traducció - translate - traducción

25.4.17

La democràcia es construeix en base a les persones

“Depèn de nosaltres crear noves estructures més participatives i transparents i que garanteixin més efectivitat i control de les institucions polítiques, administratives i judicials”
Construir la República Catalana és l’única possibilitat per aconseguir una total regeneració de la política a Catalunya.



REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA
La creació d’un nou estat és regeneració democràtica.
El Consell d’Europa ha criticat que a l’Estat espanyol el Govern intervé en la designació de magistrats d’alt nivell, com al Consell General del Poder Judicial. Això explica que el World Economic Forum situï el sistema judicial espanyol en un vergonyós 87è lloc de 144 països.
A més, el Tribunal Constitucional, que hauria de ser un òrgan neutral, fins fa quatre dies tenia com a president un exmilitant del PP, Pérez de los Cobos. I un dels candidats a rellevar-lo, Andrés Ollero, no tan sols n'era militant, sinó que fins i tot havia estat diputat d'aquest partit durant 17 anys. Se n'han donat una mica de vergonya i finalment no l'han escollit, però això no treu que segueixi formant part d'aquest tribunal.

CAMVIEM EL SISTEMA ESPANYOL
El sistema actual de designació política convé als grans partits espanyols, perquè amb aquest estatus poden utilitzar políticament els tribunals per impedir un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, en contra de l’opinió del 75 % de la població catalana, que segons l'enquesta més recent del Centre d'Estudis d'Opinió estaria disposat a votar en un referèndum d'independència.
La creació de la República permetrà una regeneració completa de la política catalana. Depèn de nosaltres crear noves estructures més participatives i transparents i que garanteixin més efectivitat i control de les institucions polítiques, administratives i judicials. Les promeses del president espanyol ja no són creïbles.

EL FUTUR ÉS A LES TEVES MANS
Ens cal un model polític nou que permeti una democràcia de veritable qualitat.
Un sistema que faciliti el control polític i penal de la corrupció. Que incorpori reguladors independents i amb mitjans suficients per dur a terme de forma eficaç aquest control. Que garanteixi la transparència en la presa de les decisions. I, sobretot, que funcioni amb una veritable separació de poders.
Amb partits que tinguin un funcionament realment democràtic i amb una llei electoral que contempli la limitació de mandats, les llistes obertes, el finançament dels partits, les campanyes electorals, etc.
Volem una regeneració democràtica profunda i fer un país nou és la millor oportunitat que tenim per abordar-la.

Fem futur. Fem la República de la justícia per a tothom.


Share/Bookmark

QÜESTIÓ DE NOMS | JOAN FUSTER

Qüestió de noms és el títol d'un opuscle publicat per l'escriptor suecà Joan Fuster el 1962. Es tracta d'un assaig on es teoritza sobre el nom que hauria de tenir la totalitat territorial de la nació catalana, així com els diferents territoris que la integren. Va ser publicat en Edicions d'Aportació Catalana, una petita editorial fundada amb el suport del mateix Fuster, dins la col·lecció Entre tots ho farem.

El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos "regnes" a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els "valencians" com els "mallorquins" havien de trobar ben natural el fet de dir-se "catalans". Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels "regnes" respectius, no eren sinó "catalans" -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren.

En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior, i la ciutat capital del "regne", van ser absolutament catalanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. "Són vers catalans, e parlem del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.

Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per convertir les Illes i el País Valencià en "estats" autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en "regnes" a part, no alterava de moment la "realitat ètnica" a què al·ludíem. El procés de repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i al País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència "catalana" de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels "regnes", amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, a de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos "regnes" filials, no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència.

D'altra banda, com a "catalans" érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de "regnes": al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de "catalans". Com a "catalans" eren coneguts, i com a "catalans" es donaven a conèixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!" exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -"Papa catalanus" es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós per a la "nació catalana": "Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris..."

De vegades i tot, el gentilici "català" arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com a un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: "catalans" en definitiva.

Però no solament en confrontar-se amb els pobles. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats "catalans" en el mateix àmbit domèstic.

Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels "regnes" -un "regne" de Mallorca i un "regne" de València, al costat del "Principat de Catalunya"-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de "catalans". Era lògic i necessari: els "regnícoles" del "regne de València" havien de dir-se "valencians", i els del "regne de Mallorca", "mallorquins". Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat "polítiques", que, d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència dels "regnes" comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per "catalans", en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres "ciutadanies", si puc dir-ho en termes moderns, i cada "ciutadania" descansà en un nom especial.
Des d'aquest angle, per tant, hi hauria "valencians", "mallorquins" i "catalans". Hi hauria, de fet, uns catalans, més "catalans" que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de "catalans". I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula "català" esdevenia amfibològica: tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell "un sol poble" que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament "innominat". Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions "estatals" distintes ho fomentaven. De més a més, als "regnes" es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat.

Mallorca va córrer l'aventura d'independència dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se "mallorquins" o "valencians", després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.

No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant.

Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383-, del particularisme valencià. Eiximenis diu del "poble valencià" que, "com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià". La diferenciació entre "valencians", "mallorquins" i "catalans" es trobava desproveïda d'una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que "catalans" eren, per antonomàsia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de "valencians" i "mallorquins" a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de "Catalunya" i el de "catalans"-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura per fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en.

Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.

Malgrat tot, "valencians" i "mallorquins" continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una antologia abundant de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva "Disputa de l'Ase", fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que "est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques".

Durant la guerra entre "ciutadans" i "forans" en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels "ciutadans", Jaume Cadell, diria: "Penseu que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor..." Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una referència important provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que "el famosíssimo philósofo y poeta" era "cavallero valenciano, de nación catalán". Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és "de nostra nació". Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom "català" amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: "Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos". I afegeix que això durà "hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ("valencians" i "catalans") ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes". No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, "catalans", "valencians" i "mallorquins" van ser "tenidos por diferentes". Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme "català" era equívoc, no per això es desvalorà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període "de decadència", i "cada una de estas naciones", efectivament "tira por su cabo". "Valencians", "mallorquins" i "catalans" es distancien. El nom "catalans" se'ls fa estrany, a valencians i mallorquins.

La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l'element unitari més "visible", provoca l'aparença d'uns "fets diferencials" idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: "Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias". Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara "catalans", "mallorquins" i "valencians" no voldran reconèixer-se com "un sol poble" amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres "pobles germans", o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels "catalans".

El particularisme regional s'havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar "llengua valenciana" la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reivindiquen una "llengua valenciana" i els mallorquins una "llengua mallorquina" que no seria ja la "llengua catalana". Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de "valencians", "catalans" i "mallorquins". Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d'ells-, que el català no era sinó "llemosí", la mateixa llengua dels trobadors.
L'ús del terme "llemosí" per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes.

La "regionalització" del nom "català" era suplida pel nom fals de "llemosí", quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres "llengües" modernes -el "català", el "mallorquí", el "valencià"-, eren filles directes del "llemosí", i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "catalans" que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos "un sol poble", que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur.

Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi "mallorquins", "catalans" i "valencians" que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única.

El graciós miratge "llemosinista" era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir "llengua catalana", "literatura catalana". D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de "català", que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula "català". D'ençà del XV, "català" vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo es regionalitza, perd aquell abast "total" que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra.
D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de "catalans", que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una aplicació regional específica, que no és la d'ells.

De l'altre cantó, al Principat, també el terme "català" ha adquirit una acceptació restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme "català" sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convenient l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar a Catalunya, València i les Illes Balears". Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença superegional, "llemosí", que "no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua". Les presumptes "rivalitats" -els particularismes-, doncs, només incidiren en "lo calificatiu". També per defugir la denominació "català" un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula "bacavès" per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. "Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla a tot Espanya s'anomena castellana, perquè a Castella va nàixer, la que parlem hui a la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga, Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet a la castellana".

El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua "que parlem hui a la pàtria llemosina" no procedeix de "la provençal Limoges", sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències "regionalistes" enfront de la denominació de català per a l'idioma comú, havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i "catalans": novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni-Maria Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne "de la llengua catalana" en dia "Català-Valencià-Balear", obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. "Català-Valencià-Balear" de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot "bacavès" o llengua "bacava", mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne "català" de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: "cabarovès" és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de "Criterion" penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques...

"Llengua catalana" -i "literatura catalana": tant si es vol com si no es vol. I tot això de "bacavès" i de "cabarovès" en aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. A les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, a l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, a l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba "xocant" el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana.

No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió "llengua catalana" hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La resistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. "Pàtria llemosina", havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença.

Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de "llemosina" la llengua dels catalanoparlants, dir "pàtria llemosina" esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme "pàtria llemosina" quedava oberta.

Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un "cognom" a la "pàtria", els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa.

En haver de prescindir del "llemosinisme" era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: "català".

Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n "pancatalanisme". Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir "Catalunya" del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula "Catalunya" oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'acceptació que ara es volia revitalitzar.

Quan Ramon Muntaner, a la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va "a València" o "al Regne de València", sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als "serrans"-, i els recorda que viuen "entre Castella e Catalunya". Però es tractava de precedents esporàdics i remots.

Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma "Catalunya" no havia pogut competir mai amb les de "Regne de València" o "Regne de Mallorca". Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de "Catalunya" amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. "Catalunya" és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" al conjunt dels territoris de llengua catalana.
"Catalunya" era el Principat; la "Catalunya Gran" era la totalitat dels pobles catalans.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya".

Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament.

Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica.

No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mesura que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb l'eficiència més rigorosa.

Més apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins de la nostra radical "unitat de poble", no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un "caràcter" local lleugerament distint. La "unitat" que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteix aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar.

Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

"Països Catalans". I després "Principat", "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra". És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes" i no "regne de Mallorca"? ¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"? ¿Per què "Rosselló" si el Rosselló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"? ¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincianisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions...

Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.
Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm "Principat" en comptes de "Catalunya": tanmateix, ¿com distingirem els "catalans" del Principat, dels "catalans" de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d' "inventar" un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós "bacavès", "cabarovès" o "rosalbacavès". No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de "catalans" per distingir-los dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "rossellonesos", la dificultat subsistirà.

L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalització" del terme "català", he d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tindrem dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.







