ABC-50 hitos de nuestra historia: 14) Batalla de las Navas de Tolosa
Entre el 1130 i el 1160, la dinastia almohade, en realitat una confederació de clans berbers unificats a l’entorn d’un moviment religiós fonamentalista que defensava un monoteisme estricte (d’on prové el nom almohade, de Al-muwahhidun “el que proclama la unitat”), havia expulsat del poder els almoràvits i s’havia emparat de tots els territoris islàmics del nord d’Àfrica. El 1145, els almohades desembarquen a la península Ibèrica i inicien la conquesta d’Al-Andalus. En poc temps crearan un imperi que abastarà des del sud de Portugal fins al nord d’Egipte, incloses les illes Balears (des del 1203).
Conscients del perill que la consolidació d’un poder musulmà fort podia significar per a la seva supervivència, els estats cristians de la península Ibèrica van fer front comú. En paraules de García Cortázar:
“Los temores compartidos entre los distintos reinos de España lograron unirlos frente al enemigo musulmán en el campo de batalla”.
García de Cortázar, oportunament, s’oblida d’esmentar l’absència dels lleonesos. Segurament, perquè explicar el motiu d’aquesta absència desinflaria el discurs nacionalista espanyol que traspuen els seus articles. El regne de Lleó, un dels fundadors de la seva mítica Espanya castellanocèntrica, no va voler participar de la coalició per diverses raons, entre les quals cal destacar un pacte secret amb els almohades. A més, el rei lleonès va aprofitar l’avinentesa per apropiar-se d’uns quants castells que mantenia en disputa amb el rei de Castella.
Continua García Cortázar:
“La recompensa fue la victòria de las Navas de Tolosa, en 1212, éxito del Rey castellano Alfonso VIII, que unió a navarros, aragoneses y portugueses en una cruzada contra los almohades”.
Cal agrair-li que qualifiqui de Rey i no de Emperador el monarca castellà, títol que havien ostentat ampul·losament els monarques castellans. D’altra banda, en aquest paràgraf constatem, un cop més, un dels tòpics de la historiografia nacionalista espanyola: la desaparició dels catalans de la història.
Segons la seva versió, els catalans, des de Ramon Berenguer IV, deixem de ser-ho i passem a ser aragonesos. Abans, segons ells, no érem ni això, érem quatre comtats arreplegats. Catalunya es absorbida, annexionada a Aragó, ens diuen, quan la realitat va ser just la contrària. Vegeu, si no, aquests enllaços:
La nostra gent, els nostres reis (malgrat que vivien a Barcelona i parlaven i escrivien en català), el nostre exèrcit, la nostra marina, la nostra costa, tot és Aragó segons aquesta visió. I així ens fan desaparèixer de la història tal i com fa poc proclamava la caverna mediàtica madrilenya: “Cataluña nunca fue nación nunca fue un Estado”.
Aquí en veiem un exemple, a la llista dels combatents de la part cristiana d’aquesta batalla no apareixen els catalans quan, en realitat, és que els catalans van ser els autèntics guanyadors de la batalla.
En efecte, és totalment fals que el mèrit de la victòria fos del rei castellà: el seu exèrcit era ineficient i la seva contribució va ser escassa. Historiadors castellans honestos, que també n’hi ha, afortunadament, desmunten la mítica participació i importància castellana en aquesta batalla i qualifiquen la narració de la batalla del pseudocronista Jiménez de Rada com a digne d’una pel·lícula de Hollywood (així ho expressen, literalment). La seva narració èpica no és en absolut realista ni versemblant, ni tant sols possibles[1]. I és en fantasies d’aquest propagandista en què es basa la faula dels suposats mèrits del rei castellà Alfons VIII. Una més, entre moltes d’altres existents en la Crónica de los hechos de España, prova escrita i documental de l’antiguitat i veterania castellana en la manipulació, la falsificació, les mentides i les ocultacions de fets històrics.
La manipulació de la història dels castellans al seu favor té una llarguíssima tradició que arrenca, com veiem, del segle XIII. I té, com a finalitat, exagerar la importància de la seva nació per tal de justificar històricament el dret a la seva supremacia política sobre la resta de les nacions peninsulars.
La recuperació de la nostra història, per tant, passa per denunciar i posar en evidència totes les mentides que la historiografia castellana ha dit sobre els castellans (per enaltir-los) i sobre els catalans (per menysvalorar-los i fer-los desaparèixer de la història).
Tota Europa, tota la cristiandat, va reconèixer i va lloar el rei Pere I com el gran triomfador, com l’home que havia salvat Europa d’una perillosa ofensiva musulmana. Bé, tota Europa i tota la Cristiandat no, va haver-hi una excepció: Castella. Els castellans van ser els únics que van proclamar el seu rei com a gran vencedor d’aquesta decisiva batalla, mentida que, com veiem, han mantingut fins el dia d’avui.
Carles Camp
25 d'abril de 2013
Articles relacionats:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada