar el futbolista quan faltaven cinc dies per a aquest trenta de juny. L'assumpte es va plantejar com un plet entre les dues entitats. Per dirimir, Franco va convocar al famós "diàleg en una taula" als dos presidents, Martí i Bernabeu, al costat d'un falangista de pro i fets, Elola Olaso. Elola va arribar a la taula. Es va despenjar el pesat cinturó que portava a la cintura i va treure una pistola que hi portava i la va posar damunt de la taula. Au, a "dialogar"! Una decisió salomònica: jugaria una de cadascuna de les quatre temporades que estava contractat en un dels dos equips. Començant, naturalment, al Reial Madrid.

Abans que acabés aquesta primera temporada, Martí i Carreto (que l'havia succeït a la presidència) va començar a rebre pressions sobre les seves empreses d'importació tèxtil. Anònims li van advertir que no exportaria ni un metre de tela. Davant arguments tan "poderosos" va renunciar als seus drets sobre el futbolista.

El símil val per al moment actual. Elola-Rajoy convida a "negociar", treu el seu pistolot (La Constitució i el TC obejuno i afecte) i diu: Què negociem? El president de torn s'arruga. Veu a Soraya i diu com un cow-boy de saloon, "En vint-i-quatre hores tombo el que acordeu! ¡España i yo, somos así, catalanes!

La imatge és conseqüència d'una llarga deriva. La representa, millor que ningú, Esperanza Aguirre, davant d'una taula de signatures a la Gran Via madrilenya: ¡Una firmita CONTRA los catalanes! El PP, per motius electoristes, va jugar la basa primària d'enfrontarCatalunya a la resta de "fieles". Els donaria un grapat de vots. El monstre va créixer i hem arribat, entre la inòpia i l'absoluta manca d'imaginació, l'anulacion d'un Estatut aprovat per tothom, inclòs el Parlament Nacional, declarat "inconstitucional" per una penya de jutges amics del PP quan, per exemple, l'Estatut valencià era i és idéntic.

No sóc català. Sóc andalús, i amb molta honra, que es diria en el llenguatge del carrer. Andalusia és la meva pàtria i la meva identitat. I portem patint el mateix o pitjor maltractament de l'anomenada pomposa i demagògica "Unitat de la Pàtria". La riquesa fonamental d'Andalusia és l'agrària. I el 90 per cent del seu propietaris, viuen a la Gran Via, sense dignar-se a trepitjar mai "les seves possessions" i declarant la seva renda -si és que ho fan- a la capital de la "seva" España.

No em sento gens "patriota" d'aquesta pàtria de senyorets engominats, amb la bandereta al canell, que evadeixen els seus impostos, els oculten en comptes a Suïssa, Jersey o Panamà i que se'ls enerven les venes del coll cridant. ¡Vi-va-Es-pa-ña!

Sent com sóc, proper a Podem i a Izquierda Unida, i tot i això, estic sense embuts amb el procés sobiranista de Catalunya. Ja està bé de colonialismes!

Votaria, i votaria sí!


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

17.7.17

Les inscripcions de l’ANC per a l’Onze de Setembre s’obriran dimarts

Les entitats sobiranistes donaran més detalls de la mobilització de la diada durant aquesta setmana



La mobilització de l’Onze de Setembre pren forma. L’ANC obrirà dijous les inscripcions per a la manifestació, i les entitats sobiranistes n’explicaran més detalls durant la setmana. És previst que el sistema sigui l’habitual de les últimes diades: es dividirà l’espai en trams i caldrà inscriure’s en un de concret.

La concentració serà a Barcelona, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, i tindrà forma de creu per a simbolitzar la suma de tothom. La proximitat del referèndum, l’aprovació de la llei que li ha de donar cobertura legal i la reacció de l’estat espanyol marcaran el desenvolupament de la Diada.

Ara bé, els esdeveniments poden fer que hi hagi alguns canvis en el plantejament de la mobilització. N’ha parlat el president de l’ANC, Jordi Sànchez: ‘Si [l’estat espanyol] veu que no pot impedir el referèndum i decideix dinamitar l’estructura institucional i democràtica del país, probablement seria irresponsable no fer-ho.’

‘L’estat espanyol sap que la democràcia és imparable’, ha dit Sànchez en una entrevista a Europa Press. ‘Pot desarticular una banda de delinqüents i un escamot terrorista, però no la voluntat d’un poble i d’un govern legal i legítimament elegit’, ha sentenciat.

Les inscripcions de l’ANC per a l’Onze de Setembre s’obriran dimarts | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre



Share/Bookmark

15.7.17

EL «MEMORIAL DE GREUGES» DE 1760 I EL SEU SIGNIFICAT


El primer atansament al «Memorial de Greuges» de 1760 ho farem a través de la traducció i primera edició que en va fer Enric Moreu Rey l’any 1968.

Enric Moreu Rey, Barcelona (1917-1992) doctor en lletres. L’any 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica de la qual va ser el seu secretari general. Marià Manent ens diu que la figura de Moreu s’acosta molt a la d’un humanista, que era un personatge polifacètic immergit en la cultura i un il·lustrat del nostre temps que estimava el segle XVIII, un segle mig perdut o devaluat a Catalunya.

Ell va ser qui va donar a conèixer el document i en va destacar la seva importància, alhora que se sorprenia pel fet que els grans historiadors del segle XIX i XX no el citessin. I conclou, a tall de crítica, que si l’haguessin conegut i estudiat, haurien canviat la seva visió del segle XVIII català. Podem afegir nosaltres que malgrat els seus esforços encara avui malauradament el «Memorial de Greuges» de 1760, no és prou conegut.

M’agradaria abans de passar endavant, fer una consideració prèvia en relació al títol «Memorial de Greuges» de 1760 que l’Enric Moreu ens proposa. S’allunya de l’original de Representación i, per altra part ens remet alhora a la Memoria en Defensa de los Intereses Morales y Materiales de Cataluña, reclamació adreçada al rei Alfons XII l’any 1885 que va ser coneguda popularment com a «Memorial de Greuges».

Aquest document de 1885 va ser fet per entitats econòmiques i culturals catalanes queixoses amb el conveni comercial amb Anglaterra i pel projecte d’unificació del dret privat espanyol. Recordem que el dret privat català, juntament amb el d’Aragó i a diferència del valencià, va subsistir als decrets de Nova Planta.

El títol «Memorial de Greuges» amb què tots dos documents han estat coneguts popularment té tot el seu sentit davant d’un poder absolutista com eren els dos reis de la casa de Borbó a qui es van adreçar, ja que els reclamants a diferència d’un sistema democràtic o inclús protodemocràtic o pactista havien de confiar únicament en la magnanimitat o bona voluntat del rei.

A pesar del que hem dit, un cop llegit el document, no sembla que aquesta actitud de passivitat sigui la de les persones que presenten la Representación. Ells es mostren com a diputats que recullen la situació i volen que sigui modificada i ser-ne partícips, malgrat que mantinguin les formes i les maneres que un monarca absolutista exigeix.

S’intueix que tenen més la voluntat de tenir el paper de diputats moderns en un parlament democràtic que no el que viuen en realitat. Em decanto a pensar que hi devia pesar i molt la tradició de segles del parlamentarisme català, tot just havien passat dues generacions des del decret de Nova Planta.

Desconec si hi ha cap estudi comparat entre la Representación (1760) i la Memoria… (1885.), però sense necessitat d’aprofundir massa es poden apreciar coincidències notables i que sorprenentment coincideixen amb els que defensa el catalanisme polític fruit de la Renaixença Romàntica.

El coneixement i positiva valoració del sistema politicoinstitucional anterior a 1714 –en el «Memorial de Greuges» de 1885– es diu que es va destruir el nostre sistema polític que era igual al que les nacions avançades d’avui volen acostar-se.

La defensa de Catalunya (en el cas del «Memorial de Greuges» de 1760 de la totalitat de la Corona Catalana-Aragonesa); la defensa de la llengua catalana i en els dos casos –no sé si és perquè no hi veuen altra sortida– ser partidaris de la unió amb una Espanya que reconegui plenament la realitat catalana.

Podria ser que la Quarta Renaixença que proposàvem com a hipòtesi, tingués com a característica l’acceptació de tots aquests punts a excepció feta de voler aquesta unitat amb Espanya?

Convé avançar i respondre a les preguntes que fins aquí us deureu estar fent:
Qui va ser l’autor o autors de la Representación (1760)? De mans de qui la va rebre el rei?
El Monarca receptor del «Memorial de Greuges» de 1760, va ser Carles III (casa de Borbó), tercer fill de Felip V i germà de Ferran VI. Després d’haver regnat a Nàpols entrà a la Península per Barcelona l’any 1759. A continuació convocà unes Corts –les primeres generals unificades una vegada la Corona Catalana-Aragonesa hagués estat annexionada a Castella– que es reuniren a Madrid a mitjan juliol de 1760.

És aleshores que, aprofitant aquesta sessió parlamentària, vuit diputats, dos per cadascuna de les ciutats capitals dels quatre estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa, van presentar el document a consideració.

Enric Moreu es pregunta per l’autor o bé els autors i quin era l’origen de la iniciativa de presentar-lo davant de Carles III (casa de Borbó) i ens diu:

“La lectura de la documentació municipal existent a l’Arxiu Històric de Barcelona, deixa suposar que la idea de la redacció i del lliurament partí de la capital catalana. És evident l’afany de la corporació barcelonina abans de l’afer, de crear o mantenir els lligams d’amistat més estrets amb les altres capitals de la Corona Catalana-Aragonesa, i, durant i després, portant la veu cantant, servint d’enllaç i afanyant-se a trametre el text del document a les altres ciutats.”

El Memorial va ser signat després d’unes reunions que van tenir a Madrid els dos diputats de Barcelona –el marquès de Cartellà i en Ramon de Ponsich– amb els de les tres altres ciutats. La redacció de la font municipal que ens ho diu admet perfectament la interpretació següent: proposició del text pels diputats de Barcelona i acceptació dels altres. Hi ha la creença fonamentada que, signat pels vuit diputats, el document fou posat en mans del rei i comentat verbalment per dos diputats només: els de Barcelona per expressa delegació dels altres.

Quin és el significat del «Memorial de Greuges» de 1760?
La primera resposta que se m’acut és la modernitat dels conceptes que s’hi expressen, com són la defensa de la felicitat i del bé comú dels fills de la Corona Catalana-Aragonesa com a principi rector de tota l’acció pública i el fi últim que ha de guiar als seus representants i al seu monarca.

Si hom mostra la seva sorpresa perquè en la Declaració d’Independència dels EUA es diu que cal buscar la felicitat dels ciutadans per a la modernitat del concepte, què no s’ha de dir, doncs, d’un document adreçat a Carles III (casa de Borbó) per part dels representants de la Corona d’Aragó vint anys abans?

Aquests valors de felicitat i bé comú apareixen a cada pas en els diferents articulats però també immediatament després de la salutació i agraïments en el primer apartat del text i, apareixen també en el darrer quan es concreten les demandes; cosa que li dóna una gran preeminència ideològica i de declaració de principis.

En segon lloc dir que ha existit durant segles una línia de continuïtat en el pensament polític català, a través del seu corpus constitucional que tot haver-hi estat en constant renovació mai va perdre la identitat. En aquest corpus i no com a fet menor, hi ha la unitat territorial de la Corona Catalana-Aragonesa. Aquest pensament va ser central durant la Guerra de Successió i ara veiem a través del document que després d’aquesta guerra, aquest pensament polític i la unitat del Territori continuen sent també el punt de referència.

Tot això s’oblida en parlar de la Guerra de Successió, la qual cosa complica la comprensió del conflicte en particular i de la nostra història en general. Ho podríem anomenar patriotisme constitucional, si el terme no hagués estat desprestigiat per l’ús que se n’ha fet per part de la política espanyola actual.

Hi ha un fet que ho exemplifica a bastament i és l’ocupació de Menorca l’octubre de 1708 per part d’en James Stanhope en nom d’Anglaterra; una ocupació que va ser justificada pels deutes causats per la guerra i no atesos per Carles III (casa d’Àustria).

Ramon Vilana Perlas, protonotari reial de la Corona d’Aragó no accepta la situació en funció del jurament del rei de no desmembrar els territoris de la Corona Catalana-Aragonesa i es negocia un empenyorament de l’illa per la quantitat del deute. Es pacten les condicions de com es governarà l’illa: Es mantindran les constitucions comunes i particulars, els ministres hauran de ser catòlics i naturals de l’illa o bé de la Corona Catalana-Aragonesa i l’illa quedarà lliure en el moment que Anglaterra s’hagués rescabalat del deute.

Ens hem referit al principi a la voluntat dels promotors del «Memorial de Greuges» de 1760 que aquest fos presentat per tots els estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa. En el seu contingut hi ha una referència constant a cadascun d’ells i malgrat distingir-ne els de la nació catalana per la llengua que parlen, en cap cas en qüestionen la unitat superior a través del sistema constitucional que els empara a tots.
Es fa una constant referència al sistema politicoinstitucional anterior, del qual en destacarem els següents punts:
Hom assenyala que en el sistema antic les ciutats elegien un màxim de cinc consellers per a les ciutats grans i un nombre menor per les petites. L’elecció es feia a sort i per la durada d’un any. Ara, diuen, les ciutats grans en tenen vint-i-cinc d’elegits a dit i de per vida. Això ha fet perdre el respecte que hi havia pels antics consellers i la ciutat no està més ben governada.

El sistema de fiscalització antic era més efectiu; el que s’ha introduït de les residències no ho és i contràriament és un niu de corrupció. Cal dir que les residències amb posterioritat al «Memorial de Greuges» de 1760 van ser suprimides.

No es valora la formació sinó tot el contrari i s’ha escampat el desprestigi del regiment de la cosa pública. Això fa que la gent noble i benestant el defugin. Malgrat tot, els naturals de la Corona Catalana-Aragonesa estan fortament inclinats a l’estudi encara que no n’esperin el premi d’una responsabilitat.

Es recorda –i aquest és un punt central en tot el document i en les conclusions finals– la necessitat de l’existència de diputats a càrrec de l’erari públic. Que recullin les demandes de la població tal com havien existit i que permeti que la gent pobra pugui expressar les seves demandes. No com en aquest moment, diuen, que estan a la mercè de desaprensius que els estafen.

Es fa esment que es continuen cobrant impostos de la Generalitat que en el seu dia havien estat establerts per a dotar econòmicament l’existència de diputats, que ara es reclamen; però que no s’aplica per aquesta finalitat perquè aquesta figura va desaparèixer amb el decret de Nova Planta.

Es retreu que en les lleis antigues els càrrecs públics eren originaris dels estats on s’aplicaven i ara les ocupen forasters que no coneixen la idiosincràsia ni el costum del lloc, ni la llengua en el cas de Catalunya, València i les Balears.
Es com una esmena a la totalitat de la situació que es viu l’any 1760 i un constant mirar a la situació anterior. Com dèiem hi ha una línia de continuïtat en el pensament polític.

En darrer lloc voldria destacar dels promotors del document el «Memorial de Greuges» de 1760 l’acceptació del nou estat que s’està construint però lligat a la pròpia realitat de la Corona Catalana-Aragonesa com es desprèn de tots els comentaris que fan i que fos en benefici de tots.

En aquest darrer punt la denúncia és molt clara:
Si hem d’estar units, fem-ho bé, ja que sembla que els qui volen la unitat ho fan només per a les coses que els beneficien i no per a les que beneficien les regions.

Aquest final és molt il·lustratiu per aquell aleshores i per avui.

Autor: Jordi Miravet Sanç, Economista i President del Memorial 1714

Font: EL «MEMORIAL DE GREUGES» DE 1760 I EL SEU SIGNIFICAT – VIBRANT
Share/Bookmark

14.7.17

Palinuro: El desconcert


Encara sort que això del referèndum català (l'anomenat desafio independentista de la premsa, feta als titulars forts) era un assumpte que no interessava a ningú i del qual ningú es preocupava, llevat de dos o tres nigromàntics; encara sort que era la periòdica rebequeria victimista dels catalans, sempre intentant escombrar cap a casa; que era un assumpte de quatre corruptes del clan Pujol per tapar les seves vergonyes; una baralla interna entre els partits nacionalistes per l'hegemonia; una mena de xantatge de les elits nacionalistes; cosa d'il·luminats i minories radicals que es dissoldria en el seny. Sort que no anava enlloc, que estava condemnat al fracàs i no mereixia l'atenció de les persones sensates.