Títol original: Qüestió de noms
Autor: Joan Fuster
Any de 1a. publicació en idioma original: 1962
Edicions d'Aportació Catalana

Share/Bookmark

24.4.17

Més enllà del referèndum


Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
El proper setembre a tot estirar, els ciutadans de Catalunya decidirem amb el vot el futur polític del nostre país, perquè el referèndum és la via democràtica per solucionar els conflictes polítics. Impedir la votació equival a establir una dictadura. I després de votar? Dependrà de l’opció escollida: esdevenir una república independent o continuar com una autonomia espanyola. La segona opció porta a l’anorreament social, econòmic, polític i cultural, com ens demostra cada dia l’estat espanyol. La primera opció porta a la República catalana. Una república de dret, democràtica i social que haurem de construir entre tots des del primer dia. Després del referèndum no haurem acabat la feina, ans al contrari, començarem la part més engrescadora.
Tota la ciutadania, la que haurà votat per la república i la que no, serà convidada a participar en la construcció d’una república on el dret estigui al servei de les persones, fortament democràtica i profundament social. Ara tenim feina, però després en tindrem molta més!
Francesc Salvador
Font: “Més enllà del referèndum”. Article setmanal d’en Francesc Salvador al @totsantcugat. | Sant Cugat per la Independència (SCxI)
Share/Bookmark

22.4.17

Pere Tàpias, Al darrer Adéu


Quan algú empren l'adéu, s'endú moments que hom trobarà a faltar. Ja no serà complert aquell bolo amb en Lluís, a Vilanova, la teva ciutat, fent-te jo de tècnic de so; ni la teva modèstia i complicitat per simplement riure i passar una bona estona.

Ja no serà el mateix el record d'aquells dies a la Cova del Drac, amb el teu espectacle "Vull ser torero", entre les ballarines que feies anar de corcoll entre bromes, sempre amables. I així, jugant, vas fer-me de còmplice en el meu fugaç flirteig amb la Carme, una de les "girls". 

Hi mancaran l'escalfor de la teva socarroneria, la mirada cordial que simplificava les cosesl, sense esforç i, sobretot, sense drames.

I a Vilanova, la teva ciutat, on finalment i per les voltes que dóna la vida he vingut a raure. Ja no serà exactament el mateix el teu Passeig del Carme, ni Ribes Rojes, ni la Rambla. Hi faltarà aquell volum de bondat amb el mostatxo, coronat per la inseparable gorra i cavalcant una bicicleta.

S'han apagat els llums, han emmudit els micròfons, ha baixat el teló i, en fer entrada el dol, tot ha esdevingut una mica més fred i inconfortable. Adéu, Joan, Pere, des d'ara quan torni a caminar ran de l'aigua, a la platja, sé que em retrobaré amb la teva bonhomia.

Vilanova 22 d'abril de 2017


Share/Bookmark

21.4.17

Per què tenim pressa?

«Sóc conscient de les dificultats, tot i que també he arribat a la conclusió que els riscs de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència»



A mesura que el calendari avança, la campanya del no a la independència no arrenca, sinó que més aviat sembla prendre la forma de ‘fem servir tàctiques dilatòries’. En unes circumstàncies en què resulta difícil de formular arguments que sedueixin per mantenir l’status quo, la intel·ligència unionista fa servir estratègies més elaborades que podrien resumir-se en ‘no hi ha pressa’, ‘ampliem la base social independentista’, ‘supeditem la República Catalana a una de social, ecològica, transgènere, respectuosa amb la diversitat i que inclogui, si cal, els Mínions, sempre que abans hi hagi una fraternal República Espanyola que ens espera amb els braços oberts’. En una traducció culta, podríem inferir que se’ns demana que ajornem el referèndum a les ‘calendes gregues’. Articles recents, com els de la meva admirada Marina Subirats, o posicions recents de molta gent que aprecio, aplegada al voltant dels comuns, semblen evidències que la gran esperança unionista és no fer servir ni tribunals, ni repressió, ni virulència verbal, sinó desmoralitzar l’adversari a còpia d’eternitzar el procés.

Anem a pams. No vull ser malinterpretat. No crec que solucions ràpides i improvisades siguin positives, ni que la independència sigui fàcil. Sóc conscient que un salt endavant com el que bona part de la societat catalana sembla disposada a fer requereix rigor, planificació, i elaboració de plans B, C, D… i els que calgui, amb l’objectiu legítim de trencar amb un ordre de dependència que té repercussions negatives sobre la vida quotidiana de la majoria ciutadana. La precipitació pot dur a errors. Concedeixo també el dubte sobre si la correlació democràtica actual és suficient per a tirar endavant un moviment de tan gran dimensió. Provo de fer una mirada distanciada del procés i sóc conscient de les dificultats, tot i que també arribo a la conclusió que, atesa l’experiència dels darrers anys, i la naturalesa del poder espanyol, els riscos de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència.

Amb tot això vull dir que el temps s’esgota. Que puc entendre que els sectors més conservadors i incòmodes davant la marea independentista hagin provat d’allargar el procés per deixar temps a una negociació (que només podrà arribar, si arriba, quan la ruptura es materialitzi), a sembrar dubtes entre la diplomàcia o a esgotar totes les fórmules possibles per a acordar un referèndum. Personalment, crec que la consulta s’hauria de fer abans de l’estiu. Tanmateix, aquest setembre, a tot estirar, cal que es faci l’acte de ruptura.

Si bé ja s’han exposat prou els arguments per a dilatar el procés, crec arribat també el moment d’exposar les raons que indiquen el contrari, i que no són fruit del nerviosisme, sinó de la racionalitat.

Allargar el procés no respon a la prudència, sinó a la inconsistència. Si considerem el 2010, any de la sentència de l’estatut, com l’arrencada del moviment, una vegada es demostra la incapacitat de la convivència entre dues realitats nacionals i institucionals en conflicte, set anys ja és massa. La majoria de processos d’independència contemporanis han estat més breus. Allargar les coses innecessàriament resta credibilitat als independentistes, als adversaris i als observadors externs. De fet, hi ha indicis clars que se’ns comença a covar l’arròs.

La velocitat va a favor de la independència, cal continuar portant la iniciativa. Lligat a això, també a causa de les experiències internacionals, i de la pròpia experiència, la velocitat implica imposar l’agenda nacional i internacional, condiciona els moviments dels adversaris, els posa a la defensiva i transmet determinació independentista als observadors internacionals. Qualsevol minut que deixem passar sense possessió de la pilota és concedir-la a algú que té més capacitat i instruments.

Ja n’hi ha prou d’excuses. Prendre decisions contundents reforça la qualitat democràtica del nou estat. Com ja he defensat en més articles, un dels fets que expliquen l’anhel independentista no és pas el nacional, sinó que es tracta de qualitat democràtica. Els residents a Catalunya hem cregut que una Catalunya independent pot resultar una assegurança democràtica respecte d’un estat conformat com a reconversió d’una terrible dictadura que no dubta a actuar com a tal quan veu lesionats els interessos de la casta franquista que la va pilotar, i que no dubta a posar fora de la llei els resistents antifranquistes i els moviments republicans. Els processos contra independentistes, però també la repressió contra la llibertat d’expressió quan algú ataca l’ordre franquista vigent (com el cas dels acudits a Carrero Blanco, la impunitat de la família Borbó o la negativa a jutjar els crims de la dictadura o la transició), demostren que cada minut viscut sota la monarquia actual és un minut malaguanyat sota un règim amb massa paral·lelismes amb el turc.

Anar de pressa pot dificultar l’organització d’un unionisme dividit. L’unionisme té uns quants problemes. Un dels principals és que no accepta de pactar un referèndum (ni el pactarà) perquè no té res a oferir. Atesa la història recent difícilment podria organitzar una campanya de seducció, no resulta creïble, i les accions protagonitzades (judicials i periodístiques) han dividit l’unionisme. Una divisió dolorosa entre aquells que voldrien mantenir els lligams emocionals amb Espanya i aquells que simplement volen preservar el vell supremacisme castellà per mantenir una idea de nació postimperial. Els independentistes (i em consta que la majoria del govern ho és), si vol guanyar un referèndum ha d’anar de pressa, per evitar la mobilització de l’adversari.

Ja és hora que les esquerres de l’òrbita dels comuns decideixin tots sols. Un dels problemes dels comuns, que efectivament representen una part substancial de la història del país, és que també arrosseguen la hipoteca d’alguns dels seus components, com ICV, massa acostumats a ser un partit de quadres, en què s’imposen decisions verticals, amb unes bases massa acostumades a no qüestionar ordres, cosa que el fa ser fàcilment manipulable des de fora. Les decisions dels comuns contrasten clarament amb la voluntat de molts dels seus votants, un elevat percentatge dels quals és partidari de la independència unilateral (i clarament en la idea de la unilateralitat referendista). Un referèndum ràpid avortaria la seva tàctica dilatòria d’aquests darrers dies, retrataria una posició incòmoda, coincident amb Ciutadans, PP i un irrecognoscible PSC, i els forçaria a prendre una posició inequívoca, sense possibilitat d’espolsar-se les puces del damunt, com han fet fins ara.

Els cinc anys vinents seran decisius en l’evolució econòmica europea i mundial, i Catalunya ha de prendre decisions estratègiques que la situïn favorablement. Les indissimulades discriminacions pel que fa a infrastructures, la deliberada política discriminatòria envers els Països Catalans, les decisions contràries al desenvolupament econòmic no deixen cap dubte. Aquests anys vinents es juga la connexió amb el món (portuària, aèria, ferroviària), que és tant com dir l’establiment de les vies i rutes que ens connecten amb el desenvolupament econòmic. Sense independència, es pot fer real la voluntat clara de marginar geostratègicament el nostre país. Només cal recordar que el govern franquista ja havia planificat la desindustrialització del país, i que només les exigències internacionals (com va ser el cas de FIAT arran de la seva inversió en la creació de la SEAT) l’han anada impedint, de moment. La independència assegura que Barcelona (i la seva àrea metropolitana i les ciutats connectades) mantingui possibilitats econòmiques. En un moment en què ens podem trobar amb canvis significatius en les regles del joc industrial, cada minut sense independència són decisions que es deixen de prendre.

La situació geopolítica pot evolucionar negativament. Tothom veu que aquests anys vinents, amb l’aparició de forces populistes, amb algú poc responsable com Trump dirigint la superpotència mundial, amb la possibilitat de replegaments interiors dins els estats i amb una Unió Europea en perill de desaparició, les possibilitats de reconeixement internacional poden empitjorar. No ens podem permetre de perdre el temps davant un panorama tan incert.

Els independentistes tenen el dret de viure la independència. Tothom veu que l’independentisme, gairebé hegemònic en la Catalunya actual, és fruit d’ingents esforços d’activistes que han dedicat tota la vida a portar-nos a les portes de la llibertat. He tingut el disgust d’anar a alguns enterraments de gent com Toni Lecha, que van haver de lluitar tota la vida per no veure complerts el seus somnis. És de justícia que aquells que es van saber mantenir fidels a les seves idees, en contra del seu interès personal, la seva carrera política, la seva salut i integritat física, puguin veure materialitzats els seus somnis. A molts els queda poc. És ofensiu de fer-los esperar, ni que sigui uns quants mesos.

Cal castigar el franquisme impregnat en el nacionalisme espanyol. Els altres grans actors d’aquesta història, uns unionistes poc respectuosos amb la idea democràtica del dret d’autodeterminació, aquells que no s’han limitat a expressar una opinió legítima, sinó que han dedicat bona part dels esforços a l’ofensa, la desqualificació, la guerra bruta, l’amenaça, el menyspreu, han de comprovar que les males accions comporta sanció. El nacionalisme espanyol, no entès com a patriotisme innocu, sinó com a negació de la diversitat nacional, mereix ésser castigat, i els responsables han d’aprendre una lliçó. Una menció a part mereixen els silencis còmplices davant l’agressió, que han de veure en directe com els capteniments irresponsables necessàriament tenen conseqüències.

Consideració final. Probablement caldrà una DUI per a assegurar un referèndum temps després. A mesura que s’exhaureixen terminis, i en virtut de l’evolució dels esdeveniments, sóc conscient de les dificultats i les possibles manques de garanties d’un referèndum, si hi ha interferència de la sobirania espanyola. Entenc que l’ideal (i aquesta és una idea que comparteixen la immensa majoria dels independentistes) seria un referèndum acordat, encara que això impliqués mesos de retard. Tanmateix, això no crec que passi. És per això que la cosa més probable i raonable és una declaració d’independència que vagi acompanyada d’un control efectiu del territori i les institucions, fet en què de segur que les organitzacions de la societat civil i la ciutadania organitzada hauran de tenir un paper significatiu; dit d’una altra manera, els ous que, com anunciava Joan Coma, cal trencar per obtenir la truita. Només amb una independència de facto, que no requereix un reconeixement internacional immediat, serà possible de fer un referèndum, no necessàriament de manera immediata. Tanmateix, això implica una proclamació d’una república i una elaboració d’unes regles del joc en què, efectivament, caldrà votar. Però la ruptura caldrà materialitzar-la abans de la tardor. Això no és pressa. És, ras i curt, racionalitat política. Només des d’una legalitat republicana es podrà formular, en algun moment, la qüestió sobre si mantenir-nos en una república catalana  o retornar a una monarquia espanyola, de la qual ja haurem tingut prou experiència.


Share/Bookmark

19.4.17

L’ANC s’activa pel Sí

L’Assemblea Nacional Catalana fa un pas endavant pel Sí al Referèndum. L’entitat sobiranista ha revelat avui a Barcelona el misteri dels Sís gegants que van aparèixer pel territori diumenge i ha presentat la nova imatge i el lema del Sí a la República Catalana davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch.
Una bafarada amb un sí, una gràfica colorista i alegre i el lema “El canvi ets tu” composen una campanya per fer que tothom se sumi a la construcció d’un nou país al món i d’un futur millor per als ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin.
Un sí afirmatiu i positiu que cerca generar simpaties dins i fora de les nostres fronteres. El lema és una mà estesa i una crida a la responsabilitat de cadascú. La bafarada és símbol de diàleg, d’entesa, d’arguments, de democràcia, de conjunt.
Set Sís itinerants i balcons de colors
Els Sís gegants que van aparèixer per sorpresa a diverses ciutats del país aniran viatjant per la geografía catalana, i avui s’han pogut veure a la muntanya de Montjuïc. L’ANC també demana als ciutadans que omplin els seus balcons dels colors del Sí, per això repartirà domassos dissenyats expressament durant aquesta setmana i fins el dia de Sant Jordi.
El primer acte massiu del Sí serà l’Assemblea General Ordinària de Granollers, el proper 29 d’abril, on l’ANC espera donar l’empenta definitiva al referèndum de setembre.

L’ANC s’activa pel Sí | Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL
Share/Bookmark

17.4.17

GENERAL BASSET, L'ESTRETA UNIÓ ENTRE EL PRINCIPAT I EL REGNE DE VALÈNCIA




S'acosta el 25 d'abril, Diada del País Valencià en la commemoració de la Batalla d'Almansa, data en què s'inicià la pèrdua de drets i institucions valencianes i inici de la ocupació militar i posterior desfeta de la confederació de països que formàven la corona catalano-aragonesa; per això esta pàgina vol fer memòria al nostre gran militar i desconegut, per molts valencians, Joan Baptista Basset i Ramos.

Basset i Ramos (Alboraia, c. 1654 - Segòvia, 15 de gener del 1728) fou un militar austriacista que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Des del 1670 va estar al servici dels emperadors d'Àustria i de Carles II.


Va estudiar matemàtiques i obtingué el grau d'enginyer en la seua instància a Itàlia i més tard a Alemanya. En el 1665 tornà a Barcelona amb el seu amic el príncep Jorge Landgrave de Hessen-Darmastadt.

Iniciada la guerra de successió, Basset seguí al partit carolí i en 1704 participà en l'expedició aliada, la qual des de Lisboa es va dirigir a Barcelona, confiant en la sublevació dels seus habitants.

Ell va oferir als camperols l'abolició dels drets senyorials si estos acompanyaven la causa austriacista. Va atraure gran part d'ells, especialment als habitants de la Marina, ja que en 1693 ja havien fet esta reivindicació.

En la sublevació va ser ocupada Oliva, Gandia i Alzira. A la seua arribada a València Basset va ser molt ben rebut i proclamà rei a Carles III el 16 de desembre de 1705.

Va prendre mesures contra els Borbons com rebaixar o abolir alguns drets, com també confiscant i venent els seus béns en públiques subhastes.

El destituïren del seu càrrec de virrei que passà al comte de Cardona i l'enviaren a Alzira i Xàtiva. Arran dels "suposats" excessos que va cometre a Xàtiva, l'empresonaren, la qual cosa provocà la indignació popular.

De Xàtiva el portaren a Dénia, després a Tortosa i per últim al castell de Lleida, on va romandre fins al maig de 1707, on perduda la batalla d'Almansa, el govern de l'Arxiduc el posà en llibertat per organitzar la resistència en el nostre país.


El General Basset A Gibraltar

El general valencià Joan-Baptista Basset i Ramos va ser una peça clau del bàndol austriacista en la presa militar del penyal de Gibraltar, una plaça forta que domina la badia d’Algesires i l’entrada al Mediterrani, integrada fins llavors a territori espanyol. Aquest fet d’armes, esdevingut els primers dies d’agost del 1704, s’inscriu en el context de la Guerra de Successió espanyola que enfrontava el bàndol borbònic, integrat per tropes francoespanyoles al servei del pretendent Felip V, amb una aliança militar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, integrada per contingents imperials, anglesos, holandesos, portuguesos i tropes dels antics regnes de Mallorca i València i del Principat de Catalunya. El tractat d’Utrecht, que posava fi al conflicte, deixaria finalment Gibraltar en mans britàniques. Però la petja catalana encara hi és present.

L’estreta punta de terra on es dreça el Penyal de Gibraltar no arriba a fer, de cap a cap, set quilòmetres quadrats. Presenta, a les seves costes, petites badies una de les quals, situada a la costa oriental, recorda els catalans que van participar en la seua conquesta i per això conserva, encara avui, el nom de Catalan Bay. Aquell any 1704 un batalló austriacista integrat per uns 400 catalans i valencians, comandats per Basset, va prendre part d’una manera activa en la presa i control d’aquest Penyal estratègic que els aliats borbònics confiaven poder retenir. Els austriacistes, en concret la flota britànica, aconseguiren mantenir-lo sota el seu domini durant tot el conflicte. Van poder controlar així el punt de connexió entre el Mediterrani i l’Atlàntic, un estret de gran importància geoestratègica i comercial.

Durant la Guerra de Successió espanyola (1701-1715), després que la mort del rei Carles II deixés el tron sense successor, el candidat borbònic, nét del rei Lluís XIV de França, rebé també el suport de la corona de Castella i del regne de Navarra, mentre la corona Catalano-aragonesa va fer costat, majoritàriament, al bàndol austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria, d’esperit federalitzant, capitanejava els aliats austriacistes i va confiar al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, el seu lloctinent al Principat de Catalunya, i a l’almirall anglès George Rooke la missió urgent de conquerir Gibraltar. Dels més de dos mil d’homes que van participar en aquella escomesa, prop de 400 eren catalans, valencians i balears. La que avui es coneix amb el nom de Catalan Bay fou la petita platja on aquests desembarcaren el dia 1 d’agost de 1704.

Poc després, el 4 d’agost, el príncep de Hessen-Darmstadt prenia possessió de la plaça i la convertia en un punt clau de l’ofensiva austriacista. Com es va fer aquella incursió armada? José-Luis Cervera Torrejón, coronel d’enginyers en situació de reserva i diplomat d’estat major, ha estudiat en profunditat la vida del valencià Joan- Baptista Basset i Ramos. Al seu llibre Basset: mite i realitat de l’heroi valencià (Tres i Quatre, 2003) Cervera dibuixa la personalitat del general i la seua trajectòria militar, incloent-hi la presa de Gibraltar. Explica que una expedició naval anglo-holandesa en què anava Basset  partí el 9 de maig de 1704 en direcció a la ciutat occitana de Toló on havien d’auxiliar les tropes del duc de Savoia. De camí, havien de fer abans una demostració de força a Mallorca, Menorca i Barcelona, on demanarien suport i obediència a Carles III d’Àustria.

