traducció - translate - traducción

21.1.18

Els CDR estudien accions futures: "La gent ja està cansada de posar llacets"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

 Joan Antoni Guerrero (Barcelona)

Protesta del CDR de Lleida contra una visita de Mariano Rajoy
Protesta del CDR de Lleida contra una visita de Mariano Rajoy JOAN ANTONI GUERRERO
Els activistes que participen en els anomenats Comitès de Defensa de la República (CDR), plataforma que inicialment va néixer per protegir la celebració del referèndum de l’1-O, estan sota el punt de mira del ministeri de l’Interior. La preocupació que aquesta organització civil independentista provoca a l’Estat ha quedat pal·lesa aquesta setmana després que el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, la cités en diverses ocasions durant la seva comapereixença davant d’una comissió del Senat en què va justificar l’operació repressiva de l’1 d’octubre a Catalunya i va revelar que l’operació policial desplegada havia costat 87 milions d’euros. Zoido, que en cap moment va assumir responsabilitats ni tampoc va expressar autocrítica sobre els fets violents d’aquella dia, va centrar atacs contra els CDR en considerar que es tracta d’una organització “d’independentistes radicals”, encarregats de bloquejar l’accés de la policia espanyola als col·legis electorals impedint l’execució d’ordres judicials. Allà les forces de seguretat hi pretenien requisar urnes, paperetes i equipament informàtic. Tot plegat per evitar que la ciutadania participés en una consulta convocada pel Govern català i que Madrid va considerar i considera encara “il·legal”.

Els CDR no només generen inquietud als despatxos de ministeri de l’Interior, també a instàncies judicials. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, responsable de al causa per rebel·lió contra l’independentisme, ha fet recentment una petició concreta a la Guàrdia Civil: vol que investigui aquests comitès i n’obtingui més informació, especialment sobre algunes assemblees celebrades a nivell nacional i que haurien servit per establir estratègies coordinades a tot el territori català. La persecució de l’activitat d’aquests grups ha fet un pas endavant a finals d’aquesta setmana després que un total de 51 persones, membres del CDR de l’Anoia, hagin rebut citacions judicials per comparèixer i donar explicacions sobre els talls de carreteres que es van fer en el marc de la vaga general que es va celebrar el 8 de novembre.
  
De moment, però, ni les paraules de Zoido ni les citacions semblen atemorir els activistes que s’impliquen en l’organització de les accions que es fan a partir d’aquesta plataforma, que es reivindica com a “pacífica”. Una autoreivindicació que col·lisiona amb la imatge que en projecta el ministeri de l’Interior i alguns mitjans de comunicació de Madrid, que s’hi refereixen sovint com un potencial braç violent de l’independentisme.

La C17 tallada en els dos sentits de la marxa
Tall de carretera per part d'un CDR   JORDI BORRÀS

Malgrat els atacs, els activistes dels CDR asseguren que no pensen fer-se enrere en les seves intencions. Txus Merino, protaveu del CDR de Sabadell —un dels més organitzats i dels quals el jutge Llarena ha demanat més informació a la Guàrdia Civil— explica en declaracions a ‘El Món’ que quan Zoido es refereix a aquesta plataforma ho fa perquè així té la possibilitat “d’acusar algú directament”. La realitat, però, segons aquesta activista, és que els CDR són una iniciativa ciutadana que sorgeix per impuls de “la gent que va sortir a defensar el referèndum i després la República”. Insisteix que els CDR són “la població organitzada” i que això “els molesta moltíssim perquè no havia passat mai”. Així doncs, Zoido faria servir els CDR per centralitzar la criminalització i posar “en el punt de mira” els ciutadans que haurien decidit associar-se per defensar les dues principals fites de l’independentisme: el referèndum i la declaració de la República.

Tot i les possibles conseqüències policials i judicials que pot suposar la participació en les accions dels CDR, els seus membres no pensen en els límits que l’Estat pugui posar a la seva activitat. “Tenim clar que no fem res fora de la llei, ni res violent, l’únic que fem és reclamar els nostres drets i res evitarà que fem coses, aquest és un aspecte que a les reunions que fem es té clar”, remarca Merino. Malgrat que sembla que no existeixi temor, el que sí és cert és que l’activitat dels CDR ha de fer-se amb certa discreció. Aquest dissabte, per exemple, s’ha celebrat una reunió a nivell nacional en una localitat del Vallès de la qual no se n’han ofert molts detalls. Es tracta de reunions en les quals els membres del col·lectiu han de proposar i debatre accions per portar a terme com ho faria qualsevol grup d’activistes en qualsevol camp. En el moment que algú del grup es pot sentir “més investigat” per les forces de seguretat de l’Estat, com és el cas dels portaveus, es fan relleus per evitar-ne l’excessvia exposició. Sobre aquest perill, Txus Merino afirma que en el seu cas no té cap por: “A ningú agrada que ens investiguin, tot i saber com actuen i les mentides que diuen, però penso que no fem res fora de la legalitat, encara que de vegades podem fer coses que els molestin i que ells poden interpretar com a il·legals, però nosaltres creiem que tenim dret a actuar”.

Accions a curt termini


A hores d’ara els CDR es mantenen a l’expectativa per emprendre noves accions i romanen en estat d’alerta pel que pugui passar. La reunió d’aquest dissabte hauria servit per examinar propostes de diferents grups de tot el territori per tal de fer-se visibles i evitar que l’Estat pugui pensar que han perdut força. El que passi amb la constitució del nou Govern i la investidura de Carles Puigdemont serà determinant pel que fa a les accions que els CDR decideixin dur a terme. En tot cas, es vol deixar clar que aquí ningú ha fet cap pas enrere: “Que no tinguin cap dubte que actuarem sense violència i serem contundents”, sentencia Txus Merino. A l’hora de valorar el volum de persones que mouen els CDR es fa difícil fixar xifres. Es calcula que al país hi hauria actius uns 300 CDR, distribuïts per poblacions, però en aquestes també hi ha agrupacions per barris. Les accions també tenen un seguiment desigual.

En el curt termini, els CDR han de valorar el tipus d’accions que es proposaran fer a la ciutadania i en aquest sentit es volen combinar propostes “més bel·ligerants” amb d’altres “simbòliques”. La tendència, però, seria buscar accions més contundents i menys simbòliques perquè, segons diu Merino, “la gent ja està una mica cansada de posar llacets”. “Hem de fer accions que demostrin més com estem organitzats i com estem disposats a defensar el nostre país”, subratlla l’activista. Aixó sí, sense perdre de vista que tot es fonamenta en el pacifisme. “No es tracta de fer accions violentes, però sí que siguin més visuals”, afirma la portaveu del CDR de Sabadell. En aquesta categoria hi entren els talls de carreteres o buscar llocs on “estar permanentment, en un lloc on molestem una mica”, afegeix Merino.

Molestar doncs pot ser l’objectiu que guiï les futures accions dels CDR en aquesta nova fase perquè “si no molestes, no tens visibilitat”. L’anhel seria “tocar l’economia o la mobilitat”, punts febles que es poden atacar per aconseguir objectius. El procés d’investidura de Puigdemont seria la pròxima cita en la qual els CDR ja estarien treballant de ple per garantir una resposta a qualsevol escenari que es pugui plantejar. “En funció de si tot va bé o de si sorgeixen problemes, farem unes coses o unes altres”, diu Merino sense concretar més detalls. 

Font: El Món | Els CDR estudien accions futures: "La gent ja està cansada de posar llacets" | <b>Política</b>

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.1.18

Paul Bekaert: "Quan es tracta de la unitat d'Espanya, Franco segueix viu"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Conversem amb l'advocat belga de Carles Puigdemont a casa seva, a la ciutat de Tielt. Amb 43 anys d'exercici i defensa dels drets humans, qüestiona el paper de l'Estat espanyol respecte al procés català, l'actuació policial l'1-O i l'aplicació del 155

Vivint a Bèlgica he seguit de prop i de manera conscient la història espanyola des de la dictadura de Franco"
L'advocat belga Paul Bekaert, especialista en drets humans i coneixedor de la magistratura de l'Estat espanyol des del final del franquisme, qüestiona la imparcialitat i la independència del poder judicial. A la vegada, es mostra molt crític amb la doble moral de la Unió Europea respecte a la qüestió catalana. Durant l'entrevista a casa seva, a la ciutat belga de Tielt, el lletrat instiga el poble català a confiar en la capacitat d'autoorganització de la societat civil: "Quan una majoria es comporta de manera criminal, no es pot seguir sent demòcrata. Llavors s'ha de ser ètic".

S'ha anat especialitzant com a advocat de drets humans amb experiència internacional. Va ser una decisió meditada?
Sóc actiu en diferents àrees com a advocat, però he estat molt compromès amb la Lliga Flamenca pels Drets Humans des de 1975 i em considero un advocat i un activista pels drets humans. A causa del meu compromís, em contacten regularment per a processos polítics, generalment són persones perseguides per les seves idees. Ara treballo, per exemple, en un cas de persecució de kurds i txetxens. Fora de la meva tasca estrictament professional, em dedico a escriure articles sobre drets humans, imparteixo conferències i realitzo viatges d'observació a l'estranger. Vaig anar quatre vegades a Irlanda del Nord, sis vegades a Palestina, sovint al País Basc i també als Estats Units pel judici contra els "Cinc Cubans", acusats en un cas d'espionatge... He estat actiu com a advocat durant 43 anys i de mica en mica he anat fent camí en el món dels processos polítics.

Durant la seva trajectòria ha tingut molt de contacte amb l'Estat espanyol i el seu aparell jurídic. Com es va desenvolupar aquest vincle?
Vivint a Bèlgica he seguit de prop i de manera conscient la història espanyola des de la dictadura de Franco. Ja exercia com a advocat quan es va aplicar el garrot vil a Puig Antich el 1974 i quan es van executar condemnats bascs el 1975. Sé com era l'Estat espanyol en aquell moment i com és ara. El 1979, per primer cop, vaig fer una missió d'observació al País Basc amb la Lliga Belga dels Drets Humans, quan estaven literalment en guerra, amb una ocupació militar i una repressió tremenda. A partir dels anys 80 i 90, vaig defensar molts bascos dels quals demanaven l'extradició a Bèlgica. Alguns casos van causar molt de soroll i atenció mediàtica a Espanya. El 1997 vaig assistir al procés d'Herri Batasuna (HB) com a observador a Madrid, on 23 membres de HB havien de sotmetre's a un judici per suposada afiliació a ETA. Eren professors, advocats i intel·lectuals que van rebre sentències molt severes, que finalment, però, van ser anul·lades en apel·lació. Vaig entendre que no existia un sentiment de justícia, ni un respecte pels drets humans i els drets fonamentals. Els jutges a Madrid no se'n preocupaven gens i consideraven molt normal que això fos així.

Recentment, ha estat contactat per defensar el president Puigdemont i dos altres consellers. Amb quins arguments ha pogut aturar la seva extradició?
"Segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l'exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei"
Les extradicions per una ordre de detenció europea s'apliquen en un 99 per cent dels casos. Només es pot aturar quan hi ha risc de violacions de drets humans o per falta de criteri de doble incriminació - els delictes han d'existir en els dos països. Aquest darrer punt va ser l'essència de la nostra defensa: si els fets hagueren succeït a Bèlgica, serien sancionables? I la resposta és òbvia: no. Deixant de banda l'acusació en si, segons la Constitució belga, simplement no es pot sancionar un càrrec públic per tot el que fa en l'exercici de la seva funció: expressar opinions, votar o aplicar una llei. Si el Parlament flamenc hagués organitzat un referèndum sobre la independència de Flandes i conseqüentment l'hagués proclamada i executada, ni amb tots els esforços del món podries ficar els ministres a la presó. Això és impossible. El màxim que es podria fer seria anar al Tribunal Constitucional i anul·lar la decisió per ser inconstitucional. És el que l'Estat espanyol va fer mitjançant la retirada de l'autonomia amb l'article 155 - molt discutible, segons molts especialistes -, però no es pot a sobre castigar el president i consellers, personalment. Això és molt exagerat. De l'altra banda, els cinc punts d'acusació de Puigdemont i dels altres consellers eren poc compatibles amb el codi penal belga, com els delictes de sedició, rebel·lió i connivència dels funcionaris... Era claríssim que tot això estava fet a mida.

