traducció - translate - traducción

30.6.17

Ells ja han perdut; nosaltres encara hem de guanyar

«Espanya va perdre l'oportunitat de convèncer, que és l'única manera real de vèncer. Espanya tan sols pot aspirar a obstaculitzar»



L’episodi de les urnes d’aquesta setmana no és greu. És una anècdota que no omplirà ni una sola línia dels llibres d’història que encara s’han d’escriure. Passa que tenim un petit exèrcit de gent i alguns dirigents polítics disposats sempre a la histèria i a la desconfiança. No passar pel concurs públic pot ser una manera més segura de tenir urnes. I qui no ho vulgui veure, que no ho vegi. Sigui com sigui, l’episodi amb suposades ‘cimeres’ extraordinàries programades amb antelació i de periodicitat quinzenal ens ha de servir per a notar que, contra allò que proclamen alguns abnegats difusors d’optimisme sistèmic, el caminet que ens falta recórrer no serà planer. 

Dues empreses petites van ser les úniques que van acudir a un concurs de dos-cents mil euros? Les dues empreses van tenir problemes en el procés d’homologació sense que hi hagués cap interferència de l’estat? Ho reconeguin públicament o no, tingueu per cert que aquestes dues empreses i totes les que no es van presentar i tenien més capacitat de guanyar el concurs van sentir l’alè pudent de les clavegueres de l’estat al clatell. I aquest episodi no serà cap excepció d’ací a l’1 d’octubre. 

En qualsevol cas, la qüestió de les urnes –que no serà precisament la dificultat més gran del referèndum– ens serveix per a observar una cosa: l’estat no pot guanyar. L’estat espanyol ja fa temps que va perdre el combat per sotmetre novament Catalunya i condemnar-la a tres segles més de foscor i pura supervivència. Espanya va perdre l’oportunitat de convèncer, que és l’única manera real de vèncer. Espanya tan sols pot aspirar a obstaculitzar. A entrebancar. A fer nosa. A prolongar. A desfigurar. A torpedinar un naixement net i serè. 

La qüestió –la clau que obrirà tots els panys– és si els catalans serem capaços de guanyar. I els principals adversaris som nosaltres mateixos. Tan sols nosaltres podem impedir-nos la victòria. Els únics capaços d’evitar la independència som els independentistes. Perquè siguem incapaços d’afermar la cadena de confiances en aquest tram final; perquè no actuem amb la determinació imprescindible; perquè fem prevaler l’interès particular o de partit per damunt de l’interès comú; perquè alguns mitjans tinguin més interès en l’audiència fàcil i falsa que en la informació veraç… 

Si l’independentisme i els demòcrates de Catalunya no són capaços de desencallar la situació entre avui i el primer d’octubre (i els decisius dies posteriors), es produirà una situació d’empat etern. Una situació en què l’estat espanyol no tindrà capacitat de tornar a sotmetre el poble català i en què l’estat català no acabarà de néixer mai. Això que ara se’n diu ‘una finestra d’oportunitat’ no serà una condició indefinida i permanent. La finestra d’oportunitat es tancarà si no entrem a la tardor amb la determinació i la confiança d’un poble lliure. Espanya ja ha perdut; Catalunya encara ha de guanyar. 

@PereCardus, periodista

Font:
Ells ja han perdut; nosaltres encara hem de guanyar | VilaWeb http://www.vilaweb.cat/noticies/ells-ja-han-perdut-nosaltres-encara-hem-de-guanyar/

Share/Bookmark

29.6.17

UN MILIÓ DE VISITES, UN MILIÓ DE GRÀCIES

DEDICAT A

amistats, companyies, camarades, coneixences, devots, afeccionades, amants, adversaris, antagonistes, contrincants, refractaries, rivals, competidors, contendents, desafectes, èmuls, fidels, devots, incondicionals, afiliats, adeptes, iniciats, simpatitzants, afectes, admiradores, seguidors, partidàries, espectadors, sequaços, militants, observants, incondicionals, admiradors, addictes, lleials, prosèlits, antagonistes, bel·ligerants, discrepants, disconformes, contraris, partidaris, 

a tothom!



per haver participat d'aquest blog!!!!



Share/Bookmark

El Parlament anul·larà dijous les sentències franquistes

El Nacional 
Foto: ACN


Resultat d'imatges de pep cruanyes

Aquest dijous, el Parlament de Catalunya aprovarà la llei que anul·la "totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista". 
Un fet que des de la Comissió de la Dignitat s'ha rebut amb molta satisfacció. El portaveu de la Comissió, Josep Cruanyes, ho ha titllat de “fet històric” i ha indicat que els processos realitzats pels tribunals franquistes van vulnerar la legalitat vigent. “La creació dels tribunals es va fer contra la legalitat i vam demanar al Parlament que declarés la il·legalitat d’aquests tribunals i que, per tant, en ser aquests tribunals il·legals, totes les actuacions que van fer són nul·les, com també ho són totes les resolucions que van fer”.
Cruanyes també ha celebrat que per llei l’Arxiu Nacional de Catalunya serà autoritzat per fer públic un registre de les persones condemnades pels judicis polítics del franquisme. Cruanyes ha ressaltat que es donarà a conèixer la llista dels 63.961 processos que van tenir lloc a Catalunya des del 38 quan van posar els peus els franquistes a Catalunya fins al 78.
La llei, que va sorgir de la Comissió de la Dignitat, amb el suport d’altres associacions, va aconseguir el suport de JxSí, CSQP i la CUP, amb els quals la Comissió ha treballat en l’elaboració de la llei. En aquest context, Cruanyes ha afirmat que la normativa també rebrà el suport del PSC, qui ja va votar favorablement el dictamen de la llei. 

Disculpes per l'afusellament a Companys

Cruanyes ha recordat que l'Estat espanyol encara ha de "fer un acte oficial de demanar perdó i assumir la seva responsabilitat per l'assassinat de Companys", ha manifestat.
En aquest sentit, espera que les autoritats militars a Catalunya facin un gest. "Van ser les autoritats militars les responsables d'això. Entenem que no se'n deuen sentir continuadors, però igual que l'estat francès i alemany van assumir les seves responsabilitats, seria exigible que ells fessin el mateix", ha valorat Cruanyes. 
D'altra banda, Cruanyes també ha ressaltat que un dels temes que segueix sobre la taula és el retorn total dels Papers de Salamanca. "Hi ha una sèrie de documentació que hauria d'haver estat transferida a Catalunya, perquè es va acordar a les comissions mixtes i que el govern actual la va complir en part, a més de documentació de la Generalitat que encara queda pendent tant a l'arxiu de Salamanca com als arxius militars, així com la documentació dels ajuntaments de Catalunya", ha conclòs. 

Share/Bookmark

27.6.17

Escac i mat a l'Estat: Ara sí que tindrem urnes


El Govern garanteix que l'1 d'octubre hi haurà urnes a cada mesa electoral i que el referèndum es farà amb totes les garanties malgrat que el procés d'homolgació d'empreses per a la compra d'urnes hagi quedat desert. Fonts del Govern han assegurat a l'ACN que la "pressió" de l'Estat contra els empresaris que fabriquen urnes pot haver estat determinant en la baixa concurrència. De fet, només dues empreses estaven en el procés d'homologació però finalment cap de les dues ha superat el nivell d'exigència del procés. "L'exigència i el rigor en el procediment d'homologació i compra d'urnes no serà rebaixat malgrat la pressió del govern de l'estat", han assegurat aquestes mateixes fonts. Davant d'aquesta situació, l'executiu català iniciarà els tràmits administratius per comprar les urnes per altres vies per tal que estiguin a temps per l'1 d'octubre. El Govern assegura que té vies alternatives que garantiran que les urnes estiguin a punt encara que el govern espanyol faci guerra bruta per impedir-ho.
 
Una bona notícia
 
Malgrat que l'unionisme consideri una victòria la declaració de deserta del concurs, la veritat i segons la llei de contractes ara s'obre la porta a un procediment negociat i molt més ràpid i segur.

Tàctica calculada?

El govern espanyol ha vinculat aquest dimarts la decisió del Govern de la Generalitat de declarar desert el concurs per a la compra d’urnes a l’admissió a tràmit per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de la querella que la Fiscalia va interposar contra la consellera de Governació, Meritxell Borràs i contra l’aleshores secretari general, Francesc Esteve. Segons han apuntat fonts de La Moncloa, la Generalitat hauria decidit no homologar les dues empreses que optaven a la licitació i aturar de moment el procés esperonada pels efectes judicials que podria tenir impulsar la licitació. Aquestes fonts han recordat que en el mateix moment que la Generalitat adopta aquesta decisió hi ha sobre la taula l’acusació de la Fiscalia contra Borràs i Esteve per desobediència, prevaricació continuada i malversació de fons públics per haver signat la publicació de l’acord marc per homologar aquestes empreses.

L'unionisme s'autoenganya

El portaveu adjunt del grup parlamentari de Cs, Fernando de Páramo, ha qualificat de "nyap" el procés d'homologació per a la compra d'urnes pel referèndum. En una roda de premsa al Parlament aquest dimarts al matí, el també secretari de comunicació de Cs ha afegit que, el fet que l'executiu català hagi declarat desert el procés d'homologació per a la compra d'urnes, és una mostra més que la votació de l'1 d'octubre serà "un 9-N bis". D'altra banda, De Páramo ha sentenciat que els alcaldes del PSC que han assegurat que no s'oposaran al referèndum haurien de "demanar perdó".

La portaveu parlamentari del PSC, Eva Granados, ha afirmat que haver deixat desert el concurs per l'homologació d'empreses que havien de subministrar les urnes pel referèndum és una "excusa" del Govern perquè és "conscient" que no podrà celebrar la cosulta de l'1-O. "No el poden fer i davant d'aquesta situació busquen qualsevol excusa o matèria per poder esquivar el que saben que passarà, que no poden tirar endavant un referèndum que és unilateral i il·legal", ha dit. La diputada ha reclamat a la consellera de Governació, Meritxell Borràs, que s'ocupi de "governar" i no de fer "tallers d'urnes", en al·lusió a les declaracions del Govern assegurant que s'iniciaran els tràmits per comprar les urnes per altres vies.