Entre la vintena d’oficials que acompanyaven Hessen-Darmstadt al seu vaixell, només Basset ostentava la graduació de general. Pocs dies abans d’embarcar-se, el 30 de març de 1704, havia hagut de renunciar a la condició d’ajudant prop de la Real Persona en favor de Diego Crooft. La destinació final, com hem dit, era Toló però l’Arxiduc havia donat ordres perquè, si sorgia l’ocasió, la nau exigís obediència a Gibraltar en passar per l’estret. Una carta signada per ell així ho certificava. Tanmateix, en passar-hi per davant el 12 de maig i observar-hi un vaixell ancorat de nacionalitat francesa, amb cinquanta canons, l’expedició optà per continuar el seu camí i ajornar la temptativa sobre Gibraltar. Anant cap al nord, la nau va recalar el 21 de maig a Altea (Marina Baixa). Al seu llibre Cervera narra que “la notícia que hi anava el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt va animar les esperances dels austriacistes de la població, que mostraren el seu entusiasme per la casa d’Àustria en la breu recalada”.

Per la seua banda, Basset aprofità l’ocasió per a contactar, sense baixar del vaixell, amb alguns paisans valencians. El professor Enrique Giménez López explica que el general maulet s’entrevistà amb el rector de la vila, Martín Morales, i amb el batlle de les baronies de Calp, Benissa i Altea per tal que li facilitaren informació d’algunes persones de qui ell esperava col•laboració amb la causa austriacista. Basset duia una agenda on tenia tot de noms apuntats; per exemple, el de Francisco García d’Ávila, un dels agents de la revolta en aquella zona. Sis dies més tard, l’expedició va ancorar a Barcelona i, més concretament, a Montjuïc. El 31 de maig, Jordi de Hessen va decidir bombardejar la ciutat per tal de sotmetre-la i va fer desembarcar-hi 1.600 homes.

L’acció, arriscada, no va reeixir i els soldats aliats hagueren de retornar als vaixells.  Aconseguiren, però, nous simpatitzants per a la causa: un grup de catalans s’hi va afegir i formaren dues companyies més, popularment conegudes amb els noms de la Companyia dels Miquelets i la Companyia dels Catalans Voluntaris, un fet recollit per Narcís Feliu de la Penya als seus Annals de Catalunya (1709). Un cop a Niça, la flota va assabentar-se de la negativa del duc de Savoia a cooperar en l’atac austriacista contra Toló. L’almirall Rooke va optar llavors per una tàctica conservadora que implicava desfer el camí mamprès i girar cap al sud, en direcció a Gibraltar. Hi arribaren a començament d’agost del 1704. L’ofensiva gibraltarenya va iniciar-se l’1 d’agost del 1704. A més dels expedicionaris catalans, dos vaixells anglesos a les ordres de l’almirall George Byng i deu més de procedència holandesa, liderats pel vicealmirall Van der Dussen, s’aproximaren al Penyal. Eren, en total, uns 2.100 homes. Segons l’historiador Antoni Porta i Bergadà, els primers a desembarcar-hi, a l’altra banda del Penyal i a les tres de la tarda, foren els soldats catalans, valencians i mallorquins d’infanteria de marina. 

Al capdavant hi havia el príncep Jordi de Hessen, assistit per l’oficial espanyol de major graduació, el general Basset. Tots dos van comminar els assetjats a rendir la plaça, però fou en va. Aquell mateix dia, Diego Salinas, governador de Gibraltar,  va negar-se a prestar obediència a l’Arxiduc. Encara que tenia prou artilleria (una vuitantena de canons de ferro, una trentena de bronze i un miler de peces d’armament lleuger) era ben conscient que no disposava de soldats suficients per a plantar cara als aliats. Amb prou feines si tenia un centenar de persones al seu càrrec que podrien rebre, si de cas, el suport d’uns 300 homes de la rodalia. No podia comptar amb ningú més, tot i el seu reclam d’ajut al capità general, el marquès de Villadarias, que era al front de Cadis. Aquest, per no quedar desguarnit, refusà enviar-li qualsevol mena d’auxili.

Com detalla José Luis Cervera al seu llibre, un canvi de vent va impedir de prendre Gibraltar el primer dia. Els assaltants van preferir esperar fins l’endemà, 2 d’agost. Aquell matí es produí un bombardeig insistent, així com el desembarcament de marineria per tal de prendre els molls i reductes que protegien el Penyal. Ben aviat el capità Whitaker hi plantà la bandera britànica que hi oneja, encara ara, tres segles i una dècada després. El 3 d’agost, impotent davant l’escomesa austriacista, el governador de Gibraltar es va rendir, segons Cervera, “davant la por a represàlies sobre les dones”. El dia 4 Jordi de Hessen-Darmstadt  hi feia la seua entrada triomfal i, un cop signades les capitulacions, els habitants abandonaren el penyal. De 4.000 que n’hi havia, sols n’hi restaren setanta. El príncep va exercir, transitòriament, com a governador local. Més endavant, segons que es desprèn de la crònica de l’historiador i militar anglès John Drinkwater, aquesta funció la va exercir el propi general Basset.   

Però això fou després que Jordi de Hessen encomanés a Basset l’acatament de Ceuta, a l’altra riba de l’estret. Hi arribà el 21 d’agost i el general s’hi presentà amb cartes del príncep en què demanava obediència a l’Àrxiduc d’Àustria. Si Gibraltar era estratègic, el control de Ceuta feia encara més important aquella plaça. La correspondència de Hessen conservada fins avui demostra la seua obsessió per mantenir i enfortir la plaça gibraltarenya. Va ordenar ampliar les defenses portuàries i va engrandir la part fangosa de l’istme per tal de convertir-la en una  barrera natural. Finalment, va fer minar els accesos del nord i va fer col•locar vint canons al costat de la torre Redondela. Basset va dirigir tots aquests treballs, ens assegura Cervera, i així consta, també, en el memorial que més tard es presentaria a la reina.
Intents Borbònics De Recuperar El Penyal
Però mantenir Gibraltar no resultaria una tasca fàcil per als austriacistes. El 3 de setembre de 1704, quan no feia ni un mes de la presa del Penyal, el marquès de Villadarias va fer un primer intent de reconquerir la plaça acompanyat de 4.000 homes, un contingent molt superior al nombre de defensors que havia tingut a l’agost. A l’octubre, amb l’arribada de tropes franceses, ja eren uns 7.000 assetjants. Amenaçat per tres flancs, Jordi de Hessen-Darmstadt confià el manteniment de Gibraltar a un cos central de tropa, integrat en bona part per catalans. L’ofensiva felipista definitiva començà el 10 de novembre, quan cinc centenars de granaders van aparèixer pel costat est del penyal, el més inaccessible, guiats per pastors gibraltarenys i sota les ordres del coronel Figueroa. L’endemà, abans no els arribessin els reforços esperats, va tenir lloc una contraofensiva austriacista ideada per Jordi de Hessen que comandava una avantguarda de dues companyies angleses, a banda d’una altra espanyola i dues de catalanes. Els borbònics van perdre la contesa, i molts d’ells la vida, al lloc conegut com el Salto del Lobo en estimbar-se pels penya-segats. L’endemà arribaren vint vaixells anglesos, comandats pel general Leake, per a donar suport als aliats tot i que ja no calia.
Els francesos, que s’havien compromès a participar d’una manera activa en la recuperació de Gibraltar, no es mostraren tan decidits a l’hora de la veritat. Això no obstant, aquell no va ser l’únic setge a què van haver de fer front les tropes austriacistes. Pocs mesos després, el 7 de febrer de 1705, les tropes felipistes del marquès de Villadarias van arribar a prendre la torre Redondela.  De seguida, però, va ser reconquerida pels austriacistes, dirigits per Basset. L’arribada de dos regiments anglesos i un d’holandès va contribuir a afermar la plaça. El 2 de maig de 1705 acabà, per fi, el setge borbònic i els atacants emprengueren definitivament la  retirada. 
A la seua biografia del general Basset, el militar de reserva José-Luis Cervera, destaca les dissensions que sorgiren entre els comandaments anglesos desplaçats a Gibraltar i el príncep Hessen-Darmstadt. En l’origen del conflicte, segons Cervera, hi havia “el convenciment dels anglesos que la defensa de Gibraltar era impossible, enfront de la confiança de Hessen en aquesta defensa”. Més encara, “la negativa dels oficials anglesos a obeir les ordres dels altres comandaments austriacistes portà Basset a desentendre’s de millorar la fortificació dels punts defensats pels anglesos, la majoria, i limità la seua activitat al comandament del front defensat per tropes espanyoles fidels a Carles III d’Àustria”. Cervera ens diu que, tot i trobar-se temporalment a Gibraltar, Basset no descuidava gens els seus plans sobre València.

Basset En Terres Valencianes I Al Setge De Barcelona

A Gibraltar va rebre la visita del rector d’Altea, Martín Morales qui, fugit de la presó on havia estat reclòs, es dirigí al Penyal per entrevistar-se amb el general. Morales es féu acompanyar d’una dotzena d’homes que posaren Basset al corrent de les darreres novetats. El contacte estret que Basset mantenia a Gibraltar amb diversos i destacats austriacistes, la majoria catalans o valencians, el va persuadir definitivament de la bondat de la seva causa i el va esperonar a actuar a la seua terra. El 17 d’agost de 1705, Basset arribava al port de Dénia (Marina Alta), i la ciutat li rendia, de forma entusiasta, obediència a l’Arxiduc. Una mosaic en un carrer cèntric de la vila així ho recorda. Al cap de quatre mesos, el 16 de desembre, Joan-Baptista Basset feia una càlida i clamorosa entrada a València, la seua ciutat natal. Més endavant es personà també a les viles d’Alzira (Ribera Alta) i Xàtiva (Costera). 

Anys més tard, després de patir empresonament com a víctima d’intrigues polítiques, passà a Barcelona. Abandonada ja a la seva sort per Carles III i els aliats austriacistes, la ciutat no es resignava a perdre-ho tot. Davant un setge que es preveia imminent, el juny de 1713 Basset, el general maulet, va esdevenir comandant en cap de l’artilleria encarregada de la defensa de la ciutat.  Una placa de bronze, en aquest cas al Fossar de les Moreres, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, recorda Basset i tots els valencians que van participar activament en la defensa heroica de la  capital catalana.

Joan Torres i Nalda
Font:
País Valencià construint-lo entre tots.
http://projectebasset.cat/el-general-basset-a-gibraltar/
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.