Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980. Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua “no podia morir mai”, una idea reforçada per l´argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l´idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col·lectiva.
Tant com he pogut, al llarg d’aquesta divagació, m’he referit als «catalanoparlants». Per dues raons. La primera: dir «catalans» per mencionar tots els catalanoparlants és un terme discutit. I no per mi. La segona: hi ha una quantitat considerable de «catalans» que no parlen en català, i que no tenen més remei que ser catalans, ells i la seua descendència. Deixem de banda, ara, si són o no «catalans» els valencians i els mallorquins —i els de la Catalunya Nord— que parlen en català, per més dialectal que siga. Hi ha l’allau de castellanoparlants que, des de molt abans de la Guerra d’Espanya, i sobretot després, s’han instal.lat en l’àrea lingüística catalana. La cosa, sembla, començà amb Martínez Anido. Una «invasió» pacífica de mà d’obra barata era útil a l’oligarquia castellano-andalusa, que amb l’emigració dels seus súbdits superflus es treia problemes de sobre, i era útil també a la burgesia dels Països Catalans, que s’aprofitava d’aquesta reserva de força de treball. L’«immigrant», generalment, no pensa tornar al seu lloc d’origen: esdevé «català», si no ell, els seus fills, i ho són els seus néts, ¿Parlant ja català?
No ens hem d’enganyar: és català el qui parla català, o, a tot estirar, el qui, sense parlar-lo, creu que ha canviat de «nacionalitat», de «societat», de «món». El lumpen agrari que ha ascendit a la condició «proletària», gràcies a Barcelona, a Elx, a Badalona, a Alcoi, a València, a les àrees industrials del Principat i del País Valencià, al «sector terciari» del turisme, amb el ram de la construcció inclòs, s’incorpora al «món català», li agrade o no. Una manera d’incorporar-s’hi seria estar en contra. Les primeres pintades, a Barcelona, deien: «Queremos una Cataluña sin catalanes», i fou pels anys de la Guerra d’Espanya. I, abans, el lerrouxisme. Però, ¿com podrien deixar de ser catalans, ni que fossen catalans espanyolistes, d’en Lerroux o de la FAI? La contradicció d’aquests centenars de milers de persones és que les han «desarrelades» i que els costa d’«arrelar-se».
«Són catalans tots aquells qui treballen i viuen a Catalunya», deia un eslògan polític, molt difós en els darrers anys. I no estava gens mal vist, això. Però, ¿responia de debò a una exigència «nacional» clara? L’enyorat Joan Ballester i Canals solia impugnar-ho: no li semblava suficient. De fet, no ho és. Per més aigua que vulguem abocar al vi, la qüestió dels immigrats passa per una necessitat d’integració a la societat que els rep, i la llengua ocupa un lloc definitiu en aquest tràmit. Cal alguna cosa més que «viure» i «treballar». L’assimilació idiomàtica, no solament en l’etapa de Franco sinó avui mateix, resulta difícil. Hi mancaven, i hi manquen, els mitjans adequats per a propiciar-la, negats per l’Estat espanyol. I negats a consciència. Algun ministre de la Dictadura no va tenir cap escrúpol a confessar-ho: estimulant la «invasió pacífica» dels treballadors castellanoparlants, la unitat de l’Estat venia reforçada, perquè, a la llarga, produiria la castellanització total dels Països Catalans.
¿Fins a quin punt la maniobra ha reeixit? Pensem que, avui, segons diuen, un quaranta per cent de la població del Principat és castellano-parlant. Desconec les xifres paral.leles del País Valencià i de les Illes, globalment considerades, però no deuen ser inferiors. Hem de tenir-hi present, a més de la demografia forastera, la massa dels autòctons castellanitzats. I, com que l’acció castellanitzadora de l’Estat, prevista en l’actual Constitució, no minvarà, hem de presumir un futur poc favorable a la llengua catalana, si no s’articula, dins i fora dels organismes autònoms —de moment, només n’hi ha un—, una acció raonable, hàbil i conjunta amb aquest objectiu. Que és tan prioritari com el més prioritari. Ningú no m’argüirà preeminències sòlides en contra, a nivell de «nació», «ètnia», «formació social» o com se’n vulga dir. L’ofensiva incessant contra el català ¿en nom de què es fa? En nom d’un nacionalisme imperialista: de dos nacionalismes imperialistes.
Altrament, parlar dels immigrats com si tots fossen iguals —de la mateixa extracció social, per exemple— seria un error. L'experiència demostra que l’immigrant de les classes subalternes no oposa gaire resistència a acceptar el català. (.Qui no recorda les pàgines autobiogràfiques de Francesc Candel en Els altres catalans? Són els immigrats petitburgesos, o burgesos del tot, la fauna burocràtica i acadèmica, els qui s’irriten davant el fet català: davant el fet idiomàtic català. Són una gent refractària, o, més encara, hostil. Encarnació d’un «poder», sovint el de l’Administració central, i servidors que en són, no admeten que «viure» i «treballar» allà on el català és la llengua genuïna els hauria d’induir al mateix esforç d’acomodació que si els hagués tocat instal.larse a França, a Alemanya, a Anglaterra, en una hipòtesi fantàstica. Perquè a França, a Alemanya, a Anglaterra, els qui emigren són els altres: els pobres, ai! Són els nostres pieds-noirs.
(Ara o Mai - Quaderns 3 i 4, València 1981 - pàg. 72 )
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada