Miquel Manubens
Aquelles picabaralles s’esvaïren en promulgar-se els decrets de Nova Planta de València i d’Aragó de 29 de juny de 1707, on s’abolien els seus respectius furs. Aleshores els catalans s’adonarien del perill en què es trobaven les seves Constitucions, els seus Drets i les seves Llibertats.
Desprès de les defeccions d’Anglaterra i d’Àustria al Tractat d’Utrecht (13 de juliol de 1713) els catalans es quedarien sols: els aliats marxaven de Catalunya cedint les defenses a l’exèrcit del Borbó.
La Junta de Braços del 5 de juliol de 1713 decidí la guerra a ultrança, gràcies a l’abrandat parlament d’en Manuel Ferrer Sitges, qui féu una defensa aferrissada de les Llibertats i de «les nostres Lleis jurades i pactades».
De poc valdria, en el Decret de Nova Planta, l’afirmació a l’Article 46: «En tot el que no estigui en els capítols precedents d’aquest decret, s’observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l’individual manat per ell». A la ment dels catalans s’hi havia hostatjat ja la derrota, i just per això, Barcelona lluïa en una pintada aquest pessimista lema: «Tota Cathalonia presidii habitatio est», és a dir, Tot Catalunya és habitacle de presidi.
Però la memòria del poble, aquell pensament català mil·lenari, renaixeria aviat de les cendres: a l’any 1733 aparegué l’imprès Record de l’aliança feta pel sereníssim Jordi august rei de la Gran Bretanya on es recordava als anglesos els compromisos del Pacte de Gènova.
El 1734 es publicaria l’opuscle Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la «Pau dels Pirineus». Reivindicava la creació d’un «domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure». Justificant la necessitat de les Constitucions Catalanes, i denunciant l’incompliment del Pacte de Gènova.
El 1760 s’adreçaria al rei Carles III el Memorial de Greuges, redactat pels diputats de Barcelona, València, Mallorca i Saragossa, on es lamentaven del canvi legal que havia suposat el Decret de Nova Planta i reclamaven tornar als antics usos, remarcant aquell en què els càrrecs civils i eclesiàstics es donaven als naturals.
Formant part Catalunya de l’Imperi de Napoleó —separada expressament d’Espanya pel mateix emperador—, alguns caps verds enviarien delegats a les espanyoles Cortes de Càdis, amb l’objectiu de recuperar els privilegis dels quals «fruïa Catalunya en el temps que ocupà el tron espanyol la augusta Casa d’Àustria», pensant que «si els catalans havien perdut llurs privilegis i institucions pel fet d’haver pres les armes contra un Borbó, ara era el moment de recuperar-les pel fet de lluitar a favor d’un Borbó».
La promesa de restauració de les Constitucions Catalanes va fer que s’iniciés la tercera Guerra carlina a Catalunya l’any 1872 contra Amadeu de Savoia, aleshores rei d’Espanya [im]posat pel general Prim. La revolta perduraria mentre a Espanya es proclamava la Primera República, i poc després es restaurà el Borbó Alfons XII el 1875.
El nou Memorial de Greuges, dirigit al rei Alfons XII l’any1885 ha estat considerat sempre l’inici del «catalanisme polític», i és ben cert si per catalanisme s’entén una simple reclamació de la diferència, és a dir, ser uns espanyols un xic diferents.
Aquest memorial propicià desprès les anomenades «Bases de Manresa per la Constitució Regional Catalana» de 27 de març de 1892 en les quals, bevent de les antigues Constitucions catalanes del 1585, pretenien restablir el Govern, les Corts Catalanes i l’antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya com un poder regional d’inspiració federal.
Com acabem de veure, fins a les primeries del segle XX els catalans, assenyadament, encara reivindicaven la devolució de les Constitucions arrabassades. Amb tot en aquell primer quart de segle es produeix la separació entre els pensadors catalanistes laics, liberals i d’esquerra, i els catòlics i de dretes.
