traducció - translate - traducción

20.8.17

Així s’ha desplegat l’estratègia de difamació contra l’independentisme després dels atemptats

Els principals mitjans espanyols han barrejat, des del primer moment de la matança, els atemptats amb el procés d'independència



No feia ni una hora que una furgoneta havia atropellat desenes de persones a la Rambla de Barcelona quan, encara enmig del pànic i de la confusió, El Periódico publicava una ‘exclusiva’ amb aquest titular: ‘La CIA va avisar fa dos mesos als Mossos d’Esquadra del risc d’atemptat a la Rambla de Barcelona’. Tot un cop contra el cos policíac que des del primer moment de l’atemptat va assumir la investigació i la cerca dels autors de la matança.
En la notícia, no hi ha cap font contrastada que certifiqui la veracitat d’aquesta informació (‘segons que ha pogut saber aquest diari’) i cap altre mitjà de comunicació internacional no n’ha informat ni li ha donat credibilitat. De fet, un mitjà del prestigi de The Economist
s’hi ha referit però sense donar-li gaire crèdit: ‘El Periódico, un diari, diu que la CIA va advertir Espanya d’un atac imminent a Barcelona, però sembla que hi manquen detalls específics’.

The Washington Post desmenteix El PeriódicoL’actuació dels mossos en les hores posteriors, aturant l’atemptat de Cambrils, detenint presumptes membres de la cèl·lula, establint la connexió entre ells en poc temps, i fent una gestió mesurada de la informació que difonien a la xarxa, ha fet que no hi hagués dubtes sobre la professionalitat del cos. No solament això, sinó que també han rebut elogis, com els que recull el diari The Washington Post, on hi ha una veu experta (i identificada) que contradiu El Periódico. El director del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política de Londres, Peter Neumann, declara: ‘Jo no diria que les autoritats catalanes hagin fracassat a gran escala. De fet, s’han preparat de manera sistemàtica per prevenir atacs aquests últims anys.’ I posa l’exemple de com van evitar el 2008 ‘un gran atac contra la xarxa de transport públic’.

El País i El Mundo ataquen, menys de dotze hores desprésLa notícia d’El Periódico va sobtar, pel moment en què es produïa i contra qui anava adreçada. Però va tenir poc recorregut, i en aquelles primeres hores després de l’atemptat eren les autoritats catalanes qui informaven i donaven explicacions de la situació de crisi. Silenci per part del govern espanyol; Rajoy va trigar set hores a comparèixer, sense admetre preguntes i deixant de banda els Mossos en la reunió a la delegació del govern espanyol. Malgrat això, l’endemà mateix de l’atemptat, els dos principals diaris de Madrid, El País i El Mundo, atacaven en sengles editorials el govern català i els polítics catalans per l’independentisme. I ho feien arran de l’atemptat de Barcelona. Rajoy era aplaudit.

Vegem-ho. El País deia: ‘Celebrem que Rajoy hagi decidit d’encapçalar, juntament amb la delegació del govern a Catalunya, la supervisió de les operacions de resposta a l’atac.’ I afegia: ‘‘Lamentablement, el brutal atemptat terrorista que ha viscut Barcelona coincideix amb un moment de màxima confusió política a Catalunya. Un atac com aquest ha de ser un toc d’atenció que retorni a la realitat les forces polítiques catalanes que, des del govern, el parlament o els moviments per la independència, han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política aquests últims anys. És l’hora d’acabar les absurditats democràtiques, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tactismes i els oportunismes polítics.’

Bassets i la ‘turismofòbia’Aquell mateix dia el director adjunt d’El País Catalunya, Lluís Bassets, publicava aquest article en què alertava dels perjudicis d’un dels debats principals dels procés d’independència, que és el del paper dels Mossos. Concretament, deia que el debat sobre quina autoritat havien d’obeir els Mossos d’Esquadra podia causar ‘una fissura en la seguretat de tothom’, cosa que ‘de ben segur’ voldrien ‘aprofitar els terroristes’. A més, vinculava l’atemptat amb la campanya d’Arran contra la pressió turística. ‘Les expressions i pintades que designen els turistes com a terroristes han trobat un ressò sinistre en l’atemptat. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació, com tampoc no és lícit de pensar que les ments dirigents del terror hagin atès específicament aquestes crides de connotacions criminals. Però l’efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d’agitació caire xenòfob i, lògicament, també en els que s’associen amb ells o requereixen els seus vots parlamentaris.’

El Mundo recupera la difamació de Fernández DíazEn canvi, l’atac d’El Mundo recuperava una campanya de difamació contra polítics independentistes que va començar Jorge Fernández Díaz quan era ministre de l’Interior, en què tant ell com mitjans espanyols relacionaven directament independentisme i gihadisme. El Mundo deia en l’editorial de l’endemà de l’atemptat que Catalunya era ‘l’autonomia en què la comunitat islàmica presenta més símptomes de fonamentalisme’. Afegia: ‘Això hauria de fer reflexionar les autoritats catalanes sobre una política d’acollida en què de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l’independentisme, han passat davant de la seguretat nacional.’

En l’editorial d’avui encara ha anat més lluny: ‘Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat alimentant una veritable bomba en afavorir l’arribada d’immigrants de països musulmans en detriment dels de països hispanoparlants, com a part de l’estratègia de ruptura d’Espanya. Així, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes. Res d’això explica per si sol un acte de barbàrie. Però els responsables polítics estan obligats a reflexionar i a actuar en conseqüència.’

Les paraules manipulades de PuigdemontNo solament hi ha hagut l’expressió d’una línia editorial antiindependentista enmig de la tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. També hi ha hagut mostres de manipulació per a mirar de reforçar aquesta tesi que barreja el procés independentista amb els atemptats. L’exemple més clar és el d’unes declaracions de Carles Puigdemont ahir a Onda Cero, que són tergiversades i difoses a pràcticament tots els mitjans de comunicació espanyols, en titulars com aquest: «Puigdemont: ‘Els atemptats no canviaran el nostre full de ruta sobre el procés’».

Arran d’aquestes suposades declaracions, el ninotaire Peridis ha publicat aquesta vinyeta a El País. Una vinyeta que ha causat una enorme polseguera a la xarxa. Sobretot pel fet que es basa en una manipulació. Així ho explicava a Twitter l’usuari @rcalabria:







I així evidencia la manipulació de les declaracions de Puigdemont aquest vídeo elaborat per un altre usuari, @llimoo:

video

En efecte, l’entrevistador d’Onda Cero li demanava si l’atemptat modificava ‘d’alguna manera els plans del govern de Catalunya respecte del procés independentista’. I la resposta de Puigdemont va ser aquesta: ‘És que no entenc que tingui absolutament res a veure. El que no canviarà en absolut serà la nostra política de seguretat pública. Em sembla que barrejar el que ha de ser una prioritat de resposta a l’amenaça terrorista i l’atenció a les víctimes amb unes altres coses és literalment miserable’.

Més exemples de mitjans espanyols que segueixen aquesta mateixa línia, només un dia i mig després de l’atemptat: El Español diu en l’editorial d’avui: ‘Les actuals circumstàncies han posat de manifest com n’és d’absurda la independència. No és possible en una Europa subjecta a atacs com els que acabem de patir a Espanya […]. Ni Brussel·les no pot consentir que Catalunya sigui un risc per al continent com a porta d’entrada del terrorisme islamista, ni Catalunya no es pot permetre de quedar fora de la xarxa d’auxilis mutus de la Unió Europea. És a dir, més enllà de l’estat, la Unió Europea mateixa no permetrà mai aquesta escissió dins seu […]. Puigdemont i els qui amb ell donen suport a la independència haurien d’aterrar a la realitat.’

Un altre front obert aquestes últimes hores per part d’alguns diaris té a veure amb la presència o l’absència de pilones a la Rambla, que eventualment haurien impedit que la furgoneta accedís al passeig central. De pilones, no n’hi ha, i aquest fet ha estat presentat com un enfrontament entre l’ajuntament d’Ada Colau i el govern de Carles Puigdemont. Per exemple, La Vanguardia titulava així aquesta notícia: ‘Colau culpa el govern per la manca de proteccions a la Rambla’.

Tota aquesta ofensiva mediàtica s’ha esdevingut pràcticament des del primer moment de l’atemptat. El diputat de Junts pel Sí Germà Bel ho ha fet notar amb una sèrie de piulets, en què ha posat alguns d’aquests exemples que hem examinat i ho ha interpretat així: ‘Avui és el dit de Soraya Sáenz de Santamaría que marca el camí als propietaris i directius de mitjans consumits pel deute. I el post 17-A consisteix a alterar la naturalesa del debat polític a Catalunya, vinculant atemptats i independència. Igualet que l’11-M.’

Font: Així s’ha desplegat l’estratègia de difamació contra l’independentisme després dels atemptats | VilaWeb http://www.vilaweb.cat/noticies/aixi-sha-desplegat-lestrategia-de-difamacio-contra-lindependentisme-despres-dels-atemptats/ 

Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

5.8.17

MÉS PREPARATS QUE MAI!

Queden menys de 2 mesos per al Referèndum. Ara cal estar més preparats que mai! El govern espanyol està fent servir totes les eines per aturar la democràcia. Estiguis de vacances o no, estigues alerta per defensar la democràcia quan toqui! 

No podem tolerar l'abús de poder de l'Estat espanyol, que amb la Guàrdia Civil interroga treballadors de la Generalitat i representants del Pacte Nacional pel Referèndum. Sens dubte, l'Operació Catalunya continua amenaçant els nostres drets i llibertats i evidencia la nul·la voluntat democràtica de l'Estat.

Per això Crida per la Democràcia és imprescindible, necessitem la teva energia!
Fes córrer aquest vídeo per denunciar un govern espanyol demofòbic i reclamar el nostre dret. Alcem la veu per exercir la democràcia: el proper 1 d’octubre omplirem les urnes!


BONES VACANCES
TORNO EL 21 D'AGOST



Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

4.8.17

La marxa cap al feixisme | Cotarelo


Fa uns dies, el ministre de l'Interior, hereu de l'insòlit Fernández Díaz, acusava els nacionalistes d'utilitzar les institucions amb fins partidistes. Tenint en compte que aquest ministre és militant del PP i jutge al mateix temps, que va ser alcalde de Sevilla, també del PP, el seu queixa només es pot entendre com una típica projecció neuròtica perquè emprar les institucions públiques amb fins partidista és justament el que fa ell i, en escala molt més gran el seu partit.

I quin partit! Ell mateix està imputat en dos processos penals; a les seves files compta amb uns 900 militants i càrrecs públics així mateix imputats penalment i sosté un govern del que han dimitit ja dos ministres (Mato i Sòria) per corrupció declarada i en té dos de reprovats per les seves pràctiques antidemocràtiques. A més, el seu president, presumpte cobrador de quantiosos sobresous procedents de la caixa B, acaba de declarar com a testimoni en un dels processos per corrupció de la Gürtel i, encara que la seva declaració s'ha atingut al model de la infanta Cristina (no sé res, no me'n recordo, no em consta, això ho portava el meu marit), és possible que hagi comès perjuri ja que va negar en seu judicial tenir cap coneixement dels aspectes econòmics de la seva gestió com a director de campanya electoral del PP sent així que hi ha proves fefaents que coneixia perfectament aquests aspectes i fins els explicava en rodes de premsa.

Aquest partit, presumpta associació de malfactors, amb el president dels sobresous ha destruït l'escàs Estat de dret que hi havia a Espanya. Per a la comissió de les seves malifetes, per ocultar-les i, per causar perjudici als seus adversaris ideològics s'ha servit de totes les institucions de l'Estat, les ha instrumentalitzat i les ha pervertit fins a l'extrem que cap d'elles té cap autoritat com no sigui imposant-la a garrotades.

La instrumentalització més escandalosa és la del Tribunal Constitucional, presidit durant anys per un ex-militant del PP que va ocultar aquesta condició davant la comissió del Senat que havia de nomenar-lo. En qualsevol lloc aquest escamoteig seria motiu de cessament fulminant. Aquí, ni s'esmenta. Aquest president i una majoria de components d'aquest òrgan polític que es fa passar per tribunal ha vingut actuant al servei del govern del PP. No content amb això, el govern de la dreta, amb la seva majoria parlamentària absoluta en la legislatura anterior, va imposar una reforma del reglament del tribunal que el converteix en agent executor de les seves pròpies sentències al servei del govern. Els components d'aquest pintoresc òrgan, per majoria (si més no, hi va haver tres vots en contra de caràcter crític) van acceptar convertir-se en una cosa tan contraria a l'esperit mateix del dret i la justícia com jutge i part. Fins i tot més, donada la seva submissió al poder polític, en el fons, el que aquesta reforma aconsegueix és convertir el govern en l'amo absolut del Tribunal Constitucional. Qualsevol semblança amb un Estat de dret és una quimera.

I no només el Tribunal Constitucional. El govern està utilitzant el conjunt de la judicatura, literalment plena de jutges del PP i l'Opus (que vénen a ser el mateix) per als seus fins partidistes, tenint en compte que ja no és possible emprar l'exèrcit, que és el que veritablement voldria. Així, interfereix en els procediments, recusa jutges, n'imposa d'altres de la seva corda ideològica i així resulta que, quan el Tribunal Suprem anuncia que estudiarà una prova de la Gürtel que podria anul·lar el conjunt del procés, tothom sap que, en cas de produir tanta barbaritat, es deuria, com sempre, a pressions dels governants.

Del que aquests estan fent amb totes les instàncies administratives i els mitjans de comunicació no val la pena parlar-ne. Totes i tots al servei incondicional d'un partit corrupte i cleptocràtic que, en un intent desesperat per impedir per la força un referèndum d'autodeterminació a Catalunya i de la convocatòria del qual, paradoxalment, n'és un dels principals responsables, ha portat el país al punt inevitable de ruptura .

Si el govern és corrupte, els jutges partidistes, l'administració prevaricadora i els mitjans lacais del poder polític, el resum final i inevitable serà el feixisme. El procés de feixistització que parlava Poulantzas s'agilita notablement a Espanya, on ningú de la dreta ha condemnat encara (i molt menys ha fet alguna cosa en contra) el llegat d'un règim franquista genocida i delinqüent. Els seus hereus, a dia d'avui al govern, practiquen la mateixa política arbitrària, repressiva, tirànica que el seu model i per això no el condemnen, perquè no tenen la talla moral necessària per repudiar aquell règim assassí i les seves conseqüències.

I l'esquerra? A la vista està que està tractant de fugir d'estudi, d'ignorar l'avanç del feixisme amb la vergonyosa esperança que, quan aquest cometi més crims dels que ja està cometent no caigui sobre ella part de la repressió. És una esquerra covarda i submisa, incapaç de fer front a l'avanç del feixisme perquè, en tractar la manera d'afrontar la reivindicació independentista catalana, en el fons, coincideix amb la dreta. Proferirà uns gemecs quan la repressió abasti nivells intolerables per passar després a aquests politiquejos d'aliances i desaliances de parlaments i governs, com si el problema més greu que té Espanya avui, tant en el marc polític com en l'econòmic i el moral, no fos Catalunya .Per a vergonya seva, els esdeveniments estan posant en evidència la misèria moral i intel·lectual d'aquestes esquerres que de tals no en tenen res. Puigdemont ja ha anunciat que no acceptarà cap decisió de qualssevol autoritat espanyola que l'inhabiliti i ha col·locat el problema en les seva dimensió real: la legitimitat democràtica enfront de l'arbitrarietat disfressada de legalitat. I l'esquerra callada o, el que és pitjor, donant la raó als repressors neofranquistes per pur terror. De la legitimitat democràtica, vam passar al principi de desobediència civil, base mateixa de la democràcia enfront de la tirania de la majoria i el mateix Puigdemont adverteix que està disposat a anar a la presó per defensar el referèndum. Que no tingui cap dubte l'esquerra: amb ell hi aniran molts, catalans i no catalans, que defensem el dret d'autodeterminació de Catalunya. Llvors, però, de l'esquerra espanyola no en quedaran ni les espines.

Font: Palinuro: La marcha hacia el fascismo https://cotarelo.blogspot.com.es/2017/08/la-marcha-hacia-el-fascismo.htmlhttps://cotarelo.blogspot.com.es/2017/08/la-marcha-hacia-el-fascismo.html

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Share/Bookmark

3.8.17

Tret de sortida de la campanya unitària del sí


Per: Redacció

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) presentarà avui la ‘Campanya del sí’, en la qual participaran entitats i partits independentistes i que ha de servir per a mobilitzar la ciutadania perquè voti en el referèndum de l’1 d’octubre i ho faci a favor de la independència.

L’acte es farà a la plaça del Rei de Barcelona, a dos quarts de dotze del matí i hi assistiran representants de tots els partits independentistes al parlament (PDECat, ERC, Demòcrates i la CUP) i entitats sobiranistes.

La jornada donarà el tret de sortida a la campanya unitària a favor del sí, ja que, fins ara, els partits i les entitats independentistes han anat fent campanya pel seu compte però no de manera conjunta. De fet, fa setmanes que partits, ANC i Òmnium van començar les respectives campanyes. I, tot i que s’han mostrat disposades a fer actes col·lectius, mantindran els que ja tenien previst de fer pel seu compte.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

1.8.17

Així s’aprovarà la llei del referèndum ara que el TC ha suspès la reforma del reglament

El Tribunal Constitucional ha suspès la reforma del reglament del parlament que permetia l'aprovació de lleis per lectura única

Presentació del projecte de llei del referèndum al parlament.

El ple del Parlament de Catalunya va aprovar la setmana passada una reforma de l’article sobre l’aprovació de lleis per lectura única. Pocs minuts després, Mariano Rajoy demanava al consell d’estat un dictamen urgent per a poder impugnar la reforma i, a continuació, presentava la petició de suspensió al Tribunal Constitucional. Fins ara, l’article 135 del reglament del parlament exigia la signatura de tots els grups per a tramitar proposicions o projectes de llei per la via ràpida de lectura única. La votació de dimecres passat habilita els grups del parlament a tramitar lleis per lectura única amb el suport de la majoria absoluta de la cambra. Aquest canvi ha de facilitar que les lleis que es tramiten sota l’amenaça constant de la repressió política i judicial espanyola puguin esquivar els entrebancs i el filibusterisme practicat per l’estat espanyol i els grups que defensen l’statuo quo.

Ara, un cop la reforma ha estat impugnada al Tribunal Constitucional pel govern espanyol i ha quedat suspesa automàticament en aplicació del reglament del tribunal, cal veure quines alternatives té la majoria parlamentària per a aprovar la llei del referèndum d’acord amb el mandat democràtic electoral. I quines són aquestes alternatives?

Dues vies
Per començar, es presenten dues opcions bàsiques: no acatar la suspensió del Tribunal Constitucional de la reforma del parlament o tramitar la llei per la via ordinària. Totes dues opcions són conflictives i el govern i la majoria parlamentària les volen evitar. La desobediència a una suspensió del Tribunal Constitucional de la reforma aprovada incompleix, d’entrada, la doctrina que vol seguir el grup majoritari de Junts pel Sí: mantenir la legalitat vigent fins a l’aprovació parlamentària –democràtica i majoritària– d’una nova legalitat catalana. A més, en aquest cas, la desobediència exigiria la complicitat de la mesa del parlament, la junta de portaveus, els grups parlamentaris, etc.

Dos inconvenients per a la tramitació ordinària
La via de la tramitació ordinària –el procediment legislatiu comú, segons el reglament– té dos inconvenients. El primer: els terminis són massa llargs i seria complicat d’arribar a temps per a fer la convocatòria del referèndum per a l’1 d’octubre, tal com s’ha anunciat. Cal tenir en compte que el recorregut pot durar gairebé quaranta dies, si s’exhaureixen els terminis previstos i es convoquen les comissions i els plens imprescindibles sense deixar passar setmanes entre cada tràmit. Si hi afegim que, entremig, es farà l’aturada de vacances de la primera quinzena d’agost, és impossible tenir la llei aprovada per aquest procediment comú. El segon inconvenient: la vulnerabilitat del procés. És a dir, la tramitació de la llei quedaria exposada a les inclemències político-judicials de manera constant. En aquest cas, no s’impugnaria el reglament sinó la llei abans de poder ser aprovada al ple del parlament. La via del procediment legislatiu comú queda descartada per la majoria parlamentària.

Quina opció queda?
Si la majoria parlamentària troba obstruïts els camins normals que ja hem comentat, tan sols té un últim recurs: l’article 81.3 del reglament del parlament. L’article 81 regula el funcionament de l’ordre del dia dels plens. I el tercer punt d’aquest article diu: ‘L’ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.’

Acord explícit per majoria absoluta
Diu que l’ordre del dia pot ser alterat a petició de dos grups. I que s’hi pot incloure un assumpte que hagi complert els tràmits reglamentaris ‘llevat d’un acord explícit en sentit contrari’ per majoria absoluta. Per tant, la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació presentada per Junts pel Sí i la CUP podria arribar a votació al ple sense haver passat els tràmits que indiquen el procediment legislatiu comú o el procediment de lectura única (que en aquest supòsit hauria estat suspès pel Tribunal Constitucional).

El precedent que no agrada a la minoria
El 81.3 és un articulat que ja ha estat motiu de discussió dels grups parlamentaris, almenys en una ocasió recent. El 17 de maig passat, els grups de Catalunya Sí que es Pot i la CUP van demanar d’alterar l’ordre del dia, fent servir el 81.3 del reglament, per sotmetre a votació unes resolucions que exigien al govern que canviés la posició dins el consorci del Palau de la Música de manera que acusés CDC pel cas de les comissions per obra pública. A més, aquell dia, a banda d’incloure aquest punt a l’ordre del dia, el parlament també va aprovar per unanimitat d’escurçar el període per a la presentació d’esmenes de set dies a setanta-cinc minuts i ometre’n la publicació al diari oficial de la cambra.

Interpretacions interessades de l’article
L’alteració de l’ordre del dia a petició de dos grups –com estipula el reglament– i l’escurçament dràstic del període de presentació d’esmenes es poden fer segons l’article 81.3 per ‘un acord explícit’ de la majoria absoluta. El 17 de maig, els grups contraris al referèndum de l’1 d’octubre es van afanyar a dir que calia una votació per unanimitat per a fer aquestes dues alteracions. Però el reglament és molt clar en el seu articulat. Estipula que l’alteració es pot fer ‘a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament’ i pot incloure’s un punt que no hagi complert els tràmits habituals si hi ha l’acord explícit de la majoria absoluta.

Compliment d’una doctrina en previsió dels tribunals internacionals
Tot amb tot, si els grups contraris al referèndum o el govern espanyol s’entesten a impedir l’acompliment del mandat democràtic del govern i de la majoria parlamentària en relació amb el referèndum d’autodeterminació, ho hauran de provar una vegada ja s’hagi aprovat la llei. I el segon punt de l’article tercer de la llei en qüestió diu: ‘Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’

Per tant, s’haurà establert una llei per vies legals i reglamentàries que prevaldrà per damunt de les que hi puguin entrar en conflicte, inclosa la constitució espanyola. La doctrina d’instaurar una llei sense incomplir la llei –invocada especialment per al compliment dels requeriments de la sentència sobre Kossove i els hipotètics processos judicials futurs en tribunals internacionals– haurà trobat el seu camí, també en aquest cas.


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

31.7.17

Madrid perderá Catalunya

Resultat d'imatges de dia de la independencia de colombia simon bolivar


Aquesta contundent afirmació és d'un savi professor colombià que actualment és el director de docència d'una de les més prestigioses universitats de Medellín, a on vaig estar fa poc convidat per pronunciar unes conferències. Quan vaig manifestar la meva sorpresa davant d'una asseveració tan rotunda, ell va afegir que sostenia aquesta tesi després d'haver seguit des de feia anys les tensions entre els catalans i els governants de Madrid i haver comprovat com aquests actuaven de la mateixa manera que fa dos-cents anys davant els criolls de Nova Granada que cridaven "visca el rei i mori el mal govern". A Colòmbia, em deia, a principis del XIX no hi havia molts independentistes però sí un gran descontentament per la política practicada pels funcionaris espanyols, i les queixes davant els virreis i el govern de Madrid no van rebre mai la més mínima atenció.

Aquesta continuada desatenció, acompanyada d'un notable menyspreu cap a la gent d'aquí, va ser el que va fer créixer els partidaris de la independència. No volien dependre d'aquells funcionaris ineficaços i corruptes i d'aquell govern de Madrid, tan llunyà com superb. Quan sento parlar a Rajoy, i sobretot a Sáenz de Santamaría, deia l'amic colombià, em sembla que estic sentint el mateix que deien els virreis i els governadors espanyols de fa dos segles. Només saben amenaçar amb càstigs i lleis i es mostren tan arrogants com desconeixedors dels problemes. Fa la impressió que contemplen els catalans com fa dos segles els governants de la metròpoli es miraven als habitants de les seves colònies. Aquesta actitud tancada dels funcionaris va ser la que va propiciar l'emancipació primer de tota l'Amèrica continental i, setanta anys més tard, de Cuba. Els governs de Madrid van perdre Cuba, sostenia el col·lega de Medellín, per menysprear als cubans, penalitzar-econòmicament i per incomplir els acords de pau de Zanjón. Quan van oferir l'autonomia a l'illa, l'any 1897, ja era tard i els cubans només volien la independència. Penso, va concloure, que els que avui governen a Madrid acabaran per perdre Catalunya perquè no tenen la mentalitat de polítics, sinó de funcionaris que no estan disposats a negociar res amb ningú.

Aquestes idees de l'amic colombià em van recordar les reflexions de Jaume Vicens Vives sobre l'absència de cultura de pacte en els governants castellans. Eren una gent, deia Vicens, que preferia lluitar fins al final, encara que sabessin que serien vençuts, de fer qualsevol cessió, que sempre era considerada com una indignitat. Com em deia el col·lega de Medellín, els alts funcionaris de Madrid són una espècie de gentilhomes orgullosos insensibles a la cultura del pacte. Prefereixen perdre-ho tot amb honor d'arribar a un acord amb els seus antagonistes. No va ser Espanya la que va perdre l'imperi colonial, afegia, van ser els funcionaris i governants de Madrid els que amb la seva actitud altiva van aconseguir que la lluita per la independència quallés en tota Amèrica Llatina en pocs anys. La tesi d'aquest colombià va acompanyada d'un notable interès i d'un coneixement bastant precís de la realitat catalana. Em va confessar que va seguir en directe des de Medellín la llarga nit electoral del 27-S que va transmetre TV3, una mostra més de la gran ressò internacional que "el cas dels catalans" està assolint.

Les comparacions sempre són arriscades, i molt més quan hi ha grans diferències en el temps històric i en les mateixes situacions polítiques, socials i territorials. Ara bé, la tesi del col·lega colombià coincideix força amb alguna de les reflexions que jo mateix m'he fet últimament. Avui no hi ha cap dubte que a l'Estat espanyol predomina un model politicoeconòmic clarament construït a partir de la centralitat de Madrid. Ho vaig dir en un article a La Vanguardia el maig del 2014, titulat "Madrid és el problema". Allà em referia a la gran concentració de decisions polítiques, econòmiques i financeres que hi ha avui a la capital i al predomini d'una nova oligarquia madrilenya integrada per alts funcionaris de l'administració central, per dirigents i exdirigents dels dos partits de torn, i per directius de grans companyies, multinacionals i bancs. És el més important nucli de poder que hi ha a Espanya i en ell predomina una ideologia corporativa construïda a partir d'una àmplia xarxa de complicitats, influències i favors polítics i econòmics que es simbolitzat com "la llotja del Bernabeu". Aquesta hegemonia, amb la complicitat d'una part de les elits catalanes, depèn de la pervivència d'aquest model de centralització dels poders.

L'actual triple crisi espanyola -la econòmica, la de la baixa qualitat democràtica i la territorial- ha palesat l'absència d'homes d'Estat capaços de comprendre la naturalesa real dels problemes i abordar-los amb valentia abans que es podreixen i sigui molt difícil resoldre'ls. Els alts funcionaris, quan fan de governants, no veuen més enllà de les lleis i les ordenances i estan acostumats al "ordeno i mano". Incapaços d'arriscar davant de situacions de crisi, prefereixen deixar passar el temps, creient que aquest ho acabarà arreglant tot. No tenen sensibilitat política per adaptar-se als canvis i les exigències socials. Per a ells, governar és resistir i res més. De seguir en aquestes actituds tancades i cegues no hi ha dubte que aquests alts funcionaris de Madrid que fan de governants també aconseguiran perdre Catalunya.


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

La fermesa justa (Toni Soler)

Imatge de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre  del 2015 a l’avinguda Meridiana  de Barcelona. / FRANCESC MELCION
Imatge de la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre del 2015 a l’avinguda Meridiana de Barcelona.
FRANCESC MELCION

TRAMUNTANA.“Braços en creu damunt la pia fusta / protegiu, Senyor, la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Aquesta és la famosa oració de Carles Fages de Climent, que els empordanesos han recitat sempre amb escepticisme perquè és ben sabut, per allà dalt, que la tramuntana no accepta mesures ni restriccions. Això val per a tots els fenòmens atmosfèrics i per això la gent de tendència moderada es malfia d’expressions com onada popular o tsunami democràtic. Fa dies Francesc-Marc Álvaro prevenia de les conseqüències d’una resposta massiva a l’espiral repressiva de l’Estat, perquè “els tsunamis no tenen estratègia i arrasen tot el que troben”. Caldria, doncs, que la tramuntana de la mobilització ciutadana fos també mesurada i justa, cosa que no sempre és fàcil. Però tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.
MESURA.Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari. Ara bé: la mesura, la temprança, és una virtut que també hauran d’exercir els nostres polítics a l’hora de defensar amb fermesa el mandat democràtic. La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política. Durant anys el Madrid polític ha cregut que a Catalunya no se’n troba, d’aquesta fermesa. D’aquí ve l’actual desconcert. La fermesa porta a la victòria perquè el referèndum és una carta guanyadora, i tirar-lo endavant té molts menys costos que impedir-lo per la força. Els sobiranistes fan molt bé d’aprofitar-se de la incompareixença d’un adversari que ha triat expressar-se a través de la Guàrdia Civil. La fermesa -justa, mesurada- portarà els demòcrates de pet cap a les urnes, i potser farà que els comuns reaccionin abans de trobar-se la plaça de Sant Jaume plena de gent cridant “Ada, volem votar”.
CORATGE.Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català; fermesa per resistir la pressió dels editorials dels diaris, els manifestos de la patronal, el xiuxiueig dels moderats de dins i de fora, que diran, més o menys: “Madrid ja ha fet el gest, el sobiranisme ja ha demostrat la seva força moral; deixem-ho aquí, ara parlem de reformar la Constitució d’aquí dos anys”. De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.
S’acosta la tardor de la fermesa i ja em sembla que sento la tramuntana bufant-me al clatell. Bones vacances.



Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

30.7.17

Serem lliures si sabem resistir les hòsties (una resposta a Pere Cardús)

«I què carall, quinze o més euros per a deixar en rídicul l'estat espanyol, les seves multes i el tribunal de comptes es paguen amb plaer»



Pere Cardús escrivia fa poc que ‘el ciutadà es converteix en esclau en el moment que accepta el càstig injust i arbitrari del poder‘. Res més lluny de la realitat. El que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà en el camí de la llibertat. Allò veritablement revolucionari no és rebutjar el càstig, sinó manternir-se en el camí traçat cap a la dignitat malgrat el càstig amb el qual el poder t’amenaça. La resta de circumstàncies són floritures que no aporten res de rellevant o resten al potencial revolucionari dels qui només responen a la crida de la seva consciència i convicció.

Mahatma Ghandi o, a casa nostra, Lluís M. Xirinacs mai no van fugir de l’acceptació del càstig. La majoria dels insubmisos i, abans, els objectors van assumir també les conseqüències dels seus fets. Sense fugir, sense ser pròfugs, pagant amb presó molts d’ells. I en l’activisme de la Crida a la Solidaritat també vam assumir totes les derivades de les nostres accions amb desenes de detencions, judicis, multes i, fins i tot, ingressos a la presó. I el més important: avui els qui dirigeixen el país cap al referèndum s’han conjurat a no deixar-se condicionar per les coaccions penals i multes milionàries.

El que fa petit el poder és la fulminació de la seva capacitat de coaccionar, de fer por, d’imposar la seva autoritat. Quan els seus mecanismes de repressió esdevenen inoperants, el poder pateix, es desgasta i pot diluir-se ràpidament. I el que fa lliures les persones és la capacitat d’imposar-se i vèncer les arbitrarietats del poder.

La Caixa de Resistència només és un instrument que reforça el motor del canvi social i nacional que desafia l’status quo de l’estat.

La Caixa de Solidaritat no és cap assegurança de vida. Cap dels membres del nostre govern que avui desafien l’estat espanyol, assumint les conseqüències de l’arbitrarietat del poder espanyol, ho fan condicionats per l’existència d’aquesta caixa.

La Caixa de Solidaritat és l’eina dels qui no som al govern, al parlament o als ajuntaments i volem contribuir a fer petit l’estat i inoperants les seves eines de coacció.

Volem que aquells que desafien les amenaces del Tribunal Constitucional sàpiguen que els ajudarem tant com puguem. Que estem amb ells.

I què carall, quinze o més euros per deixar en rídicul l’estat espanyol, les seves multes i el tribunal de comptes es paguen amb plaer. Milers de persones ja ho han fet i prou bé que ho saben.

Amb el plaer d’aquells que sabem que l’1 d’octubre votarem i que amb la nostra aportació a la Caixa de Solidaritat farem un coixí més gran per a ajudar els nostres polítics sancionats i les seves famílies. Ningú amb mentalitat de vassall necessita la Caixa de Solidaritat. Aquesta només existeix per a aquells que ja han vençut l’estat espanyol i les seves amenaces. Fem-la gran, aportem-hi entre tots milions d’euros i, amb ella, fem insignificant l’estat espanyol i imparable la victòria l’1 d’octubre.
Jordi Sànchez, president de l’ANC


Pots seguir Boladevidre

Share/Bookmark

29.7.17

Els Països Catalanopagants


Marc Cros

MARC CROS
Periodista d'EL TEMPS i creador de la guia Mapilife.
La relació que dispensa l’Estat espanyol amb Catalunya és de possessió. És el botí de guerra més preuat que tenen i el darrer que els hi queda. En l’imaginari castellà, tot el que generen els territoris de parla catalana els pertany. En són els legals administradors per dret de conquesta. A Madrid és on trobem tot un exèrcit de buròcrates, polítics i alts funcionaris que decideixen quan han d'apujar els tributs o com cal organitzar les infraestructures. Des d'allí, doncs, és des d'on es gestiona tot, com també el repartiment dels beneficis a través de trames clientelars i corrupció a gran escala. Aquest model econòmic, lluny de ser "el més federal d’Europa", replica un model colonialista. El diccionari el defineix així: "Sistema polític i econòmic caracteritzat pel domini que una nació estrangera fa d'un territori ocupat amb l'objectiu d'obtenir-ne riquesa".

Resulta molt il·lustratiu de veure com molts mapes econòmics -freds i objectius- dibuixen els Països Catalans. D’exemples n’hi ha de tots colors. El Principat, el País Valencià i les Illes són els territoris que han experimentat un major creixement del PIB després de la crisi i els tres que continuen aportant més diners a l’Estat. Una solidaritat constant en el temps que alimenta tota la maquinària castellana des de fa tres segles. A nivell administratiu, els tres territoris són els que tenen menys funcionaris públics per habitant i els tres que reben menys inversions, segons dades del mateix Ministeri d’Hisenda espanyol. Irònicament, l’amic i guionista Toni Babia, quan veu algun dels mapes econòmics de l’Estat, ho resumeix així: "Els Països Catalanopagants i els Països Castellanocobrants".
Per acabar amb tot aquest despropòsit, el proper 1 de setembre s’activa la fase final de l’Agència Tributària de Catalunya, preparada per assumir competències plenes en matèria d’impostos i que esdevindrà l’embrió de la nova Hisenda Catalana. De fet, en només dos anys s’han quasi triplicat els punts d’atenció i les oficines recaptatòries, d’aquí un mes i fins a final d'any n’hi haurà més de 150 repartides arreu del Principat. També s’han triplicat els treballadors per afrontar la futura contingència, dels 1.240 del 2015 als 2.750 previstos per a finals d’any. I el pressupost ha augmentat, passant dels 35 M als 93 M.

Un sistema que millorarà el servei d’atenció al ciutadà, ja que unifica finestretes per poder realitzar qualsevol tràmit tributari i de recaptació dels impostos. Un model de proximitat que dóna confiança i visualitza el canvi de paradigma a peu de carrer. Tot i que des de fons del Govern ara es diu que l'ATC servirà per recaptar els impostos que actualment figuren en el marc competencial, la veritat és que aquest organisme actuarà en sintonia amb la desconnexió que farà el Govern en els propers mesos.

Ara que l’Estat està disposat a continuar escanyant a base d’impostos sobre préstecs, multes per no complir la llei i amenaces als representants i treballadors públics, intervenint tots els comptes de la Generalitat, la resposta catalana està preparada. Tot sembla indicar que l'Executiu espanyol seria capaç de posar en perill tota l’estabilitat de la zona per conservar el seu botí. Serà en aquell moment quan el Govern, en legítima defensa i mostrant els mapes que tothom entén, pitjarà el botó de la desconnexió i tots els impostos, gràcies al sistema informàtic e-SPRIU aniran a la cistella de la nova i moderna Hisenda Catalana. Un mecanisme que ja existeix, és eficient i està sota control català. Només cal activar-lo.

Marc Cros: Els Països Catalanopagants - El Temps

Pots seguir Boladevidre





Share/Bookmark

27.7.17

EL TEATRE AMB EL REFERÈNDUM (Suma't al manifest)


foto de El Teatre Amb El Referèndum.

Els professionals de l'escena, intèrprets de la paraula, del gest, de la música, directors, dramaturgs, compositors, escenògrafs, il·luminadors, dissenyadors, i de totes les especialitats i modalitats artístiques, administratives i tècniques de la representació teatral ens devem al públic. Els anhels, les il·lusions, les preocupacions i els neguits dels ciutadans són la nostra motivació, la font d'inspiració, el repte amb què afrontem la nostra feina diària.


Estem convençuts que la nostra és una dedicació meravellosa perquè els artesans/artistes que treballem davant del públic aprenem i ensenyem un altre bell ofici: el de ciutadà, que consisteix a assumir responsabilitat social.

El nostre món ens ensenya a lluitar per l'honradesa de cada dia. El "respectable", el públic, és la nostra mesura perquè depenem del seu veredicte. I som conscients que aprendre el nostre ofici, en part, és l'assumpció que quan enllestim la feina, els espectadors tenen la paraula. Nosaltres, cada nit, posem les urnes; i el públic -el poble- hi diposita el seu vot afirmatiu o negatiu, totes les opcions són bones. Ens devem al públic i ens devem, doncs, als ciutadans i no podem sinó defensar el dret democràtic a Catalunya d'expressar lliurament l'opinió en aquest moment extraordinari que se'ns ofereix. I, en conseqüència, estem resolts a lluitar pel veredicte de tots els catalans i les catalanes en el REFERÈNDUM convocat per a l'1 d'octubre d'enguany.

El dia del REFERÈNDUM per la INDEPENDÈNCIA ens espera, siguin quins siguin els resultats, una estrena històrica.

SALUT I URNES!!
Signa el manifest en aquesta pàgina https://www.facebook.com/teatreambelreferendum/

Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:         @Boladevidre
Google+:     https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

Pots seguir Boladevidre
Share/Bookmark

18.7.17

Catalunya, en les consciències

diada.


Sé, a l'avançada, que aquest post pot esdevenir motiu de polèmica. Que pot no agradar, i fins enfadar, a persones que tinc i em tenen per amic. Ho assumeixo.

Quan fa set anys vaig començar a escriure i a intervenir en les xarxes socials i tenir el meu propi blog, venia del silenci forçat i mafiós que m'havien imposat els mitjans informatius de la meva ciutat. El director d'un ells em va arribar a confessar que "rebasas el límite crítico que mi periódico y esta ciudad están dispuestos a admitir".

Vaig començar a escriure per poder expressar les meves opinions, contagiades pel virus de la militància d'esquerres, però sense obediències ni servituds a ningú, perquè havent pagat un alt preu per això, no les tenia.

Tinc la fortuna d'haver tingut, en la meva adolescència, una reglada i metòdica formació marxista. Algú, que malgrat el temps transcorregut encara no puc citar, es va encarregar d'això. Quan els nois de la meva edat llegien còmics jo llegia a Hegel, Comte, Fichte, Feuerbach, Engels ... i Marx.

Sóc marxista no de vocació sinó de formació, cosa que ha frenat la meva tendència genètica a l'anarquia. Molta gent es declara marxista i no han vist, ni de lluny, un llibre de Marx. Dic tot això perquè en el seu mètode d'anàlisi de la realitat, Marx es va declarar contrari als nacionalismes. Els valorava com un instrument de les burgesies per desenvolupar el seu poder i les seves economies.

Això va ser rigorosament cert en la seva època i en el seu context. El ferotge nacionalisme antagònic entre França, Alemanya i Anglaterra va empènyer a dues guerres mundials amb el tristíssim saldo de 250 milions de morts.

En acabar l'anomenada "Segona Guerra Mundial" -en realitat van ser només una- es va desenvolupar a tot el món, especialment a Àsia i Àfrica un procés descolonitzador on, precisament, els nacionalismes no burgesos van canviar el mapa del món. Índia es va independitzar de la Gran Bretanya per un esforç gegantí de cultura i identitat, encapçalat per persones com Mahatma Gandhi. Xina es va treure totes les influències occidentals en els estats i ciutats de la costa, sense cap suport de les anomenades burgesies, aliades, en aquest cas, amb els interessos estrangers.

Tots els estats de l'Àfrica van recuperar la seva "nacionalitat" amb un procés similar, milions de despellissats expulsaven l'imperialisme, aliat també amb les burgesies econòmiques locals.

Assistim aquests dies a una desqualificació, suposadament ideològica, del procés sobiranista de Catalunya. Vocables i propaganda superficial, anatemes de la dreta pel trencament de la "Unitat Nacional" i de l'esquerra, per apriorismes de classe.

Marx, ens va donar, precisament, una eina per analitzar la realitat: el materialisme dialèctic. És la burgesia la impulsora de l'anomenat "proces" a Catalunya? Res més lluny de la realitat. Els anomenats "convergents" de Pujol i Més no eren sobiranistes, eren "catalanistes folklòrics". El seu sobiranisme és cosa de fa tres dies. Precisament com gairebé única sortida per tapar la corrupció generalitza i compartida que tenien amb els governs de Felipe González i Aznar, de ranci centralisme castellà-estepari.

