traducció - translate - traducción

18.7.17

Catalunya, en les consciències

diada.


Sé, a l'avançada, que aquest post pot esdevenir motiu de polèmica. Que pot no agradar, i fins enfadar, a persones que tinc i em tenen per amic. Ho assumeixo.

Quan fa set anys vaig començar a escriure i a intervenir en les xarxes socials i tenir el meu propi blog, venia del silenci forçat i mafiós que m'havien imposat els mitjans informatius de la meva ciutat. El director d'un ells em va arribar a confessar que "rebasas el límite crítico que mi periódico y esta ciudad están dispuestos a admitir".

Vaig començar a escriure per poder expressar les meves opinions, contagiades pel virus de la militància d'esquerres, però sense obediències ni servituds a ningú, perquè havent pagat un alt preu per això, no les tenia.

Tinc la fortuna d'haver tingut, en la meva adolescència, una reglada i metòdica formació marxista. Algú, que malgrat el temps transcorregut encara no puc citar, es va encarregar d'això. Quan els nois de la meva edat llegien còmics jo llegia a Hegel, Comte, Fichte, Feuerbach, Engels ... i Marx.

Sóc marxista no de vocació sinó de formació, cosa que ha frenat la meva tendència genètica a l'anarquia. Molta gent es declara marxista i no han vist, ni de lluny, un llibre de Marx. Dic tot això perquè en el seu mètode d'anàlisi de la realitat, Marx es va declarar contrari als nacionalismes. Els valorava com un instrument de les burgesies per desenvolupar el seu poder i les seves economies.

Això va ser rigorosament cert en la seva època i en el seu context. El ferotge nacionalisme antagònic entre França, Alemanya i Anglaterra va empènyer a dues guerres mundials amb el tristíssim saldo de 250 milions de morts.

En acabar l'anomenada "Segona Guerra Mundial" -en realitat van ser només una- es va desenvolupar a tot el món, especialment a Àsia i Àfrica un procés descolonitzador on, precisament, els nacionalismes no burgesos van canviar el mapa del món. Índia es va independitzar de la Gran Bretanya per un esforç gegantí de cultura i identitat, encapçalat per persones com Mahatma Gandhi. Xina es va treure totes les influències occidentals en els estats i ciutats de la costa, sense cap suport de les anomenades burgesies, aliades, en aquest cas, amb els interessos estrangers.

Tots els estats de l'Àfrica van recuperar la seva "nacionalitat" amb un procés similar, milions de despellissats expulsaven l'imperialisme, aliat també amb les burgesies econòmiques locals.

Assistim aquests dies a una desqualificació, suposadament ideològica, del procés sobiranista de Catalunya. Vocables i propaganda superficial, anatemes de la dreta pel trencament de la "Unitat Nacional" i de l'esquerra, per apriorismes de classe.

Marx, ens va donar, precisament, una eina per analitzar la realitat: el materialisme dialèctic. És la burgesia la impulsora de l'anomenat "proces" a Catalunya? Res més lluny de la realitat. Els anomenats "convergents" de Pujol i Més no eren sobiranistes, eren "catalanistes folklòrics". El seu sobiranisme és cosa de fa tres dies. Precisament com gairebé única sortida per tapar la corrupció generalitza i compartida que tenien amb els governs de Felipe González i Aznar, de ranci centralisme castellà-estepari.

He tingut l'oportunitat de conèixer de prop la realitat de Catalunya. El sobiranisme és, pura i simplement, un moviment transversal, que afecta la majoria de les capes socials, culturals i econòmiques. És la reafirmació d'una identitat, antagònica de l'espanyol i el castellà des del fons de la Història i de l'Edat mitjana que s'articula al associacionisme: el veïnal, cultural o d'oci.

Amb una visió simplista, temerària i irresponsable, l'Estat Central ve ignorant la produnda realitat d'aquest sentiment. "Bombardéalos cada vint anys" va dir una personalitat tinguda d ' "esquerres"

Les dues regions més industrializas del país, Catalunya i Euskadi, eren -i són- lògicament les de major riquesa. Euskadi es va agenciar, encara en el franquisme, un foralitat fiscal diferent. "Els seus diners per a ells". Catalunya no. I d'aquesta manera, la seva aportació al PIB nacional és superior al que rep. Amb una certa lògica si no hi fos, com està, basada en l'abús. Els "serveis" de Catalunya estan en molt pitjor estat que els altres.

Per exemple, el seu parc elèctric, la seva xarxa de distribució i potència, està obsolet. Els transformadors, interruptors i centrals de Catalunya són antics i desfasats. No suporten la càrrega. Fa uns anys hi va haver una apagada que va durar una setmana. Un miracle! Un miracle que no hi hagi un cada mes. He treballat quaranta anys en una empresa elèctrica i es del que parlo.

Milions de catalans han de pagar diàriament l'ús d'autopistes. Les concessions administratives són eternes, i molts treballadors han d'incloure en les seves despeses mensuals una quantitat per a uns peatges que són pràcticament obligatoris.

Els transports públics en una concentració urbana com el "Gran Barcelona" de quatre milions d'habitants són una vergonya. Les que anomenen "Rodelies", els trens de rodalies, tenen uns vagons, unes locomotores, de rebuig, els trens es retarden, es trenquen, i la gent viatja amuntegada, amb el risc cert d'arribar tard a les seves feines.

Por comparar. He viatjat de Madrid-Atocha a San Fernando d'Henares, a l'estiu, amb aire condicionat, en un tren de luxe, que a mig matí estava buit i que mantenia intacta la seva freqüència. El greuge ofèn la vista i a les persones.

Les companyies aeronàutiques que estableixen destinació o origen a l'aeroport de Barcelona, ​​es veuen obligades a fer-ho també a Madrid, per imperatiu legal. El 80 per cent de les beques universitàries que es concedeixen a Espanya són per a l'àrea de Madrid.

En definitiva, el més ferotge nacionalisme, burgès i econòmic que hi ha a Espanya, és el nacionalisme centralista madrileny. I no ho denuncia gairebé ningú. Ni els saberuts esquerrans, marxistes de patacada.

Un exemple, gairebé folklòric d'aquesta realitat, que dura ja tres segles. M'ho explicava una persona molt propera als fets. El procés de contractació del futbolista Alfredo Di Stefano pel Reial Madrid. Di Stefano jugava en un equip d'escàs nivell, el Millonarios de Bogotá. Estava cedit fins a un trenta de juny pel equip de la seva propietat, el River Plate argentí. El FC Barcelona el va contractar negociant un traspàs amb el seu legítim propietari. Assabentat Bernabeu, va contractar el futbolista quan faltaven cinc dies per a aquest trenta de juny. L'assumpte es va plantejar com un plet entre les dues entitats. Per dirimir, Franco va convocar al famós "diàleg en una taula" als dos presidents, Martí i Bernabeu, al costat d'un falangista de pro i fets, Elola Olaso. Elola va arribar a la taula. Es va despenjar el pesat cinturó que portava a la cintura i va treure una pistola que hi portava i la va posar damunt de la taula. Au, a "dialogar"! Una decisió salomònica: jugaria una de cadascuna de les quatre temporades que estava contractat en un dels dos equips. Començant, naturalment, al Reial Madrid.

Abans que acabés aquesta primera temporada, Martí i Carreto (que l'havia succeït a la presidència) va començar a rebre pressions sobre les seves empreses d'importació tèxtil. Anònims li van advertir que no exportaria ni un metre de tela. Davant arguments tan "poderosos" va renunciar als seus drets sobre el futbolista.

El símil val per al moment actual. Elola-Rajoy convida a "negociar", treu el seu pistolot (La Constitució i el TC obejuno i afecte) i diu: Què negociem? El president de torn s'arruga. Veu a Soraya i diu com un cow-boy de saloon, "En vint-i-quatre hores tombo el que acordeu! ¡España i yo, somos así, catalanes!

La imatge és conseqüència d'una llarga deriva. La representa, millor que ningú, Esperanza Aguirre, davant d'una taula de signatures a la Gran Via madrilenya: ¡Una firmita CONTRA los catalanes! El PP, per motius electoristes, va jugar la basa primària d'enfrontarCatalunya a la resta de "fieles". Els donaria un grapat de vots. El monstre va créixer i hem arribat, entre la inòpia i l'absoluta manca d'imaginació, l'anulacion d'un Estatut aprovat per tothom, inclòs el Parlament Nacional, declarat "inconstitucional" per una penya de jutges amics del PP quan, per exemple, l'Estatut valencià era i és idéntic.

No sóc català. Sóc andalús, i amb molta honra, que es diria en el llenguatge del carrer. Andalusia és la meva pàtria i la meva identitat. I portem patint el mateix o pitjor maltractament de l'anomenada pomposa i demagògica "Unitat de la Pàtria". La riquesa fonamental d'Andalusia és l'agrària. I el 90 per cent del seu propietaris, viuen a la Gran Via, sense dignar-se a trepitjar mai "les seves possessions" i declarant la seva renda -si és que ho fan- a la capital de la "seva" España.

No em sento gens "patriota" d'aquesta pàtria de senyorets engominats, amb la bandereta al canell, que evadeixen els seus impostos, els oculten en comptes a Suïssa, Jersey o Panamà i que se'ls enerven les venes del coll cridant. ¡Vi-va-Es-pa-ña!

Sent com sóc, proper a Podem i a Izquierda Unida, i tot i això, estic sense embuts amb el procés sobiranista de Catalunya. Ja està bé de colonialismes!

Votaria, i votaria sí!


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

17.7.17

Les inscripcions de l’ANC per a l’Onze de Setembre s’obriran dimarts

Les entitats sobiranistes donaran més detalls de la mobilització de la diada durant aquesta setmana



La mobilització de l’Onze de Setembre pren forma. L’ANC obrirà dijous les inscripcions per a la manifestació, i les entitats sobiranistes n’explicaran més detalls durant la setmana. És previst que el sistema sigui l’habitual de les últimes diades: es dividirà l’espai en trams i caldrà inscriure’s en un de concret.

La concentració serà a Barcelona, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, i tindrà forma de creu per a simbolitzar la suma de tothom. La proximitat del referèndum, l’aprovació de la llei que li ha de donar cobertura legal i la reacció de l’estat espanyol marcaran el desenvolupament de la Diada.

Ara bé, els esdeveniments poden fer que hi hagi alguns canvis en el plantejament de la mobilització. N’ha parlat el president de l’ANC, Jordi Sànchez: ‘Si [l’estat espanyol] veu que no pot impedir el referèndum i decideix dinamitar l’estructura institucional i democràtica del país, probablement seria irresponsable no fer-ho.’

‘L’estat espanyol sap que la democràcia és imparable’, ha dit Sànchez en una entrevista a Europa Press. ‘Pot desarticular una banda de delinqüents i un escamot terrorista, però no la voluntat d’un poble i d’un govern legal i legítimament elegit’, ha sentenciat.

Les inscripcions de l’ANC per a l’Onze de Setembre s’obriran dimarts | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre



Share/Bookmark

15.7.17

EL «MEMORIAL DE GREUGES» DE 1760 I EL SEU SIGNIFICAT


El primer atansament al «Memorial de Greuges» de 1760 ho farem a través de la traducció i primera edició que en va fer Enric Moreu Rey l’any 1968.

Enric Moreu Rey, Barcelona (1917-1992) doctor en lletres. L’any 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica de la qual va ser el seu secretari general. Marià Manent ens diu que la figura de Moreu s’acosta molt a la d’un humanista, que era un personatge polifacètic immergit en la cultura i un il·lustrat del nostre temps que estimava el segle XVIII, un segle mig perdut o devaluat a Catalunya.

Ell va ser qui va donar a conèixer el document i en va destacar la seva importància, alhora que se sorprenia pel fet que els grans historiadors del segle XIX i XX no el citessin. I conclou, a tall de crítica, que si l’haguessin conegut i estudiat, haurien canviat la seva visió del segle XVIII català. Podem afegir nosaltres que malgrat els seus esforços encara avui malauradament el «Memorial de Greuges» de 1760, no és prou conegut.

M’agradaria abans de passar endavant, fer una consideració prèvia en relació al títol «Memorial de Greuges» de 1760 que l’Enric Moreu ens proposa. S’allunya de l’original de Representación i, per altra part ens remet alhora a la Memoria en Defensa de los Intereses Morales y Materiales de Cataluña, reclamació adreçada al rei Alfons XII l’any 1885 que va ser coneguda popularment com a «Memorial de Greuges».

Aquest document de 1885 va ser fet per entitats econòmiques i culturals catalanes queixoses amb el conveni comercial amb Anglaterra i pel projecte d’unificació del dret privat espanyol. Recordem que el dret privat català, juntament amb el d’Aragó i a diferència del valencià, va subsistir als decrets de Nova Planta.

El títol «Memorial de Greuges» amb què tots dos documents han estat coneguts popularment té tot el seu sentit davant d’un poder absolutista com eren els dos reis de la casa de Borbó a qui es van adreçar, ja que els reclamants a diferència d’un sistema democràtic o inclús protodemocràtic o pactista havien de confiar únicament en la magnanimitat o bona voluntat del rei.

A pesar del que hem dit, un cop llegit el document, no sembla que aquesta actitud de passivitat sigui la de les persones que presenten la Representación. Ells es mostren com a diputats que recullen la situació i volen que sigui modificada i ser-ne partícips, malgrat que mantinguin les formes i les maneres que un monarca absolutista exigeix.

S’intueix que tenen més la voluntat de tenir el paper de diputats moderns en un parlament democràtic que no el que viuen en realitat. Em decanto a pensar que hi devia pesar i molt la tradició de segles del parlamentarisme català, tot just havien passat dues generacions des del decret de Nova Planta.

Desconec si hi ha cap estudi comparat entre la Representación (1760) i la Memoria… (1885.), però sense necessitat d’aprofundir massa es poden apreciar coincidències notables i que sorprenentment coincideixen amb els que defensa el catalanisme polític fruit de la Renaixença Romàntica.

El coneixement i positiva valoració del sistema politicoinstitucional anterior a 1714 –en el «Memorial de Greuges» de 1885– es diu que es va destruir el nostre sistema polític que era igual al que les nacions avançades d’avui volen acostar-se.

La defensa de Catalunya (en el cas del «Memorial de Greuges» de 1760 de la totalitat de la Corona Catalana-Aragonesa); la defensa de la llengua catalana i en els dos casos –no sé si és perquè no hi veuen altra sortida– ser partidaris de la unió amb una Espanya que reconegui plenament la realitat catalana.

Podria ser que la Quarta Renaixença que proposàvem com a hipòtesi, tingués com a característica l’acceptació de tots aquests punts a excepció feta de voler aquesta unitat amb Espanya?

Convé avançar i respondre a les preguntes que fins aquí us deureu estar fent:
Qui va ser l’autor o autors de la Representación (1760)? De mans de qui la va rebre el rei?
El Monarca receptor del «Memorial de Greuges» de 1760, va ser Carles III (casa de Borbó), tercer fill de Felip V i germà de Ferran VI. Després d’haver regnat a Nàpols entrà a la Península per Barcelona l’any 1759. A continuació convocà unes Corts –les primeres generals unificades una vegada la Corona Catalana-Aragonesa hagués estat annexionada a Castella– que es reuniren a Madrid a mitjan juliol de 1760.

És aleshores que, aprofitant aquesta sessió parlamentària, vuit diputats, dos per cadascuna de les ciutats capitals dels quatre estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa, van presentar el document a consideració.

Enric Moreu es pregunta per l’autor o bé els autors i quin era l’origen de la iniciativa de presentar-lo davant de Carles III (casa de Borbó) i ens diu:

“La lectura de la documentació municipal existent a l’Arxiu Històric de Barcelona, deixa suposar que la idea de la redacció i del lliurament partí de la capital catalana. És evident l’afany de la corporació barcelonina abans de l’afer, de crear o mantenir els lligams d’amistat més estrets amb les altres capitals de la Corona Catalana-Aragonesa, i, durant i després, portant la veu cantant, servint d’enllaç i afanyant-se a trametre el text del document a les altres ciutats.”

El Memorial va ser signat després d’unes reunions que van tenir a Madrid els dos diputats de Barcelona –el marquès de Cartellà i en Ramon de Ponsich– amb els de les tres altres ciutats. La redacció de la font municipal que ens ho diu admet perfectament la interpretació següent: proposició del text pels diputats de Barcelona i acceptació dels altres. Hi ha la creença fonamentada que, signat pels vuit diputats, el document fou posat en mans del rei i comentat verbalment per dos diputats només: els de Barcelona per expressa delegació dels altres.

Quin és el significat del «Memorial de Greuges» de 1760?
La primera resposta que se m’acut és la modernitat dels conceptes que s’hi expressen, com són la defensa de la felicitat i del bé comú dels fills de la Corona Catalana-Aragonesa com a principi rector de tota l’acció pública i el fi últim que ha de guiar als seus representants i al seu monarca.

Si hom mostra la seva sorpresa perquè en la Declaració d’Independència dels EUA es diu que cal buscar la felicitat dels ciutadans per a la modernitat del concepte, què no s’ha de dir, doncs, d’un document adreçat a Carles III (casa de Borbó) per part dels representants de la Corona d’Aragó vint anys abans?

Aquests valors de felicitat i bé comú apareixen a cada pas en els diferents articulats però també immediatament després de la salutació i agraïments en el primer apartat del text i, apareixen també en el darrer quan es concreten les demandes; cosa que li dóna una gran preeminència ideològica i de declaració de principis.

En segon lloc dir que ha existit durant segles una línia de continuïtat en el pensament polític català, a través del seu corpus constitucional que tot haver-hi estat en constant renovació mai va perdre la identitat. En aquest corpus i no com a fet menor, hi ha la unitat territorial de la Corona Catalana-Aragonesa. Aquest pensament va ser central durant la Guerra de Successió i ara veiem a través del document que després d’aquesta guerra, aquest pensament polític i la unitat del Territori continuen sent també el punt de referència.

Tot això s’oblida en parlar de la Guerra de Successió, la qual cosa complica la comprensió del conflicte en particular i de la nostra història en general. Ho podríem anomenar patriotisme constitucional, si el terme no hagués estat desprestigiat per l’ús que se n’ha fet per part de la política espanyola actual.

Hi ha un fet que ho exemplifica a bastament i és l’ocupació de Menorca l’octubre de 1708 per part d’en James Stanhope en nom d’Anglaterra; una ocupació que va ser justificada pels deutes causats per la guerra i no atesos per Carles III (casa d’Àustria).

Ramon Vilana Perlas, protonotari reial de la Corona d’Aragó no accepta la situació en funció del jurament del rei de no desmembrar els territoris de la Corona Catalana-Aragonesa i es negocia un empenyorament de l’illa per la quantitat del deute. Es pacten les condicions de com es governarà l’illa: Es mantindran les constitucions comunes i particulars, els ministres hauran de ser catòlics i naturals de l’illa o bé de la Corona Catalana-Aragonesa i l’illa quedarà lliure en el moment que Anglaterra s’hagués rescabalat del deute.

Ens hem referit al principi a la voluntat dels promotors del «Memorial de Greuges» de 1760 que aquest fos presentat per tots els estats que havien format la Corona Catalana-Aragonesa. En el seu contingut hi ha una referència constant a cadascun d’ells i malgrat distingir-ne els de la nació catalana per la llengua que parlen, en cap cas en qüestionen la unitat superior a través del sistema constitucional que els empara a tots.
Es fa una constant referència al sistema politicoinstitucional anterior, del qual en destacarem els següents punts:
Hom assenyala que en el sistema antic les ciutats elegien un màxim de cinc consellers per a les ciutats grans i un nombre menor per les petites. L’elecció es feia a sort i per la durada d’un any. Ara, diuen, les ciutats grans en tenen vint-i-cinc d’elegits a dit i de per vida. Això ha fet perdre el respecte que hi havia pels antics consellers i la ciutat no està més ben governada.

El sistema de fiscalització antic era més efectiu; el que s’ha introduït de les residències no ho és i contràriament és un niu de corrupció. Cal dir que les residències amb posterioritat al «Memorial de Greuges» de 1760 van ser suprimides.

No es valora la formació sinó tot el contrari i s’ha escampat el desprestigi del regiment de la cosa pública. Això fa que la gent noble i benestant el defugin. Malgrat tot, els naturals de la Corona Catalana-Aragonesa estan fortament inclinats a l’estudi encara que no n’esperin el premi d’una responsabilitat.

Es recorda –i aquest és un punt central en tot el document i en les conclusions finals– la necessitat de l’existència de diputats a càrrec de l’erari públic. Que recullin les demandes de la població tal com havien existit i que permeti que la gent pobra pugui expressar les seves demandes. No com en aquest moment, diuen, que estan a la mercè de desaprensius que els estafen.

Es fa esment que es continuen cobrant impostos de la Generalitat que en el seu dia havien estat establerts per a dotar econòmicament l’existència de diputats, que ara es reclamen; però que no s’aplica per aquesta finalitat perquè aquesta figura va desaparèixer amb el decret de Nova Planta.

Es retreu que en les lleis antigues els càrrecs públics eren originaris dels estats on s’aplicaven i ara les ocupen forasters que no coneixen la idiosincràsia ni el costum del lloc, ni la llengua en el cas de Catalunya, València i les Balears.
Es com una esmena a la totalitat de la situació que es viu l’any 1760 i un constant mirar a la situació anterior. Com dèiem hi ha una línia de continuïtat en el pensament polític.

En darrer lloc voldria destacar dels promotors del document el «Memorial de Greuges» de 1760 l’acceptació del nou estat que s’està construint però lligat a la pròpia realitat de la Corona Catalana-Aragonesa com es desprèn de tots els comentaris que fan i que fos en benefici de tots.

En aquest darrer punt la denúncia és molt clara:
Si hem d’estar units, fem-ho bé, ja que sembla que els qui volen la unitat ho fan només per a les coses que els beneficien i no per a les que beneficien les regions.

Aquest final és molt il·lustratiu per aquell aleshores i per avui.

Autor: Jordi Miravet Sanç, Economista i President del Memorial 1714

Font: EL «MEMORIAL DE GREUGES» DE 1760 I EL SEU SIGNIFICAT – VIBRANT






































































Share/Bookmark

14.7.17

Palinuro: El desconcert


Encara sort que això del referèndum català (l'anomenat desafio independentista de la premsa, feta als titulars forts) era un assumpte que no interessava a ningú i del qual ningú es preocupava, llevat de dos o tres nigromàntics; encara sort que era la periòdica rebequeria victimista dels catalans, sempre intentant escombrar cap a casa; que era un assumpte de quatre corruptes del clan Pujol per tapar les seves vergonyes; una baralla interna entre els partits nacionalistes per l'hegemonia; una mena de xantatge de les elits nacionalistes; cosa d'il·luminats i minories radicals que es dissoldria en el seny. Sort que no anava enlloc, que estava condemnat al fracàs i no mereixia l'atenció de les persones sensates.

Sí, encara sort, perquè si arriba a estar present i a fer-se veure en la vida pública espanyola la monopolitzaria fins l'extrem que no es parlaria d'una altra cosa.

En realitat, més o menys, així ha acabat succeint. El desafio ha trasbalsat el conjunt del sistema polític, té al govern paralitzat i als partits, singularment els de l'esquerra, sumits en el desconcert i en crisi. La fractura que hi ha a Podem entre el partit espanyol i el seu pseudòpode català, Podem, és una manifestació més de com el referèndum divideix a l'esquerra espanyola, entenent per tal també el conglomerat dels comuns.

De moment i a menys que la nova mediació de Sánchez doni algun resultat tangible, tenim un govern immòbil, compromès a evitar la celebració del referèndum, però sense explicar quines mesures prendrà ni amb quins mitjans. Al seu davant, una Generalitat, tossudament alçada, disposada a fer el referèndum el 1r d'octubre, a donar-li caràcter vinculant i a actuar en conseqüència.

Amb el "no" descomptat del govern i a rmenys, insisteixo, que la intervenció de Sánchez doni algun resultat, són dues les possibilitats: a) el referèndum no se celebra perquè el govern central ho impedeix per la força; b) el referèndum se celebra a condicions similars a les del 9N i el govern s'afanya a declarar que el resultat no té eficàcia jurídica.

En qualsevol dels dos casos, les conseqüències agreujaran i perllongaran el conflicte. Aquest és el principal motiu pel qual el més raonable és permetre i organitzar la celebració d'aquest referèndum. Perquè no hi ha cap altra proposta millor.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

13.7.17

Com es fan els referèndums d’independència al món

Preguntes binàries, sense llindar de participació, guanya qui té la meitat més un vot i amb algunes dificultats per als votants residents a l’estranger, així han estat la majoria de referèndums importants

L'exprimer ministre escocès Alex Salmond sosté l'acord pel referèndum sobre la independència d'Escòcia ACN
Gemma Aguilera

El preàmbul de la Llei del Referèndum d’autodeterminació, els detalls de la qual es van donar a conèixer en un acte de JxSí i el Govern al TNC dimarts 4 de juliol, i prèviament al Parlament en una compareixença dels 71 diputats independentistes, invoca la legislació internacional per donar cobertura a la convocatòria del proper 1 d’octubre, recordant que els tractats rubricats per l’Estat espanyol, com els pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. La llei, que conté una trentena d’articles, també estableix que un cop celebrat el referèndum, si guanyés el ‘sí’ es declararia la independència en el termini de 48 hores i s’aprovaria la llei de transitorietat jurídica. I en cas que guanyés el ‘no’, es convocarien eleccions autonòmiques de manera immediata.

Però el caràcter unilateral del referèndum català el converteix en un cas molt particular en el panorama internacional, on els referèndums d’independència més rellevants s’han produït de forma pactada amb l’Estat al qual pertanyia la nació. Des del Quebec (primer referèndum, 1980) fins a Escòcia, passant per Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Timor Oriental o Montenegro. La norma general en estats democràtics ha estat el pacte ad hoc en els casos en què el referèndum d'independència no estava previst en la legislació vigent. Espanya és una excepció. L’informe Qui té dret a votar? I altres assumptes polèmics sobre referèndums de secessió, coordinat per la Càtedra Ferrater Mora (UdG) i elaborat pels professors Ivan Serrano (UOC) i Jaume López (UPF), a instàncies de l’eurodiputat d’ERC Josep Maria Terricabras, analitza les principals qüestions d’organització de 14 referèndums d’independència celebrats entre el 1980 i l’actualitat. 

“El concepte d’unilateralitat fa referència a una qüestió normativa. Quan es produeix un bloqueig entre les dues parts implicades perquè no hi ha un marc legal que ho permeti o perquè no s’ha arribat a un pacte polític ad hoc. És en aquest sentit que la situació entre Catalunya i Espanya, en què un Estat democràtic es nega a canalitzar amb les eines de què disposa, tant legals com polítiques, un escenari democràtic per resoldre un conflicte a les urnes, esdevé una excepció en el mapa internacional”, explica a El Món el politòleg de la UOC Ivan Serrano, que conjuntament amb el politòleg de la UPF Jaume López, ha analitzat el llindar de participació, el llindar d'aprovació, el cens, la participació, els resultats i el vot a l'exterior de referèndums d'independència al món. 

Bandera de Montenegro a la duana de la frontera amb Croàcia. GEMMA AGUILER
El cens de votació

Una d­e les qüestions que té rellevància en el cas català són els votants a l’exterior, que en els comicis electorals en què l’Estat espanyol ha estat l’encarregat de facilitar la votació, han aparegut problemes greus que han deixat una part del cens exterior català sense possibilitat de votar. Dels 14 referèndums estudiats, en 6 es va permetre el vot de ciutadans nacionals residents a l’exterior i en 8 no van votar. En tot cas, no hi va haver problemes amb el cens, donat que els referèndums eren acordats. Ara bé, en alguns casos, com Lituània i Escòcia, es van produir canvis en el cens electoral emprat en comicis anteriors per incloure-hi nous col·lectius. Escòcia va permetre el vot als joves de 16 anys i també als residents de la UE i de la Commonwealth, i a Lituània també van votar els nacionals de l’URSS amb residència legal a Lituània, i els qui tenien nacionalitat lituana abans de l’ocupació soviètica el 1940, així com els seus descendents.

A l'hora de fixar el cens, els autors de l'informe recomanen tenir en compte tres tipus de col·lectius diferents: l’electorat actual de la regió subestatal (demos), la comunitat nacional sense Estat que busca l’autodeterminació (ethnos) i els ciutadans potencials del possible nou Estat (ciutadans putatius). I consideren especialment rellevant distingir entre els ciutadans potencials d’un nou Estat i els possibles votants en un referèndum de secessió. El primer grup depèn de les polítiques de naturalització del possible nou Estat i el segon, de l’acord entre el govern central i la regió secessionista, si és el cas. Si no s’ha arribat a un acord d’aquest tipus, el cens electoral ha de reflectir criteris democràtics clars.

Per altra banda, en gairebé tots els casos estudiats a l’informe, la pregunta és, al marge que sigui més o menys explicativa, molt clara i de resposta binària. Els autors de l’anàlisi assenyalen la necessitat que la pregunta “permeti als electors prendre una decisió informada i clara, de manera que el redactat ha de ser clar i neutral per no influir en l’opinió que es fan els ciutadans”. Un dels autors, el politòleg Ivan Serrano (UOC), remarca a El Món que “el més rellevant és que la pregunta no pot ser esbiaixada, tothom ha de saber què vol dir sí i què vol dir no, de manera que els resultat no es pugui manipular en cap cas”. En aquest sentit, avisa dels problemes que generen les preguntes d’arbre –cal respondre més d’una qüestió-, “com el 9N, o les preguntes que s’han fet a Puerto Rico sobre la seva relació amb els EUA, perquè és contraproduent, confon els electors i es fa molt difícil d’interpretar”.

Frontera de Croàcia amb Montenegro GEMMA AGUILERA
La participació, sense mínims  

Pel que fa al llindar de participació, en 8 dels 14 no hi havia cap mínim marcat per donar validesa als resultats, i en els 6 casos restants sí que s’establia una participació entre el 50% i el 60% del cens electoral. Ara bé, a l’hora de validar els resultats –tècnicament, el llindar de validesa-, en 13 dels 14 referèndums estudiats es donava per bo el sí o el no amb la meitat més 1 dels vots dipositats a les urnes. L’informe constata que en contextos occidentals, com ara el Quebec i Escòcia, els llindars són l’excepció i no pas la norma. Malgrat que no és una regla general, hi ha alguns exemples de requisits de quòrum en democràcies no consolidades, com en el cas de Letònia, amb un quòrum de participació del 50% dels votants habilitats. En altres contextos de transició a la democràcia, com ara Montenegro, o en estats febles com el Sudan del Sud, també s’han introduït requisits de quòrum.



Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

12.7.17

El Món | El front unit espanyol contra el referèndum

"L'esquerra, i especialment el PSOE, només té una sortida: pactar un referèndum a Catalunya i presentar una moció de censura que desplaci a aquesta banda de lladres del poder polític"


A mesura que s'acosta la data del referèndum sense que el bloc independentista mostri senyals de vacil·lació (tot i que la premsa cavernària de Madrid se les inventi), s'estén el pànic a les files del nacionalisme espanyol. Com sempre, ha estat incapaç de gestionar el conflicte amb un mínim de racionalitat i ara, quan ja no hi ha temps, forma un front comú contra l'independentisme, oblidant les seves aparents discrepàncies.

El PP esgrimeix la sagrada unitat de la pàtria que Franco agonitzant va encomanar a Joan Carles, encara que ara es disfressa d'unitat "democràtica" de sobirania, d’"igualtat" (les cometes indiquen mentides) de tots els espanyols i de vigència d'una Constitució que el mateix PP rebutjava al principi. Per garantir-la està disposat a emprar tots els mitjans, fins i tot els presumptament delictius, com ja ha demostrat.

El PSOE, intentant diferenciar-se de la dreta neofranquista, després d'anys d'haver-li fet el joc, persegueix la mateixa finalitat, però amb procediments menys agressius, més dialogants i amb més voluntat de reforma. Això, no obstant, té la mateixa línia vermella del "no" al referèndum i, per tant, no només arriba tard si no amplia l'oferta, sinó que el seu paper de furgó de cua de la dreta serà encara més lamentable.

El discurs de Podem és l'habitual galimaties en aquest mosaic de personalismes malaltissament mediàtics, però el resum final és el mateix que el del PP i el PSOE: "no" al referèndum d'autodeterminació català perquè no té garanties, no és legal, no és segur i, sobretot, no ho controlen ells.

Ciutadans està apuntat al "no" des del mateix origen perquè, tot i els seus aires de brokers estil Wall Street, la seva idea d'Espanya és la dels triomfadors del 39.

El desconcert i l'agitada controvèrsia són prova palmària de l'ensurt compartit de la insolent dreta nacional-catòlica i l'esquerra submisa davant la probabilitat de quedar-se sense el país que la seva mútua incompetència ha destruït. Pura por.

Darrere de les amenaces, les ironies, els engolats parers d'erudits a la violeta i els negres vaticinis d'àugurs vestits d'experts no hi ha més que por. Por que, si es fa el referèndum, el perdin i, amb ell, perdin el país que porten parasitant centenars d'anys a força d'oprimir la seva gent.

El "nou PSOE" diu buscar una solució (pròxima Executiva el divendres) pactada, negociada, davant la irresponsable inoperància de la dreta. Millor això que res. Però, pel que es perfila, és poc i arriba tard. La clau per resoldre la qüestió és el referèndum pactat. I és la clau perquè, sense ell, no hi haurà moció de censura guanyadora i el PSOE no podrà desallotjar al PP del govern, cosa que podria fer el 1r de setembre, amb els vots favorables de JxS.

Però el "no" socialista i l'altre "no" nacional-espanyol de Podem, no només prova la seva por i la seva insinceritat, sinó que els fa còmplices de la política repressiva que aplica la dreta. I en aquesta política repressiva hi ha un nou avanç especialment abusiu i repugnant: l'intent d'anar contra funcionaris i polítics de la Generalitat, atacant-los el seu patrimoni. Sens dubte, molt coherent amb l'esperit d'aquesta dreta franquista que ja va aplicar Cifuentes a Madrid i la parella de subjectes que va dominar el ministeri de l'Interior amb la seva Llei Mordassa, un intent de tornar l’"ordre públic" de la dictadura arruïnant a la gent.

És literalment repugnant que el govern i el partit que més han robat en la història d'Espanya, que més cabals públics han malversat, que més han estafat i espoliat l'erari, incrementin la seva política repressiva per la via pecuniària. Ho fan atemptant contra el patrimoni dels polítics i els funcionaris com abans contra els ciutadans com una possible forma de reposar els cabals que porten anys robant i malversant en viatges, gresques, putes, drogues, confetti, comptes a Suïssa i Panamà, sobresous, finançament il·legal, sobrecostos, mossegades, suborns, extorsions, estafes, obres faraòniques inútils per a benefici propi i d'amics, suborns a periodistes mercenaris i espolis amb les privatitzacions.

Però, sobretot, és una decisió tan odiosa i miserable (pròpia dels que procedeixen d'aquesta manera en tota la resta) que, de dur-se a terme, pot provocar un esclat social a Catalunya, farta ja del saqueig, com hauria de estar-ho la resta d'Espanya, si tingués una mica de coratge.

Per evitar aquesta vergonya d'uns lladregots robant el patrimoni personal dels representants democràtics i els funcionaris, l'esquerra, i especialment el PSOE, només té una sortida: pactar un referèndum a Catalunya i presentar una moció de censura que desplaci a aquesta banda de lladres del poder polític (i, per tant, també del judicial a les seves ordres) abans sigui massa tard.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

11.7.17

La profecia autocomplerta (1 i 2) (Suso de Toro)

La profecia autocomplerta (1 i 2)

SUSO DE TORO

La profecia autocomplerta (1) / GETTY
La profecia autocomplerta (1) / GETTY
Si finalment Catalunya es realitza en un estat propi, una República Catalana, serà una victòria no de l’independentisme català sinó del nacionalisme espanyol. L’espanyolisme centralista és la ideologia del Regne d’Espanya, però dins d’aquest somni ideològic hi ha dues tendències, una de constructora i una altra de destructora.
La constructora és la “progressista”, que pretén una Espanya uniforme lingüísticament i culturalment i centralitzada des de Madrid, una hipercapital que controla les comunicacions, la política, la ideologia i on resideixen totes les empreses financeres i d’importància. Aquesta tendència pretén que les elits retenidores de l’Estat acceptin arribar a acords acceptables amb les elits de fora de Madrid, que consideren “locals”. La seu de la cort per definició no es considera “local”, no és un lloc físic sinó de categoria ontològica.
Aquest espanyolisme constructiu accepta “l’accent” local sempre que sigui domèstic i inofensiu per discutir la primacia a la llengua del seu estat. En resum, Madrid i tot el que és castellà-andalús són “l’universal”, i la resta, “el particular”. La cort és “cosmopolita” i fora d’allà hi ha el que és “local”. La cort, aquesta fantasmagoria, és la seva realitat. Aquesta tendència la van expressar des de la segona restauració de la monarquia borbònica el PSOE i el grup Prisa, però es va actualitzar amb Podem i la seva escenografia castissa a la Puerta del Sol, amb la cervesa Mahou a la mà.
L’altra tendència, destructora, és la que governa encarnada en el PP de Rajoy. És la que es torna forta amb l’hostilitat i l’enfrontament amb les tendències polítiques, socials o econòmiques dins del Regne i fora de Madrid. Que individus com Alfonso Guerra, per exemple, no siguin d’aquest partit només il·lustra la transversalitat i la profunditat de l’espanyolisme. Aquesta altra tendència defensa els mateixos interessos que la constructiva però, pel seu radicalisme, pel seu afany d’humiliar el contrari, aconsegueix posar en perill el sistema polític que defensa i portar-lo a una crisi.
Seguint la seva naturalesa destructora, Rajoy va iniciar una campanya contra interessos catalans i va recórrer l’Estatut davant d’un tribunal que va calcular que ja era seu ideològicament, i la va encertar. La faena la van concloure els magistrats a la plaça de toros de Sevilla, com no podia ser d’una altra manera, ja que tradicionalment Sevilla i Madrid van ser les seus de la cort.
L’ofensiva contra l’autogovern català es va fer en nom de la lluita contra “el separatisme”: si comptabilitzem el suport que tenia l’independentisme fa set anys i el que té ara, cal concloure que Rajoy el va sobredimensionar interessadament, va inventar un enemic que no existia. Al contrari, va ser el PP qui conscientment el va crear llavors. Sense restar mèrits als esforços de l’independentisme per convèncer els seus conciutadans que a Espanya no hi havia solució als seus problemes i que era un problema en ella mateixa, la veritat és que el convenciment actual de la meitat dels catalans que cal anar-se’n del Regne d’Espanya com més aviat millor és mèrit de Rajoy. És un cas de profecia autocomplerta: van invocar el separatisme amb acarnissament i va arribar l’independentisme. És difícil discernir quina part hi ha aquí de beneiteria, d’imbecil·litat, d’ignorància, d’ideologia franquista i de pur càlcul.
Si un dia coincideix que hi hagi a Espanya intel·lectuals amb valor i independència de criteri i també mitjans de comunicació rigorosos i no sectaris, llavors analitzaran la utilització de la comunicació i el llenguatge com a arma de lluita política en el conflicte entre l’Estat i el Procés, aquest moviment cívic i polític. Aquests usos esbiaixats es podran assenyalar en totes dues bandes però, en situar responsabilitats, no es pot comparar la màquina total que és l’estat espanyol amb aquesta ciutadania catalana mobilitzada i les institucions catalanes nascudes de l’autonomia. No es pot comparar la situació en què viu la societat catalana, on es pot escollir entre una majoria de mitjans favorables a l’ statu quo regnant i una minoria favorable al referèndum i encara al sobiranisme, amb la que viu la resta de la població espanyola, on pràcticament només existeixen els mitjans que ens torturen diàriament amb “la unidad de España ” i “ el desafío separatista”.
La profecia autocomplerta (i 2) / CRISTINA CALDERER
La profecia autocomplerta (i 2) / CRISTINA CALDERER
Que un exministre qualifiqui directament tres quartes parts dels catalans adults de terroristes no és una anècdota extemporània, simplement revela el que estan fent la política espanyola i els seus mitjans de comunicació a la ciutadania catalana davant la resta de la població espanyola: aplicar-li el mateix procés d’estigmatització que s’havia aplicat abans a ETA i als seus suports polítics. Aquestes tres quartes parts de persones adultes de Catalunya són reduïdes cada dia a destructores de l’harmonia fraternal espanyola, tutelada pel seu rei i el seu president legítims. Són lacais d’una egoista “burgesia catalana”, sectaris del nacionalisme identitari, bojos adeptes al separatisme, i la seva demanda d’un referèndum es qualifica de “desafío independentista ”, ja que la ideologia nacional espanyola és militarista i la dissidència i practicar la llibertat és un “ desafío ”. Ja no entro en el fet que des del nacionalisme espanyol tan impregnat del feixisme espanyol s’identifiqui els nacionalistes catalans amb nazis i terroristes, cosa que han fet i fan polítics i intel·lectuals a tots els mitjans de comunicació madrilenys.
Que amb aquest bombardeig ideològic hi hagi només un quaranta per cent d’espanyols fora de Catalunya que desitgin que la Guàrdia Civil o l’exèrcit tanquin el Parlament català i detinguin els seus governants demostra que hi ha més bones persones del que pensem.
La paradoxa de tot plegat, el més aberrant, és que van ser els catalans en general i el catalanisme en concret els que més es van implicar en la política espanyola, buscant un encaix per als seus interessos i per al seu país. A diferència del nacionalisme basc, que es va concentrar a conservar la seva sobirania fiscal i que mai es va implicar en el model d’estat i va mantenir les distàncies respecte de l’Estat, el nacionalisme català va assajar diferents maneres de participar en l’Estat i en les seves polítiques, des de la participació en la redacció de la Constitució vigent fins a l’“operació Roca”. L’intent del PSC de Maragall era renovar l’encaix, i Rajoy va aprofitar l’oportunitat per utilitzar-ho per atacar Zapatero i el seu tímid intent d’una “Espanya plural”.
Després de la fotografia dels tres expresidents del govern espanyol en un fòrum del diari Abc denunciant l’autoritarisme del Procés, caldrà reconèixer a Rajoy que és un estrateg a la seva manera. Utilitzant l’article de la Constitució redactat en el seu dia pels militars sobre “ la unidad de España ” com un sac, va aconseguir ficar-hi totes les forces polítiques estatals i lligar-lo. Sánchez intenta esgarrapar el sac per escapar-se’n, però Rajoy no deixarà anar els seus ostatges.
La seva estratègia d’enfrontament amic/enemic obliga a retratar-se: d’una banda, els que estan amb l’Estat i la seva interpretació de la Constitució, avalada per un TC que és seu, i de l’altra, la població catalana que insisteix a exercir el vot en un referèndum propi. Rajoy no va deixar cap escletxa legal per a alguna via de diàleg i exigeix que tothom esculli bàndol, amb ell o amb el referèndum. Cadascú justifica després el camp en què se situa.
De totes maneres, la victòria d’aquest gran estrateg és pírrica ja des d’ara. Entre els seus mèrits hi haurà, a més de regnar gràcies i sobre la corrupció i aconseguir que la societat ho acceptés i li donés impunitat electoralment, haver saquejat el país per donar els diners als bancs, haver perseguit les llibertats democràtiques per llei i amb una policia política, haver eliminat drets i cobertura social, haver buidat la caixa de pensions... haver sigut l’artífex d’un moviment cívic i polític a Catalunya que va conduir a aquesta crisi d’estat. No obstant això, contra la seva voluntat, ha facilitat a la població catalana el fet d’haver-se transformat en una veritable ciutadania activa i protagonista del seu destí. Mai havia existit abans a dins de l’estat espanyol una ciutadania tan informada, polititzada, amb aquesta exigència democràtica i capacitat d’organització. Va obligar la prudent Catalunya, sempre a mig camí, sempre rebaixant-se per aconseguir alguna cosa del seu amo, a convertir-se en una nació sobirana. Catalunya ja és una nació sobirana, dins d’un marc que la limita fortament i que pretén ofegar-la, però està decidint els seus propis actes, la seva pròpia política. I no pot deixar de fer-ho perquè només li exigeixen la rendició.
Això és el que Rajoy i aquesta Espanya van desencadenar. I això és el que es va perdre, perquè quan la societat catalana es va sentir obligada a rebel·lar-se es va retratar davant d’ella mateixa com a població adulta, però durant aquest procés també va contemplar despullada una Espanya mesquina, incapaç de reconèixer i acceptar la diferència i el diàleg. Això no té una marxa enrere fàcil.
No, cap demòcrata pot acceptar que el problema d’Espanya sigui una població demòcrata i lliure. Catalans, el problema no són vostès, el problema d’Espanya és a Madrid. Un Madrid que no reconeixem com a capital nostra els que volem viure en un estat democràtic i on funcionin regles de poder no abusives.

Això no és un altre 98 per a Espanya, que va desencadenar una volta essencialista sobre ella mateixa. Aquest esperit del 98 regnant ja és el que despulla i venç netament les persones lliures que desafien un estat ranci, centralista, avantatgista, nacionalista uniformista i autoritari. Autoritari, sí. Només en un estat així poden governar i regnar l’Espanya de sempre, la del Borbó i la de Rajoy.

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

10.7.17

Quina merda de revolució!

quinamerda

Benvolguts, o no, comuns:
Ja ho heu vist, oi? Sou en un costat del conflicte, amb el PP, Ciutadans o Societat Civil Catalana. Sou en el costat dels Fernández Díaz, Bárcenas, Cospedal, Albert Rivera, Arrimadas, Jordi Cañas o amb els ultradretans de SCC. La foto ja està preparada. Només cal que el fotògraf premi el botó. Tots sortirem retratats per a la Història i els futurs estudiants ens veuran en els seus llibres. En aquests dies de revolució ciutadana, de mosaics humans i d’enfrontament amb l’Estat tardofranquista, somriureu al costat dels de sempre. Preparats per a la foto? Vinga… quiets… podeu dir: ens quedem iguaaaaaaaal.
Tot això tracta de marcs mentals. Aquí hi ha un marc mental. És el de la Constitució del 78, redactada per gent com Manuel Fraga Iribarne o Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Una Constitució votada posteriorment pels que ara tenen més de 61 anys i en un moment històric en el què ho hi havia cap més alternativa. És el marc mental de la monarquia. Ja sabeu, un sistema polític on el cap de l’Estat ho és per via espermàtica. Tots som iguals? Doncs, no. És el marc mental de la unitat de la pàtria, del mira tu DNI, del rebuig a la diversitat cultural i lingüística, el de les injustícies econòmiques i el de la demofòbia. I tot i que aquest marc mental el voleu canviar a Espanya, no podeu. Espanya és irreformable. Governa un partit que té incorporat en el seu ADN la corrupció. El pitjor és que l’alternativa té ecos a Alfonso Guerra, Felipe González, José Bono o Rodríguez Ibarra. I és exactament el mateix marc mental. És el marc mental dels tres poders (quatre si tenim en compte la caverna mediàtica) units amb cola per a disgust de l’esperit de Montesquieu. És el marc mental, per exemple, dels dèficits fiscals “forever and ever”, de les estacions d’AVE buides on es podrien rodar pel·lícules d’apocalipsis zombies i dels corredors mediterranis que passen a prop de la Cibeles.
Hi ha un altre marc mental. És la disrupció, és el trencament amb l’establert, és una altra forma d’Estat (la república), és una altra Constitució, és un altre pacte social i econòmic, és una altra mirada sobre el futur. Que sigui millor o pitjor dependrà de nosaltres. 
Ja heu escollit. Heu escollit torpedejar el procés. Heu sembrat dubtes, heu venut fum, heu canviat de sigles com qui canvia d’americana, heu fet confluències que acabaran incorporant tot l’abecedari i heu marejat la perdiu. Tot en nom del mateix marc mental. La vostra revolució chachipiruli és el mateix marc mental. Doncs perdoneu que us ho digui: quina merda de revolució!
Àlex_Ribes
Em pots seguir a Twitter @blogsocietat Facebook
Quina merda de revolució! | Societat Anònima

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.