Share/Bookmark

25.6.17

El vot de la gent normal | Anna Arqué



ANNA ARQUÉ
Diu el refrany que “un poble que canta mai no serà vençut”. I sembla que per uns moments, tot escoltant la Gemma Humet cantar aquell matí davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch, ens permetíem escoltar-nos les emocions, acostumats des de fa mesos, potser anys, a preparar només les paraules que embastin arguments raonats, “com si la raó fos per si mateixa garantia de justícia i el sentiment ho fos només de desgavell”, em deia un bon amic que ho acabava reblant amb un “santa paciència”. Un silenci imposat a un poble per la força, perquè els silencis imposats sempre ho són per la força. Els catalans hem patit la imposició d’un silenci quotidià i amargant per part d’un Estat espanyol via TOP, per enumerar-ne un de tants, i que continua volent imposar-se, ara via TC. Una societat que assimila amb normalitat els silencis imposats per l’Estat a una població que vol autodeterminar-se mitjançant les urnes, té molt poc de democràtica i com ha fet fa pocs dies el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, a l’Estat espanyol se li ha de recordar que el silenci imposat pot ser legal i raonat però també, i sobretot, és equivocat.
De l’emoció del cant al batec de la terra. El representant dels pagesos a l’acte, en Pep Riera, l’únic que amb urna a les mans utilitza la paraula autodeterminació, crida un sentit “Visca la terra!”. La terra, la “terreta” que en diuen els valencians, que sempre hi és, i vulguem tots que amb ella hi siguin sempre els pagesos, la falç i l’horta que atura tants espants.
El discurs final, la versió il·lustrada del batec, aquelles paraules seleccionades per a l’ocasió van ser pronunciades per l’exemple d’èxit català on millor es reflecteix l’ànima processista que s’aixeca aviat per fer feina i fer país: en Pep Guardiola. Em va encantar veure tantíssima gent contenta i per això, gràcies, Pep. El nostre Sean Connery, a nivell de punch internacional, donava titulars arreu del món encarnant la serenor i la racionalitat del qui sap que, efectivament: “Referèndum és democràcia”. Només un però, qui fos qui redactés el text va deixar-se portar per aquella pàtina d’incredulitat catalana, forçada pels fets viscuts durant anys i panys de funambulisme. Un vertigen que demana ajuda perquè es pensa que hi ha d’haver algú més important que el seu propi poble alçat i en marxa, alguna cosa més poderosa que el poder que el seu poble es dona exercint el dret que té a autodeterminar-se i que, en circumstàncies democràtiques, cap Estat pot obstaculitzar sense posar en risc el seu bon lloc entre els països democràtics.
Saber-te bo fent feina quan has perdut en la més gran de totes les tasques, la que preserva la teva llibertat, et permet sentir-te una mica cofoi, fins i tot feliç dins la captivitat
El director anglès David Lean ens mostra al film El pont del riu Kwai (1957) un grup d’anglesos que cauen presoners de guerra i s’esmercen a construir un pont perfecte perquè els qui els tenen en captiveri, els japonesos, hi passin i avancin posicions. Treballen per l’enemic mentre xiulen animadament. Es poden aconseguir moments de felicitat sense llibertat? Devia tenir raó Max Aub quan deia que "la llibertat no fa l’home feliç, la llibertat el fa home". Saber-te bo fent feina quan has perdut en la més gran de totes les tasques, la que preserva la teva llibertat, et permet sentir-te una mica cofoi, fins i tot feliç dins la captivitat. Als catalans ens pot agradar que ens demanin ajuda, fer les coses bé i que se’ns reconegui, ens dona un bri de dignitat dins la castració que significa saber que com a poble no ens hem organitzat prou bé per a tornar a manar legislativament i executiva sobre la nostra vida. Tanmateix, en general, demanar ajuda no afalaga a qui escolta, ans el contrari, diria que causa una enorme desídia en un món en permanent alerta vermella. Com hem dit tan sovint dins i fora de Catalunya, “els catalans avui no ens queixem, no demanem, els catalans informem”. No demanem ajuda, convidem als demòcrates d’arreu del món que ens acompanyin, perquè ser al costat de la democràcia és sempre excitant i, per què no dir-ho, símptoma de felicitat. Ser al costat de Catalunya ajuda a definir-se un mateix i a definir l’Europa i el món que en definitiva volem.
Aquesta última petició d’ajuda al món, com la campanya "Let catalans vote",que demana permís no sabem a qui, a tothom?, com els debats sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya que es van promoure a parlaments com el de Dinamarca, són accions tan ben intencionades com exponents soft de les rèmores d’una Catalunya empobrida d’ella mateixa que encara busca convençuda, i quasi necessitada, de qui li posi i tregui límits, però que sembla que Puigdemont, Junqueras, Gabriel i Rovira han decidit superar. Perquè, ei, la porta és oberta, només cal travessar-la.

El drama dels comuns

Des de la mort del dictador espanyol Franco, cap president de la Generalitat havia defensat la pràctica efectiva de l’autodeterminació ni havia parlat de fer vinculant el resultat del referèndum que l’aplica, fins ara, que el president Puigdemont ha anunciat data i pregunta apel·lant al dret de Catalunya a l’autodeterminació dels pobles. I només per això estem d’enhorabona, reconèixer-nos és una primera però enorme passa. Sobretot perquè trenca amb el contorsionisme discursiu de l’inconcret i poc garantista dret a decidir que fins fa ben poc feia de vas comunicant entre l’antiga Convergència i l’actual Catalunya en Comú.
Un partit, CeC, que sembla mentida que sigui el que més s’omple la boca exigint garanties a un referèndum d’autodeterminació —que les tindrà, totes—, alhora que és el primer valedor d’un dret a decidir sense cap regulació internacional. Sembla mentida que els qui més parlen de representar el poble i els treballadors afectats per un PP desbocat a retallar drets socials en l'àmbit estatal, siguin els qui anteposin un pacte pel referèndum, precisament, amb aquest govern espanyol trampós i corrupte abans que defensar la vinculació que el poble demana i que el poble atorga. Sembla mentida que els de la Catalunya en Comú, que repeteixen el concepte cupaire de "fer fora el règim del 78" (PP/PSOE) però el redueixen a conveniència quan hi pacten per mantenir-se a la capital catalana, siguin els qui contemplen la maquinària de l’Estat espanyol com a solvent procurador de garanties en lloc d’atribuir-ho a la força que emana de la determinació combinada d’institucions i ciutadania catalana, amb ells inclosos. Sembla mentida que qui representa voler ser la veu dels comuns dels treballadors vulgui reunions privades amb el president de la Generalitat en lloc de reunions col·lectives on sí que acudeix el secretari general de Podem a Catalunya. Un tracte molt selectiu, demana el partit dels comuns. Potser és que, malauradament, el més comú és la vella política.
Ens trobem davant el "Drama dels Comuns": utilitzar partidístament el dret de tota una societat a autodeterminar-se, malmetent l’oportunitat col·lectiva només pel propi interès de marcar espai polític
Volem catalanes més compromeses amb la voluntat del poble que compromeses a representar el poble. I per sorpresa d’adversaris i, encara més, per incomoditat de propers, l’Albano-Dante Fachin ha demostrat que té criteri propi fent una consulta interna, però també ajudant els comuns a tenir un mínim de relat i no quedar-se estancats, que no seria gens propi dels qui volen anomenar-se activistes i han cantat més d’un cop amb el puny alçat allò de “no prendre part és prendre part per l’statu quo”. I encara que ara convergeixin tots en l’anomenada “mobilització no vinculant”, també, molt propi d’activistes socials entendre les mobilitzacions massives com a no vinculants (ironia), la disposició democràtica de Fachin i Urban dista de la d'en Domènech. Fachin explicava el resultat de la consulta interna en termes d’autodeterminació, de sobirania en mans del poble i de no sentir-se previnculat a un resultat sense saber la dimensió que la gent ha decidit donar-li amb el seu vot i els fets que se’n desemboquin. En Domènech, però, sense haver consultat les bases, continua aferrant-se al 9-N com a idea deslegitimadora i rebutja acceptar la votació de l’1 d’octubre com a referèndum perquè diu que és el full de ruta del govern català, tractant com a dada totalment prescindible el fet excepcional que més del 70% de la societat catalana estigui disposada a votar sense acord amb l’Estat (CEO). El domina més el partidisme de marcar distàncies amb el PDeCAT que les tossudes realitats que suren sense remei, només cal veure el resultat del PNR. Viuen amb el pas en fals, i ho saben. L’ecologista Hardin el 1968 feia evolucionar “la tragèdia dels comuns”, plantejada per l’economista Foster (1833), encunyant el conegut Dilema dels comuns: com evitar que els usos individuals malmetin els recursos comuns. Doncs, com si es tractés d’una involució, ens trobem davant el "Drama dels Comuns": utilitzar partidístament el dret de tota una societat a autodeterminar-se, malmetent l’oportunitat col·lectiva només pel propi interès de marcar espai polític.
No creure que s’hagi de fer efectiva la voluntat de la gent comuna si no hi ha un Estat espanyol que digui que ho garanteix, no té cap mena de coherència amb l’històric activisme de mobilitzacions catalanes
El referèndum és, importantment, el full de ruta de la majoria de la societat catalana, de la majoria absoluta del Parlament i, en conseqüència democràtica, del Govern català, només faltaria. Però el que caldria recordar al secretari general dels comuns és que el que sí és el full de ruta del govern espanyol de Rajoy, és precisament negar a la gent de Catalunya la força vinculant del seu vot, exactament el que vol fer el senyor Domènech. Treure al poble la força vinculant del seu vot, no creure que s’hagi de fer efectiva la voluntat de la gent comuna si no hi ha un Estat espanyol que digui que ho garanteix, no té cap mena de coherència amb l’històric activisme de mobilitzacions catalanes; us diria el nostre noi del sucre.
Farem el referèndum l’1 d’octubre, amb totes les garanties electorals, i el vincularem oficialment i popular, com toca, com fa la gent que creu en la gent, la comuna i l'excepcional, la que lluita i per la que hem de lluitar perquè ella sola no pot. Perquè com dirien els que ja han treballat amb tants d’altres consentits: “Qui vol fer una cosa la fa, i qui no la vol fer només troba excuses".
Tothom pot ser-hi, és hora de fer un pas endavant a favor de la gent normal.