Els uns opten pel republicanisme federal i els altres, com Gaietà Soler, per la defensa de les tradicions constitucionals i catòliques. Deia Soler: «a Catalunya hi havien dos “programes oposats”, el catòlic, fonamentat en el seny i la tradició, dirigit à promoure una restauració social benèfica … [de] la fe i les costums socials i jurídiques de … Catalunya per una banda, i de l’altra l’indiferentista, fundat en les concupiscències polítiques, dirigit à aconseguir, més que el bé social, el prestigi polític de nació-estat…». Per aquesta raó culpava als liberals i esquerrans d’erosionar els fonaments de Catalunya i sospitava de llur veritable patriotisme. Malgrat que Gaietà Soler tingué una considerable influència a la seva època, el nacionalisme català liberal i laic va guanyar la batalla a llarg termini, fent desaparèixer alhora la lògica reclamació de les Constitucions.
El primer document públic on ja desapareix tota referència a les antigues Constitucions Catalanes és el projecte de la coneguda com a Constitució de l’Havana (Constitució Provisional de la República Catalana) de 1928, on es parla només de les quatre províncies i s’oblida tot el llegat constitucional dels catalans
Aquest menysteniment estúpid comportat pel catalanisme «separatista» ens duria a estranyes proclames republicanes: si l’una es feia com a «Estat integrant de la Federació ibèrica» (Francesc Macià, 14-4-1931), l’altra seria com a «EstatCatalà dins la República Espanyola” (Lluís Companys, 6-10-1934). D’aquests fets en resulta que l’única República Catalana realment independent mai proclamada hagi estat la primera, la d’en Pau Claris del 1640, feta precisament en plena vigència de les Constitucions Catalanes.
Un cop acabat el franquisme i instaurada la monarquia taronjaire que ara ens domina, els polítics catalans tampoc no retornaren a beure de la font de les Constitucions Catalanes, sinó de l’Estatut encolomat a Macià. Quan no fa gaire es va reformar l’Estatut de 1979 una sola veu, la d’en Francesc Ferrer Gironès, s’alçà reclamant el retorn a les Constitucions Catalanes, però la seva prèdica fou tan poc atesa com la de qui predica al desert.
Fa ja quaranta anys que apareixen i desapareixen moviments i entitats «independentistes», tots ells calcats l’un de l’anterior i, en massa casos, amb els mateixos al capdavant. Aquests independentistes sistemàticament s’obliden de la reclamació de les Constitucions Catalanes. Tampoc no han après pas que si sempre fas el mateix i amb les mateixes condicions, no esperis obtenir resultats diferents.
Per tant, si ara realment voleu saber si algú fa volar coloms o us parla de veritat d’independència, la proba del cotó és destriar si basa la seva reclamació no en ser un espanyol diferent molest amb Espanya, sinó en la recuperació de les nostres Constitucions i Llibertats.
La Devolució de les Constitucions Catalanes representa no perdre territoris, el Pacte Fiscal d’immediat sense comèdia, no necessitar un plebiscit sense prèviament haver actualitzat les Constitucions i aclarit la nacionalitat dels habitants de Catalunya, que Europa ho entengui d’immediat, la possibilitat d’acollir-se als tractats fronterers internacionals d’abans de 1714 i a poder reclamar reparació als estats europeus pels tractats d’Utrecht i Pirineus.
Podem arribar a la independència com a espanyols descontents que viuen a Catalunya, separant de la «madre patria» (Espanya) quatre províncies rebels, renunciant a mil anys de Catalunya, i muntant una cosa nova que manlleva el nom d’una realitat històrica. O podem fer-ho com a catalans, reviure la Catalunya real, amb tots els seus drets i llibertats, evidentment adaptant-la als temps actuals (no caldria fer gaire cosa) i aconseguint quasi automàticament el reconeixement internacional, ja que tornaríem a ser l’estat que fórem, i això no cal explicar-ho gaire ni inventar la sopa d’all, tots els estats del món ho entenen i ho reconeixen.
Tu què tries? continuar com a espanyol o ésser català?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada