traducció - translate - traducción

29.5.17

1706: Quan els catalans van conquerir Madrid


Marc Pons 

El president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Exteriors Raül Romeva celebren una conferència a Madrid aquest dilluns per explicar el procés i fer una última oferta de pacte a l'Estat. Serà a una sala de l'ajuntament de la Villa y Corte. El president explicarà el projecte polític -i social- que impulsa la majoria del Parlament de Catalunya de conformitat amb el manament de la majoria de la societat catalana. Si més no, tal com ho va expressar el poble de Catalunya a les eleccions -clarament plebiscitàries- del 27 de setembre del 2015, i a falta d'un referèndum que, valgui l'expressió, referendi aquella voluntat manifestada lliurement i democràticament. El referèndum que, sistemàticament, nega el Govern espanyol i la majoria parlamentària del Congrés dels Diputats. Un context i una dinàmica que dibuixa dues realitats clarament oposades. Una cita històrica que contrasta amb aquella altra Espanya que van voler explicar -i que van voler construir- els catalans fa 311 anys. I que no va poder ser.

L'Espanya castellana. La borbònica

Any 1706. La Guerra de Successió hispànica havia esclatat amb tots els seus elements i components. D'una banda el partit borbònic, l'eix París-Madrid, articulat per una curiosa i inexplicable aliança entre les respectives oligarquies aristocràtiques. Curiosa, perquè els monarques respectius havien estat els galls de panses de l'Europa barroca. Enfrontats, durant dos segles, en cent guerres i en mil batalles que havien devastat mig continent. Des de Catalunya fins a Renània i des de Venècia fins a Flandes. I inexplicable perquè els seus nuclis de poder no tenien ni una tradició històrica ni uns interessos polítics comuns. Lerma i Olivares no tenien res en comú amb Richelieu i Mazzarino. L'aliança francocastellana fonamentada sobre el polèmic -perquè era molt probablement fals- testament que va asseure el primer Borbó al tron de Madrid l'any 1700, només s'explica com una fosca maniobra cortesana que obeïa inconfessables interessos familiars.

L'Espanya catalanovalenciana. L'austriacista

D'altra banda, el partit austriacista, també una curiosa i inexplicable aliança internacional fonamentada en l'oposició a l'eix borbònic París-Madrid. Curiosa, perquè les oligarquies dels països de la Corona d'Aragó -liderades per les classes dirigents de Barcelona i de València- es van llançar als braços d'un austríac -el candidat Habsburg, Carles, el rival del Borbó Felip- que no tenia cap tipus de cultura política mercantil. Sorprèn que les elits mercantils de Barcelona, com a representants polítics del Principat, signessin a Gènova l'any 1705 un pacte amb categoria de tractat amb una potència atlàntica i protestant -el govern anglès de la reina Anna Stuart- i, a la vegada, obrissin les portes de la ciutat i del país a un vienès tradicionalista, paradigma d'una potència continental i catòlica. Tan inexplicable com que a aquell bàndol es van sumar, a més d'Àustria i Anglaterra, Portugal i els Països Baixos. Els enemics dels meus enemics són els meus amics, aplicat a l'alta política internacional.

Dues idees d'Espanya

En aquella guerra hi havia moltes coses en joc. El Tractat d'Utrecht, signat l'any 1713, que pretenia liquidar el conflicte, va posar de relleu que cada contendent havia jugat -i jugava- amb una baralla de cartes pròpia. I que els pretesos blocs ni eren compactes ni eren homogenis. En el nucli del conflicte, les Espanyes, bàsicament es dirimia un model d'Estat. Castella decadent, convertida en una potència decrèpita, ambicionava recuperar posicions aplicant un model polític unitari. L'adaptació de la cita medieval “ancha es Castilla” a la raó d'Estat moderna. Els Borbons, que havien fet taula rasa -a sang i foc- amb la diversitat francesa, es van convertir en l'esperança blanca a la cort dels gipons negres. En canvi, els països de la Corona d'Aragó ambicionaven perpetuar el sistema confederal de fàbrica pròpia -múltiples corones sobre una mateixa testa-, que havien exportat amb el matrimoni dels Reis Catòlics: un Habsburg vienès com a solució de continuïtat.

La conquesta de Madrid

L'any 1706 els borbònics perdien la guerra. L'Habsburg vienès havia desembarcat a Lisboa, amb  el permís del rei Pere de Bragança, amb un exèrcit d'holandesos, d'anglesos i de catalans. En poques setmanes eren a les portes de Madrid, on van entrar a finals de juny. I el Borbó, que era a Sants bombardejant Barcelona, es va espantar i va escapar cames ajudeu-me a recer de l'avi, Lluís XIV, el rei Sol. Una deserció que el vell Borbó de París mai li perdonaria. La llarga nòmina de directors francesos que li va imposar fins ben acabada la guerra té una estreta relació amb la gastroenteritis sobtada del jove Borbó de Madrid en la seva primera campanya catalana. I en l'absoluta desconfiança del de Versalles cap a les classes militars castellanes. I mentre això passava, la cort i l'exèrcit borbònics fugien de Madrid i el marquès das Minas, cap militar austriacista, la conqueria sense oposició. La venjança incruenta portuguesa a l'ocupació castellana de Lisboa un segle i quart abans, a mans del sanguinari duc d'Alba.

Els catalans que van conquerir Madrid

Una part important i nombrosa de l'exèrcit aliat el formaven els miquelets, un cos de fusellers voluntaris catalans armat per la Generalitat, que das Minas va desplegar arreu de la Villa y Corte com una mena de policia municipal. Una decisió temerària que aviat es va demostrar errònia. El poble de Madrid, atiat per les oligarquies cortesanes, es va rebel·lar contra els catalans, considerats ocupants i estrangers. Una dada per a la reflexió per als qui defensen que els Reis Catòlics havien fundat la pàtria comuna dos segles i mig abans. La terrible propaganda d'Estat anticatalana desfermada durant els llargs i corruptes governs de Lerma i d'Olivares -coincidint amb la crisi independentista dels Segadors- havia quallat en l'imaginari popular castellà: “En tanto en Cataluña quedase un sólo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra” és una de les moltes perles que va publicar Quevedo, per esmentar només un dels molts exemples.

La rebel·lió de Madrid

Carles III va ser proclamat rei el 26 de juny, però un mes després va haver d'abandonar Madrid. Quatre anys llargs més tard, el 28 de setembre del 1710, després de la victòria aliada a la batalla de Saragossa, hi va tornar i també s'hi va estar només un mes.
Els carrers de Madrid es van convertir en un avançament del molt posterior Dos de Maig napoleònic. Sense els afusellaments, però amb escenes pròpies d'una kale borroka barroca. I quan finalment das Minas va ordenar evacuar la plaça -sis setmanes després- i la cort va retornar als seus palaus -guarida de l'epidèmia borbònica de gastroenteritis-, es va desfermar una cacera espantosa contra els comerciants catalans, valencians i aragonesos establerts a Madrid, que es va saldar amb dotzenes de morts. Una explosió d'ira perversament dirigida, difícil de justificar, perquè els miquelets que van conquerir Madrid no ho van fer en nom de Catalunya. Ni tan sols de la Corona d'Aragó. Ho van fer per aplanar el camí al tron -al de les Espanyes- del candidat Habsburg, Carles d'Àustria, la idea confederal d'Espanya. Pactista, foral i transversal. Als ulls -i a la butxaca- de les oligarquies castellanes, detestablement catalana i odiosament mercantil. Estranya i estrangera.
(Foto principal: Carles III de Catalunya-Aragó. FONT: Wikipedia.Commons)


Share/Bookmark

27.5.17

El Tomba Catalunya, més conegut com TC

Jofre Llombart 07/10/2016

Tots els colors del Sí
Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’importa a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i, segurament, el Tribunal Constitucional ho tombarà.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys. Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid. Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, la Comunitat Autònoma l’exerceix però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant. Això també està prohibit. I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit. I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Font:
El Món | El Tomba Catalunya, més conegut com TC