He tingut l'oportunitat de conèixer de prop la realitat de Catalunya. El sobiranisme és, pura i simplement, un moviment transversal, que afecta la majoria de les capes socials, culturals i econòmiques. És la reafirmació d'una identitat, antagònica de l'espanyol i el castellà des del fons de la Història i de l'Edat mitjana que s'articula al associacionisme: el veïnal, cultural o d'oci.

Amb una visió simplista, temerària i irresponsable, l'Estat Central ve ignorant la produnda realitat d'aquest sentiment. "Bombardéalos cada vint anys" va dir una personalitat tinguda d ' "esquerres"

Les dues regions més industrializas del país, Catalunya i Euskadi, eren -i són- lògicament les de major riquesa. Euskadi es va agenciar, encara en el franquisme, un foralitat fiscal diferent. "Els seus diners per a ells". Catalunya no. I d'aquesta manera, la seva aportació al PIB nacional és superior al que rep. Amb una certa lògica si no hi fos, com està, basada en l'abús. Els "serveis" de Catalunya estan en molt pitjor estat que els altres.

Per exemple, el seu parc elèctric, la seva xarxa de distribució i potència, està obsolet. Els transformadors, interruptors i centrals de Catalunya són antics i desfasats. No suporten la càrrega. Fa uns anys hi va haver una apagada que va durar una setmana. Un miracle! Un miracle que no hi hagi un cada mes. He treballat quaranta anys en una empresa elèctrica i es del que parlo.

Milions de catalans han de pagar diàriament l'ús d'autopistes. Les concessions administratives són eternes, i molts treballadors han d'incloure en les seves despeses mensuals una quantitat per a uns peatges que són pràcticament obligatoris.

Els transports públics en una concentració urbana com el "Gran Barcelona" de quatre milions d'habitants són una vergonya. Les que anomenen "Rodelies", els trens de rodalies, tenen uns vagons, unes locomotores, de rebuig, els trens es retarden, es trenquen, i la gent viatja amuntegada, amb el risc cert d'arribar tard a les seves feines.

Por comparar. He viatjat de Madrid-Atocha a San Fernando d'Henares, a l'estiu, amb aire condicionat, en un tren de luxe, que a mig matí estava buit i que mantenia intacta la seva freqüència. El greuge ofèn la vista i a les persones.

Les companyies aeronàutiques que estableixen destinació o origen a l'aeroport de Barcelona, ​​es veuen obligades a fer-ho també a Madrid, per imperatiu legal. El 80 per cent de les beques universitàries que es concedeixen a Espanya són per a l'àrea de Madrid.

En definitiva, el més ferotge nacionalisme, burgès i econòmic que hi ha a Espanya, és el nacionalisme centralista madrileny. I no ho denuncia gairebé ningú. Ni els saberuts esquerrans, marxistes de patacada.

Un exemple, gairebé folklòric d'aquesta realitat, que dura ja tres segles. M'ho explicava una persona molt propera als fets. El procés de contractació del futbolista Alfredo Di Stefano pel Reial Madrid. Di Stefano jugava en un equip d'escàs nivell, el Millonarios de Bogotá. Estava cedit fins a un trenta de juny pel equip de la seva propietat, el River Plate argentí. El FC Barcelona el va contractar negociant un traspàs amb el seu legítim propietari. Assabentat Bernabeu, va contractar el futbolista quan faltaven cinc dies per a aquest trenta de juny. L'assumpte es va plantejar com un plet entre les dues entitats. Per dirimir, Franco va convocar al famós "diàleg en una taula" als dos presidents, Martí i Bernabeu, al costat d'un falangista de pro i fets, Elola Olaso. Elola va arribar a la taula. Es va despenjar el pesat cinturó que portava a la cintura i va treure una pistola que hi portava i la va posar damunt de la taula. Au, a "dialogar"! Una decisió salomònica: jugaria una de cadascuna de les quatre temporades que estava contractat en un dels dos equips. Començant, naturalment, al Reial Madrid.

Abans que acabés aquesta primera temporada, Martí i Carreto (que l'havia succeït a la presidència) va començar a rebre pressions sobre les seves empreses d'importació tèxtil. Anònims li van advertir que no exportaria ni un metre de tela. Davant arguments tan "poderosos" va renunciar als seus drets sobre el futbolista.

El símil val per al moment actual. Elola-Rajoy convida a "negociar", treu el seu pistolot (La Constitució i el TC obejuno i afecte) i diu: Què negociem? El president de torn s'arruga. Veu a Soraya i diu com un cow-boy de saloon, "En vint-i-quatre hores tombo el que acordeu! ¡España i yo, somos así, catalanes!

La imatge és conseqüència d'una llarga deriva. La representa, millor que ningú, Esperanza Aguirre, davant d'una taula de signatures a la Gran Via madrilenya: ¡Una firmita CONTRA los catalanes! El PP, per motius electoristes, va jugar la basa primària d'enfrontarCatalunya a la resta de "fieles". Els donaria un grapat de vots. El monstre va créixer i hem arribat, entre la inòpia i l'absoluta manca d'imaginació, l'anulacion d'un Estatut aprovat per tothom, inclòs el Parlament Nacional, declarat "inconstitucional" per una penya de jutges amics del PP quan, per exemple, l'Estatut valencià era i és idéntic.

No sóc català. Sóc andalús, i amb molta honra, que es diria en el llenguatge del carrer. Andalusia és la meva pàtria i la meva identitat. I portem patint el mateix o pitjor maltractament de l'anomenada pomposa i demagògica "Unitat de la Pàtria". La riquesa fonamental d'Andalusia és l'agrària. I el 90 per cent del seu propietaris, viuen a la Gran Via, sense dignar-se a trepitjar mai "les seves possessions" i declarant la seva renda -si és que ho fan- a la capital de la "seva" España.

No em sento gens "patriota" d'aquesta pàtria de senyorets engominats, amb la bandereta al canell, que evadeixen els seus impostos, els oculten en comptes a Suïssa, Jersey o Panamà i que se'ls enerven les venes del coll cridant. ¡Vi-va-Es-pa-ña!

Sent com sóc, proper a Podem i a Izquierda Unida, i tot i això, estic sense embuts amb el procés sobiranista de Catalunya. Ja està bé de colonialismes!

Votaria, i votaria sí!


Pots seguir Boladevidre


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.