Share/Bookmark

La catalanofòbia, una qüestió d’Estat

La catalanofòbia, una qüestió d’Estat. Catalunya, el Principat d’una Corona manipulada per la historiografia espanyola


Resultat d'imatges de castells onze de setembre

Aquestes paraules no són un atac a l’Estat espanyol ni a l’espanyolitat. Són una defensa de Catalunya i de la catalanitat que incideixen en la forma i la raó de ser de la catalanofòbia espanyola.
La catalanofòbia, resultat d’un procés històric, s’expressa a través de múltiples manifestacions que, conjuntament, fomenten l’ús i l’abús de la violència cultural que l’Estat espanyol legitima. A continuació es fa una breu síntesi d’aquest problema, s’exposa la seva causa fonamental i es complementa amb una anàlisi de les conseqüències -històriques i culturals- que se’n deriven.

1. El problema: la catalanofòbia

L’Estat espanyol exerceix formes de dominació contra la Llengua i Cultura Catalanes, incentivant una reacció sistemàtica dels instruments al seu servei a través de múltiples mecanismes, ja siguin religiosos (mitjançant la Conferencia Episcopal Española i els seus canals de difusió), informatius (premsa, ràdio i televisió), polítics, judicials, fiscals, econòmics i/o militars. Tots hi participen amb major o menor pes al llarg de la història, però ho fan activa i conjuntament en nom de la unitat d’Espanya. De forma no reconeguda, ho fan a costa de la realitat plurinacional de l’Estat per servir a l’estatus quo dominant, amb els beneficis i privilegis que això comporta.
Com a resultat, s’instaura una catalanofòbia estructural en la concepció de l’espanyolitat.

2.  La causa: el 1716 es sotmet a la nació catalana

Des del segle XVIII existeix una catalanofòbia institucionalitzada dins les estructures de l’Estat espanyol. Anteriorment, entre els segles XVI i XVII, l’anticatalanisme emergeix en el sí del recel de la noblesa castellana i la Santa Inquisició, que competeixen pel control dels privilegis i les riqueses d’un Imperi emergent, estimulat per l’ambició dels monarques i la doble moral catòlica i militar. Però aquesta història cal entendre-la bé.
En el context de la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648), les nacions d’Europa desafien l’autoritat de l’Església i dels Monarques. Els Catalans lideren la resistència a l’hostilitat dels interessos colonials, monàrquics i eclesiàstics, i des del 1640 desafien el seu destí amb l’inici de l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652). Però aquesta lluita global és desigual, i dóna com a resultat respostes desiguals. No tothom en surt beneficiat, i no tot es soluciona amb el Tractat de Westfàlia (any 1648), que posa fi a aquesta lluita del poder simbòlic, provisionalment, a Europa. Holanda, Suïssa i Portugal adquireixen la seva llibertat, però Catalunya i d’altres territoris no. La lluita s’estén al llarg de la segona meitat del segle XVII, i s’intensifica amb l’anomenada Guerra de Successió Espanyola (1705-1713). El desenllaç comporta la derrota i la fi de l’autoritat històrica del Principat de la Corona d’Aragó, Catalunya, juntament amb el conjunt de regnes associats, que són integrats en noves estructures de poder. Tots ells, amb el temps, s’acaben integrant als moderns estats espanyol, francès i italià.
El cas de Catalunya, tanmateix, és singular, perquè aquesta transició es realitza amb un acte d’ocupació política i militar, a través del Decret de Nova Planta, signat el 16 de gener de l’any 1716. Aquest Decret representa, tècnica i simbòlicament, l’inici d’una estratègia dirigida a l’assimilació dels nous territoris incorporats, per part d’una nova dinastia, iniciada amb el Duc d’Anjou, en Felip V de Borbó (1683-1746). L’avi d’en Felip, en Lluis XIV de Borbó (1638-1715), anteriorment, resultat d’un Tractat (dels Pirineus, 1659), consolida l’annexió de la Catalunya Nord als seus dominis, després que els seus avantpassats hagin ocupat, sistemàticament, el conjunt de comtats originaris de l’Occitània i la Provença, així com els dominis anglesos de l’Aquitània, al llarg dels segles XIII i XVII.
Però no tot és responsabilitat dels Borbó. Mitja Europa participa, solidàriament, del desmantellament de l’autoritat històrica del Principat de Catalunya.
La catalanofòbia legitimada per l’Estat és una conseqüència directa del manament d’un monarca Borbó que, el 1716, va deshonrar la Corona i el Principat que el van dignificar, amb la connivència del conjunt d’Estats que signaren el Tractat d’Utrecht i abandonaren el seu suport als catalans, el 1713, per raons geopolítiques i comercials. Aquest episodi posà fi a la Guerra de Successió Espanyola, i va permetre instaurar l’absolutisme a l’Estat espanyol, seguint el corrent il·lustrat francès, imposant el poder, l’autoritat i les formes de govern castellanes, de caràcter militar, dins del Principat de Catalunya i a la resta de regnes de parla catalana de la Corona d’Aragó: València i Mallorca. Al seu torn, des de França, un altre monarca Borbó fa el mateix amb la Catalunya Nord i la resta de territoris amb una llengua comuna, agermanats per la història a través de la llengua occitana i provençal. Per raons d’Estat, des d’aleshores, es nega la condició de nació dels territoris de parla catalana, des de la Catalunya Nord fins a València, Mallorca i la franja est de l’Aragó, incloent-hi, en segon ordre, els dominis italians. Els regnes de Sicília, Nàpols i Sardenya, on el català i la noblesa catalana hi estan institucionalitzats pel fet de formar part de la Corona d’Aragó, com resultat del Tractat d’Utrecht experimenten també lluites desiguals que, al segle XIX, acaben confluint en l’òrbita italiana dels dominis dels Savoia.
Des d’aleshores, els Borbó d’Espanya imposen l’espanyolitat del castellà i els Borbó de França l’afrancesament de l’oïl, fent-ne una qüestió d’Estat. La Itàlia moderna aplica la normalització de la llengua de la toscana, o florentí, que esdevé l’italià, en perjudici d’una variada diversitat lingüística arrelada amb l’herència occitana, catalana i provençal, resultat d’un procés històric.
Per aquest motiu, Catalunya i la catalanitat commemoren la data en què Barcelona, capital del Principat de Catalunya, capitulà en motiu d’un setge desigual enfront les tropes franceses i castellanes, un cop mitja Europa (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal i Savoia) abandonà als catalans per un tractat, signat a Utrecht, que els oferí la pau i avantatges colonials. La commemoració d’aquesta data, l’11 de setembre de 1714, representa la vitalitat de la memòria de la nació catalana, i la seva determinació en recuperar la seva integritat.

3.  La conseqüència (I): la manipulació deliberada de la història dels catalans

Què era Catalunya?
Aquesta és una pregunta clau, i té una resposta incerta. És incerta perquè la censura inquisitorial i el domini absolut de les publicacions a l’estat modern espanyol fins al segle XIX (i en gran mesura fins al segle XXI) és una realitat que, per múltiples raons, conviden a pensar que la història ha estat manipulada. És a dir, la història real del Principat de Catalunya no té perquè ser la que narra la història oficial de l’Estat espanyol.
Així doncs, què hauria estat Catalunya?
Catalunya és el Principat de la Corona d’Aragó, és la terra que origina el model de govern, i la que gaudeix de més privilegis, de la mateixa manera que esdevé en el conjunt de principats d’Europa, compresos com a principats cristians dins d’un imperi simbòlic que ells controlen i al qual s’hi deuen. Diverses evidències expressen aquesta realitat:
1a) És un fet constatat i indubtable que els habitants de Catalunya gaudeixen del major grau de drets i privilegis dins dels dominis de la Corona d’Aragó;
2a) És un fet constatat i indubtable que Catalunya és el Principat de la Corona d’Aragó, l’Estat de referència, i que la dignitat de Príncep d’Aragó recau en els títols de duc de Girona i de Montblanc, essent ambdós territoris del Principat;
3a) És un fet constatat i no prou reconegut que Catalunya lidera i acumula l’autoritat de l’Orde del Temple de Salomó i posteriorment de l’Orde de Sant Joan dins dels territoris de la Corona d’Aragó i del conjunt de Regnes de la península Ibèrica, fins al segle XVIII, establint un vincle nobiliari i religiós amb l’autoritat d’un imperi, simbòlic, originari de l’Edat Mitjana;
4a) És un fet constatat i no prou reconegut que l’arxiu de referència de la història de la Corona d’Aragó és l’Arxiu Reial de Barcelona, i que al segle XVIII esdevé, per una decisió monàrquica, l’Arxiu de la Corona d’Aragó; i
5a) (i potser la més important) És un fet constatat i no prou reconegut que Catalunya introdueix el model institucional que Pere El Cerimoniós instaura al Principat, al segle XIV, i que aquest es basa en el “Llibre de Cerimònies” de Constantí VII, emperador de l’Imperi Romà d’Orient, esdevenint, per tant, un model basat en l’anomenat Imperi Bizantí, que es troba estretament vinculat a la història dels privilegis i els dominis catalans a l’Edat Mitjana. L’autoritat catalana fins als ducats d’Atenes i Neopàtria és conseqüència directa del suport del Principat, del Comte de Barcelona, a l’autoritat simbòlica, medieval, de l’autoritat de Constantinoble, l’Imperi Romà vigent fins el segle XV. Roger de Flor (història oficial) i el Tirant lo Blanc (literatura) en donen fe.
Diverses personalitats catalanes lideren l’Orde de Sant Joan i són patriarques d’Alexandria o de Jerusalem, una situació a la que cal afegir la dignitat dels papes Borja, des de les terres valencianes. Castella no té aquest passat. En té un altre, però no està vinculat amb l’Imperi Romà Medieval. De fet, és un territori ocupat, tal i com manifesta la història de la Reconquesta i l’ús que se’n fa, dins l’òrbita castellana, on hi domina el poder jeràrquic i autoritari, en contraposició al model integrador i parlamentari que lidera el Principat de Catalunya dins la Corona d’Aragó.
El Principat d’Astúries, que es basa en la llegenda de Don Pelayo, en canvi, no té res a veure amb l’autoritat del Principat de Catalunya. De fet, el primer príncep d’Astúries, oficialment, no s’honora fins al segle XV, a títol simbòlic, per representar l’autoritat de l’hereu de la Corona de Castella i Lleó. De la mateixa manera, ni la noblesa ni l’església de Castella i Lleó s’integren mai al projecte imperial de Roma o Constantinoble, ni manifesten cap tradició hel·lènica, ni en les arts ni en les formes de govern, tal i com s’institueix des de l’Orient fins a la caiguda de Constantinoble, l’any 1453, i tal i com es continua des de la Roma italiana amb el Renaixement. El Renaixement Italià representa, en aquest sentit, una etapa avançada, simbòlica i culturalment, de l’Imperi Romà. Complementàriament, ressaltar que l’Arxiu de Simancas, l’arxiu de referència de la monarquia hispànica, es crea al segle XVI.
D’acord amb aquest plantejament, s’observa com, clarament, l’autoritat catalana cau amb la caiguda de Constantinoble, però es manté com a símbol d’una nació, fins al segle XXI. En aquest sentit, d’acord amb aquestes evidències, es planteja la pregunta fonamentada de quin sentit té anomenar Corona d’Aragó als dominis liderats pel Principat de Catalunya, i la hipòtesi raonable de que, per raons de poder simbòlic, es manipula l’origen dels seus poders al voltant d’un Regne d’Aragó per voluntat del monarca, al llarg dels segles XVII i XVIII.
Seguint les paraules de Maquiavel, al capítol V del llibre El Príncep (oficialment publicat el 1531), Catalunya formaria part dels principats d’Europa que, abans de ser ocupats, es governaven per lleis pròpies. Aquesta lectura és precisa per al cas dels catalans, i la seva anàlisi és de gran interès. Maquiavel ressalta que només hi ha tres formes de dominació en aquest territori: 1) Destruir-lo: 2) Que el nou governant hi fixi la seva residència; o 3) Deixar-lis les lleis, exigir-lis tribut i constituir-hi un govern composat per un limitat nombre de persones de confiança.
En una primera instància es pot considerar que l’Estat espanyol ha optat, en certa forma, per la darrera de les tres opcions, però tal i com ressalta Maquiavel el governant ha de témer que si no els destrueix ell seran ells qui el destruiran a ell. Diu:
Qualsevol, doncs, que arribi a fer-se amo d’una ciutat [o principat] acostumada a gaudir de la seva llibertat, i no la destrueixi, ha de témer que serà destruït per ella. Li servirà de bandera en totes les revolucions el record dels seus antics furs i el clam de llibertat, que no s’esborra amb el transcurs del temps ni per recents beneficis; de manera que, per més precaucions que es prenguin, no dividint o dispersant els seus habitants, mai es desarrelarà del seu cor, ni deixarà la seva memòria en nom de la llibertat, i la inclinació de les seves antigues institucions; estant per aquesta raó motivats per a reunir-se tots per a recuperar-la en la més lleugera ocasió.
Aquesta és la situació en què es troba Catalunya a l’inici del segle XXI, però també és la situació que, reiteradament, ha experimentat Catalunya al llarg dels darrers tres, o millor dit quatre, segles. El reclam del dret a la lliure determinació després de la Primera República Espanyola (Bases de Manresa, 1892), en temps de la República Espanyola (anys 1931-1939), en motiu de l’Assemblea fundacional de les Nacions Unides (l’any 1945, on el Consell Català hi participa) i en temps de la Transició Espanyola al sistema democràtic (anys 1972-1977) és, en aquest sentit, la seva major evidència. La lluita a favor dels Hasburg del segle XVIII, així com la lluita Carlista i el pols per instaurar una monarquia Savoia a Espanya al segle XIX són, en aquest sentit, també símbols de la lluita per una autoritat i una forma de govern històrica a la que Catalunya mai ha renunciat.
Per aquesta raó, es comprèn que la tercera opció que pauta Maquiavel no és suficient, si el que es vol és el vassallatge pacífic d’un principat ocupat governat històricament per lleis pròpies. Maquiavel no contemplà la manipulació de la història, però és, de fet, una tècnica implacable per fomentar la destrucció d’una nació, la seva divisió i la seva dispersió.
Com a resultat, l’Estat espanyol nega la història de la mil·lenària nació catalana, una de les més actives i documentades del món, amb un dels escuts més antics d’Europa, una llengua pròpia, una moneda, unes lleis, unes Constitucions i unes institucions també pròpies, que liderà una Corona i una forma de govern a l’Edat Mitjana, compromesa amb una cosmovisió simbòlica romana, segons el patró hel·lènic de Constantinoble. Donar cos a aquesta història fonamental, però, fou impossibilitat, abolit, pel Decret de Nova Planta de 1716 imposat pel rei Felip V de Borbó, el duc d’Anjou.

4.  La conseqüència (II): la persecució sistemàtica de la Llengua Catalana, com a símbol d’una cultura i d’una nació

Conscientment, des de l’espanyolisme d’Estat es promou el greuge i l’arraconament de la Llengua Catalana, símbol principal de la nació que representa, mitjançant diferents mecanismes:
  • L’espanyolització del castellà.
El castellà s’imposa com a llengua espanyola des del conjunt de les institucions de l’Estat. Per aquesta raó, la Real Academia Española diu que la llengua castellana “era” una llengua, concretament diu que era la llengua romànica parlada a Castella que donà origen a l’actual llengua espanyola. Aquesta estratègia, dirigida a una “espanyolització” sistemàtica de la Llengua i Cultura Castellanes, nega l’espanyolitat de la resta de llengües de l’Estat, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.
  • Tres segles desautoritzant l’ús oficial del català dins de les terres de parla catalana.
L’ús oficial del català es va prohibir des dels Decrets de Nova Planta (1707-1716), però des de llavors les prohibicions han continuat a l’escola (els anys 1768 i 1825, o el 1902, amb càstigs si els professors parlaven en català, i més endavant el 1923 i el 1939, amb les respectives dictadures militars, sota l’esperit nacional-catòlic), als llibres mercantils (1772), als llibres universitaris (1773), al teatre (1801) i als jutjats (1881). El Partit Popular -hereu de la tradició de l’espanyolisme d’Estat més incisiu-, i més recentment el partit Ciudadanos, amb el suport del Tribunal Constitucional, treballen incessantment perquè el català no gaudeixi, dins de les terres de parla catalana, de l’estatus de llengua nacional, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.
  • La desautorització del català a les institucions estatals i internacionals.
El català no és una llengua oficial de l’Estat i no es pot parlar al Congrés dels Diputats, ni als estaments judicials de justícia estatals ni a l’exèrcit espanyol, tampoc a les institucions internacionals on l’Estat espanyol n’és membre. D’aquesta manera, es desprestigia estatal i internacionalment el català, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.
  • La desprotecció constitucional del català i la seva estigmatització.
El català no gaudeix de cap llei estatal per la seva normalització, promoció i foment del seu estudi, només disposa del dret al respecte i protecció que pauta la Constitució Espanyola, sense que cap espanyol tingui l’obligació de conèixer-lo. Ni Catalunya ni el català apareixen al text constitucional. Els catalanoparlants hem de conèixer, saber llegir i escriure el castellà, però des dels poders de l’Estat es relaciona l’ús i coneixement del català amb una càrrega econòmica, educativa i burocràtica que limita les llibertats dels espanyols. Fent-ho s’estigmatitza sistemàticament a la llengua catalana, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.
  • La mutilació del català.
Tot i l’aparent avanç dels drets lingüístics de les llengües no castellanes que la Constitució autoritza amb un sistema democràtic, en especial des de la dècada de 2010 es persegueix i es limita la normalització de la llengua catalana. Paral·lelament, mentre es tendeix a fomentar, de forma persistent i amb tots els mitjans possibles, el reconeixement de la unitat de la llengua espanyola (la castellana), mitjançant l’Instituto Cervantes i la Real Academia de la Lengua Española (creada l’any 1712, com a estratègia d’espanyolització de la llengua castellana), des de l’espanyolisme d’Estat es promou, de forma irracional i malaltissa, la fragmentació del català en múltiples dialectes, arribant a l’absurd d’afirmar que el valencià no té res a veure amb el català. Els diferents criteris, polítiques i formes que apliquen per unir el castellà (altrament dit espanyol) i desunir el català és sens dubte la major expressió de l’arrogància cultural de l’Estat, que després de tres segles segueix fent ús i abús de la violència cultural que es considera legitimada.

Cloenda

La causa catalana no és una qüestió política, és nacional. És la lluita de la dignitat d’una nació que es nega a estar subordinada a una altra que atempta contra la seva integritat.
L’expressió del dret a la lliure determinació és un dret nacional, que els catalans reclamen exercir perquè són una nació i un principat governat, històricament, per lleis pròpies. Però és, sobretot, la reacció d’un poble, d’una llengua i d’una cultura que es troben en una situació de greuge estructural dins d’un Estat que, fer raons de poder, ha fet de la catalanofòbia un instrument per exercir la seva autoritat.
El primer que farà Catalunya, si mai és un estat independent, serà, indubtablement, reescriure la història en la seva integritat. Aquesta situació generarà, en el cas que s’executés, un trasbals pels catalanofòbics i la fi de la institucionalització de la catalanofòbia per raons d’Estat. I l’Estat espanyol haurà de revisar, també, l’evidència d’una manipulació que impactarà, necessàriament, en el conjunt d’històries estatals d’Europa i de mig món.
Andreu Marfull Pujadas
2017.VI.21

Font: La catalanofòbia, una qüestió d’Estat. Catalunya, el Principat d’una Corona manipulada per la historiografia espanyola
Share/Bookmark

24.6.17

100 arguments per dir sí a la independència

Resultat d'imatges de fem via 2013

Des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent. Arguments que es poden resumir en un de sol –amb un estat propi Catalunya no patiria l’actual espoli fiscal, disposaria de molts més recursos i seria competitiva internacionalment, tant que podria garantir un notable estat del benestar–, però que també es poden desglossar en molts. És el que proposem avui, just quan falten cent dies per al referèndum de l’1 d’octubre. Cent raons, cent motius per dir sí a la independència, sorgits del debat a la redacció d’El Punt Avui, però inspirats també en algunes de les llistes que s’han fet aquests últims anys, les més significatives de les quals són el llibre 100 motius per ser independentista (Cossetània Edicions), de Roger Buch, i la sèrie de tuits 100 motius pel Sí a la independència!, del portaveu de Junts pel Sí al Parlament, Jordi Turull @jorditurull, que trobareu al seu compte. També es poden trobar arguments contundents en els nombrosos estudis fets pel Cercle Català de Negocis (CCN), disponibles a www.ccncat.cat o en el document 175 raons de pes per l’estat propi, publicat per l’ANC.
1.
Recuperarem l’estat propi que ens van arrabassar fa 300 anys
Amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre del 1714, Catalunya va perdre les seves institucions de govern que havia mantingut des de l’època medieval. L’any 1716, amb el Decret de Nova Planta, el rei Borbó Felip V les anul·lava legalment i sotmetia Catalunya a les lleis del poder central. Des de llavors, els catalans només hem gaudit d’autogovern –limitat sempre per les lleis espanyoles– durant la Segona República i des del 1977, quan es va reinstaurar la Generalitat.
2.
Tindrem les eines per garantir el progrés de Catalunya sense els condicionants polítics i econòmics del lligam amb Espanya
Amb un estat propi, Catalunya podrà disposar de tots els importants recursos que genera i decidir on els inverteix sense estar condicionada i encotillada per les lleis espanyoles i per les decisions polítiques arbitràries que dicten els governs de Madrid.
3.
Per tantes i tantes persones que van lluitar per aconseguir-ho, que no ho podran veure i que ho desitjaven fermament
Amb l’assoliment de la independència es faran realitat els desitjos de molts catalans, alguns dels qual, malauradament, no ho podran veure. Molts d’ells, a més, van perdre la vida lluitant per aquest ideal. Tot un homenatge.
4.
Aturarem l’espoli fiscal que ofega el nostre creixement
Cada dia, uns 40 milions d’euros van cap a Madrid i només una part torna de manera escadussera. Setze mil milions l’any són tot un espoli, un dels dèficits fiscals més alts d’Europa, prop d’un 9% del PIB català. Concretament l’any 2016, el dèficit fiscal va ser de 14.623 milions d’euros, segons el govern.
5.
Perquè som una nació amb més de mil anys d’història
Catalunya té les seves arrels en l’edat mitjana i es considera que neix de facto com a estat l’any 988, quan el comte Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència dels territoris sota el seu poder. Catalunya té també una llengua i una cultura pròpies, trets propis de qualsevol nació.
6.
Perquè tenim dret a decidir el nostre futur segons el dret internacional
Com a nació històrica, Catalunya té dret a l’autodeterminació i a constituir-se en estat propi, segons la Carta de les Nacions Unides del 1951.
7.
Obtindrem el respecte que Catalunya es mereix com a nació històrica del món
Amb la independència i amb un estat al darrere, Catalunya rebrà el reconeixement i el respecte de la resta de nacions i estats d’arreu del món.
8.
Tindrem veu pròpia en les organitzacions internacionals
Com a estat, Catalunya podrà integrar-se en les grans organitzacions internacionals, com les Nacions Unides i tantes d’altres.
9.
Podrem defensar els interessos de Catalunya sense intermediaris a Europa i al món
Amb veu pròpia a l’ONU i a la Unió Europea (EU) i en altres organitzacions, Catalunya podrà defensar els seus interessos sense haver de dependre, com ara, de la diplomàcia espanyola.
10.
El català tindrà tota la protecció i promoció que es mereix
Sempre s’ha considerat que amb un estat al darrere, el català tindrà més protecció i promoció que ara mateix, quan, sovint, l’Estat Espanyol, amb múltiples lleis i normatives, hi juga en contra.
11.
El català serà llengua oficial a la Unió Europea
En més de trenta anys de ser a la UE, l’Estat espanyol no ha volgut que el català hi fos llengua oficial, tot i tenir més nombre de parlants que altres idiomes que sí que ho són, com el suec, l’eslovè o el maltès. Amb Catalunya com a estat membre de la UE, el català tindrà garantida la seva oficialitat a Europa.
12.
Perquè mai més cap autoritat obligui un catalanoparlant a canviar de llengua al seu propi país
En tenim exemples cada dia i, sovint, amb males maneres. En una Catalunya independent, cap autoritat ens podrà exigir que els parlem en cristiano.
13.
Garantirem l’etiquetatge en català de tots els productes
Les empreses s’emparen en la legislació espanyola i en el fet que Catalunya no és un estat, per no etiquetar els seus productes en català. En una Catalunya independent, medicaments, prospectes de cotxes, llaunes de refrescos i tots els productes que us podeu imaginar seran etiquetats en català, com passa, per exemple, en països molt petits, com Eslovènia.
14.
Assolirem la plena normalització del català en el món judicial
Només el 8,4% de les sentències de l’any 2015 van ser fetes en català, el percentatge més baix dels últims anys. En una Catalunya independent, amb jutges, fiscals i funcionaris havent de conèixer obligatòriament la nostra llengua, la normalització del català en la justícia hauria d’avançar ràpidament.
15.
Normalitzarem el català en els mitjans de comunicació i el cinema
Ni una dècima part de les televisions que es veuen a Catalunya són en català. Molts diaris i revistes tampoc són en la nostra llengua. Al món del cinema, els avenços han estat mínims en els últims anys. En les plataformes digitals, tot i les facilitats que dona la tecnologia actual, sovint és molt difícil trobar, per exemple, subtítols en català. Tot això canviarà en una Catalunya independent.
16.
Deixarem d’anar pel món havent de donar explicacions sobre els nostres anhels, història, llengua i cultura
Els catalans ens n’hem fet un tip, d’explicar que som un país amb una història, una llengua i una cultura pròpies. Tenir un estat ens donarà a conèixer automàticament a tot el món i ens estalviarem haver de convertir esplèndides vetllades amb forasters en un debat polític.
17.
Participarem com a país en els Jocs Olímpics
L’any 1996, el Comitè Olímpic Internacional (COI), presidit per un català, Joan Antoni Samaranch, va modificar la Carta Olímpica reconeixent només els estats independents i aquells altres que ja hi participessin. Quan Catalunya sigui un estat, serà acceptada, doncs, en el COI i podrà participar en els Jocs.
18.
Tindrem seleccions pròpies i competirem internacionalment amb total normalitat
Ser un estat és la clau perquè les diferents federacions internacionals acceptin les seleccions catalanes de cada esport. Fins ara hi ha vint-i-una seleccions reconegudes, la majoria d’esports minoritaris .
19.
Podrem decidir quines infraestructures bàsiques potenciem
Algunes de les grans infraestructures viàries, ferroviàries i portuàries catalanes depenen de l’Estat Espanyol. Catalunya no hi té poder de decisió, ni per reformar-les, ni per fer-ne de noves. En una Catalunya independent tot això canviarà.
20.
Acabarem una vegada per totes el corredor mediterrani
L’Estat espanyol fa anys que mareja la perdiu amb el corredor mediterrani i manté, per exemple, una sola via entre Salou i Vandellòs, tot un anacronisme. Una Catalunya estat tindrà els recursos per acabar aquestes obres i potenciar encara més les connexions ferroviàries amb Europa, no només les de llarga distància i de mercaderies, sinó també les més properes, com entre Figueres i Perpinyà, per exemple.
21.
Els nostres ports tindran el suport i les garanties necessàries per créixer
Els grans ports catalans són controlats per l’Estat, cosa que no en permet el creixement adequat que li donaria una gestió directa des de Catalunya.
22.
L’aeroport de Barcelona podrà tenir la dimensió i les connexions internacionals que necessita i es mereix
Aena, l’empresa estatal que gestiona els aeroports espanyols no permet que el de Barcelona sigui el gran hub internacional que una gran capital com la catalana necessita. L’Estat controla també els grans recorreguts internacionals i ha boicotejats les iniciatives d’algunes companyies que volien establir vols directes amb Barcelona des del Japó i Corea del Sud, per exemple, obligant-les a volar directament a Madrid.
23.
Establirem amb Europa i el món les connexions energètiques que necessitem
La política energètica està supeditada ara mateix a les decisions de l’Estat espanyol. Amb la independència podrem decidir sobre un camp cabdal.
24.
Per superar el marc mental de supeditació a un altre estat
El fet de pertànyer a una terra conquerida on l’Estat espanyol ha imposat la seva cultura, tradicions i lleis, ha provocat que els nostres referents bàsics hagin desaparegut del marc mental de molts catalans. La influència d’uns mitjans de comunicació, televisions sobretot, sense cap referent català, ha estat també cabdal. Molts catalans tampoc tenen clara, malgrat que, en teoria, han estat “adoctrinats” per l’escola i TV3, que pertanyen a una cultura mil·lenària, amb una llengua pròpia i amb un territori que ha estat trossejat. La manera com molta gent veu i considera, per exemple, la Catalunya del Nord, un tros del país escapçat fa més de tres-cents cinquanta anys, n’és paradigmàtic.
25.
Perquè l’alternativa és una autonomia cada cop més intervinguda i un estat cada cop més centralista
Ni amb les grans manifestacions i protestes que hi ha hagut a Catalunya en els últims anys, l’Estat no ha aturat les ingerències en moltes de les competències de la Generalitat –només cal fer la llista de lleis aprovades pel Parlament contra les quals s’ha presentat recurs al Constitucional– i ha fet una política cada cop més recentralitzadora.
26.
Perquè Espanya no ofereix, ni s’espera que ho faci, cap alternativa que garanteixi autonomia fiscal i protecció cultural i lingüística
Ni des del PP, ni des del PSOE, ni des de Podemos, malgrat les promeses, ha sorgit, en els últims anys, una proposta clara que signifiqui garantir allò bàsic que ja figurava, en part, en l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya el 2006: pacte fiscal i protecció cultural i lingüística. I res no sembla que hagi de canviar en els pròxims mesos i anys. Malgrat el que diguin uns i altres.
27.
Per poder dur el CAT a les matrícules dels cotxes sense que cap policia ens multi
L’any 2000, el govern popular de José María Aznar va unificar les plaques de les matrícules obligant tothom a portar la E d’Espanya i no deixant la possibilitat de posar-hi cap distintiu autonòmic com sí que feien, per exemple, estats molt més centralistes, com França. “Jo no sóc aquí per parlar de les xapetes”, va contestar Aznar quan li van preguntar sobre el tema. Més tard, el govern tripartit català, amb la llavors consellera d’Interior, Montserrat Tura, va intentar canviar-ho, sense èxit. Des de llavors, molts catalans porten el CAT a les matrícules i han estat multats per aquest motiu. Amb la independència tot això que ens ho estalviarem.
28.
Podrem celebrar la Junta de Seguretat de Catalunya quan voldrem
Just aquesta setmana, el govern català ha tirat pel dret i ha decidit convocar pel seu compte la Junta de Seguretat de Catalunya, que no se celebra des del 2009. Amb la independència, no haurem d’estar pendents dels boicots de l’Estat espanyol en temes tan vitals com la seguretat pública.
29.
Els Mossos d’Esquadra podran convocar noves promocions quan calgui
El govern espanyol ha intentat aturar, ara fa uns dies, la convocatòria de 500 noves places al cos de Mossos d’Esquadra, al·legant temes pressupostaris. Sortosament, la Generalitat ha tirat pel dret, com podrà fer quan tinguem la independència.
30.
Els Mossos d’Esquadra podran accedir finalment a la base de dades de l’Europol
En el conflicte amb l’Estat espanyol, els Mossos tenen vetat accedir a les bases de dades de l’Europol, vitals per a la col·laboració en la lluita contra l’amenaça gihadista. Amb un estat propi al darrere, aquesta barrera desapareixerà.
31.
Podrem convocar referèndums i consultes quan voldrem
Des de l’inici del procés, els catalans demanem sobretot poder votar. Arran de la consulta del 9-N, la justícia espanyola ha condemnat l’expresident Mas i els exconsellers Homs, Ortega i Rigau. Les dues lleis catalanes de consultes aprovades en els últims deu anys també han rebut de valent. En un estat democràtic obert i participatiu, les consultes i referèndums haurien de ser exercicis quotidians.
32.
No haurem de celebrar mai més la festa de la Hispanidad
El 12 d’octubre se celebra la festa de la Hispanidad i la diada nacional espanyola, dues commemoracions que una majoria de catalans no comparteixen. Amb la independència, el 12 d’octubre –“res a celebrar”– serà un dia com qualsevol altre a Catalunya.
33.
Participarem amb tots els drets en el festival de la cançó d’Eurovisió
L’any 1968, Joan Manuel Serrat havia de cantar La, la, la en català a Eurovisió, però TVE li ho va prohibir. En tots aquests anys, cap representant espanyol ha cantat en la nostra llengua. Amb la independència, podrem decidir si participem, o no, en aquest esdeveniment televisiu.
34.
Podrem decidir tots els nostres impostos lliurement
La Generalitat ja gestiona alguns impostos, però tot i així l’Estat li ha posat traves cada cop que n’ha volgut aplicar de nous, com l’impost bancari, que el TC va tombar el 2015. Amb la independència, el govern tindrà llibertat per decidir què grava i com ho grava.
35.
Podrem lluitar sense obstacles contra la pobresa energètica
L’abril del 2016, el TC va anul·lar el decret català sobre la pobresa energètica al·legant que envaïa competències estatals. Un altre camp en què amb un estat al darrere, Catalunya podrà decidir les seves polítiques.
36.
No haurem d’estar pendents mai més del Tribunal Constitucional espanyol
Darrerament i des que va “destrossar” l’Estatut d’Autonomia aprovat per tots els catalans en referèndum l’any 2006, el Tribunal Constitucional s’ha convertit en el braç executor del govern espanyol. Sortosament, amb la independència, ens deslliurarem dels seus dictàmens sovint ben parcials.
37.
Per blindar definitivament la prohibició de les curses de braus
L’any 2010, el Parlament de Catalunya va acordar prohibir les curses de braus a Catalunya, però l’octubre passat el TC, sempre el TC, va tombar aquesta prohibició. Tot i això, sembla difícil que tornin les curses: la Monumental de Barcelona és l’única plaça disponible, però a la Ciutat Comtal les corridas estan també prohibides. D’altra banda, la poca demana que hi ha no permetria que l’espectacle fos rendible.
38.
Per evitar que continuïn “espanyolitzant” els nostres nens
L’octubre del 2010, el llavors ministre de Cultura i Educació, José Ignacio Wert, d’infausta memòria, va dir al Congrés que la voluntat del govern espanyol era “espanyolitzar els alumnes catalans”. Doncs no. Ni abans, ni ara, ni encara menys amb la independència.
39.
Ens podrem deslliurar de la caverna mediàtica espanyola i dels seus insults
O potser no, perquè són incansables, com han demostrat durant anys i panys, gairebé des que el segle XVII ja ens insultava el “gran” poeta Francisco de Quevedo.
40.
Podrem tenir la nostra pròpia divisió territorial
Des de l’any 1833, l’Estat espanyol està dividit en les actuals províncies, una divisió que a Catalunya no va tenir en compte les tradicionals vegueries. En una Catalunya independent es podrà formalitzar definitivament una divisió territorial en vegueries i comarques, en bona part ja efectiva, i fer desaparèixer definitivament les províncies actuals, així com les respectives diputacions.
41.
Podrem combatre de manera eficaç les desigualtats socials
Un estat català disposarà, ben segur, de molts més recursos per poder lluitar amb eficàcia contra les desigualtats socials i la pobresa.
42.
Podrem decidir les llicències de televisió
Malgrat els canvis que la tecnologia està provocant en la manera com mirem la televisió, amb noves plataformes com Netflix, a l’actual model televisiu li queden encara, presumiblement, molts anys. Ara mateix, però, la majoria de canals són en castellà i produïts des de Madrid, un fet que una Catalunya independent hauria de revertir.
43.
Podrem elaborar, presentar i aprovar uns pressupostos que no depenguin dels límits arbitraris imposats pel govern espanyol
El govern espanyol imposa cada any un límit de dèficit que les autonomies han de complir si volen tirar endavant el seu pressupost. És un límit que l’Estat decideix arbitràriament, no repartint de manera equitativa –estalvien més les autonomies que l’Estat– la càrrega que, al seu torn, li ve imposada des de la Unió Europea. Una Catalunya independent podrà negociar directament amb Europa aquestes qüestions.
44.
Podrem decidir si traiem els peatges de les autopistes
La Generalitat controla els peatges de les concessions que ha donat –autopistes del Garraf i Terrassa-Manresa i túnel del Cadí–, però no pot decidir sobre l’AP-7 i l’AP-2, que travessen el país de dalt a baix, cosa que sí que podrà fer si és un estat independent.
45.
Es podrà fixar un IVA cultural just, a imatge del que disposen altres països més avançats
El mes de març passat, el govern espanyol va decidir rebaixar finalment, després de quatre anys i mig de protestes del sector, l’anomenat IVA cultural del 21% al 10%, mesura, però, que no va afectar el món del cinema. El govern de la Generalitat ha apostat sempre, en canvi, per aplicar un IVA cultural reduït, política que es podrà decidir lliurement amb un estat català propi.
46.
Presentarem al món sense embuts tot el potencial i la història de la cultura catalana
La Constitució Espanyola del 1978 mana protegir la diversitat cultural i lingüística de l’Estat, però la realitat és que això no ha estat així des que es va recuperar la democràcia. La prova més evident n’és l’Institut Cervantes, amb seus arreu del món, on és difícil veure-hi com s’hi promocionen els productes culturals catalans. Amb una Catalunya independent, la Generalitat podrà destinar més recursos a la promoció exterior que ja fa a través de l’Institut Ramon Llull.
47.
Decidirem lliurement i democràticament qui és el nostre cap d’estat
La pregunta del referèndum deixa ben clar que si guanya el sí, Catalunya esdevindrà una república. Ens deslliurarem, doncs, finalment, tres-cents anys després, dels Borbons i escollirem democràticament qui serà el nostre cap d’estat.
48.
No ens podran tocar mai més el nostre antic Codi Civil Català
Catalunya té, històricament, un dret civil propi, que es va començar a compilar al segle XIII. S’hi regulen qüestions bàsiques com les herències, comprar un pis o com funciona una comunitat de propietaris. Fins i tot Felip V i el franquisme el van respectar. Tot aquest dret està compilat en sis llibres, en un treball d’anys que es va cloure el 2015. Doncs bé, ni allò que havia respectat la història ho ha respectat el TC, que ara fa uns dies ha suspès tres articles sobre contractes de compravenda i cessió de solars. Un atac al nostre corpus jurídic, com tants d’altres, que amb la independència ens estalviarem.
49.
Perquè ja n’estem cansats, de fer pedagogia a qui no vol escoltar