Share/Bookmark

Unilateralitat i legitimitat democràtica

Josep Costa

Resultat d'imatges de bye bye

La via unilateral no es legitima principalment amb vots. Fan falta, abans que res, bones raons. És obvi que vots i raons són coses clarament diferents, però encara hi ha qui no les distingeix prou bé. En efecte, no és estrany llegir o sentir gent de bona fe condicionant la unilateralitat del procés independentista a un suport democràtic més gran. Com si una secessió sense acord amb l’estat requerís més adhesió popular per ser legítima que si fos pactada.
D’entrada, he de dir que ja em resulta estranya la contraposició entre independència pactada o unilateral. Al món acadèmic, els teòrics de la secessió no hem jutjat mai la legitimitat d’una secessió en funció de si es feia de manera unilateral o pactada. Quan hi ha una via pactada o regulada simplement no hi ha cap problema de legitimitat. Aquest supòsit quasi ni es discuteix.
La secessió en sentit propi es duu a terme per la via dels fets, sense acord amb l’estat existent. Els casos en què hi ha un acord entre les parts són extraordinaris i pertanyen a un gènere diferent, que també podríem anomenar dissolució de l’estat. Per aquesta raó, és absurd defensar que una secessió per ser legítima ha de respectar les lleis. Es tracta d’un canvi de règim polític, que per definició substitueix l’ordenament legal. Tampoc en això no hi ha la clau de la legitimitat.
Aclarit que la discussió sobre la secessió es planteja al marge de qüestions de legalitat o del consentiment de l’estat, resulta molt més plausible que la ruptura no pot anar lligada exclusivament a una qüestió de legitimitat democràtica. Per tant, el dret de Catalunya a celebrar un referèndum i eventualment a declarar-se independent no depèn amb caràcter principal de si ho vol més o menys gent (mentre sigui una majoria clara). I m’atreviria a dir que és insostenible la idea que tot es redueix a una qüestió democràtica i de garanties legals o procedimentals.
Tal com jo l’entenc, la secessió no és en primer lloc una qüestió de democràcia, sinó de justícia. Dit d’una altra manera, no depèn de les majories, sinó que depèn de la causa i les raons. Amb tot, puc entendre que en el debat polític es plantegi com una qüestió de respecte per la voluntat popular. Perquè en el fons la realitat és que un règim polític no es pot sostenir sense el consentiment exprés o tàcit de la ciutadania que hi està sotmesa.
Pensem en un país democràtic el règim constitucional del qual proclama com a valors suprems la sobirania popular i el pluralisme polític. Si de les eleccions lliures que s’hi fan periòdicament en resulta una majoria clara a favor d’una proposta que xoca amb l’ statu quo polític, es planteja un problema complex. Sostenir que el vot de la ciutadania no té cap valor si el marc legal vigent no permet posar en pràctica el programa majoritari no és una resposta democràtica ni prudent.
En el cas del Quebec la Cort Suprema del Canadà va plantejar una solució molt ben rebuda més enllà de les parts implicades en aquell contenciós. A grans trets, va dir que un mandat democràtic incompatible amb el marc constitucional no generava cap efecte jurídic directe ni autoritzava a executar-lo al marge de la legalitat. No obstant això, sí que obligava totes les parts a negociar de bona fe per fer realitat la demanda popular. Per a aquell cas concret, obligava totes les províncies i el govern federal a considerar les reformes necessàries per fer possible la independència del Quebec. En cas que no complissin amb aquesta obligació, afegia, la intransigència i el bloqueig contribuirien a legitimar la secessió unilateral.
Podríem resumir i generalitzar aquesta tesi dient que el principi democràtic fonamenta un dret a decidir que s’expressa i exerceix pels canals legals existents en l’àmbit intern dels estats. Dins aquest marc, el mandat democràtic d’una minoria territorial (com són els catalans) per alterar l’ statu quo constitucional genera una obligació correlativa de la resta d’implicats de fer-ho possible. En cas que la resposta sigui la intransigència i/o el boicot, aleshores es podrà invocar una causa justa per legitimar la sortida unilateral del marc constitucional.
En definitiva, la via unilateral exigeix haver esgotat abans totes les altres vies i haver negociat de bona fe, no pas més vots o percentatges. El suport popular majoritari és una condició sine qua non (la legitimitat democràtica ha de ser clara), però el que justifica la unilateralitat és la deslegitimació d’un statu quo tancat a qualsevol sortida negociada, insensible al consentiment dels governats. I m’atreviria a dir més: les majories qualificades són més pròpies d’un sistema polític legítim que no d’un cas en què s’entén que falten unes institucions justes.
Aquí i ara, en qualsevol cas, la tesi que Catalunya té dret a celebrar un referèndum sobre la independència, i que una majoria clara així ho vol, implica que l’Estat té l’obligació de negociar per fer-lo possible. O, cosa que és el mateix, no té dret a impedir-lo. Això és el que autoritza moralment a convocar-lo de manera unilateral. Les normes que l’han de regir no haurien de tenir res d’especial per aquest fet.

Font: Unilateralitat i legitimitat democràtica (Josep Costa)
Share/Bookmark

24.5.17

"OPERACIÓN CATALUNYA", TOTS ELS VÍDEOS I MÉS SOBRE EL FRANQUISME ENCOBERT

Què se'n va fer de la Brigada político-social del franquisme, la polícia copiada de la Gestapo nazi que va controlar, reprimir, torturar i i fins i tot assassinar opositors al règim?

Quina relació poden tenir, alguns elements d'aquell cos repressiu amb les privatitzacions dutes a terme per Felipe González i Aznar, amb el comissari Villarejo o amb multimilionaris que tenen xalets a Suïssa?

Quina relació poden tenir els beneficiaris de privatitzacions amb una polícia paralel·la? I amb Rubalcaba? I amb la "OPERACIÓN CATALUÑA"?

Carlos Enrique Bayo, Periodista d'Investigació d'El Público que ahir a la tarda va declarar davant la Comissió del Parlament de Catalunya juntament amb la seva companya Patricia López, ho exposa a als Matins de TV3 i deixa entreveure com el franquisme, des de l'estat i en paral·lel, ha tutel·lat allò que ens han fet creure que era una democràcia.




