traducció - translate - traducción

23.5.17

La xucrut, la góndola i el turista jurídic

Resultat d'imatges de tribunal d'estrasburg
En la fase actual del procés català ha sorgit una mena de fal·lera pel turisme jurídic, és a dir, anar a cercar en altres ciutats europees els suports i les respostes que no es troben a Catalunya ni encara menys a Madrid. En aquesta mena de rànquing de capitals jurídiques europees sobresurten, però, dues ciutats. L’una, Estrasburg, seu del Consell d’Europa, del Tribunal Europeu de Drets Humans i també del Parlament Europeu, compartida, en aquest cas, amb Brussel·les i Luxemburg. L’altra, Venècia, que dóna nom a un organisme també lligat al mateix Consell d’Europa, la Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda com a Comissió de Venècia, per ser la capital vèneta el lloc on es va constituir i on es reuneix habitualment. Estrasburg porta ja temps en la ment dels nostres turistes jurídics, que veuen en el Tribunal Europeu de Drets Humans la salvació davant les malvestats del Tribunal Constitucional i en general, del sistema judicial espanyol. La invocació de la Comissió de Venècia és més recent, però ha aconseguit en molt poc temps imposar-se en el discurs polític català. Tant és així que el Parlament de Catalunya acaba d’aprovar una moció en la qual s’insta al Govern a posar en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l’assessorament, reconeixement i aval d’aquest organisme. La Generalitat ha d’anar, doncs, a Venècia, a aconseguir l’aprovació del referèndum, igual com Tannhäuser havia d’anar a Roma, a aconseguir la benedicció del Papa. I no ha faltat ja qui ha pronosticat que, així com el pobre Tannhäuser no va aconseguir la cobejada benedicció papal, tampoc la Generalitat aconseguirà l’aval de la Comissió de Venècia al referèndum. I és que aquesta idea del turisme jurídic s’estén transversalment entre aquells que, amb un xic d’ingenuïtat, confien encara que Europa ens donarà el que ens nega Espanya, i els que es freguen les mans pensant en la garrotada que, en la seva opinió, rebran les reivindicacions catalanes a les institucions europees.
A primera vista, es podria pensar que quan fem el viatge sortirem de dubtes i podrem seguir amb el procés català comptant amb la conformitat de la Comissió de Venècia o del Tribunal d’Estrasburg sobre el procés català. Abans, però, ens hem d’assegurar de no seguir una pista falsa. Així, si ens referim al Tribunal Europeu de Drets Humans, hem de tenir present que no entra a jutjar conflictes de caràcter polític, ni té entre les seves funcions pronunciar-se sobre qüestions relacionades amb el dret d’autodeterminació. Si entra en el procés català, ho farà, si de cas, de manera indirecta, en casos de violació de drets fonamentals com pot ser la llibertat d’expressió o la immunitat parlamentària, però mai per a jutjar o arbitrar en el conflicte en el seu conjunt.
I si parlem de la Comissió de Venècia, el cert és que aquest organisme ja ha tractat en diverses ocasions les qüestions que podria plantejar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que s’esmenten en la moció del Parlament. És així que ja el desembre de 1999 es va pronunciar amb caràcter genèric sobre l’aplicació del dret d’autodeterminació i el març de 2007 va aprovar el seu conegut Codi de bones pràctiques en matèria de referèndums. Els criteris i les normes d’aquestes resolucions bastarien per si mateixes per fixar els criteris necessaris per organitzar el referèndum català, sense necessitat de cap altre reconeixement o aval. Però és que a més, s’ha pronunciat de forma expressa en dos casos ben diferents, el referèndum d’autodeterminació de Montenegro i el de Crimea, als quals aplica la doctrina fixada des de 1999. Això és important destacar-ho, vistes les declaracions de certs juristes, inclòs algun membre de la mateixa Comissió de Venècia que vénen a presentar de forma esbiaixada els pronunciaments d’aquest organisme, insistint en el respecte de l’estat de dret però obviant a la vegada el conjunt de la doctrina d’aquest organisme sobre l’autodeterminació i la secessió. Els principis d’aquesta doctrina són molt clars: segons el dictamen de 1999, dins l’àmbit de la constitució només existeix una “autodeterminació interna”, que permet als territoris determinar el seu estatus dins del mateix estat. Però això no vol dir que no es pugui plantejar la secessió d’un d’aquests territoris, que s’haurà de fer fora de la constitució i en l’àmbit del dret internacional. Per tant, el dret d’autodeterminació “externa” s’ha d’entendre dins del sistema encapçalat per la Carta de les Nacions Unides, no en l’àmbit tancat de la constitució estatal. I a això encara afegeix l’argument de la coneguda sentència Quebec del Tribunal Suprem del Canadà, segons el qual, l’ordre constitucional no pot ser indiferent a una clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que no volen ja continuar a Canadà.
No es pot, per tant, afirmar que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya estigui per si mateixa en contradicció amb la doctrina de la Comissió de Venècia. Menys encara, si es fa seguint les bones pràctiques aprovades per la mateixa Comissió. El referèndum d’independència de Montenegro és un exemple positiu en aquest sentit, mentre que el de Crimea, concebut per a legitimar l’ocupació russa d’aquell país, és, evidentment, l’exemple més negatiu. No cal, doncs, afegir res més. Poc seria, per tant, el que podria aportar un dictamen de la Comissió de Venècia sobre el referèndum català que no s’hagi dit ja.
En resum, doncs, són moltes les raons que fan recomanable una visita a Venècia o Estrasburg però entre elles no està l’assessorament o la validació de la proposta de referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Què dir d’una escapada romàntica a Venècia?. O d’una passejada entre els canals i els carrers d’Estrasburg, rematada amb una “choucroute garnie” regada amb un bon vi d’Alsàcia (apta només per a estómacs resistents…) . En fi, molt per veure i molt per fer. Però no cal anar-hi a preguntar coses, quan ja en sabem la resposta.

Share/Bookmark

22.5.17

El dia D de la Hisenda catalana

El dia D de la Hidesnda Catalana Foto: Arxiu d'El Punt/Avui

La veritable Hisenda catalana, amb majúscules, ja té data de naixement. L'1 de setembre del 2017 està marcat amb fluorescent en el calendari dels responsables de les finances de la Generalitat, i ho està perquè aquell dia confluiran la majoria d'esforços que han dedicat en l'últim any i mig perquè l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) actuï ja amb totes les seves funcions potencials. Si l'òrgan es va concebre fa deu anys, el 2007, per un acord parlamentari impulsat pel tripartit, i els posteriors governs en van fer la gestació incorporant-hi millores i més capacitat de gestió, serà al setembre quan veurà definitivament la llum: esgotarà el recorregut competencial estatutari i se situarà amb tots els fonaments collats per créixer, si cal, en un futur no gens llunyà, com a ens recaptador d'un nou estat. “Aquell dia tindrem sensació de control total sobre els impostos propis i cedits”, resumeixen des del departament, una sensació fonamentada en cinc grans potes.
Creix la xarxa d'oficines
Després del trasllat de la seu central a un modern i espaiós edifici a la Zona Franca de Barcelona l'abril del 2016, i la inauguració el febrer passat de l'oficina al Poblenou per cobrir el Barcelonès Nord, l'ATC disposa avui de cinc locals, comptant els de les altres capitals de demarcació. Doncs bé, la quantitat el dia 1 de setembre s'elevarà a 32 per l'addició de 14 oficines pròpies més (una en cada vegueria i una en cada comarca metropolitana, una de les quals a l'Hospitalet, on en principi no es preveia) i 13 més de compartides segons convenis amb ens locals, com el Consell Comarcal de la Segarra i la Sindicatura d'Aran.
Totes les obres ja estan adjudicades, amb un termini d'execució de dos mesos, als quals caldrà afegir unes setmanes més per instal·lar-hi el mobiliari i l'equipament informàtic. A tota la llista, a més, cal sumar-hi les 137 oficines de la xarxa Tributs de Catalunya, pertanyents a les diputacions, però on està implantat el model de finestreta única que els permet gestionar documentació fiscal de tributs corresponents a la Generalitat.
Es multiplica el personal
La plantilla de l'ATC, que l'1 de gener del 2015 era de 320 persones, havia pujat l'1 de maig passat a 450, que seran unes 470 quan s'acabi el mes. El veritable gran salt, però, ve ara, perquè fins al setembre es preveu que s'hi incorporin uns 300 treballadors més –part dels quals no es descarta que es cobreixin amb mobilitat interna–, fins a un total de 750, en virtut de convocatòries de places d'interinatge que s'han fet en les últimes setmanes: 44 que van sortir a l'abril (28 de cap i subaltern per a les oficines territorials, i 16 més de tècnics tributaris); 8 d'auxiliar administratiu, el 4 de maig, i 242 de diversos nivells per completar el personal a la nova xarxa, l'11 de maig. Dijous es publicava una última convocatòria de sis llocs per a l'Hospitalet.
La idea és concentrar al juny els processos de selecció, i que la majoria s'hi puguin incorporar entre el 15 de juliol i tot l'agost. Encara en l'últim trimestre, es preveuen cobrir 50 noves places més, sobretot per reforçar la recaptació executiva, amb la qual cosa l'ATC tancarà l'any amb uns 800 treballadors.
Recaptació executiva
Una de les principals noves funcions que d'entrada assumirà l'ATC, segons permet l'Estatut, és la recaptació executiva, és a dir, la que endega l'administració quan el contribuent és morós. Després de diversos anys de preparatius, de fet, el procés ja es va iniciar l'any passat, amb l'assumpció de la facultat d'embargar, primer, comptes corrents i, després, nòmines. A partir d'aquest juliol, en una tercera fase, s'estarà en condicions d'embargar béns immobles i, en una darrera, prevista cap al novembre, s'entrarà en béns mobles i valors, amb les subhastes subsegüents.
El 2016, d'un potencial de 70.000 deutes de què ja es podia fer càrrec, l'ATC ja en va assumir 60.000. L'objectiu és que l'1 de setembre en pugui cobrir uns 400.000, i que aquesta quantitat es dobli en el darrer quadrimestre i arribi als 800.000 l'1 de gener del 2018, quan es podrà fer càrrec de la totalitat de deutes fiscals del país de tributs no estatals.
Aquest creixement exponencial és possible gràcies a l'assumpció de l'executiva dels tributs propis i cedits, que posa fi a la situació “absurda”, segons el govern, que es tinguessin les competències però es tornessin a l'Estat. S'hi arriba també, però, gràcies a la signatura de convenis amb altres ens i administracions per gestionar els seus deutes. És el cas, per exemple, del Servei Català de Trànsit (SCT), amb el qual al febrer es va signar l'acord perquè l'ATC es faci càrrec d'uns 300.000 expedients a l'any que fins ara assumia l'Estat. El mateix s'ha fet amb les quatre diputacions, consells comarcals com el de la Selva i municipis com Barcelona i Sabadell. A més, s'està en la fase final de negociació amb altres grans ajuntaments, amb els quals s'espera signar nous convenis abans del setembre. La idea era substituir un servei que fins ara es creia que el feia l'administració estatal, però que els responsables de la Hisenda catalana s'han trobat amb la sorpresa que en molts casos no cobria ningú.
Liquidadors absorbits
L'1 de setembre és la data també marcada –dos mesos abans que expiri el conveni actual, que es va denunciar l'octubre passat– perquè l'ATC assumeixi les tasques que tenia delegades als registradors de la propietat per a la liquidació de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i sobre successions i donacions, que a partir de llavors assumirà la xarxa abans descrita. El govern ja ha incorporat en els últims mesos alguns treballadors d'aquestes oficines, i confia que la majoria dels 300 empleats nous que entraran d'aquí al setembre provindran també d'aquest col·lectiu, que fins ara comptabilitzava 277 persones a Catalunya. De fet, un primer conveni de gravació amb els registradors ja va ser extingit al gener, i des del febrer les tasques les fa directament l'ATC.
Amb l'extinció d'aquests convenis, la Generalitat no només guanya control, sinó que s'estalvia un grapat de diners. El 2016, sense anar més lluny, va pagar 27 milions als registradors (i cinc més a la Hisenda estatal per l'executiva, a més de cinc més el SCT). El cost de la nova estructura de l'ATC, en canvi, serà d'encara no la meitat, prop de 13 milions, dels quals a més en recuperarà set, que li pagarà el mateix SCT (5) i les administracions locals a qui es farà el servei (2). De pagar 32 milions, doncs, la Hisenda catalana passarà a pagar-ne uns sis.
Programari informàtic
Tot plegat seria impossible d'implementar sense l'ambiciosa renovació del programari informàtic. El programa G@udí, focalitzat en la recaptació executiva, ja està gairebé desenvolupat i culminarà al juliol amb la possibilitat d'embargar béns immobles. El mateix 1 de juliol, es posarà en marxa una primera versió, que al setembre ja estarà molt millorada, del nou programa e-Spriu, per al primer cobrament de l'impost sobre les begudes ensucrades.
L'e-Spriu és clau perquè, per primer cop, dona capacitat per cobrar impostos massius, és a dir, els que afecten regularment una majoria de població, a diferència dels que l'ATC té ara, que són puntuals. El nou programa, així, permetrà implantar l'impost sobre 4,5 milions de vehicles contaminants, que ja es merita des de l'1 d'abril i es cobrarà efectivament l'1 de gener. Tots els nous tributs, com el de grans superfícies i el d'estades en establiments turístics, ja s'estan programant sobre l'e-Spriu, que també estarà a punt per assumir quan calgui altres tributs massius que l'ATC pugui heretar, com l'IVA i l'IRPF.

LES DATES


01.07.17
Renovació
dels sistemes informàtics: el G@udí podrà embargar immobles i l'e-Spriu cobrarà les begudes ensucrades.

LA XIFRA


01.01.18
La Hisenda catalana
s'haurà fet càrrec de la totalitat de deutes fiscals del país procedents de tributs no estatals.

26
milions
s'estalviarà l'ATC per l'extinció del conveni amb els registradors i l'assumpció d'executiva que feia l'Estat.
Font:
El Punt Avui - El dia D de la Hisenda catalana | Òscar Palau | barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia

Share/Bookmark

21.5.17

Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Per: Josep Rexach Fumanya

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.
—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Doncs, se n’ha parlat ben poc.
—Perquè no interessa. Els promotors de l’aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l’estació d’alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l’aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.



—El projecte té data?
—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l’aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L’estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s’han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

Quines són les famílies que més s’han lucrat amb el corredor central?
—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d’OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d’Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s’han hagut d’acabar rescatant.
—És clar. L’estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l’estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l’eix mediterrani, l’eix central i l’eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?
—Diversos. Per exemple, l’AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N’hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.
—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d’accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d’euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

—També hi apareix Esperanza Aguirre.
—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d’Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?
—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t’ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d’empresarials, l’estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l’economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests maleïts no, perquè hi ha l’estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d’autopistes de peatge, la que ocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.
—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: ‘Antes alemana que catalana’. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d’un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.
—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l’any passat va fer públic que plegava i se n’anava a Torrelavega. I ho va fer arran d’una multa del Ministeri d’Indústria de 24 milions d’euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d’invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se’n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l’estat espanyol, el qual l’assenyaleu com el mal de tots els problemes.
—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l’estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d’un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l’aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d’estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l’estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes.
—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s’ha fet a l’estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d’economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d’economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n’haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té una espoliació financera de 16.000 milions.
—I no és l’únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d’euros. I això és el 35% dels actius d’aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d’espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l’efecte seu. Expliqueu què és?
—És l’efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l’entens a la perfecció. És l’impacte que té l’establiment de la capital d’un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l’estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l’11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l’estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.
—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l’estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l’efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d’altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència ‘no la guanyarem comptant-nos’, i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d’imposar el relat. A pocs mesos del referèndum, com observeu la situació?
—Jo penso que l’estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l’estat espanyol, que diu que l’autodeterminació no és legal, segons l’ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l’obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.
—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d’haver fet que les seves defenses presentessin una prelimary ruling, és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d’autodeterminació i si aquests formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d’autodeterminació dels pobles en el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s’haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret.

Font: Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’ | VilaWeb



Share/Bookmark

20.5.17

Els cinc moments de més risc abans de la independència


Per: Pere Cardús 17.05.2017

Fins ara tot ha anat raonablement i sorprenentment bé. Han passat coses que pocs anys enrere eren inimaginables per a l’independentista més convençut i optimista del país. Si algú us hagués dit que avui hi hauria una majoria parlamentària, un govern i un president independentistes disposats a fer un referèndum i a proclamar la independència si guanyava el sí, no us ho hauríeu cregut pas. Jo tampoc. Per arribar aquí, s’han fet coses que tampoc no semblaven pas possibles. Per exemple, una candidatura d’unitat entre Convergència i Esquerra, eterns rivals. O la retirada del candidat a la presidència de la candidatura guanyadora per a facilitar el començament de la desconnexió. O l’aprovació d’un pressupost autonòmic per part dels anticapitalistes.

S’ha arribat on s’ha arribat gràcies a molts sacrificis i molts encerts de molta gent que ha decidit de posar tant com ha pogut al servei d’una voluntat –una necessitat, a hores d’ara– col·lectiva. Al servei de resoldre d’una vegada la incapacitació forçada dels ciutadans de quatre províncies de la nació catalana. Amb tot, aquesta agudesa i aquesta generositat demostrada a bastament hauran de superar ara les proves de foc que separen Catalunya de la independència. I aquestes proves de foc són les següents:

—El parlament ha d’aprovar la llei de transitorietat, fundacional o de desconnexió (el nom que vulgueu). Si la llei diu que els representants del poble català instauren una nova legalitat que substitueix l’espanyola, aquest moment tindrà l’oposició més ferotge de l’estat espanyol. De fet, per a la seva supervivència, l’estat espanyol no hauria de permetre que aquesta llei s’aprovés. Ahir al parlament es van deixar veure els nervis dels partits de la submissió en la votació d’una proposta de modificació dels tràmits parlamentaris habituals. Jugar amb intel·ligència (que no vol dir amb cops al pit) aquest moment és decisiu per a continuar avançant.

—L’aprovació de la llei de desconnexió pot situar la política catalana en una dimensió desconeguda. Segurament, serà l’última oportunitat que tindrà l’estat espanyol de reaccionar: després ja no sabrà on agafar-se. Però a continuació vindrà el moment de la convocatòria del referèndum. La justícia actuarà per ordre del govern espanyol i ho farà amb més rapidesa que no ens podem imaginar. Tinc ben pocs dubtes que seran capaços d’ometre els criteris de proporcionalitat, de garanties dels acusats i de drets civils més bàsics. Per tant, caldrà tenir una estratègia ben pensada perquè l’actuació judicial no encalli la capacitat d’actuació del govern. Cadascun dels dirigents actuals faria ben fet de tenir dos o tres substituts pensats per si cal elegir governants amb terminis molt curts.

—La votació del referèndum és l’aspecte que veig menys conflictiu de tots. Vull dir que no serà conflictiu en dos sentits. Per una banda, perquè em sembla molt complicat que l’estat espanyol vulgui deixar la imatge de la retirada d’urnes o del tancament de col·legis de votació amb cues de ciutadans amb una papereta als dits. Ho veig molt complicat. Per una altra banda, perquè si finalment decidís de deixar-la, aquesta imatge tan gràfica, ja no hi hauria cap impediment per a la independència per una via més ràpida que no ens pensem. En aquesta segona hipòtesi, serà decisiva la reacció ciutadana, que haurà de ser exemplar per pacífica i ferma.

—La votació s’ha de fer. I la participació ha de ser seriosa. I el resultat ha de ser favorable a la independència. Si es compleixen aquestes tres condicions evidents, la prova de foc arribarà l’endemà. Per no dir aquell mateix vespre. Però, sincerament, crec que l’endemà, passades les celebracions, arribarà el moment de la veritat. El govern no podrà no dir res. Haurà d’explicar les conseqüències del resultat del referèndum. En poques hores, tindrem també molt clara la reacció de l’estat espanyol. I caldrà veure què hi diu la UE i la comunitat internacional. Des d’una perspectiva democràtica, si la participació és forta serà molt difícil de callar i aclucar-se d’ulls.

—Tot fa pensar que caldrà emprendre una mobilització total. El govern de la Generalitat té la força que té per a poder exercir el control efectiu del territori i de la població. El president proposarà al govern espanyol una negociació d’actius i passius per a la separació. Si a Madrid no hi estan disposats (com és força evident), caldrà començar aquesta mobilització que capti l’atenció internacional. Si no som un problema internacional, ningú no mourà ni un dit per desencallar la situació. I ser un problema internacional vol dir que, si Espanya no accepta de negociar la separació, caldrà ser capaços de paralitzar l’economia espanyola i fer miques la prima de risc. La mobilització al carrer (una mobilització d’aquelles que no permeten d’anar a dormir a casa) serà decisiva. Per dir-ho d’una altra manera, caldrà sortir a la CNN cada vespre.

Aquests seran els cinc moments decisius abans de la independència. No seran cinc dies decisius. Seran onades. Períodes. Moments. I caldrà saber-los veure i, en cada cas, activar l’estratègia més encertada. La independència no la regalarà ningú. Caldrà guanyar-la amb intel·ligència, generositat, flexibilitat i caràcter.

@PereCardus, periodista


Share/Bookmark

19.5.17

El missatge de Suso de Toro sobre el dret a decidir de Catalunya

Resultat d'imatges de Suso de Toro

El Nacional 
Barcelona. Dijous, 18 de maig de 2017
L'escriptor Suso de Toro ha assegurat que "els catalans estan donant a l'Estat espanyol una lliçó del que és viure sense por i en llibertat". En un vídeo gravat per l'Assemblea Nacional Catalana, ha defensat que els catalans "tenen dret a decidir el seu futur lliurement".
"Si algú s'ho ha guanyat és la societat catalana", reitera. De Toro assegura que si a algun lloc de l'Estat espanyol hi ha democràcia, és a Catalunya, i el mateix passa amb la "diversitat d'opinions i la lluita per la llibertat". Aquest testimoni forma part de la campanya de l'ANC anomenada 'El canvi ets tu'.
video

Font: El missatge de Suso de Toro sobre el dret a decidir de Catalunya
Share/Bookmark

18.5.17

DEIXIN VOTAR ELS CATALANS (Personalitats de tot el món aposten per un referèndum)

Una gran majoria de catalans han expressat repetidament i de diverses maneres el desig d'exercir el dret democràtic a votar sobre el seu futur polític.
Aquesta exigència ferma de votar és el resultat d'una llarga sèrie de desavinences entre els governs de Catalunya i d'Espanya sobre el grau d'autonomia cultural, política i financera de què haurien de gaudir els catalans, malgrat els diversos intents que hi ha hagut d'arribar a una solució acceptable.
Tal com mostren els precedents quebequès i escocès, la millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia.
Evitar que els catalans votin contradiu els principis que inspiren les societat democràtiques.
Així doncs, fem una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar el seu futur polític i que es negociï de bona fe en base al resultat.
Tot i que la posada en marxa del Pacte pel Referèndum es va fer el 2016, algunes adhesions a la reivindicació són anteriors, com explica el mateix pacte, ja que es van fer el 2014, quan hi havia el Pacte pel Dret a Decidir en funcionament i que, de fet, és el precursor del Pacte pel Referèndum.
Angela Davis, Johan Cruyff, Vigo Mortenssen i Rigoberta Menchú, quatre de les personalitats que han signat reclamant el referèndum
SIGNANTS 2017
Rigoberta Menchú,
líder maia quitxé a Guatemala, ambaixadora de Bona Voluntat de la UNESCO i Premi Nobel de la Pau
Ahmed Galai,
vicepresident de la Lliga tunisiana pels Drets Humans, que és membre del Quartet de Diàleg Nacional, Premi Nobel de la Pau 2015
Mirta Baravalle,
activista argentina cofundadora i presidenta de Madres de Plaza de Mayo
Gerry Adams,
polític irlandès, president del Sinn Féin
Angela Davis,
activista i filòsofa afroamericana, professora a la Universitat de Califòrnia-Santa Cruz, Estats Units
Jason Y NG,
membre i cronista del moviment polític pro-democràcia a Hong Kong "Revolució dels Paraigües", president del PEN Club de Hong Kong
Piedad Córdoba,
advocada i política, mediadora de l'acord humanitari entre les FARC i el govern de Colòmbia, líder de Colombianos y Colombianas por la Paz
José Bové,
activista altermundista i sindicalista francès, eurodiputat verd
Irvine Welsh,
escriptor escocès
Tsering Woeser,
escriptora i poeta tibetana
José Shulman,
escriptor argenti i secretari nacional de la Liga Argentina por los Derechos Humanos
Hélder Mateus da Costa,
dramaturg i director de teatre portuguès
Hans Ulrich Gumbrecht,
pensador alemany, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Stanford.
Viggo Mortensen,
actor de cinema nord-americà
SIGNANTS 2014
Desmond Tutu,
arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau
Adolfo Pérez Esquivel,
pacifista argentí i Premi Nobel de la Pau
Dario Fo,
dramaturg italià i premi Nobel de Literatura (1926-2016)
Zygmunt Bauman,
sociòleg polonès (Leeds) (1925-2017)
Noam Chomsky,
lingüista nord-americà (MIT)
Saskia Sassen,
sociòloga holandesa (Columbia)
Richard Sennett,
pensador nord-americà (NYU)
Harold Bloom,
crític literari nord-americà
Paul Preston,
historiador i hispanista anglès (LSE)
António Lobo Antunes,
escriptor portuguès
Ignacio Ramonet,
periodista i exdirector de Le Monde Diplomatique
Johan Cruyff,
ex-futbolista holandès (1947-2016)
Ronald Kasrils,
escriptor sud-africà, antic activista anti-aparheid i Ministre
Wuer Kaixi,
dissident xinès, líder de les protestes estudiantils de Tian’anmen
Hu Jia,
blocaire i Premi Sakharov per la Llibertat de Pensament del Parlament Europeu
Tariq Ali,
escriptor i activista paquistanès
Ambler Moss,
antic ambaixador dels Estats Units
Andrea Camilleri,
escriptor i director teatral italià
Colm Tóibín,
escriptor irlandès
Bill Shipsey,
fundador d'Art for Amnesty International
Peter Sís,
escriptor i il·lustrador nord-americà, Premi Hans Christian Andersen
Bořek Šípek,
arquitecte txec (1949-2016)
Saúl Hernández,
music mexicà
Pēteris Vasks,
compositor new age letó
Mārtiņš Brauns,
compositor letó, autor de l’himne de la Via Bàltica
Ken Loach,
director de cinema anglès

Font:
DEIXIN VOTAR ELS CATALANS http://letcatalansvote.org/

Share/Bookmark

17.5.17

Joan Ignasi Elena: “Ara hi ha més gent a favor del referèndum a Espanya tot i el bloqueig polític”

Entrevista al portaveu del Pacte Nacional pel Referèndum
Joan Ignasi Elena: “Ara hi ha més gent a favor del referèndum a Espanya tot i el bloqueig polític” / RUTH MARIGOT
Joan Ignasi Elena: “Ara hi ha més gent a favor del referèndum a Espanya tot i el bloqueig polític” / RUTH MARIGOT
Joan Ignasi Elena va assumir la coordinació del Pacte Nacional pel Referèndum amb un objectiu clar: “Posar llum” al suport de la consulta a Catalunya, que està convençut que és majoritari. Ara que el Pacte presentarà la feina feta el 19 de maig i encara la recta final de la seva tasca, no es mulla sobre el futur de la plataforma: ho decidiran les entitats que en formen part, assegura.
En què consistirà l’acte del 19 del Pacte pel Referèndum?
Intentarem que sigui un reflex de la transversalitat que dona suport al Pacte a través de l’empoderament de les entitats i de la reivindicació del referèndum. Serà una mostra que la consulta és una voluntat majoritària del poble de Catalunya i no una dèria d’uns quants polítics.
Hi haurà presència internacional?
Sí, hi haurà persones de rellevància però encara ho estem tancant.
Poc protagonisme dels polítics?
Volem que sigui un acte cívic i ciutadà. És un acte d’un país que vol votar i que vol dir-ho al món i a Espanya. Que volem votar perquè som nació i som sobirans i, per tant, tenim el dret a decidir el nostre futur col·lectiu.
Hi haurà representants del Barça?
No ho sé, però l’adhesió del Barça és molt important perquè és un equip amb una transcendència extraordinària arreu del món. I la seva adhesió explica la diversitat de la reivindicació del referèndum. Si això no fos així, ni el Barça ni tantes entitats que no són polítiques s’hi haurien adherit. El referèndum és una reivindicació que transcendeix la política, que passa a l’esfera social. Això fa que entitats sindicals, empresarials i esportives hi donin suport i que ho facin pacíficament. Sense contrarietat interna.
Han actualitzat la xifra de 400.000 firmes fins a Sant Jordi?
El dia 19 direm la xifra total, però cal remarcar que recollir en dos mesos tantes firmes és molt important. El fet que una causa política sigui un eix central de la diada de Sant Jordi, de la Fira de la Terra, del Dia del Treballador, de la immensa majoria d’advocats, dels pagesos, de les entitats empresarials [...]. És molt significatiu de la realitat que estem vivint, el clam és molt evident.
I després de l’acte del dia 19 què passarà? ¿S’entregaran les firmes a les institucions?
La feina feta s’entregarà al Pacte, que decidirà què s’ha de fer. Igual com passarà amb el seu futur.
Hi ha la por, però, que el Pacte se senti instrumentalitzat pel Govern per escenificar el final de la via pactada i activar la unilateral?
El Pacte és un patrimoni de tots, i parla alt i clar d’un desig de votar, i estic segur que ningú l’instrumentalitzarà. Durant aquests sis mesos no he tingut aquest sentiment, sinó que he tingut un sentiment de compromís de les institucions i dels partits polítics. Tots tenen molt clar quin és el sentit del Pacte, el que l’uneix [el referèndum pactat]. Després tothom farà el que cregui. És evident que hi ha diferències, però el que ens uneix és molt gros.
Després de l’experiència del Pacte, ¿creu que la via pactada està més tancada?
Ara hi ha una actitud de més gent a favor del referèndum a Espanya que abans, però, alhora, hi ha uns partits que decideixen amagar la realitat. És un error polític gravíssim. Hem demanat reunions i no han sigut acceptades [amb el PP i el PSOE]. És incomprensible que algú pugui dir-se responsable polític i no dialogar.
Com ha constatat que hi ha més suports al referèndum a Espanya?
El nombre de vots a les eleccions espanyoles a partits que donen suport al referèndum és igual o superior als vots del PP. Això és molta gent, però alhora hi ha un bloqueig institucional del PP, el PSOE i Ciutadans.
I què en diu del paper del PSC?
El PSC va rebre el Pacte pel Referèndum i hi va dialogar. És diferent de l’actitud que va tenir el PSOE. El PSC té dret a opinar una cosa o una altra, però des del meu punt de vista no responen a la majoria del seu electorat. La prova d’això és que desenes de regidors i alcaldes estan votant l’adhesió al Pacte pel Referèndum. Primer, perquè s’ho creuen. I segon, perquè saben què pensen en relació al referèndum els seus electors. El PSC, en aquest sentit, comet un error.
Estaria disposat a assumir un càrrec polític en cas d’inhabilitació generalitzada de Govern i diputats?
Al Pacte hi soc perquè em crec molt això del referèndum. No em plantejava fer política, estava en la meva activitat d’advocat. No tinc cap plantejament més enllà. I estaria bé que l’Estat, a part d’inhabilitar, es dediqués a fer política.
Font: Joan Ignasi Elena: “Ara hi ha més gent a favor del referèndum a Espanya tot i el bloqueig polític”
Share/Bookmark

