traducció - translate - traducción

25.9.17

Juncker i el PSOE

Carles Boix 
Princeton.


Carlex Boix
Des que vaig arribar a Princeton, he tingut l’oportunitat d’entaular-me “en petit comitè” amb diversos polítics europeus de pas per la universitat. Per estricte ordre alfabètic: Almunia, Amato, Barroso, Fischer (Joschka), Prodi, Rehn (Olli), Van Rompuy, Weber (Alex; expresident del Bundesbank).
Alguns em van semblar admirables. D’altres, tirant a repugnants. Un grapadet, superbs. Tots, llevat d’un, amables. Alguns, d’esquerres. Una part, de dretes. La resta, instal·lats en el centre més gris. Tots, però, compartint la mateixa característica sense excepció: ser uns superprofessionals de la política, perfectament informats sobre la correlació de forces del moment, avesats a calcular totes les jugades (pròpies i dels competidors) del tauler institucional i mediàtic amb molta antelació i fèrriament disciplinats en l’ús de la paraula a l’arena pública (on sempre hi ha algun periodista interessat a fer servir cada mot en contra del polític per tenir més lectors). Això no pot pas sorprendre ningú. Per arribar al cim de les institucions europees, cal passar un procés de selecció darwiniana ferotge. Tanmateix, alguns opinadors ho obliden, naturalment quan els convé.
Quan Juncker va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional
Juncker, l’actual president de la Comissió Europea, pertany al mateix cercle de polítics, amb les mateixes deformacions (positives i negatives) professionals. I quan, la setmana passada, va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional. “Aquesta pregunta ja me l’esperava”, va fer de seguida. El polític luxemburguès va emfatitzar explícitament que l’havia meditat amb antelació i que no li venia de nou (a diferència de la portaveu de la Casa Blanca, la senyora Heather Nauert, que va contestar una pregunta semblant amb les frases descafeïnades que es fan servir per aparcar qualsevol conflicte en un racó del món).
La resposta de Juncker va tenir dues parts. A la primera, va utilitzar la doctrina “oficial” de la UE, que qualifica el cas català d’”afer intern” i que no qüestiona l’estructura constitucional ni el govern d’Espanya. Si la seva intervenció hagués acabat aquí, la resposta no hauria tingut gaire importància. Al cap i a la fi, això és el que un espera dels estats constituïts i així és com les grans potències van respondre sistemàticament fins a pocs dies abans de la separació de diversos països a l’Europa central després de la caiguda del mur de Berlín. Tanmateix, el president de la Comissió va decidir continuar i, després de fer un punt d’inflexió brevíssim, va afirmar que si sortia el sí al referèndum, la Unió es veuria obligada a acceptar aquell resultat.
Després d’unes hores de desconcert complet, la premsa unionista espanyola es va apressar a crear el relat segons el qual les paraules de Juncker havien d’entendre’s en el context del començament de la seva declaració de respecte a l’ordre constitucional espanyol i que, per tant, només podien referir-se a un referèndum pactat. Sentint la resposta gravada, aquesta reinterpretació no té cap sentit. Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment. I, en qualsevol moment, si hagués fet això, aquesta proposta (demanant una consulta pactada) també hauria desqualificat per si sola les Corts espanyoles i la seva negativa a reformar la sagrada Constitució del 78.
Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment
És evident que, amb les seves consideracions, el president de la Comissió no pretenia encoratjar els indis catalans a separar-se d’Espanya. A la Unió li sobren maldecaps ara mateix. I, per tant, l’única interpretació possible és que va decidir utilitzar aquell moment per avisar el govern Rajoy i l’oposició espanyola de dues coses: primera, que no tot el que vingui de l’Estat espanyol és possible o acceptable; i, segona, que han de buscar algun mecanisme per negociar una sortida raonable (i/o per atraure el centre polític de Catalunya).
Per què Juncker va decidir fer això? Per dues raons: la primera, de defensa de la reputació de la Unió Europea, com de seguida ens va recordar en un tuit el delegat de Catalunya a la UE, el senyor Amadeu Altafaj. Simplificant, hi ha dues menes d’estat al món: l’estat de dret i l’estat patrimonial. Al primer, el govern i les elits polítiques administren l’estat seguint un conjunt de regles i, sobretot, de principis generals (gairebé d’un estat d’ànim o cultura política) que els sobreviu, els disciplina i, en definitiva, en tutela les actuacions. Els polítics poden canviar les lleis, certament, però no infringint les grans idees que estructuren la vida en comú i que precedeixen les normes escrites: el respecte a la diferència, la democràcia, la legitimitat, la negociació basada en la bona fe, el consentiment dels governats. En l’estat patrimonial, en canvi, les elits polítiques s’apropien de l’estat. Es regeixen pel principi, fa poc enunciat per la senyora Saénz de Santamaría, que “la llei marca allò que està bé” –i que és equivalent al principi que “allò que jo (que faig la llei) dic, està bé”. La falta de control acaba corrompent l’estat en una espiral de favoritismes privats, d’errors de judici (normals en qui té un poder excessiu) i d’extralimitacions de tota mena. En aquesta situació, l’estat, que acaba sent propietat del govern i els seus amics i aliats, acaba ensorrant-se en el descrèdit més gros –un ensorrament que el govern de torn només pot endarrerir mitjançant la compra directa d’interessos i l’amenaça de la repressió.
Confrontat amb aquesta disjuntiva, el missatge, subtil, de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se. O, en altres paraules, la seva advertència respon directament a l’intent –constant– de la diplomàcia espanyola de manipular els comunicats i les posicions de la Comissió. I de fer-ho emprant els càrrecs i posicions de poder que ocupen els representants espanyols. O utilitzant funcionaris no espanyols vinculats, normalment per lligams familiars, a espanyols o espanyoles treballant o vivint a Brussel·les.
El missatge de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se
La segona raó de les paraules de Juncker era estratègica. Quan un decideix obrir un conflicte absolut amb la seva població, ha d’anar-hi amb la seguretat de vèncer per complet i, si això no és així, ha d’imaginar un mecanisme de sortida i reconciliació. Considerant la mobilització popular en marxa i amb les limitacions que imposa ser part d’Europa, aquesta victòria “dura” sembla difícil. I la Comissió, de nou de forma subtilíssima, avisa Rajoy que reconsideri i que entengui que una derrota pot ser fatal per a Madrid i les seves relacions amb Brussel·les.
Un avís fet a Rajoy i, sobretot, al PSOE. Com deia en privat un dels polítics europeus amb qui vaig sopar en el seu moment, els polítics “castellans” continuen pensant com els “tercios” i, per tant, poc es pot esperar de Rajoy i la dreta espanyola. Queda, doncs, l’esquerra, que, ara per ara, sembla ser l’única amb prou pes per imposar línies vermelles i trencar l’envestida irresponsable del govern espanyol.
Tanmateix, el PSOE navega entre un silenci sepulcral –exemplificat per un tuit del seu secretari general rentant-se les mans de la repressió ordenada pel govern i el braç de la fiscalia i prometent alguna mena de canvi quan ells governin– i el suport gairebé total a l’acció del PP. Potser tot això passa perquè els socialistes creuen que abandonar el discurs de la defensa de la nació espanyola podria sortir car electoralment al PSOE. Jo crec, però, que el càlcul és tot un altre. Els socialistes espanyols confien que un referèndum fracassat a Catalunya (perquè no es realitzarà o perquè la participació no serà prou alta) obligarà els partits sobiranistes a unir-se a tota l’esquerra en una moció de censura contra Rajoy el 2-0 sense demanar un referèndum pactat de cap mena. El càlcul és delicat i possiblement erroni: amb un referèndum frenat (si és que el frenen, cosa que dubto moltíssim), el primer que farà Rajoy, que sap que és mort a les Corts espanyoles passi el que passi, serà convocar eleccions per arrasar, amb un discurs ultrapatriòtic, l’esquerra espanyola.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Share/Bookmark