Comissió d'Investigació sobre l'Operació Catalunya (accés als vídeos)




Un reportatge de Genís Cormand i Joan Albert Lluch   
Imatge: Enric Miró
Muntatge: Moisès Casanovas 
Producció: Jèssica Montaner
La conspiració policial que va actuar contra el procés sobiranista.
Una conspiració policial va actuar contra el procés sobiranista. Proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial. El "30 minuts" s'endinsa aquest diumenge en una operació policial opaca que ha estat actuant de manera anònima. Què és l'operació Catalunya? Qui la va impulsar? Existeix la policia política? S'ha fet a l'esquena de jutges i fiscals amb la idea d'intoxicar? S'han utilitzat fons reservats? Quin paper hi ha tingut la premsa?
L'11 de Setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. La cúpula de la Policial Nacional activa una operació secreta al marge de processos judicials i de bona part de la mateixa estructura de la policia.
El "30 minuts" entrevista periodistes d'investigació, advocats, jutges, diputats i representants de la policia per entendre l'origen i l'abast de l'operació. L'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el subdirector d'El Mundo, Esteban Urreiztieta, afronten el cas del compte corrent suís fals, que marca decisivament la carrera del polític convergent.
Una actuació policial fora de norma, que s'activa en moments electorals importants. Amb un interrogant, que ara molts intenten resoldre: qui és la X de l'operació Catalunya?

Share/Bookmark

23.5.17

La xucrut, la góndola i el turista jurídic

Resultat d'imatges de tribunal d'estrasburg
En la fase actual del procés català ha sorgit una mena de fal·lera pel turisme jurídic, és a dir, anar a cercar en altres ciutats europees els suports i les respostes que no es troben a Catalunya ni encara menys a Madrid. En aquesta mena de rànquing de capitals jurídiques europees sobresurten, però, dues ciutats. L’una, Estrasburg, seu del Consell d’Europa, del Tribunal Europeu de Drets Humans i també del Parlament Europeu, compartida, en aquest cas, amb Brussel·les i Luxemburg. L’altra, Venècia, que dóna nom a un organisme també lligat al mateix Consell d’Europa, la Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda com a Comissió de Venècia, per ser la capital vèneta el lloc on es va constituir i on es reuneix habitualment. Estrasburg porta ja temps en la ment dels nostres turistes jurídics, que veuen en el Tribunal Europeu de Drets Humans la salvació davant les malvestats del Tribunal Constitucional i en general, del sistema judicial espanyol. La invocació de la Comissió de Venècia és més recent, però ha aconseguit en molt poc temps imposar-se en el discurs polític català. Tant és així que el Parlament de Catalunya acaba d’aprovar una moció en la qual s’insta al Govern a posar en marxa les iniciatives oportunes per disposar de l’assessorament, reconeixement i aval d’aquest organisme. La Generalitat ha d’anar, doncs, a Venècia, a aconseguir l’aprovació del referèndum, igual com Tannhäuser havia d’anar a Roma, a aconseguir la benedicció del Papa. I no ha faltat ja qui ha pronosticat que, així com el pobre Tannhäuser no va aconseguir la cobejada benedicció papal, tampoc la Generalitat aconseguirà l’aval de la Comissió de Venècia al referèndum. I és que aquesta idea del turisme jurídic s’estén transversalment entre aquells que, amb un xic d’ingenuïtat, confien encara que Europa ens donarà el que ens nega Espanya, i els que es freguen les mans pensant en la garrotada que, en la seva opinió, rebran les reivindicacions catalanes a les institucions europees.
A primera vista, es podria pensar que quan fem el viatge sortirem de dubtes i podrem seguir amb el procés català comptant amb la conformitat de la Comissió de Venècia o del Tribunal d’Estrasburg sobre el procés català. Abans, però, ens hem d’assegurar de no seguir una pista falsa. Així, si ens referim al Tribunal Europeu de Drets Humans, hem de tenir present que no entra a jutjar conflictes de caràcter polític, ni té entre les seves funcions pronunciar-se sobre qüestions relacionades amb el dret d’autodeterminació. Si entra en el procés català, ho farà, si de cas, de manera indirecta, en casos de violació de drets fonamentals com pot ser la llibertat d’expressió o la immunitat parlamentària, però mai per a jutjar o arbitrar en el conflicte en el seu conjunt.
I si parlem de la Comissió de Venècia, el cert és que aquest organisme ja ha tractat en diverses ocasions les qüestions que podria plantejar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que s’esmenten en la moció del Parlament. És així que ja el desembre de 1999 es va pronunciar amb caràcter genèric sobre l’aplicació del dret d’autodeterminació i el març de 2007 va aprovar el seu conegut Codi de bones pràctiques en matèria de referèndums. Els criteris i les normes d’aquestes resolucions bastarien per si mateixes per fixar els criteris necessaris per organitzar el referèndum català, sense necessitat de cap altre reconeixement o aval. Però és que a més, s’ha pronunciat de forma expressa en dos casos ben diferents, el referèndum d’autodeterminació de Montenegro i el de Crimea, als quals aplica la doctrina fixada des de 1999. Això és important destacar-ho, vistes les declaracions de certs juristes, inclòs algun membre de la mateixa Comissió de Venècia que vénen a presentar de forma esbiaixada els pronunciaments d’aquest organisme, insistint en el respecte de l’estat de dret però obviant a la vegada el conjunt de la doctrina d’aquest organisme sobre l’autodeterminació i la secessió. Els principis d’aquesta doctrina són molt clars: segons el dictamen de 1999, dins l’àmbit de la constitució només existeix una “autodeterminació interna”, que permet als territoris determinar el seu estatus dins del mateix estat. Però això no vol dir que no es pugui plantejar la secessió d’un d’aquests territoris, que s’haurà de fer fora de la constitució i en l’àmbit del dret internacional. Per tant, el dret d’autodeterminació “externa” s’ha d’entendre dins del sistema encapçalat per la Carta de les Nacions Unides, no en l’àmbit tancat de la constitució estatal. I a això encara afegeix l’argument de la coneguda sentència Quebec del Tribunal Suprem del Canadà, segons el qual, l’ordre constitucional no pot ser indiferent a una clara expressió d’una clara majoria de quebequesos en resposta a una qüestió clara en el sentit que no volen ja continuar a Canadà.
No es pot, per tant, afirmar que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya estigui per si mateixa en contradicció amb la doctrina de la Comissió de Venècia. Menys encara, si es fa seguint les bones pràctiques aprovades per la mateixa Comissió. El referèndum d’independència de Montenegro és un exemple positiu en aquest sentit, mentre que el de Crimea, concebut per a legitimar l’ocupació russa d’aquell país, és, evidentment, l’exemple més negatiu. No cal, doncs, afegir res més. Poc seria, per tant, el que podria aportar un dictamen de la Comissió de Venècia sobre el referèndum català que no s’hagi dit ja.
En resum, doncs, són moltes les raons que fan recomanable una visita a Venècia o Estrasburg però entre elles no està l’assessorament o la validació de la proposta de referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Què dir d’una escapada romàntica a Venècia?. O d’una passejada entre els canals i els carrers d’Estrasburg, rematada amb una “choucroute garnie” regada amb un bon vi d’Alsàcia (apta només per a estómacs resistents…) . En fi, molt per veure i molt per fer. Però no cal anar-hi a preguntar coses, quan ja en sabem la resposta.

Share/Bookmark

22.5.17

El dia D de la Hisenda catalana

El dia D de la Hidesnda Catalana Foto: Arxiu d'El Punt/Avui

La veritable Hisenda catalana, amb majúscules, ja té data de naixement. L'1 de setembre del 2017 està marcat amb fluorescent en el calendari dels responsables de les finances de la Generalitat, i ho està perquè aquell dia confluiran la majoria d'esforços que han dedicat en l'últim any i mig perquè l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) actuï ja amb totes les seves funcions potencials. Si l'òrgan es va concebre fa deu anys, el 2007, per un acord parlamentari impulsat pel tripartit, i els posteriors governs en van fer la gestació incorporant-hi millores i més capacitat de gestió, serà al setembre quan veurà definitivament la llum: esgotarà el recorregut competencial estatutari i se situarà amb tots els fonaments collats per créixer, si cal, en un futur no gens llunyà, com a ens recaptador d'un nou estat. “Aquell dia tindrem sensació de control total sobre els impostos propis i cedits”, resumeixen des del departament, una sensació fonamentada en cinc grans potes.
Creix la xarxa d'oficines
Després del trasllat de la seu central a un modern i espaiós edifici a la Zona Franca de Barcelona l'abril del 2016, i la inauguració el febrer passat de l'oficina al Poblenou per cobrir el Barcelonès Nord, l'ATC disposa avui de cinc locals, comptant els de les altres capitals de demarcació. Doncs bé, la quantitat el dia 1 de setembre s'elevarà a 32 per l'addició de 14 oficines pròpies més (una en cada vegueria i una en cada comarca metropolitana, una de les quals a l'Hospitalet, on en principi no es preveia) i 13 més de compartides segons convenis amb ens locals, com el Consell Comarcal de la Segarra i la Sindicatura d'Aran.
Totes les obres ja estan adjudicades, amb un termini d'execució de dos mesos, als quals caldrà afegir unes setmanes més per instal·lar-hi el mobiliari i l'equipament informàtic. A tota la llista, a més, cal sumar-hi les 137 oficines de la xarxa Tributs de Catalunya, pertanyents a les diputacions, però on està implantat el model de finestreta única que els permet gestionar documentació fiscal de tributs corresponents a la Generalitat.
Es multiplica el personal
La plantilla de l'ATC, que l'1 de gener del 2015 era de 320 persones, havia pujat l'1 de maig passat a 450, que seran unes 470 quan s'acabi el mes. El veritable gran salt, però, ve ara, perquè fins al setembre es preveu que s'hi incorporin uns 300 treballadors més –part dels quals no es descarta que es cobreixin amb mobilitat interna–, fins a un total de 750, en virtut de convocatòries de places d'interinatge que s'han fet en les últimes setmanes: 44 que van sortir a l'abril (28 de cap i subaltern per a les oficines territorials, i 16 més de tècnics tributaris); 8 d'auxiliar administratiu, el 4 de maig, i 242 de diversos nivells per completar el personal a la nova xarxa, l'11 de maig. Dijous es publicava una última convocatòria de sis llocs per a l'Hospitalet.
La idea és concentrar al juny els processos de selecció, i que la majoria s'hi puguin incorporar entre el 15 de juliol i tot l'agost. Encara en l'últim trimestre, es preveuen cobrir 50 noves places més, sobretot per reforçar la recaptació executiva, amb la qual cosa l'ATC tancarà l'any amb uns 800 treballadors.
Recaptació executiva
Una de les principals noves funcions que d'entrada assumirà l'ATC, segons permet l'Estatut, és la recaptació executiva, és a dir, la que endega l'administració quan el contribuent és morós. Després de diversos anys de preparatius, de fet, el procés ja es va iniciar l'any passat, amb l'assumpció de la facultat d'embargar, primer, comptes corrents i, després, nòmines. A partir d'aquest juliol, en una tercera fase, s'estarà en condicions d'embargar béns immobles i, en una darrera, prevista cap al novembre, s'entrarà en béns mobles i valors, amb les subhastes subsegüents.