Sí, encara sort, perquè si arriba a estar present i a fer-se veure en la vida pública espanyola la monopolitzaria fins l'extrem que no es parlaria d'una altra cosa.

En realitat, més o menys, així ha acabat succeint. El desafio ha trasbalsat el conjunt del sistema polític, té al govern paralitzat i als partits, singularment els de l'esquerra, sumits en el desconcert i en crisi. La fractura que hi ha a Podem entre el partit espanyol i el seu pseudòpode català, Podem, és una manifestació més de com el referèndum divideix a l'esquerra espanyola, entenent per tal també el conglomerat dels comuns.

De moment i a menys que la nova mediació de Sánchez doni algun resultat tangible, tenim un govern immòbil, compromès a evitar la celebració del referèndum, però sense explicar quines mesures prendrà ni amb quins mitjans. Al seu davant, una Generalitat, tossudament alçada, disposada a fer el referèndum el 1r d'octubre, a donar-li caràcter vinculant i a actuar en conseqüència.

Amb el "no" descomptat del govern i a rmenys, insisteixo, que la intervenció de Sánchez doni algun resultat, són dues les possibilitats: a) el referèndum no se celebra perquè el govern central ho impedeix per la força; b) el referèndum se celebra a condicions similars a les del 9N i el govern s'afanya a declarar que el resultat no té eficàcia jurídica.

En qualsevol dels dos casos, les conseqüències agreujaran i perllongaran el conflicte. Aquest és el principal motiu pel qual el més raonable és permetre i organitzar la celebració d'aquest referèndum. Perquè no hi ha cap altra proposta millor.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

13.7.17

Com es fan els referèndums d’independència al món

Preguntes binàries, sense llindar de participació, guanya qui té la meitat més un vot i amb algunes dificultats per als votants residents a l’estranger, així han estat la majoria de referèndums importants

L'exprimer ministre escocès Alex Salmond sosté l'acord pel referèndum sobre la independència d'Escòcia ACN
Gemma Aguilera

El preàmbul de la Llei del Referèndum d’autodeterminació, els detalls de la qual es van donar a conèixer en un acte de JxSí i el Govern al TNC dimarts 4 de juliol, i prèviament al Parlament en una compareixença dels 71 diputats independentistes, invoca la legislació internacional per donar cobertura a la convocatòria del proper 1 d’octubre, recordant que els tractats rubricats per l’Estat espanyol, com els pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. La llei, que conté una trentena d’articles, també estableix que un cop celebrat el referèndum, si guanyés el ‘sí’ es declararia la independència en el termini de 48 hores i s’aprovaria la llei de transitorietat jurídica. I en cas que guanyés el ‘no’, es convocarien eleccions autonòmiques de manera immediata.

Però el caràcter unilateral del referèndum català el converteix en un cas molt particular en el panorama internacional, on els referèndums d’independència més rellevants s’han produït de forma pactada amb l’Estat al qual pertanyia la nació. Des del Quebec (primer referèndum, 1980) fins a Escòcia, passant per Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Timor Oriental o Montenegro. La norma general en estats democràtics ha estat el pacte ad hoc en els casos en què el referèndum d'independència no estava previst en la legislació vigent. Espanya és una excepció. L’informe Qui té dret a votar? I altres assumptes polèmics sobre referèndums de secessió, coordinat per la Càtedra Ferrater Mora (UdG) i elaborat pels professors Ivan Serrano (UOC) i Jaume López (UPF), a instàncies de l’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, analitza les principals qüestions d’organització de 14 referèndums d’independència celebrats entre el 1980 i l’actualitat. 

“El concepte d’unilateralitat fa referència a una qüestió normativa. Quan es produeix un bloqueig entre les dues parts implicades perquè no hi ha un marc legal que ho permeti o perquè no s’ha arribat a un pacte polític ad hoc. És en aquest sentit que la situació entre Catalunya i Espanya, en què un Estat democràtic es nega a canalitzar amb les eines de què disposa, tant legals com polítiques, un escenari democràtic per resoldre un conflicte a les urnes, esdevé una excepció en el mapa internacional”, explica a El Món el politòleg de la UOC Ivan Serrano, que conjuntament amb el politòleg de la UPF Jaume López, ha analitzat el llindar de participació, el llindar d'aprovació, el cens, la participació, els resultats i el vot a l'exterior de referèndums d'independència al món. 

Bandera de Montenegro a la duana de la frontera amb Croàcia. GEMMA AGUILER
El cens de votació

Una d­e les qüestions que té rellevància en el cas català són els votants a l’exterior, que en els comicis electorals en què l’Estat espanyol ha estat l’encarregat de facilitar la votació, han aparegut problemes greus que han deixat una part del cens exterior català sense possibilitat de votar. Dels 14 referèndums estudiats, en 6 es va permetre el vot de ciutadans nacionals residents a l’exterior i en 8 no van votar. En tot cas, no hi va haver problemes amb el cens, donat que els referèndums eren acordats. Ara bé, en alguns casos, com Lituània i Escòcia, es van produir canvis en el cens electoral emprat en comicis anteriors per incloure-hi nous col·lectius. Escòcia va permetre el vot als joves de 16 anys i també als residents de la UE i de la Commonwealth, i a Lituània també van votar els nacionals de l’URSS amb residència legal a Lituània, i els qui tenien nacionalitat lituana abans de l’ocupació soviètica el 1940, així com els seus descendents.

A l'hora de fixar el cens, els autors de l'informe recomanen tenir en compte tres tipus de col·lectius diferents: l’electorat actual de la regió subestatal (demos), la comunitat nacional sense Estat que busca l’autodeterminació (ethnos) i els ciutadans potencials del possible nou Estat (ciutadans putatius). I consideren especialment rellevant distingir entre els ciutadans potencials d’un nou Estat i els possibles votants en un referèndum de secessió. El primer grup depèn de les polítiques de naturalització del possible nou Estat i el segon, de l’acord entre el govern central i la regió secessionista, si és el cas. Si no s’ha arribat a un acord d’aquest tipus, el cens electoral ha de reflectir criteris democràtics clars.

Per altra banda, en gairebé tots els casos estudiats a l’informe, la pregunta és, al marge que sigui més o menys explicativa, molt clara i de resposta binària. Els autors de l’anàlisi assenyalen la necessitat que la pregunta “permeti als electors prendre una decisió informada i clara, de manera que el redactat ha de ser clar i neutral per no influir en l’opinió que es fan els ciutadans”. Un dels autors, el politòleg Ivan Serrano (UOC), remarca a El Món que “el més rellevant és que la pregunta no pot ser esbiaixada, tothom ha de saber què vol dir sí i què vol dir no, de manera que els resultat no es pugui manipular en cap cas”. En aquest sentit, avisa dels problemes que generen les preguntes d’arbre –cal respondre més d’una qüestió-, “com el 9N, o les preguntes que s’han fet a Puerto Rico sobre la seva relació amb els EUA, perquè és contraproduent, confon els electors i es fa molt difícil d’interpretar”.

Frontera de Croàcia amb Montenegro GEMMA AGUILERA
La participació, sense mínims  

Pel que fa al llindar de participació, en 8 dels 14 no hi havia cap mínim marcat per donar validesa als resultats, i en els 6 casos restants sí que s’establia una participació entre el 50% i el 60% del cens electoral. Ara bé, a l’hora de validar els resultats –tècnicament, el llindar de validesa-, en 13 dels 14 referèndums estudiats es donava per bo el sí o el no amb la meitat més 1 dels vots dipositats a les urnes. L’informe constata que en contextos occidentals, com ara el Quebec i Escòcia, els llindars són l’excepció i no pas la norma. Malgrat que no és una regla general, hi ha alguns exemples de requisits de quòrum en democràcies no consolidades, com en el cas de Letònia, amb un quòrum de participació del 50% dels votants habilitats. En altres contextos de transició a la democràcia, com ara Montenegro, o en estats febles com el Sudan del Sud, també s’han introduït requisits de quòrum.



Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.