Finalment, es va decidir retirar l'euro-ordre. Com valora aquesta maniobra?
És molt poc habitual que això succeeixi. Va haver-hi contactes entre les fiscalies belgues i espanyoles, on la fiscalia belga els va convèncer que Puigdemont i els altres consellers serien considerats impunes com a consellers en funció i, per tant, la seva extradició seria rebutjada pels tribunals belgues. Un cop entès que perdrien el cas, la fiscalia espanyola va decidir retirar l'ordre de detenció europea. S'ha de saber que la fiscalia belga donava suport a l'extradició completament, sobretot per mantenir l'amistat amb els seus companys a Madrid. La fiscalia belga es va esforçar per persuadir el tribunal belga d'extradir en Puigdemont i els altres consellers, tot i que haguessin pogut argumentar des d'un inici que serien immunes com a consellers. Això és el que jo esperava, però no va anar així. Els fiscals tenen vincles estrets a escala internacional i depenen del suport mutu.

Puigdemont i els altres consellers podran tornar fàcilment?
Puigdemont només pot tornar a Catalunya si es retira l'ordre de detenció nacional. Un client basc va viure a Bèlgica durant deu anys com a ciutadà europeu i, després, l'Estat espanyol va tornar a demanar la seva extradició per uns fets que van passar fa més de trenta anys, fins a dues vegades. La magistratura espanyola no es rendeix.

"Els catalans han de lluitar pel dret a l'autodeterminació i per una millor autonomia. Serà possible quan hi hagi prou pressió social i si l'altre costat entra mínimament en raó" / Bart Grugeon
Què es pot concloure de tot això sobre la separació de poders a l'Estat?
Vull creure que el govern del PP no ha ordenat als jutges que detinguin els polítics catalans. Formalment, de totes maneres, no es pot fer. De forma informal, mai no se sabrà si va passar. Però pot haver-hi perfectament una separació de poders, tenint una magistratura totalment parcial i no independent. Els jutges poden tenir en compte simpaties polítiques personals en els seus judicis, sense que hi hagi una influència externa. La detenció de consellers catalans per motius polítics no és precisament una mostra d'imparcialitat. Durant la transició, mai es va depurar l'exèrcit, l'administració pública i la magistratura. Segons quins temes toques, els dimonis del passat ressorgeixen. La unitat d'Espanya és una idea molt arrelada.

Què reflexa la repressió policial de l'1 d'octubre?
"Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, s'ha anat ressuscitant recentment"
Indiferentment si el referèndum era legal o il·legal, no es podia aturar amb violència. Es podia qüestionar la validesa d'organitzar-lo i també els resultats. Però és totalment antidemocràtic voler impedir-lo amb la força. L'1 d'octubre va ser excessivament antidemocràtic. Estic segur que aquesta mentalitat anticatalana, que existia durant el franquisme i que es va quedar sota la superfície durant molts anys, ha anat ressuscitant recentment. Quan es tracta de bascos i catalans, l'Estat espanyol perd tota la racionalitat. Quan es tracta de la unitat d'Espanya, Franco segueix viu. Per descomptat, Espanya ha canviat durant els últims quaranta anys, però no existeix el sentit de justícia tal com el coneixem a Bèlgica. Aquí som una democràcia des de 1830, però a Espanya tot això és molt recent. Hi ha poca afinitat amb la democràcia. Però això no vol dir que Espanya no sigui un estat de dret.

Molts catalans i catalanes esperaven que la comunitat europea condemnés l'Estat i que, fins i tot, intervingués de certa manera. Això no va succeir.
És obvi que Rajoy té molta influència en el Partit Popular Europeu (PPE) i que el PPE frena la condemna a Espanya per part de la Comissió Europea. Juncker diu que Puigdemont i els altres consellers van vulnerar la llei, però això és discutible i no considero que sigui motiu per encarcerar-los. També diu que la magistratura espanyola és independent, que existeix una separació de poders i, per tant, hem de deixar-los actuar. Però Polònia està sent sancionada perquè no respecta la democràcia, ja que el seu govern no és membre del PPE. A Hongria i Espanya el govern es troba en el PPE, i els deixen en pau. L'interès partidista del PPE i la seva majoria al Parlament Europeu estan per sobre de la democràcia, és tan senzill com això. Si vuit ministres d'un govern vigent fossin detinguts a Turquia, ningú s'aguantaria de poder criticar-ho. Ara bé, quan succeeix a Espanya, no hi ha qui s'indigni.

"Europa no posarà entrebancs a l'Estat. Deixarà que el problema es vagi dessagnant. Si els partits nacionalistes tornen al poder, es tornarà a aplicar l'article 155, i Europa no farà res, n'estic convençut." / Bart Grugeon
Què pot esperar el poble català d'Europa?
Europa no posarà entrebancs a l'Estat. Deixarà que el problema es vagi dessagnant. Si els partits nacionalistes tornen al poder, es tornarà a aplicar l'article 155, i Europa no farà res, n'estic convençut. Molts països europeus tenen regions que es volen separar, i certament, Europa està en contra de la idea d'independència. França també és anticatalana i té problemes amb Còrsega i la Bretanya. També hi ha pobles apàtrides a Itàlia, Escòcia i Irlanda. A l'Europa dels estats-nació no hi ha lloc per als pobles apàtrides. Paradoxalment, la majoria d'aquestes regions són molt més proeuropees que els estats, que no veuen amb bons ulls cedir sobirania. Una veritable Europa s'hauria de constituir al voltant dels pobles i les regions, perquè aquests s'han mantingut junts com entitats quan es van obrir les fronteres internes. Amb el temps, els estats-nació desapareixeran, en tot cas en el món globalitzat del segle XXI.