Durant anys ens hem fet un tip d’explicar arreu de l’Estat per què haurien de respectar la nostra llengua i cultura i com a poble. Hem estat pacients i hem fet molta pedagogia. Molts ens han escoltat, però d’altres, pel que sigui, han continuat amb les seves idees equivocades sobre Catalunya i els catalans. Diu la dita que no hi ha més cec que qui no hi vol veure i més sord que qui no vol escoltar. Doncs això.
50.
Per no haver de compartir les despeses provocades per inversions ruïnoses en infraestructures sense ús
L’Estat espanyol s’ha fet famós, aquests últims anys, per les nombroses infraestructures ruïnoses que s’han construït: aeroports deserts, autopistes en fallida, estacions de l’AVE on hi pugen quatre gats. Una despesa monumental que agrairem no haver de continuar compartint.
51.
Deixarem de pagar administracions duplicades i ministeris sense competències
Com el Ministeri de Cultura i Educació, vist que la Generalitat té traspassades totes les competències en aquests àmbits. I tantes altres oficines públiques que l’Estat no ha desmuntat, malgrat que fa anys que en va perdre les competències en favor de la Generalitat.
52.
Podrem destinar tots els recursos necessaris per a un millor sistema educatiu
Sense l’espoli fiscal que ens aprima els pressupostos, la Generalitat podrà destinar molts més recursos a un dels sectors públics claus: el de l’educació.
54.
Les universitats catalanes podran tenir uns recursos adequats per assolir l’excel·lència
Si cada dia se’n va cap a Madrid un tren amb 40 milions d’euros que no torna, imagineu-vos tot el que es podria fer si destinéssim una setmana d’aquests recursos a les universitats. Potser fins i tot les matrícules podrien ser gratuïtes per als que aprovin el curs, com passarà ben aviat a Andalusia.
55.
No haurem d’adaptar mai més els currículums escolars catalans a realitats allunyades de la nostra
Amb la independència, la Generalitat de Catalunya tindrà llibertat per definir els currículums escolars i també podrà deixar d’estar pendent de la nova llei d’educació que, tradicionalment, cada partit estatal tira endavant quan assoleix el poder a Madrid.
56.
Podrem tenir una escola inclusiva, acollidora i plenament normalitzada en català
La normalització lingüística, un èxit en el qual s’han emmirallat nombrosos països d’arreu del món, ha estat sempre en el punt de mira dels partits de la dreta espanyola, i a vegades també d’algun dirigent socialista. Amb la independència, Catalunya podrà tirar endavant el model d’escola acollidora i normalitzada en català que sempre han desitjat la majoria de ciutadans.
57.
Per poder decidir millors polítiques per a les persones dependents
Des de la seva aprovació per part del Congrés espanyol, l’any 2006, l’aplicació de l’anomenada “llei de la dependència”, que atorga ajuts a les famílies amb persones dependents, ha estat envoltada de polèmica. Falta de finançament adequat, retards en el cobrament de les ajudes i altres problemes han provocat nombroses protestes. Amb la independència i més recursos, problema solucionat.
58.
Podrem fer polítiques econòmiques adaptades al nostre teixit empresarial
Catalunya és un país de petites i mitjanes empreses. Una Catalunya independent podrà donar, ben segur, millor resposta a les seves necessitats i aspiracions.
59.
Per poder tenir un banc central propi sensible a les inquietuds del país
Tot i que, des de la creació del Banc Central Europeu (BCE), el paper dels bancs centrals de cada estat ha perdut pes, la previsible conversió de l’actual Institut Català de Finances (ICF) en el banc públic del govern serà un pas molt important per a la millora de la gestió econòmica del país i per poder oferir un millor finançament a les empreses i institucions del país que ho necessitin. També ens permetrà tenir veu directa a Europa a l’hora de definir i debatre les grans polítiques macroeconòmiques comunes.
60.
Per tenir el goig de veure Catalunya ben definida a tots els mapes
Si molts ja s’han emocionat aquests últims anys en veure Catalunya marcada al mapa d’Europa en alguns documents públics europeus i en diaris d’arreu, és ben fàcil imaginar com se sentiran quan una Catalunya independent figuri com cal en tots els mapes que cada dia es publiquen a tot el món.
61.
Ens podrem treure el franquisme del damunt d’una vegada
Fa més de quaranta anys que Franco va morir, però el franquisme –polític, sociològic i en forma de monuments i plaques de carrer– continua ben present en la societat espanyola. Deixar-lo enrere sí que és una bona raó per apostar per la independència, oi?
62.
Una Catalunya independent potenciarà els Països Catalans
Amb una Catalunya independent, la resta dels Països Catalans ho tindran molt millor perquè hi arreli cada cop més la visió que la unió fa la força. Des de Catalunya es podrà donar també tot el suport que calgui a les polítiques de promoció i defensa de la cultura i la llengua que compartim, albirant en l’horitzó un futur en comú.
63.
La producció cultural en català tindrà un mercat propi on serà defensada per l’estat
La producció cultural en català, en tots els camps, s’ha obert camí els últims quaranta anys, malgrat tenir molts factors en contra, com el fet d’haver de competir en un mercat dominat per la producció en castellà que, a més, disposa al seu favor de la majoria de mitjans de comunicació per difondre-la. En una Catalunya independent, com passa en altres països semblants com Dinamarca o Suècia, la producció cultural en la llengua pròpia hauria d’obtenir la màxima promoció i protecció, no només en quantitat, sinó també en qualitat.
64.
Podrem defensar i protegir els interessos de la pagesia i dels pescadors catalans
Com passa amb altres sectors, el fet de disposar de molts més recursos públics serà clau per afavorir millors polítiques. En tenir veu a la UE, també es podran defensar més directament aquests dos sectors clau de l’economia del país.
65.
Podrem promoure turísticament Catalunya amb tots els drets i lliurement
Catalunya va rebre 18 milions de turistes l’any 2016, la qual cosa representa cap al 15% del PIB total català. Som, doncs, davant d’un sector clau de l’economia catalana que una Catalunya independent podrà potenciar, promoure i regular millor.
66.
Per fer de Barcelona una capital mundial, encara més
Amb la celebració dels Jocs Olímpics, l’any 1992 Barcelona va situar-se al món. La ciutat va iniciar una transformació que l’ha convertit en una de les grans capitals mundials, no només perquè és entre les vint més visitades pels turistes, sinó pel seu atractiu comercial, econòmic i, per què no?, pel clima. L’Estat, però, no ho posa fàcil amb traves constants al desenvolupament de l’aeroport i del port. Sent la capital d’una Catalunya independent, Barcelona podrà consolidar encara més el seu lloc al món.
67.
El patrimoni natural del país rebrà la protecció i la promoció que li corresponen
Catalunya disposa d’un patrimoni natural divers i únic, que va des de l’alta muntanya fins a la plana litoral amb aiguamolls. Amb molts més recursos públics, el govern català segur que podrà protegir i promoure més aquest patrimoni. També defensar-lo d’atacs exteriors, com és el cas del transvasament del riu Ebre. Una Catalunya independent podrà desenvolupar també una legislació urbanística pròpia.
68.
Per adaptar-nos finalment als horaris europeus, molt més racionals
Catalunya, com la resta de l’Estat, pateix la disbauxa d’horaris implementada durant el franquisme. Des de fa temps, però, s’està treballant per revertir aquesta situació i consolidar uns horaris més racionals, semblants als europeus, que permetin una major conciliació familiar. Amb un estat al darrere, ben segur que serà molt fàcil tirar endavant aquesta reforma.
69.
Podrem garantir amb els recursos necessaris la recerca i la investigació científica
Com en tants altres àmbits, el fet de disposar de tots els recursos que generarà el nou estat permetrà invertir millor en el camp de la recerca i la investigació científica, en què, malgrat les dificultats, Catalunya és a la primera línia mundial.
70.
Per poder refermar encara més la realitat singular de la Val d’Aran
L’Estatut de Catalunya reconeix la Val d’Aran com “una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística”. També “empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya”. L’any 2015 es va reforçar aquest reconeixement amb l’aprovació de la llei de l’Aran, que també inclou el dret a decidir de la Vall.
71.
Per poder garantir unes pensions dignes
L’unionisme assegura que si Catalunya s’independitza, els jubilats catalans deixaran de cobrar les pensions. Aquesta no és, però, la realitat, perquè mentre que l’Estat espanyol ha anat buidant la guardiola de les pensions –més de 60.000 milions d’euros en els últims anys– posant en perill els pagaments, Catalunya ha continuat aportant un saldo positiu en cada exercici. En el període entre 1995 i el 2010 Catalunya hi va aportar cap a 25.000 milions. A Catalunya per cada jubilat hi ha 2,54 treballadors que li garanteixen la pensió. Amb aquestes xifres a la mà, els experts creuen que una Catalunya independent podrà assegurar i garantir perfectament unes pensions contributives i no contributives dignes.
72.
Per no haver de preocupar-nos mai més de si xiulem o no el militar himne espanyol
La militar Marcha real , himne espanyol també durant el franquisme, ha estat rebutjada des de sempre per bona part de la societat catalana. Els últims anys, en les finals de copa en què ha participat el Barça, i en alguns altres esdeveniments, hi ha hagut xiulades memorables en presència del rei espanyol. Afortunadament, en una Catalunya independent podrem dedicar les nostres energies a coses més profitoses.
73.
Per poder decidir lliurement sobre l’acollida dels refugiats
L’Estat espanyol, que és qui en té les competències, es va comprometre l’any passat a acollir 17.337 refugiats, però aquesta setmana tot just n’havia acollit poc més d’un miler. Una vergonya que una Catalunya independent –la societat catalana sempre s’ha mostrat acollidora i ha demostrat tot sovint– segur que resoldrà.
74.
Perquè els nostres fills decideixin lliurement si marxen a treballar fora i no forçats per la situació del país
Milers de joves catalans, es calcula que uns 100.000, han marxat aquests últims anys a treballar a l’estranger. Un país competitiu i amb recursos com una Catalunya independent tindrà capacitat per revertir aquesta situació injusta.
75.
Perquè una Catalunya independent és viable i podrà ser un dels països més competitius del món
Una Catalunya independent és viable econòmicament, com han acreditat nombrosos economistes de prestigi aquests últims temps. No només catalans, com els que conformen el col·lectiu Wilson, sinó d’altres com el premi Nobel d’Economia l’any 1992 Gary Stanley Becker.
76.
Perquè ens oblidarem definitivament del mal servei de Renfe i d’Adif
Tota l’eficàcia que la Generalitat ha demostrat en la gestió dels seus ferrocarrils és la que ha faltat a Renfe i al gestor d’infraestructures Adif en el servei de rodalies, on hi ha hagut un desastre rere un altre en els últims anys, amb l’afegit de la falta d’inversió de l’Estat.
77.
Podrem defensar i definir una millor política pròpia per al comerç
El comerç és un dels sectors més importants de l’economia catalana. En una Catalunya independent, el govern podria impulsar polítiques de protecció i no hauria d’estar pendent de les lleis estatals, que sovint no tenen en compte la realitat específica catalana.
78.
Podrem impulsar una política adequada per al mecenatge
Des de fa anys que el govern espanyol té pendent de reformar i modernitzar la llei que regula el mecenatge. Una paràlisi que ha estat criticada pels diferents sectors als quals afavoriria que des de Catalunya es pogués decidir sobre aquesta qüestió sense traves ni imposicions.
79.
Per modernitzar definitivament l’administració de justícia i treure-la del segle XIX
En molts aspectes, l’administració de justícia espanyola continua ancorada en el segle XIX. En una Catalunya independent es podria emprendre, amb els recursos necessaris, la reforma pendent que portés la justícia catalana al segle XXI.
80.
Per poder debatre tot i sense amenaces de l’Estat al Parlament de Catalunya
En els últims mesos la justícia espanyola ha perseguit implacablement la presidenta i alguns membres de la mesa del Parlament per haver permès debatre la independència a la cambra. Una anomalia democràtica que, amb un estat propi, tindria recorregut zero.
81.
Perquè tindrem un estat totalment compromès amb els drets individuals i col·lectius
Catalunya s’ha mostrat, des de sempre, com un país avançat en el reconeixement dels drets individuals i col·lectius dels seus ciutadans, un fet que una Catalunya independent segur que encara refermarà més.
82.
Les aspiracions catalanes tenen un clar precedent en els estats que s’han independitzat a Europa en els últims trenta anys
Quinze nous estats han sorgit a Europa des del 1990. Una desena més havia guanyat la seva independència des de primers del segle XX. El naixement d’un nou estat no és, doncs, cap fet anormal al continent europeu. Cap dels nous estats, per cert, ha volgut tornar a la seva situació anterior.
83.
Per poder protegir, garantir i potenciar el model sanitari català, exemple al món
La sanitat catalana és un model d’èxit que han copiat molts altres governs. Us imagineu com podria millorar només que aconseguíssim retenir els diners que marxaran cap a Madrid i no tornaran aquesta setmana? 40 milions per set dies. Només cal multiplicar-ho.
84.
Per què així podrem combatre millor el canvi climàtic
La lluita contra el canvi climàtic ha estat una prioritat del govern català des de fa anys. Amb més recursos, es podran aplicar polítiques més efectives.
85.
Podrem tenir els recursos necessaris per reformar i modernitzar l’administració pública catalana
L’administració catalana, tot i tenir menys de quaranta anys, es va construir, en molts aspectes, a imatge i semblança de l’espanyola. En un nou país, reformar-la i modernitzar-la haurà de ser una de les prioritats.
86.
Per poder deixar de pertànyer a un Estat amb tics autoritaris
Les reminiscències franquistes a l’Estat espanyol fan que no hagin desaparegut, ni de bon tros, actituds i tics antidemocràtics en moltes institucions i cossos de seguretat, per exemple.
87.
Per haver de deixar de negociar, any rere any, pressupostos i inversions estatals que sovint ni es compleixen
Cada exercici, els diputats catalans negocien durament a Madrid partides i inversions, moltes de les quals no s’acaben complint. Un informe del govern català ha revelat aquesta setmana que l’Estat només ha acabat un 30% de les obres previstes des del 2015.
88.
Per deixar de ser tractats com súbdits i començar a ser tractats com ciutadans
Doncs això. Per deixar de ser súbdits d’una monarquia ancorada en el temps i passar a ser ciutadans d’una república del segle XXI.
89.
Perquè tindrem totes les competències sobre beques
L’Estat espanyol no compleix des de fa temps les sentències del TC en matèria universitària i perjudica els estudiants catalans en la distribució de beques, segons ha denunciat el govern català de manera reiterada. La discriminació queda ben palesa quan es comparen les dades: el percentatge d’estudiants que reben beca a Catalunya està un 20% per sota dels que en reben a la resta de l’Estat. També s’ha retardat el pagament de les ja concedides. El gener passat, la Generalitat va demanar al ministeri que pagués les beques de 160.000 estudiants catalans que encara no les havien cobrat, a diferència dels becats de la resta de l’Estat, que ja feia dies que tenien els diners ingressats.
90.
Podrem viure en un país on la justícia sigui realment un poder independent
Els conflictes entre Espanya i Catalunya oberts des que es va iniciar el procés cap a la independència han deixat ben palès que la justícia espanyola no és ni de bon tros independent. N’hi ha hagut un reguitzell de casos que tothom té en la memòria. De fet la justícia espanyola figura en el lloc 25 de 28 entre les menys independents de la Unió Europea. La mateixa UE la veu com “poc eficient, de qualitat escassa i gens independent”. A escala mundial, segons un rànquing del World Economic Forum, Espanya ocupa el lloc 97 de 144 en independència judicial. Al nivell de països com Tanzània i l’Iran.
91.
Podrem decidir una renda mínima garantida i un sou mínim adequat a l’economia del país
En un país que podrà gestionar tots els recursos que genera com serà una Catalunya independent, el govern podrà aplicar molt millor polítiques socials avançades com l’anomenada renda garantida de ciutadania –aprovada pel Parlament el mes de maig passat amb un import de 664 euros mensuals per a 62.000 famílies– o acostar el sou mínim interprofessional a nivells europeus. Ara mateix a Alemanya és de 1.498 euros; a França, de 1.480 euros, mentre que a l’Estat és de 825,63 euros.
92.
Dedicarem tots els recursos necessaris a fomentar l’ocupació i a rebaixar la taxa d’atur a nivell europeu
La lluita contra l’atur serà, sense dubte, una de les grans prioritats del nou estat, i més quan podrà disposar de nous recursos per aplicar polítiques per fomentar l’ocupació. Actualment la taxa d’atur a Catalunya voreja el 15%, mentre que a Espanya s’enfila fins al 18%. A França és del 9,6%; al Regne Unit, del 4,8%, i a Alemanya, del 3,9%.
93.
Podrem decidir lliurement i dotar de més recursos la política de solidaritat i cooperació
Catalunya té una llarga tradició en solidaritat i cooperació internacional. Segons dades del govern català, Catalunya aporta el 20% dels prop de 2.400 milions d’euros que l’Estat espanyol dedica a cooperació, uns recursos que no pot controlar, però, directament. En una Catalunya amb plenes competències en acció exterior i amb més recursos podrem donar un gran impuls a tot aquest àmbit.
94.
Garantirem i afavorirem sense traves la inversió estrangera a Catalunya
Un dels arguments més repetits per l’unionisme en contra del procés ha estat que aquest desactivarà la inversió empresarial estrangera a Catalunya. Totes les dades conegudes des del 2011 ho han anat, però, desmentint. Per exemple, entre el gener del 2011 i el juny del 2016 Catalunya ha atret 14.532 milions d’euros d’inversió estrangera, que provenen de 601 projectes d’inversió de companyies multinacionals que hi han creat 38.385 llocs de treball directes. El primer trimestre del 2017 les dades també són molt positives: 856,4 milions d’euros d’inversió bruta, un 69,5% més que en el mateix període de l’any anterior, la majoria provinent de la UE. En una Catalunya independent i més competitiva, amb polítiques pròpies que ho afavoreixin, la inversió estrangera pot créixer, doncs, de manera exponencial.
95.
Podrem crear una Hisenda pròpia moderna i independent
En els últims temps, la Hisenda espanyola ha demostrat ser molt eficaç a l’hora d’esprémer ciutadans, autònoms, petits comerciants i empresaris, i potser no tant quan s’ha tractat de grans fortunes. Catalunya haurà de construir –de fet ja ho està fent– una nova hisenda, moderna i independent, que serà clau per aconseguir els recursos necessaris per tirar endavant el nou estat.
96.
Viurem en un estat on cap tribunal podrà tombar el que han votat els ciutadans
La sobirania resideix en el poble, diu la Constitució Espanyola, però això no va ser així en el cas de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, que el Tribunal Constitucional espanyol va destrossar malgrat haver estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés i en referèndum. Una Catalunya independent ben segur que serà molt més respectuosa amb les decisions dels seus ciutadans. De fet, és el que passa en totes les democràcies avançades.
97.
Podrem donar els recursos necessaris als ajuntaments
L’administració local és la més propera als ciutadans i, des de sempre, ha estat de les més maltractades pel govern espanyol. Amb el nou estat, els ajuntaments haurien de poder rebre els recursos necessaris.
98.
Tindrem la gran ocasió de debatre un nou marc constitucional
Després de la proclamació d’independència, uns dels passos més importants serà la redacció d’una constitució catalana, una oportunitat única per definir un país respectuós al màxim amb els drets humans i protectora dels drets socials, econòmics, culturals i del medi ambient. A diferència de l’espanyola del 1978, feta sota l’amenaça dels sabres, la nova constitució catalana es podrà debatre amb total llibertat, amb el repte de redactar uns dels textos més avançats del món.
99.
Podrem decidir una política de defensa moderna i compatible amb la cultura de la pau
A l’hora de redactar la nova constitució, uns dels grans debats serà si el nou estat ha de tenir exèrcit i com ha de ser aquest en cas afirmatiu. En tot cas, l’assoliment d’una Catalunya independent serà una gran oportunitat per definir polítiques de defensa modernes i compatibles amb la cultura de la pau, que sempre han defensat molts catalans.
100.
Perquè després d’una llarga lluita ens ho mereixem com ningú
Oh, i tant, que sí!
El Punt Avui - 100 arguments per dir sí a la independència | Miquel Riera | barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.