El 2016, d'un potencial de 70.000 deutes de què ja es podia fer càrrec, l'ATC ja en va assumir 60.000. L'objectiu és que l'1 de setembre en pugui cobrir uns 400.000, i que aquesta quantitat es dobli en el darrer quadrimestre i arribi als 800.000 l'1 de gener del 2018, quan es podrà fer càrrec de la totalitat de deutes fiscals del país de tributs no estatals.
Aquest creixement exponencial és possible gràcies a l'assumpció de l'executiva dels tributs propis i cedits, que posa fi a la situació “absurda”, segons el govern, que es tinguessin les competències però es tornessin a l'Estat. S'hi arriba també, però, gràcies a la signatura de convenis amb altres ens i administracions per gestionar els seus deutes. És el cas, per exemple, del Servei Català de Trànsit (SCT), amb el qual al febrer es va signar l'acord perquè l'ATC es faci càrrec d'uns 300.000 expedients a l'any que fins ara assumia l'Estat. El mateix s'ha fet amb les quatre diputacions, consells comarcals com el de la Selva i municipis com Barcelona i Sabadell. A més, s'està en la fase final de negociació amb altres grans ajuntaments, amb els quals s'espera signar nous convenis abans del setembre. La idea era substituir un servei que fins ara es creia que el feia l'administració estatal, però que els responsables de la Hisenda catalana s'han trobat amb la sorpresa que en molts casos no cobria ningú.
Liquidadors absorbits
L'1 de setembre és la data també marcada –dos mesos abans que expiri el conveni actual, que es va denunciar l'octubre passat– perquè l'ATC assumeixi les tasques que tenia delegades als registradors de la propietat per a la liquidació de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i sobre successions i donacions, que a partir de llavors assumirà la xarxa abans descrita. El govern ja ha incorporat en els últims mesos alguns treballadors d'aquestes oficines, i confia que la majoria dels 300 empleats nous que entraran d'aquí al setembre provindran també d'aquest col·lectiu, que fins ara comptabilitzava 277 persones a Catalunya. De fet, un primer conveni de gravació amb els registradors ja va ser extingit al gener, i des del febrer les tasques les fa directament l'ATC.
Amb l'extinció d'aquests convenis, la Generalitat no només guanya control, sinó que s'estalvia un grapat de diners. El 2016, sense anar més lluny, va pagar 27 milions als registradors (i cinc més a la Hisenda estatal per l'executiva, a més de cinc més el SCT). El cost de la nova estructura de l'ATC, en canvi, serà d'encara no la meitat, prop de 13 milions, dels quals a més en recuperarà set, que li pagarà el mateix SCT (5) i les administracions locals a qui es farà el servei (2). De pagar 32 milions, doncs, la Hisenda catalana passarà a pagar-ne uns sis.
Programari informàtic
Tot plegat seria impossible d'implementar sense l'ambiciosa renovació del programari informàtic. El programa G@udí, focalitzat en la recaptació executiva, ja està gairebé desenvolupat i culminarà al juliol amb la possibilitat d'embargar béns immobles. El mateix 1 de juliol, es posarà en marxa una primera versió, que al setembre ja estarà molt millorada, del nou programa e-Spriu, per al primer cobrament de l'impost sobre les begudes ensucrades.
L'e-Spriu és clau perquè, per primer cop, dona capacitat per cobrar impostos massius, és a dir, els que afecten regularment una majoria de població, a diferència dels que l'ATC té ara, que són puntuals. El nou programa, així, permetrà implantar l'impost sobre 4,5 milions de vehicles contaminants, que ja es merita des de l'1 d'abril i es cobrarà efectivament l'1 de gener. Tots els nous tributs, com el de grans superfícies i el d'estades en establiments turístics, ja s'estan programant sobre l'e-Spriu, que també estarà a punt per assumir quan calgui altres tributs massius que l'ATC pugui heretar, com l'IVA i l'IRPF.

LES DATES


01.07.17
Renovació
dels sistemes informàtics: el G@udí podrà embargar immobles i l'e-Spriu cobrarà les begudes ensucrades.

LA XIFRA


01.01.18
La Hisenda catalana
s'haurà fet càrrec de la totalitat de deutes fiscals del país procedents de tributs no estatals.

26
milions
s'estalviarà l'ATC per l'extinció del conveni amb els registradors i l'assumpció d'executiva que feia l'Estat.
Font:
El Punt Avui - El dia D de la Hisenda catalana | Òscar Palau | barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia

Share/Bookmark

21.5.17

Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant

Entrevista al president del Cercle Català de Negocis sobre el llibre que acaba de publicar, 'Interès d'Estat', en què analitza el centralisme de l'estat espanyol i els vicis entre polítics i poders econòmics

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Per: Josep Rexach Fumanya

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.
—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Doncs, se n’ha parlat ben poc.
—Perquè no interessa. Els promotors de l’aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l’estació d’alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l’aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.



—El projecte té data?
—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l’aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L’estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s’han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

Quines són les famílies que més s’han lucrat amb el corredor central?
—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d’OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d’Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s’han hagut d’acabar rescatant.
—És clar. L’estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l’estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l’eix mediterrani, l’eix central i l’eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?
—Diversos. Per exemple, l’AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N’hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.
—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d’accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d’euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

—També hi apareix Esperanza Aguirre.
—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d’Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?
—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t’ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d’empresarials, l’estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l’economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests maleïts no, perquè hi ha l’estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d’autopistes de peatge, la que ocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.
—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: ‘Antes alemana que catalana’. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d’un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.
—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l’any passat va fer públic que plegava i se n’anava a Torrelavega. I ho va fer arran d’una multa del Ministeri d’Indústria de 24 milions d’euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d’invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se’n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l’estat espanyol, el qual l’assenyaleu com el mal de tots els problemes.
—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l’estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d’un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l’aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d’estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l’estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes.
—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s’ha fet a l’estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d’economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d’economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n’haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té una espoliació financera de 16.000 milions.
—I no és l’únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d’euros. I això és el 35% dels actius d’aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d’espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l’efecte seu. Expliqueu què és?
—És l’efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l’entens a la perfecció. És l’impacte que té l’establiment de la capital d’un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l’estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l’11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l’estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.
—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l’estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l’efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d’altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència ‘no la guanyarem comptant-nos’, i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d’imposar el relat. A pocs mesos del referèndum, com observeu la situació?
—Jo penso que l’estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l’estat espanyol, que diu que l’autodeterminació no és legal, segons l’ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l’obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.
—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d’haver fet que les seves defenses presentessin una prelimary ruling, és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d’autodeterminació i si aquests formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d’autodeterminació dels pobles en el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s’haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret.

Font: Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’ | VilaWeb



Share/Bookmark

20.5.17

Els cinc moments de més risc abans de la independència


Per: Pere Cardús 17.05.2017

Fins ara tot ha anat raonablement i sorprenentment bé. Han passat coses que pocs anys enrere eren inimaginables per a l’independentista més convençut i optimista del país. Si algú us hagués dit que avui hi hauria una majoria parlamentària, un govern i un president independentistes disposats a fer un referèndum i a proclamar la independència si guanyava el sí, no us ho hauríeu cregut pas. Jo tampoc. Per arribar aquí, s’han fet coses que tampoc no semblaven pas possibles. Per exemple, una candidatura d’unitat entre Convergència i Esquerra, eterns rivals. O la retirada del candidat a la presidència de la candidatura guanyadora per a facilitar el començament de la desconnexió. O l’aprovació d’un pressupost autonòmic per part dels anticapitalistes.

S’ha arribat on s’ha arribat gràcies a molts sacrificis i molts encerts de molta gent que ha decidit de posar tant com ha pogut al servei d’una voluntat –una necessitat, a hores d’ara– col·lectiva. Al servei de resoldre d’una vegada la incapacitació forçada dels ciutadans de quatre províncies de la nació catalana. Amb tot, aquesta agudesa i aquesta generositat demostrada a bastament hauran de superar ara les proves de foc que separen Catalunya de la independència. I aquestes proves de foc són les següents:

—El parlament ha d’aprovar la llei de transitorietat, fundacional o de desconnexió (el nom que vulgueu). Si la llei diu que els representants del poble català instauren una nova legalitat que substitueix l’espanyola, aquest moment tindrà l’oposició més ferotge de l’estat espanyol. De fet, per a la seva supervivència, l’estat espanyol no hauria de permetre que aquesta llei s’aprovés. Ahir al parlament es van deixar veure els nervis dels partits de la submissió en la votació d’una proposta de modificació dels tràmits parlamentaris habituals. Jugar amb intel·ligència (que no vol dir amb cops al pit) aquest moment és decisiu per a continuar avançant.

—L’aprovació de la llei de desconnexió pot situar la política catalana en una dimensió desconeguda. Segurament, serà l’última oportunitat que tindrà l’estat espanyol de reaccionar: després ja no sabrà on agafar-se. Però a continuació vindrà el moment de la convocatòria del referèndum. La justícia actuarà per ordre del govern espanyol i ho farà amb més rapidesa que no ens podem imaginar. Tinc ben pocs dubtes que seran capaços d’ometre els criteris de proporcionalitat, de garanties dels acusats i de drets civils més bàsics. Per tant, caldrà tenir una estratègia ben pensada perquè l’actuació judicial no encalli la capacitat d’actuació del govern. Cadascun dels dirigents actuals faria ben fet de tenir dos o tres substituts pensats per si cal elegir governants amb terminis molt curts.

—La votació del referèndum és l’aspecte que veig menys conflictiu de tots. Vull dir que no serà conflictiu en dos sentits. Per una banda, perquè em sembla molt complicat que l’estat espanyol vulgui deixar la imatge de la retirada d’urnes o del tancament de col·legis de votació amb cues de ciutadans amb una papereta als dits. Ho veig molt complicat. Per una altra banda, perquè si finalment decidís de deixar-la, aquesta imatge tan gràfica, ja no hi hauria cap impediment per a la independència per una via més ràpida que no ens pensem. En aquesta segona hipòtesi, serà decisiva la reacció ciutadana, que haurà de ser exemplar per pacífica i ferma.

—La votació s’ha de fer. I la participació ha de ser seriosa. I el resultat ha de ser favorable a la independència. Si es compleixen aquestes tres condicions evidents, la prova de foc arribarà l’endemà. Per no dir aquell mateix vespre. Però, sincerament, crec que l’endemà, passades les celebracions, arribarà el moment de la veritat. El govern no podrà no dir res. Haurà d’explicar les conseqüències del resultat del referèndum. En poques hores, tindrem també molt clara la reacció de l’estat espanyol. I caldrà veure què hi diu la UE i la comunitat internacional. Des d’una perspectiva democràtica, si la participació és forta serà molt difícil de callar i aclucar-se d’ulls.

—Tot fa pensar que caldrà emprendre una mobilització total. El govern de la Generalitat té la força que té per a poder exercir el control efectiu del territori i de la població. El president proposarà al govern espanyol una negociació d’actius i passius per a la separació. Si a Madrid no hi estan disposats (com és força evident), caldrà començar aquesta mobilització que capti l’atenció internacional. Si no som un problema internacional, ningú no mourà ni un dit per desencallar la situació. I ser un problema internacional vol dir que, si Espanya no accepta de negociar la separació, caldrà ser capaços de paralitzar l’economia espanyola i fer miques la prima de risc. La mobilització al carrer (una mobilització d’aquelles que no permeten d’anar a dormir a casa) serà decisiva. Per dir-ho d’una altra manera, caldrà sortir a la CNN cada vespre.

Aquests seran els cinc moments decisius abans de la independència. No seran cinc dies decisius. Seran onades. Períodes. Moments. I caldrà saber-los veure i, en cada cas, activar l’estratègia més encertada. La independència no la regalarà ningú. Caldrà guanyar-la amb intel·ligència, generositat, flexibilitat i caràcter.

@PereCardus, periodista


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.