Què pot fer el poble català, en aquest moment, per defensar la seva autonomia?
Vist des de fora, la situació és molt difícil. No sóc nacionalista, però estic preocupat per la democràcia i pel respecte per la voluntat dels pobles. En el Tractat Internacional sobre Drets Polítics i Civils, el primer article és l'"autodeterminació dels pobles". És un dret fonamental. Els catalans han de lluitar per aquest dret bàsic i per una millor autonomia. Serà possible quan hi hagi prou pressió social i si l'altre costat entra mínimament en raó. Però dubto que fins i tot una actitud més moderada comptaria amb el suport d'Europa. Europa dóna suport als partits polítics nacionals.

Per tant, Catalunya es pot referir als drets fonamentals internacionals, però si l'anomenada democràcia espanyola no ho fa, ningú els farà cas?
"No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals"
La democràcia té una feblesa: suposa que la majoria té raó, però això no és cert en absolut. La majoria no té necessàriament bones intencions, es pot deixar enganyar i pot prendre decisions molt insensates. No ens hem de sotmetre a la voluntat de la majoria quan aquesta divulga idees o actes no ètics o criminals. Arribat aquest punt, ja no es pot acatar els principis de la democràcia i s'ha de rebutjar la voluntat de la majoria. En aquest punt, només es pot ser ètic. Crec que amb l'empresonament dels líders polítics catalans per les seves idees polítiques, el sistema espanyol (magistratura - poder legislatiu - poder executiu) no és ètic. Cometen delictes com a règim elegit de manera democràtica i sostingut per una majoria a la resta de l'Estat. Si una majoria dóna suport a una actitud antidemocràtica, els catalans no ho han d'acceptar.

Però, sense estructures polítiques fortes, la regió catalana és molt feble per fer-se valdre...
Els catalans no s'han de capficar amb les institucions, els parlaments i els governs. Hi ha molta energia i moltes opcions de reforma fora dels parlaments. A través d'Internet i gràcies als mitjans socials és molt més fàcil que abans difondre idees ètiques i democràtiques, i exercir una influència qualitativa. Crec que això està passant a Catalunya en aquests moments. Només cal veure l'organització dels Comitès de Defensa de la República (CDR) o la manifestació a Brussel·les de 45.000 persones. Un grup relativament reduït de persones denunciant injustícies és capaç d'aconseguir molt. El mur de Berlín també va caure a través d'un moviment ciutadà. Aquesta és l'esperança que vull donar al poble català.



Font: https://directa.cat/paul-bekaert-quan-es-tracta-de-unitat-despanya-franco-segueix-viu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

17.1.18

‘Avui hauria de dir: “Bon dia, president”‘: l’extraordinari discurs d’Ernest Maragall (Vídeo)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El diputat d'ERC destaca l'anormalitat del moment com a president de la mesa d'edat

Fotografia: Albert Salamé
‘Qui hauria de ser avui aquí són els que no hi són’, ha recordat el diputat d’ERC Ernest Maragall en l’obertura de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, com a president de la mesa d’edat. ‘Avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí.’ Maragall ha recordat l’anomalia del moment polític. ‘Hauria de dir també: “Bon dia, president i govern.” Però no hi són. Uns a la presó i uns altres a l’exili’, ha remarcat. ‘Sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna.’


A més, ha insistit a criticar la imposició d’aquestes eleccions i a denunciar el fet que per primera vegada els escons del govern siguin buits. ‘Hauríem de tenir un debat sobre la taula de diàleg entre tots nosaltres i la representació de l’estat, per la situació sorgida després de l’1-O. Aquesta seria la normalitat.’



Font: ‘Avui hauria de dir: “Bon dia, president”‘: l’extraordinari discurs d’Ernest Maragall al parlament | VilaWeb


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

Share/Bookmark

Govern de concentració nacional i mobilització popular, vet aquí la fórmula per a arrencar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a l'exdiputat de la CUP, dramaturg i novel·lista.





Julià de Jòdar (1942), té el diploma d’enginyer físico-químic, però es va acabar decantant per les humanitats. Es llicencià en història, es féu dramaturg i sobretot novel·lista. I darrerament, molt implicat en la política, va ser un dels deu diputats de la CUP durant la legislatura passada. Ara es mira l’actualitat amb un punt de distància i la comenta a Twitter, on té un compte ben actiu. El badaloní De Jòdar rep VilaWeb a casa seva, a l’Eixample barceloní. En aquesta entrevista mira d’explicar-se quines vies de sortida té la situació actual.

Actualitat obliga: com el valoreu, el segon pas al costat d’Artur Mas?
—Una troca difícil de descabdellar: el seu problema personal, el cas Palau, el futur del PDECat-JuntsxCat, la presidència de la Generalitat…El primer fil d’on tirar és el cas Palau, que confirma les raons de la CUP per impedir la seva investidura fa dos anys. En última instància, Mas deixa pas al nou poder presidencialista d’en Puigdemont (d’altra banda, el principal atot del PDECat, confirmat per la victòria de la llista encapçalada per ell) pensant a tornar d’aquí un temps amb una formació ad hoc a partir de l’evolució de JxCat. (Una llástima que no s’hagués confegit una llista 1-O, que hauria pogut reflectir un poder popular viu i en cru, després de les anades i vingudes d’un octubre desaprofitat per les misèries intrapartidistes.).

I com avançaríeu políticament, ara? Us vam llegir piulades a Twitter que deien que tenint un govern no n’hi ha prou. Que calen unes altres vies. Quines altres vies?
—Essent fidel als dos milions llargs de persones que han votat per la independència –que quedi clar: per la independència, i no per tornar a l’autonomia, com volen els unionistes perdedors i acòlits. Cosa que vol dir mantenir el torcebraç pel poder propi enfront de l’estat, amb instruments creats ad hoc per a la mobilització popular, i atenent, sempre, a les relacions de força de cada moment. Ara com ara, la lluita antirepressiva em sembla un combat polític del més alt nivell contra tots els aparells conjuminats de l’estat i els seus esbirros polítics. Cap govern independentista, lleial als seus votants, no pot tornar al llit de Procust de la constitució espanyola i el poder delegat des d’aquesta constitució, com recomanen veus lligades a tots els conglomerats dels poders dominants. I qui no hi estigui disposat, que no hi entri, o que no formi govern. L’anomenada ‘estabilitat’ o els projectes de ‘governs de tècnics’ són marrades sense futur: el poder de l’estat ens vol captius i desarmats, no ens permetrà d’acumular forces des d’una Generalitat intervinguda directament o indirectament, via control econòmic, recursos al TC, querelles sense treva, condemnes d’imputats, actualització del 155 per posar bastons a les rodes, etcètera. Els mecanismes repressius a tots els nivells són l’estratègia política espanyola; i l’hem de derrotar en tots els fronts, no pas limitant-nos a la defensa de les institucions autonòmiques –el marc desitjat pels que obliden massa fàcilment la lluita real de la gent aquests anys

Com la solucionaríeu, la investidura de Puigdemont, des d’un punt de vista pràctic? Ha de tornar? S’han de fer caure noms de les llistes, i deixar que pugin nous diputats? O tot el govern a treballar allà (idea de Xavier Roig)?
—La investidura de Puigdemont, lamentablement, és una de les moltes escaramusses que ens tocarà d’abordar si ens quedem empantanegats en el nou ordre mental creat per la repressió de l’estat. La qüestió prèvia és: president, per a fer què? Si entenc bé la posició de Puigdemont, a partir de la doble legitimat que tragina (encara és el president de Catalunya contra la usurpació de l’estat i, a més, l’independentisme ha guanyat en camp contrari), sembla que no està disposat de cap manera a tornar a la fase autonomista. Per tant, tots els pactes, marrades, legalismes i altres argúcies que es posin damunt la taula han de tenir present que un govern lleial als seus votants (des de l’1-O fins al 21-D) no pot sinó recomençar la guerra allà on l’havíem deixada en la disputa del poder a l’estat; contràriament, tant se valdria de posar un president tècnic, o de compromís, o de transició, o un titella, etcètera, que només representaria una nova submissió, amb promeses a llarg termini, o sigui, acceptant dissimuladament l’ordre repressiu constitucional. Ens diran que això és desafiar de nou l’estat, que la repressió serà molt més dura, etcètera, però, és clar, no podem invocar mandats democràtics i, alhora, negar-ne el contingut: la nova majoria independentista en tràmit de formar-se és això: independentista. I no pas autonomista, que per això ja hi eren els unionistes perdedors. I ha estat votada, la majoria independentista, per tornar-hi i no per resignar-se. Contràriament, admetria que el 155 i el 21-D eren per a tornar a la cleda constitucional. Govern de concentració nacional i mobilització popular, vet aquí la fórmula per arrencar.

Feu crítiques a la gestió post-1 d’octubre? Què hauríeu fet de diferent? I teniu elogis per a la gestió post-1 d’octubre? Què es va fer ben fet?
—Des dels fets del parlament del 6 i el 7 de setembre, els blocs en presència ja estaven en posició de combat; entre la Diada i els fets davant la conselleria d’Economia, la temperatura política del carrer havia d’haver fet veure al poder instituït de la Generalitat que allò anava de veres, que la mobilització popular era de debò. I, és clar, la República va ser als carrers entre l’1-O i el 3-O, portada per la voluntat irrenunciable i incorruptible de la gent autoorganitzada, més enllà de les institucions i més ençà de pactes de conveniència entre mestretites del poder, encara esclau de la lògica autonomista i de la política de despatxos. El dia 10 d’octubre ja va ser catastròfic, perquè va atorgar la iniciativa a l’estat, grogui des de l’1-O. I, malgrat tot, la proclamació de la República s’havia de fer petés qui petés. Recordeu el Delacroix de ‘La Llibertat guiant el poble’: on s’és dit que havíem de passar el dia cantant ‘les nenes maques al de matí…’? Les estructures d’estat eren un constructe jurídico-polític necessari, sens dubte, però el pas ‘de la llei a la llei’ era un imaginari que deixava coixes les institucions de nova planta, perquè menystenia, o negligia, el moment de la força. De la força continguda en la gent mateix, ep! El dia de la proclamació de la República calia tenir centenars de milers de persones ocupant Barcelona. Diran que hi podia haver hagut morts. Però només una banalització de la història, i, alhora, del sacrifici de la gent, fa que els pedants i paternalistes diguin, a posteriori, què calia fer o què no calia fer. Però el fet cert és que érem on la gent volia que fóssim; i no es pot ignorar que aquest país, en nom de la seva llibertat, n’ha deixat milers, de morts, encara mal enterrats anònimament. I que n’hi ha que, si s’haguessin quedat a casa, no haurien perdut un ull l’1-O. Només els ‘sofà-pensaires’ raonen en aquests termes, perquè, a l’hora de la veritat, la gent troba en la pròpia solidaritat les maneres de resistir i de vèncer.

La dreta catalana és més rupturista que no l’esquerra espanyola?
—Pel que fa a la qüestió de l’estat, sí, perquè, menada per la dinàmica històrica, s’ha vist obligada a posar en risc el seu control del poder i obrir pas, alhora, a possibilitats de canvi social que no controla. I és una pena que l’esquerra catalana –o el que en quedi– no sàpiga aprofitar el corredor obert per facilitar el protagonisme de les masses populars al poder en aquest moment històric. Per la banda de l’esquerra espanyola, si, per fas o per nefas, es manté dins la carcassa de l’estat i el règim del 78, tampoc no sembla que pugui fer gaires ruptures socials, oi?

—Carles Puigdemont és dreta catalana?
—En aquestes circumstàncies, la qüestió de classe s’ha de matisar. És evident que, per militància, història política com alcalde, i tarannà personal, Puigdemont és un home de la dreta catalana inquieta per la qüestió nacional, però no em sembla representatiu, per exemple, del sector negocis que ha manegat durant anys Convergència. Però la història, i les seves decisions personals, l’han col·locat en un punt de confluència entre l’evolució de les institucions cap a una nova legitimació, un cop el poder autonòmic s’ha trencat, i el poder popular expressat amb una nova consciència nacional i, es vulgui o no, social. D’aquí, el paper una mica cesarista, i àdhuc Tarradellista, de la seva posició actual, que sobrevola, reivindicant la seva legitimitat, els interessos de classe i de partit que pugui traginar. Si el procés hagués estat acompanyat d’un trasbals social profund, Puigdemont no hauria servit als interessos de la dreta catalana i l’haurien defenestrat des del seu propi partit. Com que això no ha tingut lloc, ha fet de soldadura entre la seva gent i el carrer, amb una barreja de populisme civilitzat i d’honradesa personal que els hi ha permès de guanyar el torcebraç a ERC i de garantir la permanència del projecte PDeCat/JuntsxCat.

ERC i la CUP sumen més diputats que PSC i comuns. També a la demarcació de Barcelona. Com ho valoreu?
—La barreja ERC-CUP és equívoca: en matèria social, ERC ha fet la viu-viu al llarg de la legislatura passada, com prova el pressupost que la CUP va voler millorar, deixant-se ungles i celles pel camí, per tal de poder fer el referèndum –les molles del qual han anat a parar a Puigdemont el 21-D com a ‘vot útil’. De manera que, si pensem en transformacions socials, la socialdemocràcia liberal d’ERC no lliga gaire amb els pressupòsits i les pràctiques anticapitalistes de la CUP. I, de fet, considero que ERC encara podia haver millorat els seus resultats sense aquesta timidesa social.

Per què ERC té molt més vot que la CUP a l’àrea metropolitana de Barcelona?—La CUP ha ‘patit’ l’efecte Puigdemont a l’exili i l’efecte Junqueras a la presó; i ha ‘patit’, igualment, per la seva exigència de fer front sense embuts a la repressió de l’estat, com han demostrat els seus regidors i alcaldesses. Una exigència que no té rèdits electorals immediats. N’hi ha que pensen que, si s’hagués desmarcat molt abans del bloc de govern no hauria sofert tanta pèrdua de vots: són els mateixos que ignoren que l’1-O es va fer gràcies a la CUP. I que els engranatges subtils entre qüestió nacional i transformació social no són a l’abast només de la política organitzada, sinó en les consciències sorgides de pràctiques reals, amb la qual cosa sovint les realitats ens agafen amb els pixats al ventre.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.1.18

Eurodiputats catalans denuncien a la CE l'eventual utilització de l’exèrcit a Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Nacional 
Foto: Efe

Els eurodiputats d’ERC Josep-Maria Terricabras i Jordi Solé i el del PDeCAT, Ramon Tremosa, van enviar divendres passat una pregunta a la Comissió Europea en què li demanen si “el fet que l’Estat espanyol preparés l’exèrcit per actuar eventualment contra una població pacífica —com la catalana—, compleix amb l’article 2 del TUE”, que estableix que la UE està fundada en els valors de “respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat i l’estat de dret, així com el respecte dels drets humans”.


En el text, els eurodiputats recorden que el passat 6 de gener la ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal, va reconèixer que l’exèrcit espanyol estava preparat per actuar a Catalunya des de feia mesos.

Tenint en compte els actes de repressió que es van produir l’1 d’octubre per part dels cossos policials espanyols contra els participants al referèndum d’independència de Catalunya, els eurodiputats pregunten, també, “com creu la Comissió que han de coexistir els articles 2 i 4 del TUE davant d’una clara situació d’amenaça de l’ús de la força militar per part d’un estat membre de la UE contra la seva pròpia població”.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

15.1.18

La llei espanyola permet a Puigdemont governar de forma telemàtica

Josep Costa

@josepcosta  

Junts per Catalunya. Lletrat. Professor de Teoria Política. Autor del llibre 'O secessió o secessió'

Resultat d'imatges de puigdemont telematicament


El professor de teoria política Josep Costa, recordava l’article 35 de la llei de presidència de la Generalitat i del Govern. Segons l’article, l’executiu pot utilitzar “per al compliment de llurs funcions, xarxes de comunicacions o qualsevol altre mitjà telemàtic”. L’única condició que posa és que es pugui “garantir la identitat de les persones que emeten i reben les comunicacions” i “l’autenticitat dels missatges transmesos, tant verbalment com per escrit”.



Costa també feia referència a un altre article, en aquest cas del Règim Jurídic del Sector Públic, sobre el funcionament dels òrgans col·legiats públics, en aquest cas, una llei espanyola. “Es poden constituir, convocar, celebrar les seves sessions, adoptar acords i remetre actes tant de forma presencial com a distància”, detalla. En aquest cas, els mitjans electrònics vàlids que marca són “el correu electrònic, les audioconferències i les videoconferències”.




Font: ATENCIÓ: La llei espanyola que permet Puigdemont governar de forma telemàtica - Per Catalunya



MÉS INFORMACIÓ
http://elmon.cat/politica/collectiu-dadvocats-defensa-investidura-distancia


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

14.1.18

1714, la guerra a comarques - (Sèrie TV sencera)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


1 - On tot va començar

Som als primers anys del segle XVIII, a la plana de Vic el sentiment antiborbònic ja ve de lluny. La Guerra de Successió ha començat a Europa i a Osona es conspira perquè Catalunya es posicioni en el bàndol austriacista. La Guerra és imminent a Catalunya! Avui anem fins al punt de partida, Osona.



2 - Dos reis cara a cara

Després de dos mesos de setge, Lleida capitula davant de les tropes de Felip V. Era el 14 de novembre de 1707. Aquell dia, les tropes aliades que defensaven la capital del Segrià es van rendir als exèrcits borbònics. Aquest és el principal episodi que us expliquem en el capítol de la setmana.