16.5.17

Els europeus creuen que la independència perjudicaria més Espanya que Catalunya

Un sondeig del Real Instituto Elcano assenyala que entre un 33 i un 44% dels ciutadans comunitaris creu que la separació tindria conseqüències negatives per a la Unió Europea

Una pintada independentista a Ciutat Vella, a Barcelona. Foto: Adrià Costa
La majoria de ciutadans de la Unió Europea creu que la independència de Catalunya perjudicaria més l'estat espanyol que no pas el Principat. Així ho recull el baròmetre anual que elabora el Real Instituto Elcano des del 2012. Segons aquesta enquesta, que recull La Vanguardia, el coneixement de la qüestió catalana a Europa ha crescut a la majoria de països del continent, especialment a França i a Alemanya.

Entre el 51 i el 58% de les persones sondejades estan convençudes que la separació entre Catalunya i Espanya seria especialment dolorosa per a l'Estat. En canvi, a França i Alemanya quatre de cada 10 enquestats consideren que als catalans també els perjudicaria, un percentatge que al Regne Unit es rebaixa fins al 23%. De fet, a l'altra banda del canal de la Mànega la majoria de persones consultades creuen que a Catalunya les coses li aniren millor amb la independència.


Els resultats del baròmetre també posen de manifest que entre el 33 i el 44% dels europeus consideren que la separació seria perjudicial per al conjunt de la Unió Europea. En canvi, la xifra d'enquestats que creuen que la independència de Catalunya podria ser positiva per a la resta del continent oscil·la entre el 12 i el 16%.

Espanya, un país "pobre"

El sondeig també evidencia la imatge que tenen els europeus de l'estat espanyol. La gran majoria de persones enquestades consideren que Espanya projecte una imatge "honesta". De fet, el 73% dels ciutadans comunitaris definirien l'Estat com un país "poc corrupte", malgrat els escàndols recents que afecten diversos partits polítics. El que no canvia és la percepció que Espanya és un país amb pocs recursos: sis de cada 10 francesos i alemanys el defineixen com un estat "pobre".



Share/Bookmark

15.5.17

Una oportunitat única contra l’atur juvenil


Modest Guinjoan, economista

El pitjor problema de l’economia en els darrers 10 anys ha estat, sense cap mensa dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26% (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si pel conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, pels joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: al 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5%.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3%, (46,7% a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya no, al 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6%, a Catalunya del 15,7% i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4%.

Una Catalunya independent permetria millorar aquests mal registres crònics, que en el cas dels joves el qualificatiu més suau seria d’escandalosos? Doncs dependria de de la política empresarial que seguís l’Estat català i també de la seva política laboral.

De moment tenim una cosa a favor: les taxes d’atur en el punt de partida de la independència són més baixes (4,7 punts percentuals pel conjunt d’actius i 12,4 punts percentuals pels menors de 25 anys). D’altra banda, es evident que l’economia catalana té una musculatura molt important, amb més 250.000 empreses, amb una orientació clara cap a mercats internacionals, amb un bon sistema d’innovació, entre altres característiques que la fan viable. El sector públic també ho seria de viable, com és prou conegut. Ara bé, per a reduir l’atur general i el juvenil no n’hi ha prou amb un estat sanejat i una base productiva i exportadora.

Amb Estat propi, com a mínim tres coses ens anirien a favor: 1) crear les estructures d’Estat que farien falta comporta generar segons algunes estimacions 50.000 nous llocs de treball; 2) l’Estat català disposaria de competències plenes en matèria laboral, cosa que ara no té i va a remolc de l’espanyol, que no és precisament un model a seguir; 3) l’Estat català podria fixar un salari mínim en línia amb el que tenen els països de nivell de desenvolupament semblant, i començar a deixar de competir a base de sous de misèria, especialment entre els més joves.

La independència no és la garantia d’èxit de situar l’atur juvenil en un nivell digne, però sí que és, no en tinguin cap dubte, una oportunitat inigualable per a aconseguir-ho.

Inici

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.