Condemna mundial a Espanya pel seu putsch a Catalunya


De la sorpresa i incredulitat inicial, la comunitat internacional i l’opinió pública mundial ha passat a la condemna sense pal·liatius pel putsch que l’Estat espanyol està portant a terme a Catalunya, i que ha activat una resposta popular catalana democràtica que de ben segur culminarà en la jornada referendària del proper 1 d’octubre. Una resposta popular que ha causat l’admiració mundial i que està desvetllant un tsunami de solidaritat entre molts sectors internacionals.
Les notícies internacionals cada cop van més plenes de cròniques des de Barcelona i Catalunya en general. Líders polítics com Merkel, Trudeau, Juncker, ja s’han pronunciat al respecte. Fem-ne un breu repàs.
A l’inici va ser Julian Assange
Molt abans de l’inici del putsch espanyolista, una personalitat de relleu mundial, certament envoltada de polèmica, com és Julian Assange, va ser el primer a posicionar-se contra les manipulacions del govern espanyol i la premsa acòlita. No només arran dels atemptats, sinó també quan es van produir els primers atacs contra els webs de la Generalitat per la campanya referendària. No només això, sinó que fins i tot es va oferir per ajudar a mantenir-les actives, malgrat les atzagaiades espanyoles. Segurament, aquest és un episodi, el de la guerra digital, del qual algun dia en sabrem alguna cosa.
La premsa de referència
Tota la premsa de referència a escala global segueix els darrers esdeveniments i posa molt l’èmfasi en la rigidesa del govern espanyol de no moure’s ni un centímetre de la seva defensa aferrissada de la Constitució. Alguns d’aquests mitjans, sobretot els econòmics, també es refereixen a la necessitat que el govern català renunciï al referèndum a canvi de concessions economicofinanceres que, lamenten, Rajoy no dona.
La classe política
La classe política europea i global s’adrecen directament a Rajoy i alerten que no passi cap línia vermella en la violació dels drets democràtics i civils dels catalans.
A banda de declaracions prèvies al putsch, com les del President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i una portaveu de la Secretaria d’Estat dels Estats Units, que es van mostrar partidaris de negociar amb una Catalunya independent, si s’esqueia, un cop esdevingut el cop policial. La més contundent declaració condemnatòria ha estat la de la cancellera Merkel, encapçalant un seguit d’alts responsables polítics europeus que demanen explicacions a les autoritats espanyoles. Sembla ben clar que Espanya no ha mesurat bé l’impacte de la seva actuació i encara amenaça, en els dies que vénen, en incrementar-la.
La resposta del poble català a aquest increment repressiu pot posar en una situació molt difícil l’executiu espanyol. Ho veurem en els pròxims dies.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Share/Bookmark

23.9.17

CATALUNYA DEMPEUS | Cotarelo

No estem assistint a la caiguda d'un govern, sinó a l'enfonsament d'un règim, el de la III Restauració borbònica. Fins aquí ha arribat la Monarquia que es va inventar Franco. Aquesta No ha sabut desmarcar-se d'aquell estigma. O els franquistes no li ho han permès. I aquí està entre les bouades agòniques d'un Estat repressiu amb una poderosa maquinària de overkilling que no li serveix per a res. Els anti avalots atracats en els seus vaixells de Looney Tunes, tot esperant que hi hagi uns disturbis que només ells poden provocar perquè el poble català està en un moviment ampli, profund, poderós, però alhora, pacífic, festiu.

Els jutges i els fiscals (aquest nou Eliot Ness reprovat pel Parlament en la seva lluita per la prohibició) despleguen una activitat intimidatòria, amenaçadora, repressiva. Multes, denúncies, querelles, amb els seus corresponents debats sobre legalitat, procediment, abús de poder, conculcació de drets plouen sobre cercles cada vegada més amplis de persones: càrrecs públics, polítics, dirigents socials, manifestants, alcaldes. Estan a punt de caure en l'aberració d'una causa general contra l'independentisme: tot aquell que porti una estelada és perseguible. Un intent tan delirant com antic d'eliminar la llibertat d'expressió i restablir els "delictes d'opinió". Ara acusen de sedició als responsables d'actes "tumultuàries" de protesta pels registres de fa dos dies. Demà poden acusar-los de rebel·lió. Per acusar i processar que no falti, a veure si els indepes deposen la seva actitud.

Els estudiants han sortit al carrer. Els focs follets el 68 s'uneixen amb les brases del 15M i conflueixen en el procés independentista, donant-li un abast i fons impossibles de preveure. S'hi han afegit els capellans. La mobilització social s'ha fet permanent. Total, queden vuit dies. I el món sencer vigilant. Està clar que l'Estat no disposa dels mitjans per fer front a la situació en els termes que va planejar en un primer moment: que els indepes muerdan el polvo. Atès que això és ja impossible, el problema és com es fa marxa enrere o es canvia el rumb sense que sembli una derrota en tota regla.

Tant si el referèndum se celebra com si l'Estat aconsegueix impedir-ho per la força bruta l'independentisme haurà guanyat. El més raonable seria pactar el referèndum i dotar-lo d'aquestes garanties que tant reclamen els que no volen donar-les. Però el govern no és raonable. Podria ajudar-lo a ser-ho l'oposició, almenys aquesta oposició admesa a La Moncloa del PSOE? Seria difícil, encara que no impossible. El problema és que el PSOE participa de la mateixa ceguesa i desraó del govern.

Que creuen els dos partits dinàstics que tindran el dos d'octubre amb o sense referèndum? Una situació ingovernable perquè l'única manera d'impedir que els indepes tornin a plantejar la seva reivindicació és mantenir a Catalunya en aquest estat ocult d'excepció, cosa escassament viable a Europa. L'aplec de forces de seguretat es complementa amb la presència de la Guàrdia Civil, aquest cos híbrid civil-militar que permet reprimir amb contundència sense donar impressió d'intervenció militar. Mai, ni en els pitjors moments del terrorisme etarra va haver-n'hi  tanta dotació al País Basc. Recordem com llavors es deia que, en absència de violència, podria parlar-se de tot. Com es pot veure avui mateix.

El nacionalisme espanyol necessita el concurs de l'estament pensant per reconstruir i enfortir una legitimitat que li permeti derrotar l'independentisme. Es crida a capítol als intel·lectuals, fins ara silents, i aquests comencen a signar manifests contra el referèndum. En el primer, els intel·lectuals unionistes demanen al poble català que no voti, que no caigui en la "trampa democràtica". Un manifest d'apostòlics, sense més abast que aquest. "Lluny de nosaltres, etc".

El segon manifest, signat per uns dos-cents trenta professors universitaris no només s'oposa taxativament a la celebració del referèndum sinó que exigeix ​​que l'Estat faci ús de la violència legítima. Té gràcia que molts dels signants fossin part del moviment estudiantil dels anys seixanta, avui es troben defensant el mateix que atacaven de joves. Llàstima de màquina del temps. Però, és cert, sent intel·lectuals, les seves raons havien de ser més complicades que la interpretació d'una llei de vida de l'avi Juanito. I ho són.

Gairebé tots ells són creadors i defensors del relat que ha imperat en l'esfera pública intel·lectual, mediàtica, acadèmica: Espanya ha deixat de ser una excepció en el concert europeu; ara és un Estat de dret, una democràcia consolidada en l'estil de la tradició liberal occidental. Ho han escrit, predicat, televisat, radiat.

Però no és veritat. I la prova és el seu manifest.

A Catalunya hi ha una revolució nacional i republicana. A Espanya no hi ha res. La dreta i l'esquerra d'ordre només ofereixen un "no" rotund al referèndum i un mandrós Dialogo per a les calendes. L'esquerra "veritable" fa més o menys el mateix. Seria desitjable el referèndum pactat i, abans d'haver de pronunciar-se sobre si donen suport al referèndum no pactat, l'únic que hi ha, s'entretenen convocant taules o assemblees pel diàleg que no són molt versemblants mentre el PSOE segueixi junyit al carro de la dreta. A Catalunya la cosa està clara: hi haurà referèndum excepte força major, però els indepes tenen una última bala a la recambra: la DUI. A Espanya no hi ha res clar. Cap dels quatre partits estatals té res en comú amb els altres com no sigui un caràcter dinàstic més o menys confés però que dibuixa l'autèntic problema de l'Estat espanyol en relació a Catalunya: la Monarquia. Cosa de cert relleu ja que al Rei correspon el comandament suprem de les Forces Armades. S'entén per què l'esquerra espanyola no ha sortit en defensa dels indepes i es nega a reconèixer la validesa dels resultats del 1/10?


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 



Share/Bookmark

22.9.17

Per què votaré que sí

«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre»



Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya del sí.

Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del post-franquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.

Votaré que sí, en segon lloc, per raons polítiques, per dignitat democràtica. Perquè, després d’haver viscut la transició des de la dictadura i tot el que ha vingut al darrere, m’he convençut que això que en diuen Espanya simplement no té remei. Que hem heretat unes institucions obsoletes sobre les quals s’han anat fent pedaços igualment obsolets i massa sovint ineficaços. Que en prové una cultura política grollera i antidemocràtica que actua com un motlle deformador sobre nosaltres, els ciutadans, els que ja tenim una edat però també els que ja han nascut en suposada democràcia. Que, per tot això, només a través d’un procés constituent, i només si ens esforcem a fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com cal, les estructures i ens donarem l’oportunitat, finalment, de viure com a ciutadans lliures i de ple dret. Ara encara no en som.

I votaré que sí, també, per raons administratives, per sentit de responsabilitat. No tornarem a fer ara la relació de greuges que per força ens hem après de memòria –les balances fiscals, les infraestructures, el reconeixement cultural i lingüístic–, sinó que ho diré així de simple i de breu: si som majors d’edat podem governar-nos sols. Per quina rara raó hem de continuar supeditant les decisions sobre el nostre propi govern a uns governants que ens són aliens? Per quina raó hem de deixar que els recursos propis ens siguin administrats sense tenir en compte les nostres prioritats? És que es tracta d’això, ras i pla. De reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha pogut ser gaire més que una gestoria. I que ens cal governar-nos d’una vegada en comptes de continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les interdependències ho permetin. Però no menys.

Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre. I no veig cap ni una raó, ni una minsa ombra de raó, que me’n faci dubtar.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Share/Bookmark

21.9.17

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre

«Passe què passe a partir d'ara, Rajoy, amb aquest cop d'estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d'aturar la independència»



La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per això van activar ahir el cop d’estat.

El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, com el 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat, tingueu-ho clar, que no solament vol impedir la independència, sinó destruir l’autonomia.

Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet, ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà ell, que haurà de trobar la manera d’eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè guanyar, com deia ahir que havia fet, és evident que no han guanyat: el referèndum continua convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’única cosa que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujàs uns quants punts i el votants del sí uns quants més encara.

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt, perquè ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser definitivament enderrocat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy es va posar la corda al coll enfrontant-se no tan sols als catalans sinó a la majoria del seu parlament. I ves que no acabe ell fora del govern espanyol abans no es pensa ningú. Però, per sobre de qualsevol altra consideració, sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els milions de mans que posarem els papers de vot dins milers d’urnes. Però també perquè ja no hi ha cap autonomia per a recuperar ni per a poder gestionar.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

20.9.17

Les tres consignes de Lluís Llach per als dies que manquen | Lluís Llach

El diputat de Junts pel Sí va participar ahir en un acte que va aplegar més de quatre-centes persones a Palafrugell

Lluís Llach (fotografia d'Albert Salamé).

El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach va anar ahir al vespre a Palafrugell perquè la delegació d’Òmnium l’havia convidat a un acte. A la sessió, a la qual van assistir més de quatre-centes persones, Llach es va mostrar convençut que el dia 1 d’octubre es podria votar a tot Catalunya. També va dir que si l’estat espanyol impedia les votacions del referèndum al parlament no li tremolarien les cames per a declarar la independència. A més, va recordar als assistents que els dies que mancaven per al referèndum serien molt durs i difícils i que calia encarar-los amb determinació i sense perdre el to que del moviment independentista.

‘Necessitarem tota la mobilització de la gent’, va dir el diputat independentista. Va denunciar la involució democràtica de l’estat espanyol i el fet que encara mantingués la mentalitat i les pràctiques del franquisme. ‘Són neofranquistes’, va dir. Va assenyalar que no era un problema del PP sinó de l’estat espanyol –’que està podrit’–, i que això ho demostrava la posició del PSOE en relació amb les vulneracions de drets i llibertats d’aquests dies i amb l’aplicació del 155 de manera encoberta.

Amb tot, Llach va demanar que l’actitud mostrada fins ara no es perdés, i també va exigir molta vigilància i una actitud ferma davant dels atacs als principis més elementals de la democràcia. Va donar tres consignes als assistents per als dies que manquen:

Seguir fonts fiables
Llach va demanar als ciutadans que utilitzessin fonts fiables per a informar-se de l’actualitat d’aquests dies, però també de les crides a la mobilització que es poguessin fer. Com a fonts fiables, va esmentar especialment els canals oficials a les xarxes socials i als mitjans de comunicació de referència del procés d’autodeterminació del govern i dels grups parlamentaris que donen suport al referèndum. Llach va recomanar de no creure qualsevol cosa que fos publicada pels mitjans que es dediquen a torpedinar l’exercici de la democràcia a Catalunya. A més, va aconsellar de no seguir consignes ni crides que corressin per WhatsApp i les xarxes si no es tenia la seguretat que hi havia les entitats sobiranistes al darrere. A més, va alertar que es feia ús dels rumors intencionats per a fer caure els independentistes al parany.

Mantenir-se connectats
El diputat independentista va demanar que tothom estigués tan connectat com fos possible amb les seves xarxes d’activisme i mobilització. Va explicar que caldria mobilitzar-se per defensar les urnes, els drets bàsics, i les llibertats de premsa, d’informació, d’expressió, de reunió… Llach va dir que ara més que mai caldria tenir una connexió fluïda amb Òmnium, amb l’ANC, amb AMI i amb totes les entitats de referència. Segons Llach, la connexió i la mobilització seran decisives durant les pròximes jornades per raons polítiques, però també per a pal·liar els efectes de la por en la població menys implicada i més vulnerable.

Irradiar
Llach va donar una última consigna als assistents d’ahir a Palafrugell. Va demanar-los de fer arribar la il·lusió, els arguments i la determinació a les capes menys actives i menys conscienciades dels seus entorns familiars, laborals, veïnals i d’amistat. ‘Irradiar’ va ser el verb escollit per Llach, conscient dels efectes multiplicadors d’una actitud positiva, lluminosa i alegre. Segons el diputat de Junts pel Sí cal que no es quedi ningú a casa el dia 1 d’octubre perquè ‘el vot, les butlletes i les urnes seran la derrota de l’atac a la democràcia de Rajoy i l’estat espanyol.’ Llach va cridar a irradiar tothora i en totes direccions per guanyar la llibertat.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

19.9.17

Sort dels serens | Vicent Partal

«Guanyarem perquè la nostra força és impressionant i no la pots tombar amb jutges ni amb policies. Visiblement impressionant»



Divendres de la setmana passada, mentre la Guàrdia Civil es presentava a VilaWeb per lliurar-nos un requeriment del TSJ que ens demanava que deixàssem de fer la feina que fem i que continuarem fent, uns quants redactors d’aquest diari entrevistàvem a palau el president de la Generalitat.

Enmig de l’entrevista, vaig rebre la trucada que em va avisar de què passava. I òbviament ho vaig comentar. El cap de premsa del president, Pere Martí, també va rebre la confirmació que els guàrdies civils visitaven al mateix temps la redacció dels nostres germans del Punt Avui. Per un moment, l’entrevista es va interrompre. Però Puigdemont va mirar el mòbil i va somriure: ‘Nosaltres, a la nostra. Continuem l’entrevista…’, va dir.

La serenitat que transmet el qui abans d’un mes sembla que serà el primer president de la república catalana és impressionant i crec que ja ho deveu haver notat: ‘Nosaltres, a la nostra.’ El govern de Catalunya té una feina a les mans, que és posar les urnes, i la farà perquè sap com fer-la i perquè no perd els nervis arran de les provocacions ridícules del règim. Aquesta serenitat és, de fet, allò que desconcerta totalment i encrespa unes forces repressives que es veu que encara no han entès que els cartells no són metralladores, sinó una cosa infinitament molt més perillosa i impossible de desarmar.

Ara és l’hora de la serenitat perquè la serenitat és el que ens farà guanyar. Guanyarem per la serenitat d’Oriol Amorós explicant a un d’aquests guàrdies urbans que de sobte es pensen que són qui sap què que ell fa una campanya precisament perquè és el secretari d’Immigració del govern. Guanyarem per la serenitat de Núria Llorach –moltes gràcies– i de Vicent Sanchis fent que els anuncis oficials apareguen en els mitjans oficials, com sempre. Guanyarem per la serenitat de la gent d’Alcanar eixint al carrer amb graneres per substituir la granera que els va prendre la Guàrdia Civil. Guanyarem per la serenitat de tot l’equip del Departament d’Economia, que ni s’immuta arran les amenaces de Montoro i continua bastint una hisenda bona de veritat, que no tinga els forats corruptes de l’espanyola. Guanyarem per la serenitat dels Mossos d’Esquadra, que prenen notes de tot el que passa a la llum del dia, sense molestar ningú, mentre vigilen el que realment és important, no com alguns altres. Guanyarem per la serenitat del director del Vallenc i dels seus veïns cantaires que han marcat el ritme de la campanya. Guanyarem per la serenitat dels qui han fet possible que Ada Colau no quede a l’altra banda, perquè ara no importen els càlculs electorals sinó la llibertat. Guanyarem per la serenitat de Teresa Forcades, que diu que Catalunya ara ha de ser l’Arenys de Munt d’Europa i té més raó que una santa. Guanyarem per la serenitat d’Anna Gabriel, que esbossa un somriure ample a cada acte quan la policia, siga quina siga, se li acosta, i per la feina incansable de Quim Arrufat. Guanyarem per la serenitat del síndic Rafael Ribó, que informa tot Europa de la degradació de les llibertats que ens imposa Espanya. Guanyarem per la serenitat d’aquell militant del PSC que se’m va acostar divendres a Pallejà i em va dir que ja no volia ni barallar-se amb els seus, que el dia 1 ell es vestiria com bonament li plagués i aniria a votar amb la cara ben alta. Guanyarem per la serenitat de Miquel Buch i Neus Lloveras, representants excel·lents dels més que excel·lents batlles que tenim i que arreu del país fan allò que toca, sense perdre els nervis ni un minut.

Guanyarem perquè la nostra força és impressionant i no la pots tombar amb jutges ni amb policies. Visiblement impressionant. Els desbordem més cada minut que passa, tant que l’aigua ja ha començat a córrer fora del nostre pantà i tot. A Bilbao, dissabte, els organitzadors van restar desconcertats de l’afluència multitudinària de bascs que van eixir al carrer a dir que ens feien costat i que ens defensarien. A Madrid, ahir, vam veure unes escenes que feien posar la pell de gallina i que no havíem vist de moltes dècades ençà, gent solidària amb Catalunya enfrontant-se a la caverna des dels carrers més populars, amb els punys ben enlaire. Per nosaltres. Tot el cap de setmana el batlle de Marinaleda ha repartit pel nostre país l’abraçada de l’Andalusia rebel, una abraçada que duu l’escalf de la dignitat i l’honor dels treballadors del camp més ofegat d’Europa. I més enllà, el govern d’Escòcia i els diputats danesos, inclosos els del PP. I el ministre belga. I Julian Assange. I Varufakis. I fins i tot el murri de Juncker. I els diaris, i les televisions. I els editorials, els textos alarmats per l’erdoganització d’Espanya, ara ja impossible de dissimular gràcies al fet que nosaltres, amb la nostra determinada serenitat, hem fet que li caigués la careta.

Només han passat quatre dies de campanya electoral, però crec que tots ja sabem que aquesta serà la campanya més èpica que haurem hagut de viure mai. I la més bonica, de llarg. I la més emocionant. I també serà la més decisiva. Si esteu nerviosos, entreteniu-vos preparant les banderes, els cotxes, el xampany, els clàxons excitats i el confeti alegre que, si no passa res estrany, haurem d’escampar per places i carrers quan se sàpiguen els resultats. Però fins aleshores, fins que no haja tancat el darrer col·legi electoral, serenitat, unitat i feina. Aquest referèndum es guanya vot a vot i cadascú de nosaltres té la responsabilitat i l’obligació de cercar-los, els vots, sota les pedres, si cal. Que el govern, aquest govern de gent serena que tenim, ja s’encarregarà de posar les urnes a la nostra disposició.


Font: Sort dels serens | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

17.9.17

La premsa europea ja parla obertament de ‘repressió’ espanyola



El Nacional 

Foto: The National 

L’ofensiva sense precedents del Govern espanyol en contra del referèndum convocat pel Govern per al proper 1 d’octubre, que inclou la requisa de propaganda electoral i l’advertiment a mitjans de comunicació, no ha passat gens desapercebuda a la premsa europea, que ja parla obertament de “repressió” espanyola sobre Catalunya.
En la seva portada d’aquest dissabte, el diari escocès The National utilitza precisament aquest concepte al seu principal titular de portada, “Repressió contra el referèndum d’independència català” i es fa ressò de les accions contra empreses d’arts gràfiques i mitjans de comunicació privats.

El Financial Times destaca la resistència dels alcaldes, afegint que es mantindran al costat del referèndum malgrat les "amenaces de procesament".
Per la seva banda, l’italià La Repubblica titula ‘Repressió sense precedents’

Així mateix, la BBC es fa ressò de les paraules del president Puigdemont, el qual es va referir a la situació actual com de "repressió sense precedents" i es fa ressó de la intervenció de les finances catalanes.
I el mitjà berlinès Taz assegura: "L'Estat central soscava les llibertats democràtiques".


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.