3 - Territori austriacista

1708 (11 de juliol). Capitulació de Tortosa, assetjada des del 9 de juny, tot i que la ciutat es defensa amb betum i pega. A partir de la victòria a Almansa i l’ocupació de València, Felip V considera molt important ocupar Tortosa per avançar per la costa cap a Barcelona. Un dels militars destacats en el setge i ocupació per part borbònica va ser Antoni de Villaroel, que més endavant es passaria al bàndol austriacista i seria un destacat defensor de Barcelona durant el setge de 1714.



4 - El litoral en joc

14 de juliol de 1713. Ocupació de Tarragona sense oposició per la deserció de les tropes imperials del mariscal austríac, Guido von Starhemberg, després que arran de la Pau d’Utrecht del 1713, l’imperi austríac decideix retirar-se d’Espanya. Això deixa els catalans sols davant les tropes borbòniques. Se suposa que els militars austríacs van prendre l’acord de marxar en una casa de l’Hospitalet de Llobregat anomenada, curiosament. Can Espanya. 16 de juliol de 1713. Batalla de Torredembarra. Als austriacistes perdedors del general Rafael Nebot, se’ls aplica el “diezmo de horca” i la resta són enviats a gal·leres. 23 de maig de 1714. Els borbònics ataquen Vilanova i la Geltrú i els austracistes deixen desamparat Sitges per anar a defensar-la.



5 - L'oportunitat perduda

31 de juliol de 1713: Capitulació de Mataró, que es va convertir en el refugi de la classe benestant catalana que havia fugit del setge de Barcelona. Els austriacistes no la van reconquerir, tot i tenir-la a l’abast, per decisió del Govern català. En aquell moment, emmagatzemava 60.000 quarteres de blat per proveir l’exèrcit borbònic. Gener de 1714: Acció d’espionatge a Alella de Marianna Copons i Salvador Lleonart que aconsegueix que els austriacistes puguin desembarcar a Canet de Mar, esquivant les tropes borbòniques que els esperaven a Mataró, on hi havia una revolta per un nou impost, les quinzenades. 15 de febrer de 1714: Les tropes borbòniques incendien Sant Pol de Mar, que queda completament destruït. Quan torna a casa, la gent ha de viure vora la platja amb tendes fetes amb mantes i pals. D’aquí la dita “Sant Pol la manta i la gent berganta”. I també és d’aquesta època la dita de “Sant Pol quina hora és?”, ja que en l’incendi es va cremar el rellotge del poble.




6 - La batalla més dura

El 1711 Prats de Rei (Anoia) viu la batalla més llarga i, amb prop de 60.000 soldats, també la més massiva de tota la guerra de Successió. No és un enfrontament puntual, sinó un conflicte de posicions i de desgast del qual surt vencedor el bàndol aliat. Dos anys més tard, el 1713, la situació canvia radicalment. Arran de la Pau d’Utrecht, les tropes imperials marxen de Catalunya, que queda sola davant de Felip V. Una de les primeres víctimes de la nova situació és Terrassa, que se salva de la devastació gràcies a una tempesta providencial.




7 - La guerra a la frontera

El capítol d'aquesta setmana el dediquem a les comarques de la frontera, allà on durant anys es va situar el front de guerra. El Castell de Ciutat, molt a prop de la Seu d'Urgell, era la fortalesa més important que van tenir els catalans a la zona. Van aguantar l'assetjament de l'exèrcit francès fins al 1713, però Puigcerdà cau 6 anys abans. Fins al moment de l'ocupació borbònica, la capital de la Cerdanya resisteix amb molt poques defenses.



8 - La ciutat dels setges


1710. Girona estava sota control austriacista i Carles III la va incloure en la seva ronda de visites a la Catalunya interior. Per arribar-hi, el rei d’Habsburg havia de passar pel Vallès Oriental. Carles tercer havia pogut comprovar el suport dels catalans, però la situació va canviar molt poc després. A finals del mateix 1710, Girona va quedar assetjada. Els fets de Girona eren molt importants per a Catalunya, però si alguna ciutat hi tenia un interès especial, aquesta era Olot. Durant tota la guerra, la capital de la Garrotxa va ser un lloc de pas de les tropes. Tot i que no hi va haver fets militars destacables, un olotí hi va tenir un paper important. L’espia Rafael Planella, conegut amb el malnom de Dimoni d’Olot, va ser un agent doble que enganyava els francesos. Tot i que els borbònics ja dominaven Olot i Girona, encara hi havia revoltes per tota la Catalunya interior. A Arbúcies, a la comarca de la Selva, la presència dels soldats no va ser ben rebuda.


9 - La ciutat més castigada

13 d’agost de 1713. El duc de Pòpuli ordena incendiar Manresa perquè serveixi d’exemple als catalans que encara es resisteixen a acceptar Felip V. Després del nomenament de Carles III com a emperador de Viena el 1711, els dos bàndols estableixen negociacions de pau que culminaran en el tractat d’Utrecht dos anys després. El conveni reconeix el pretendent borbònic com a rei de les corones de Castella i d’Aragó. Catalunya no ho accepta i decideix continuar la guerra. Però, a partir d’aquest moment, es trobarà sola davant de Felip V, ja que les tropes imperials són evacuades l’estiu del 1713. Això desferma les ànsies de repressió del duc de Pòpuli, que troba en Manresa la víctima ideal per a la seva política de terror i terra cremada. Amb la nova administració borbònica a partir del 1714, Berga, una vila que ha passat a la història com un dels nuclis botiflers més importants d’aquest sector de Catalunya, va quedar incorporada al corregiment de Manresa. Bona part de la Catalunya interior era partidària convençuda de Carles III. Al Bages, aquest sentiment estava molt estès. Precisament,a Moià, hi va néixer un dels personatges més coneguts de la guerra de Successió: Rafael Casanova, qui ha passat a la història com un dels herois de la resistència de Barcelona i de Catalunya.


10 - L'última victòria

13 d’agost de 1714. Ja fa més d’un any que els catalans lluiten en solitari contra un exèrcit imponent, que manté Barcelona assetjada i que no dubta de cremar tot el que troba al seu pas i castigar amb duresa els que gosen revoltar-se. La victòria de Talamanca els permet encara un bri d’esperança, tot i que, en realitat, falta menys d’un mes perquè capituli Barcelona i, amb ella, Cardona. Però mentre no caigui la capital, l’exèrcit català no deixa de lluitar per preservar les llibertats del país. Talamanca és el seu darrer èxit documentat. Durant les setmanes posteriors, molts d’aquests combatents es van concentrant a Cardona, el bastió de la resistència a l’interior del país. Des d’aquesta vila del Bages, es coordina l’estratègia de l’exèrcit català, que malda per trencar el setge de Barcelona. Amb la capitulació de Cardona, arribem al final de la sèrie “1714. La Guerra a comarques”.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.1.18

Sense Ficció TV3: 1-Octubre (Vídeo)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. 

Un treball dirigit i escrit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro.



Font:
Sense Ficció 1-O (TV3 09.01.18) from Barco Piolin on Vimeo.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

12.1.18

Els 'secrets d'Estat' de l'1 d'octubre

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un informe del Ministeri de l'Interior espanyol revela que l'operatiu policial contra el referèndum va prioritzar els col·legis amb menor resistència, descartant els districtes barcelonins de Gràcia i Sants-Montjuïc i replegant efectius a la tarda




Julian Assange va oferir el passat 14 de novembre una recompensa de 20.000 euros per a qui revelés el dispositiu policial de l'1-O. "El Govern de Rajoy ha declarat el cost i els detalls del seu atac violent a votants catalans un 'secret d'Estat'”, afirmava l'activista des de l'ambaixada d'Equador a la capital britànica. Dos mesos més tard, la Directa ha tingut accés a tots els detalls de l'operatiu en relació a la ciutat de Barcelona, els secrets del qual s'amagaven gelosament a l'interior dels vaixells amarrats fins el 30 de desembre al Port de Barcelona.

La ciutat de Barcelona va ser sectoritzada i es van constituir nuclis operatius d'actuació, assignant un responsable policial per a cadascun d'ells

Segons un document elaborat per la Unidad de Coordinación Operativa Territorial de la Jefatura Superior de Policía de Cataluña, la ciutat de Barcelona va ser sectoritzada i es van constituir nuclis operatius d'actuació, assignant un responsable policial per a cadascun d'ells. El nombre d'efectius de cada nucli operatiu venia determinat per “el nombre de col·legis electorals per sector, la situació d'aquests, la ubicació, el grau de seguiment i conflictivitat previsibles”. Aquest últim paràmetre va ser determinant alhora de descartar des d'un primer moment cap intervenció als col·legis electorals dels districtes de Gràcia i Sants-Montjuïc.

/Pau Fabregat

Als annexos I i II del document s'explicita la subdivisió de la ciutat en vuit sectors on es va acabar entrant per la força als centres de votació: Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, L'Eixample, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Ciutat Vella. A més, s'estableix una franja horària prioritària d'intervenció, entre les 7:30 h i les 10 h del matí. A cadascun dels sectors es preveuen “actuacions ràpides i puntuals, evitant actuacions que es perllonguin en el temps, amb l'objectiu de minimitzar riscos” i “prioritzant els esforços en cada sector on l'actuació es considera que pugui resultar més eficaç”. Al conjunt de la ciutat, durant l'1 d'octubre, 1.034 agents antiavalots van participar a les càrregues policials.

Fauna policial, districte per districte
El Ministeri de l'Interior va escollir noms d'animals per referir-se a cadascuna de les unitats i dels responsables operatius. Al districte de Ciutat Vella, la coordinació de les intervencions es van assignar al comandament CAMEL 1 i sota les seves ordres van actuar el grup 4 de la UIP de Màlaga (GAMO), el 2 de la UIP de Sevilla (LOBO) i el 5 de la UIP de Galícia (RAYA), amb una dotació conjunta de 117 antiavalots. Els assalts del CEIP Mediterrània, l'IES Pau Claris i les Escoles Pies de Sant Antoni van ser responsabilitat seva.

/Pau Fabregat

El districte de l'Eixample es va assignar al comandament CAMEL, amb la participació dels grups 1, 4 i 5 de la Unitat Central d'Intervenció amb seu a Madrid, amb una dotació conjunta de 126 antiavalots. Van intervenir a l'IES Jaume Balmes, l'IES Ramon Llull –amb el tràgic desenllaç de la mutilació del veí Roger Espanyol per un tret de bala de goma– i el CEIP Diputació, on van fracassar per la massiva presència de gent i es van veure obligats a abandonar la zona.

Al districte de Les Corts es va assignar el comandament PUMA 1, amb la participació dels grups 5, 6 i 8 de la Unitat d'Intervenció Policial de Madrid (PUMA), amb una dotació conjunta de 165 antiavalots. Aquest dispositiu va ser responsable de les càrregues a l'IES Joan Boscà (a peu de la Ronda de Dalt) i el CEIP Pau Romeva (a curta distància del Camp Nou). Van ser dues de les intervencions més tardanes, en el primer cas passat el migdia i en el segon, quan ja havien sonat les campanades de les tres.

El districte de Sarrià-Sant Gervasi fou responsabilitat del comandament RAYA, amb la participació dels grups 1, 2 i 3 de la Unitat d'Intervenció Policial de Galícia (RAYA), amb dotació conjunta de 110 antiavalots. L'escamot va fer un llarg recorregut, passant pel Departament d'Ensenyament de la Via Augusta, Escola Projecte, CEIP Dolors Monserdà de Vallvidrera i l'Escola Infant Jesús de Travessera de Gràcia, on la imatge d'una dona ensangonada va donar la volta al món.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial











Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.