traducció - translate - traducción

21.2.18

LA FOLC DENUNCIA L’OFENSIVA DE L’ESTAT ESPANYOL CONTRA LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A CATALUNYA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



La FOLC dona ple suport al model d'immersió lingüística vigent a Catalunya des de l'any 1983. El govern espanyol pretén atacar l'eix vertebrador del sistema educatiu de Catalunya amb l’afany de recentralització, posant així en perill la llengua catalana com a llengua vehicular a les escoles. La feina que la comunitat educativa ha fet per a la integració i la convivència social és immensa i cal defensar-la. La immersió lingüística garanteix el coneixement de la llengua pròpia als infants i joves que a casa seva no la parlen. Al mateix temps que garanteix el coneixement del castellà a tot l’alumnat. 

Catalunya és una societat d’acollida i una part important d'aquest mèrit social es deu a la feina de cohesió del professorat a les escoles. La immersió lingüística a tots els centres educatius de Catalunya és un sistema reconegut internacionalment per tots els països que, com el nostre, tenen dues llengües oficials. Ha estat profundament estudiat i avaluat i s'ha implantat en altres països del món per la seva demostrada validesa i pel benefici al conjunt de la població sense distinció. 

La immersió lingüística és un model d'èxit que garanteix la cohesió social i treballa per evitar la segregació de la societat en funció de la seva parla, tal com preveu la llei de normalització lingüística de 1986. Un model que té el suport de la societat catalana, que és inclusiva i integradora, i que garanteix també la igualtat d'oportunitats ja que totes les persones que finalitzin els estudis obligatoris dominaran ambdues llengües, la catalana i l’espanyola, essent lliures d’utilitzar-les totes dues. I sempre podran acreditar un coneixement suficient per accedir a qualsevol feina que requereixi el coneixement del català.

Per tot això, diem ben clar que el català no es toca, defensem el nostre sistema educatiu!

dibuix

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

19.2.18

DES DE SUÏSSA: CATALUNYA. A L'ASSALT DE LA DEMOCRÀCIA, ON SÓN ELS RESISTENTS?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Traduït al castellà per: Anyeline Hernández

Hi ha la idea que recorre els ignorants a Europa, que a Catalunya es jugaria un partit entre els defensors d'un nacionalisme exacerbat i els defensors dels Estats sòlidament ancorats en els tractats europeus. I per a aquests ignorants, els independentistes catalans haurien revisat el feixisme i els Castellans de Madrid i del PP defensarien aferrissadament la democràcia i la llei constitucional. I aquesta tesi travessa, per exemple, tota la societat francesa, des Macron fins a una part dels Insoumis, des de Valls fins a Charlie Hebdo, probablement des Wauquiez fins a Marine Le Pen. Aquesta manipulació neix de la propaganda madrilenya i de l'estupidesa d'alguns periodistes propensos a prendre per diners comptants i sonants el que només és una gran empastifada i manipulació grotesca.

La demostració la incommensurable vacuïtat d'aquest debat mentider no és gaire difícil de fer.

Fonamentalment, tots els independentistes són pro-europeus convençuts. Saben que Europa és una de les defenses més fortes contra tota forma de guerra. Europa ha pacificat el continent. Estar a favor d'Europa és un element vital per al català favorable a la independència del país. Aquesta certesa ha portat als independentistes  a comunicar fora de les fronteres des del principi.

Diplocat, des del primer dia, s'ha dedicat a promoure per tots els països de la comunitat europea la seva devoció a Europa, a través de conferències, debats i escrits difosos de manera molt detallada.

El català reclama, per exemple, promoure el desenvolupament de l'aeroport de Barcelona, ​​del port i del tren; reclama el corredor Mediterrani tant desitjat per França i Alemanya, i que Madrid no vol, massa ocupat en evitar la sana inventiva de Catalunya. Els independentistes també promouen amb totes les seves forces el predomini de la llibertat d'expressió i del dret dels ciutadans a determinar el seu futur, idees cardinals dels acords europeus. Per tant, no hi ha res més europeu que els catalans, tot i que molts polítics estan decebuts avui pel silenci públic ensordidor dels líders europeus. 

La segona mentida concerneix a Espanya, que proclama al món sencer el seu amor indefectible per la democràcia i la llei. Ara bé, la democràcia, tal i com la van concebre Montesquieu, Tocqueville i els pares de la constitució americana, per exemple, es basa en primer lloc en el principi de la separació dels tres poders. Espanya és l'exemple perfecte d'un Estat en el qual el poder judicial està servilment i vergonyosament subjecte a la voluntat capritxosa i arbitrària de l'executiu. L'empresonament de Jordi Sánchez (ANC) i de Jordi Cuixart (Òmnium Cultural) és, en certa manera, el punt àlgid d'aquesta deriva clarament feixista: els actes pels que se'ls acusa són exactament el contrari dels fets reals duts a terme per aquestes dues persones (els retreuen, per exemple, d'haver incitat la multitud a danyar un automòbil policial, mentre que aquests dos homes actuaven en el sentit contrari, donant ordres per evitar tota violència i demanant a la multitud reunida que es dispersés; en resum: l'autoritat judicial, sota el control del govern espanyol, retreu als dos Jordis d'haver pintat de negre el sostre de la seva oficina, mentre que tothom els va veure, pinzell en mà, servir-se d'un pot de pintura blanca i pintar de blanc l'habitació que havien de renovar).

El repte del que passa a Catalunya és simple: es tracta de la supervivència d'Europa i la supervivència de la democràcia. No gens menys. I Suïssa, la més antiga democràcia directa Europea, pot aportar molt a favor d'aquest noble i bell combat. La nostra experiència del consens i del compromís, el nostre respecte per l'acceptació del discurs de l'altre (no sempre, però sovint), la nostra capacitat per gestionar els temps de la democràcia, el nostre sistema institucional i associatiu són moltes de les armes pacífiques de les que disposem per establir la voluntat popular. Estem fora d'Europa però podem, si, podem, salvar Europa. La nostra estratègia a Europa, no ha de ser el desinterès i deixar fer, la nostra estratègia és explicar a Europa el que pot ser una democràcia aplicada i molt serena. Suïssa pot inspirar Catalunya i Espanya, més que França, Alemanya o Itàlia. Però un sistema feixista només es pot inspirar en l'autoritarisme del seu cap o en l'arbitrari dels seus actes. I Europa sembla ser tan covarda com ho va ser amb la guerra d'Espanya (1936-1937).

Salutacions a tots els que fan el que poden per evitar el pitjor. A Catalunya i a Europa.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

18.2.18

Ens volen derrotats, però no espanyols | Salvador Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Quan semblava que el dia ja ens havia donat la ració quotidiana de xarop de bastó amb l’avís de la ministra de Defensa sobre la conveniència d’intervenir tv3, ahir dijous encara apareixien aquests d’Hostetur de Múrcia per dir-nos que premiaran a més de 200 policies dels que van venir a estovar-nos el 1-O amb un cap de setmana a la Manga del Mar Menor amb tota mena d’afalacs pel seu servei a favor de la unitat de la pàtria.
No els vull espatllar la festa, però Hostetur, i en general tots els nacionalistes espanyols que no paren de burxar-nos, haurien de saber que no és el mateix evitar que Espanya es trenqui que treballar per la unitat d’Espanya. Vull dir que la Policia Nacional i la Guardia Civil -amb poca fortuna, tot s’ha de dir- van ser uns mesos a Catalunya per impedir-ne l’emancipació, cert. Però el seu pas pel país i l’empremta que hi va deixar no va pas servir per reforçar la unitat amb Espanya, sinó tot el contrari: la va acabar d’esquerdar, i em temo que irremissiblement.
La manera com el govern espanyol, en connivència amb tots els aparells d’Estat –com ha reconegut explícitament Mariano Rajoy-, vol impedir la independència de Catalunya, no està al servei de la unitat, sinó de la submissió i derrota total dels catalans rebels. I si la repressió, les amenaces i els insults poden ser eficaços a l’hora de retardar-ne l’emancipació, en canvi, acceleren la ruptura emocional dels catalans amb Espanya. La ruptura emocional, i com em deia un lector, la ruptura moral, que encara és més definitiva i irreparable.
En resum: la seva repressió, la voluntat d’humiliar, a males, ens podria arribar a fer callar un temps. Però en cap cas ens farà espanyols.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

17.2.18

Colom arriba a Castella detingut i encadenat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Colom arriba a Castella detingut i encadenat

Marc Pons

Tal dia com avui de l'any 1500, fa 517 anys, l'almirall Cristòfol Colom i el seu germà Bartomeu Colom arribaven detinguts i encadenats al port de Cadis (Andalusia), a bord del vaixell La Gorda. Havien estat arrestats per ordre del jutge Francisco Fernández de Bobadilla, un polèmic i desprestigiat magistrat que havia estat enviat pels reis Ferran d'Aragó i Isabel de Castella per intervenir l'administració colombina. L'illa de la Hispaniola, l'única colònia consolidada, era governada per les oligarquies colonials que, l'any 1500, estaven dividides en dos partits clarament enfrontats: els partidaris dels Colom i els partidaris de la Corona.

Els partidaris dels Colom, majoritàriament catalans i valencians, aspiraven a crear i desenvolupar estructures de govern que conduïssin a la constitució d'una entitat política pròpia vinculada directament a la Corona, mentre que els partidaris de la Corona, majoritàriament castellans i lleonesos, pretenien revertir els pactes entre l'Almirall i els Reis Catòlics i convertir les colònies en una possessió territorial de la monarquia hispànica. El clima de guerra civil a l'illa de la Hispaniola i les falses acusacions de corrupció i malversació que els enemics dels Colom van abocar sobre la seva persona i la dels seus familiars, van pretextar el cop de mà de la monarquia.
El jutge Fernández de Bobadilla va arrestar i empresonar els Colom amb enganys i falses promeses. Poc després es va proclamar única autoritat a les colònies i va lliurar terres, esclaus i privilegis comercials als partidaris de la Corona, tant en perjudici de la mateixa Corona com dels partidaris dels Colom. Durant el seu govern, l'administració colonial va assolir fites de corrupció monstruoses, i la seva família acabaria convertida en una de les més riques de Castella. Els Colom serien lliurats a la justícia castellana com uns vulgars delinqüents. Empresonats a Castella, se'ls obligaria a renunciar a bona part dels pactes que, anys abans, havien subscrit amb els Reis Catòlics.
RELACIONAT

5 DE MAIG DEL 1494 - Els catalans de Colom desembarquen a Jamaica - Marc Pons9 DE NOVEMBRE DE 1493 - Els catalans de Colom desembarquen a Puerto Rico - Marc PonsFont: Colom arriba a Castella detingut i encadenat
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.2.18

Molts a qui hom ha donat per morts encara viuen una colla d'anys

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




Pere Grau - (Llegiu-lo en alemany.)
Els catalans no estan de cap manera enmig d'una fugida, sinó que s'han retirat als seus quarters d'hivern.
Si hom s'hagués de creure moltes notícies sobre Catalunya que surten als mitjans de parla alemanya, hom podria pensar que l'independentisme ha fracassat i que, en el millor dels casos, es troba en una batalla en retirada que no té cap perspectiva d’èxit. El president a l'exili i descoratjat, els partits independentistes dividits i desunits, tota la política catalana desorientada, etc.
Com tan sovint (i no em cansaré mai de repetir-ho), aquestes veus de Cassandra han investigat massa poc, si és que ho han fet. Encara que jo soc un pacifista convençut, hi ha vegades que conceptes militars poden ser molt útils per descriure una situació com l'actual. Parlant en aquests termes: es pot dir que els catalans no estan de cap manera enmig d'una fugida, sinó que s'han retirat temporalment als seus quarters d'hivern per reprendre la lluita amb un ordre de batalla diferent.
Des del final de setembre del 2017, una etapa de la pacífica revolució catalana s'ha acabat definitivament. Una etapa en la qual els catalans (a posteriori hom pot dir: molt innocentment) pensaven que a la Unió Europea i al segle XXI hi havia fronteres ètiques i polítiques que cap estat membre podia ignorar. I tampoc Espanya. La cega violència de la intervenció espanyola a Catalunya, que no ha respectat ni la Constitució espanyola, ni el codi penal espanyol, ni els pactes internacionals de Drets Humans els ha tret brutalment aquesta comprensible il·lusió. I tot ha passat acompanyat d'un silenci tan insòlit com incomprensible de les institucions europees que —pel què sembla— no han valorat encertadament, ni de lluny, ni l'abast de la revolució catalana ni les conseqüències del seu silenci. Un dia, i no trigarà pas gaire, el Sr. Juncker i el seu equip comprendran potser els danys que han ocasionat als ideals europeus.
Mentre la parcial justícia espanyola deixa patir a la presó ciutadans exemplars, i el govern espanyol utilitza totes les martingales possibles per no haver d'acceptar els resultats de les eleccions catalanes del 21 de desembre, els partits catalans han necessitat temps per reaccionar adequadament a la nova situació. Al començament tots han fet fallades (cosa que hauria de ser prou comprensible en aquesta històrica situació excepcional), però ara sembla que s'han posat d'acord sobre el nou “ordre de batalla”, i en els dies i setmanes vinents es podrà constatar que la revolució catalana que molts ja donaven per morta, segueix tan viva com sempre.
No es pot preveure exactament com es manifestarà això. Però de dues coses en podem estar gairebé segurs. Primer: per part dels catalans, l’absència de violència seguirà sent una norma de les seves accions. Segon: per part de les autoritats espanyoles segurament augmentarà el nivell de la seva repressió cega i brutal. Això ja semblen anunciar-ho les amenaces de multes contra els manifestants identificats que el 30 de gener volien demostrar el seu suport als diputats catalans.
La nova estratègia dels catalans haurà de tenir aspectes nous, creatius i inesperats. Un d'aquests aspectes sembla ser l'activament de l'Assemblea de càrrecs electes, que es va iniciar fa pocs mesos, i a la qual fins ara s'han incorporat uns 4.000 representants locals i provincials, i diputats dels parlaments europeu, espanyol i català. Els detalls se’n coneixeran aviat. I llavors (n'estic plenament convençut) fins i tot els escèptics més forts hauran de reconèixer que un moviment que té el decidit suport de més de dos milions de ciutadans no es pot matar així com així. Ni amb mesures dignes del general Franco (que també tenia les seves lleis i la seva “legitimitat”). I es veurà que Europa no s'ha tret pas del damunt un problema incòmode, i amb un silenci continuat podria perdre tota la seva credibilitat, i que Espanya i el seu govern (d’un dels partits més corruptes d'Europa) amb la seva ceguesa només ha aconseguit accelerar la velocitat de la separació de Catalunya. Perquè gent que hom donava per morta, encara viu una colla d'anys...
NB. El títol català de l’article és una traducció molt lliure d'una frase alemanya molt coneguda.

Font: El Matí Digital - Molts a qui hom ha donat per morts encara viuen una colla d'anys


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

15.2.18

De derrota en derrota fins a la victòria final

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta 

Resultat d'imatges de victòriaÉs molt bèstia pensar que, en els propers dies, és a dir, en ple segle XXI en un país de la Unió Europea, Artur Mas o Marta Rovira podrien ser empresonats preventivament sota l’acusació d’un delicte que es castiga amb 25 anys de presó. Els grups independentistes han acordat ajornar novament la investidura del president de la Generalitat perquè els advocats que els assessoren -i que deuen saber de dret però no de política- no volen que l’activitat del Parlament de Catalunya enfurismi encara més el magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, i engarjoli els líders polítics catalans citats a declarar com a investigats pel delicte de rebel·lió.
Entre dimecres i dimarts de la setmana que ve declararan -si es presenten davant del jutge- Artur Mas, Marta Pascal, Marta Rovira, Neus Lloveras, Anna Gabriel i Mireia Boya. Són sospitosos de formar part d’un suposat comitè estratègic que suposadament tenia com a estratègia proclamar la independència de Catalunya i tot perquè un altre sobiranista de segona fila tenia apuntats els seus noms en una llibreteta.
“No podem esperar res de la bona voluntat del dèspota”, li deia sovint Heribert Barrera a Jordi Pujol en els millors temps de la puta i la Ramoneta. Era un consell que ara es fa més oportú que mai quan cada dia que passa l’Estat espanyol eleva l’acarnissament contra el moviment sobiranista català, determinat a desarticular-lo i a escarmentar-lo a base d’empresonar-ne els líders i terroritzar els ciutadans, siguin mestres, comediants, periodistes o mecànics de cotxes.
Des d’aquest punt de vista, la situació no és tan incerta com sembla. Hi ha dos factors constants: l’Estat serà implacablement brutal o brutalment implacable i el moviment sobiranista encadenarà un darrere l’altre tots els moviments imaginables que posin en evidència que Espanya ha deixat de ser un estat de dret. Una i altra cosa han de servir per remoure les consciències dels demòcrates catalans, espanyols i europeus i que el dia de demà el Tribunal Europeu de Drets Humans imparteixi justícia i condemni una vegada més el Regne d’Espanya pels seus abusos antidemocràtics.
Tenint en compte doncs totes aquestes premisses, tothom hauria de tenir clar que la investidura del president de la Generalitat serà una llarga carrera d’obstacles difícils i tots molt significatius que requerirà, per part sobiranista, enormes dosis de paciència i de resistència.
A falta de petits detalls, als quals els negociadors polítics dediquen hores i hores, el guió principal, segons totes les fonts consultades i tret de nous imprevistos, és el següent. Primer, un pronunciament inequívoc de la majoria parlamentària “a favor de la restitució del president legítim”. A continuació, la  designació per part del president legítim d’un cap de Govern que se sotmetrà a la investidura com a president autonòmic. El primer designat serà un dels candidats empresonats, molt probablement Jordi Sànchez.
Que Catalunya tingui un president a l’exili –sense ordre de detenció europea- i un altre a la presó ja seria prou insòlit. Els sobiranistes esperen que això tingui alguna repercussió internacional. Però la tragèdia tindrà més episodis. Com que des de la presó no es pot governar, a continuació s’investirà com a president un altre represaliat, Jordi Turull o Josep Rull, que inexorablement també el tindrem, com a president de la Generalitat, seient al banc dels acusats en el procés per sedició i rebel·lió, i quedarà inhabilitat. I el mateix passarà amb Marta Rovira si, com està previst, assumeix la vicepresidència. I quan s’acabin els represaliats, vindran els que encara no ho estan, tot i que ja els investiguen a veure què els poden treure...
Atiar el conflicte i acumular injustícies que els acabin donant la raó. Aquesta és, més enllà de les diferències de partit, l’estratègia adoptada pels sobiranistes. Òbviament va per llarg. De derrota en derrota fins a la victòria final.
En Jordi Carbonell, catedràtic i històric de l’independentisme, que va arribar a ser president d’Esquerra Republicana, va interpel·lar durant la transició els partits autonomistes amb una frase cèlebre: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Ara, segurament diria als seus correligionaris que pitjor que la prudència serà la impaciència.
Font: De derrota en derrota fins a la victòria final

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

14.2.18

Dinàmica històrica | Santiago Niño-Becerra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Santiago Niño-Becerra

"M'agradaria explicar-li un dubte força gran amb referència al moment que es viu a Catalunya:

Soc (nom d'una professió que permanentment es troba en contacte amb gent), i he viscut amb un cert nerviosisme tot el que ha passat les últimes setmanes. Soc fill d'andalusos, vaig arribar a Barcelona fa molt de temps i em vaig integrar com tants d'altres. Mai no he tingut cap problema per considerar-me d'aquí o d'allà.

Entenc perfectament, i crec que el que no ho entén és perquè no vol, el tema del dèficit fiscal, com també entenc el que vostè ha repetit en més d'una ocasió sobre la no-necessitat de la independència total, si tinguéssim la fiscal. El problema és que, encara que vulguin fer partícip la població dels esdeveniments (estic pensant per exemple en l'Europa de les regions) i entenent que és imparable per la inèrcia del moment, tinc la sensació, parlant amb col·legues d'altres regions espanyoles, que estan en una dimensió molt, molt diferent. Espanya perdrà un tros del pastís molt important, i encara que hi hagi forces econòmiques i polítiques fora a les quals no els interessa que Catalunya estigui com està, aquí ve el meu dubte: Vostè creu que això passarà sense més ni més? Que en un moment determinat s'arribarà a un acord i que tot allò que hem viscut s'esfumarà?

Soc conscient que a les regions o països que no són sostenibles econòmicament es ressent la seva qualitat democràtica, entre altres coses perquè entenc que el primer és el primer ([pagar el] deute, i a partir d'aquí la resta). Però vostè no veu possible una recessió democràtica a tot Espanya, per això que s'escolta de vegades d''abans fora de la UE que sense Catalunya'?".

La meva resposta va ser:
Vostè sabia que Bèlgica va ser un invent? A començaments del s. XIX, quan les Guerres Napoleòniques encara cuejaven, Bèlgica encara no existia. El territori es repartia entre França i els Països Baixos, i el que es perfilava no convenia a Anglaterra: uns Països Baixos, amb Flandes formant part d'ells, molt potents (ja hi havia hagut dues guerres anglo-holandeses perquè els Països Baixos eren competidors clars d'Anglaterra). Llavors, l'únic veritable guanyador de les Guerres Napoleòniques va ser Anglaterra i va imposar el seu criteri: Bèlgica va ser inventada i Flandes va ser una de les parts de Bèlgica. Anglaterra, amb Europa ja en ordre i transformada en Regne Unit, es va dedicar als seus assumptes d'Àsia, i fins al dia d'avui.
Bèlgica existeix per la conveniència econòmica del moment, en una època en què es muntava un conflicte en un tres i no res. Imagini què pot passar ara per conveniències infinitament més complexes
Si un país com Bèlgica existeix per les conveniències econòmiques del moment en una època en què es muntava un conflicte en un tres i no res, imagini què pot passar ara per conveniències que són infinitament més complexes que les de llavors.

A començaments del s. XIX es va produir un canvi de sistema i, òbviament, de model. Llavors els estats nacionals eren l'objectiu. Compari un mapa d'Europa del 1870 amb un altre del 1770, ara penso que ens trobem en un moment similar. Aleshores, els estats eren necessaris perquè un conjunt de persones i voluntats progressessin, calia una massa crítica. Però res d'això és necessari avui. Per això el concepte d'Estat decau i emergeix amb força el de zona / àrea / clúster / regió: la tecnologia permet avui concepcions impossibles i absolutament inimaginables en el s. XIX.

Els sentiments identitaris existeixen: parli amb algú de la Llombardia o de Flandes. Sentiments que es potencien amb la sensació d''aportar més del que es rep'. A Baviera la població està cansada d'aportar perquè percep que el que rep no està en línia amb el que aporta.

És veritat que Catalunya és un territori especial perquè la repressió que va patir el territori després de 1714 va ser fortíssima, la qual cosa va augmentar el sentiment identitari. A això s'ha d'afegir la realitat, que avui ningú no nega, que, amb enormes mancances, Catalunya es veu obligada a aportar molt més del que rep. Aleshores, per pura lògica, no és estrany que una part de la població, la que més ha viscut aquestes circumstàncies, hagi adoptat una posició independentista. Però, i aquí hi ha la clau, això ha estat així perquè les circumstàncies són les idònies, ja que el concepte d'Estat s'està superant i Europa es troba en trànsit des d'una estructura d'estats a una altra de zones / àrees / clústers / regions.

Entenc que és lògica la reacció en contra de molts polítics, governs, entitats, organitzacions i institucions, estatals i europees: defensen el que abans s'hauria denominat els seus interessos de classe. A l'Europa de les regions, per exemple, quin sentit tindria una Comissió Europea o l'Eurogrup [que aplega els ministres d'Economia dels estats membres de la UE]?

Vostè i centenars de milions de persones es troben en un trànsit de model, per la qual cosa oposar-s'hi o estar-hi a favor no té sentit. Recordi el que va passar amb les colònies: cap país que va fer una guerra colonial per conservar-les la va guanyar, absolutament cap; s'haurien estalviat vides i recursos si haguessin entès que l'època de les colònies havia passat. També, però, els qui van guanyar van obtenir abundants beneficis amb aquelles guerres.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.2.18

La República s'assenta | Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els símbols són cars. El diari sembla objectar al fet que les despeses de la presidència simbòlica (que, a més, jutja molt elevats) vagin amb càrrec a l'erari. No es veu a quin altre càrrec poguessin anar sent una decisió del Parlament. O sigui, que el gobierno, molt atent a no ficar-se en més embolics per sortir-ne mal parat, pensa no donar-se per assabentat.

Deurà ser a efectes interns. Als externs, el ministre d'Exteriors ja ha tingut la delicadesa de ficar la pota insinuant un conflicte diplomàtic amb Bèlgica. La veritat, no tenen solució. Això de la política els és tan aliè com l'hoquei.

No volien un referèndum pactat d'autodeterminació i n'han tingut quatre (el 9N, el 27S, l'1O i el 21D), l'últim convocat per ells mateixos. I els han perdut tots, un darrere l'altre. Fabulós.

No volien en Puigdemont de president i en trindran dos, un de simbòlic a l'exterior i un altre real i efectiu a l'interior que tindrà un altre nom i figura però que anirà amb unitat d'acció amb l'extern. Això no hi ha manera d'evitar-ho. Com no n'hi ha d'evitar que aquesta República Catalana vagi assentant-se feliç tot i que amb penes i treballs.

Quan estiguin resolts els tràmits de la investidura s'obrirà un temps nou amb nous plantejaments i conflictes. Sembla ser que el front judicial unionista té previst escenificar un procés inevitablement polític contra l'independentisme cap a la tardor. Entre tant prosseguirà la seva tasca de processant a més gent.

Una via sense sortida ja que no és sinó la perpetuació del conflicte. És incomprensible que els instigadors del 155, el seu front mediàtic i judicial, no vegin que la repressió només pot portar a la generalització de la desobediència.

No ho veuen perquè és una qüestió de dignitat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

11.2.18

Irresponsables! | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No pots vendre un somni que saps que és impossible



Els irresponsables sempre són un perill, però en política més. I avui, directament, són un perill públic perquè pot implicar presó, exili o ruïna econòmica. No són pocs els polítics que han portat el país al caire de l’abisme i encara és hora que demanin perdó. Personalment sóc dels qui troben insultant que polítics com Ada Colau, Ernest Urtasun o Xavier Domènech no hagin fet gens d’ autocrítica, sempre tan necessària –i en el seu cas, urgent. Urgent perquè tots tres fa anys que enganyen la població d’una manera greu, irresponsable, i fins i tot cruel. Les seves paraules han confós molta gent de bona fe. Gent que creia en ells, i en el seu somni. Un somni que, per més inri, presentaven gairebé a tocar. Un camí fàcil, deien. Si es descuiden.

Recordem que Colau, Urtasun i Domènech són dels qui deien que el federalisme és a la cantonada, que mai com ara havíem tingut tants aliats a Madrid, que els vents bufen en favor de la concòrdia, i que la gent que votava Podemos anava a favor del referèndum. Presentaven un estat modern, centrat, moderat. Amb reformes necessàries, sí. Però amb parets mestres que aguantaven. Però la veritat els contradiu d’una manera cruel: a la cantonada no hi hem trobat el federalisme, sinó la presó d’Estremera. El 155 no solament el va votar el PP, sinó també el PSOE. I a Madrid, en lloc d’aliats hi hem trobat el jutge Llarena. Les parets mestres no han aguantat iaies votant. No calen reformes. Cal fotre el camp.

Quan els independentistes els dèiem que l’estat era intolerant, que el problema no era el PP, sinó també el PSOE, i els ensenyàvem la llista dels presidents catalans que han acabat a la presó o a l’exili, sabeu què ens deien? Exagerats. Mentiders. Allunyats de la realitat. Doncs ara que ja sabem que el 155 va ser aprovat no tan sols pel PP, sinó també pel PSOE, que Puigdemont és a l’exili, i Junqueras a la presó, sabeu quina és la seva reacció? Dir que ells ja ho deien. Realment espectacular. Ells (ells!) afirmen que és d’ingenus no haver calculat la reacció de l’estat. Per a flipar, que exactament els mateixos que deien que vivíem en un estat camí del federalisme ara diguin que el 155 era previsible. I que ells ja havien avisat! Però si giraven la cara davant la llista de presidents empresonats! I ara diuen que ells ja avisaven? No els fa molta vergonya? Venen una moto, al final és cotxe bomba, i xiulen com si res. Impressionant.

En fi, els independentistes, la seva DUI, el seu 1 d’Octubre, han fet evident l’Espanya negra. Presó i exili. Per això Colau, Urtasun i Domènech, i tots els irresponsables que pintaven una Espanya neta i civilitzada, s’indignen tant amb els independentistes. Som un mirall del monstre que ells amagaven. No ens ho perdonen, ni ens ho perdonaran. Els anys vinents, que se’ls faran llargs (com a nosaltres!), veuran, horroritzats, que han d’emblanquinar un altre cop un estat fosc. Fa anys que ho fan, però la feina feta ha saltat enlaire des de l’1-O. Ni tots els seus tristos homenatges a la Barcelona del 1992 no seran suficients per a fer-nos oblidar Estremera ni l’Operació Garzón. Ara els comuns ploren per les cantonades perquè no tenim govern, per més que el problema real és no tenir estat. Que ho preguntin, si no, als desnonats.

Són uns grans irresponsables. Ho són. Pinten una Espanya irreal i imaginària. I algú els ho hauria de dir: la seva estratègia causa molt de dolor. Cada cop més dolor. Que parin d’una santa vegada d’enganyar la gent amb un somni que saben que no arribarà mai. I que diguin en públic allò que accepten en privat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

9.2.18

Als partits sobiranistes | Empar Moliner

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Si Puigdemont ha de dir en públic allò que diu en privat, ho ha de dir també na Sáenz de Santamaría?
Estimats, que Soraya Sáenz de Santamaría exigeixi a Puigdemont “que digui en públic el que diu en privat” és l’acudit més bo que he sentit, des de la família reial menjant sopa. Si Puigdemont ha de dir en públic allò que diu en privat, ¿ho ha de dir també na Sáenz de Santamaría? No els ho aconsello ni a l’un ni a l’altre. Podria ser delicte (per raons que no tenen res a veure).
En privat hom té dret a dubtar, a ser un altre, a parlar clarament, a plorar o a riure, a témer o a gallejar. Hom, en definitiva, té dret a la privacitat. Però quan hom no està sol (i és el vostre cas) té també el deure d’explicar el que li passa pel cap, per no fotre els que l’estimen (nosaltres). Hom té dret a tenir un amant i té dret a no dir-nos-ho, però té també el deure de ser lleial amb nosaltres, perquè nosaltres tenim també el dret a la dignitat. Amb això vull dir que si teniu un amant i ens ho amagueu, eviteu dir-nos, almenys, que ens estimeu fins a l’infinit. No som del tot imbècils.
Els sobiranistes, que s’ha comprovat que som la majoria de catalans, estarem molt de temps junts. Pel que veig, no n’hi ha prou estant “junts” pel sí i el que cal és estar “units” pel sí. O pel qui sap. Hem votat república i ho tornarem a fer. Som el que som (som, sobretot, el que no som). I això ho sap M.Rajoy i també F. VI. Els grups d’amics i de famílies ens hem repartit el vot. Tu Puigdemont, tu Junqueras, tu Riera, perquè la situació no és normal com ho seria als països civilitzats on es vota sense hòsties. Tenim gent a la presó i a l’exili, i el govern espanyol (hi compto el rei, esclar) deu voler que ens n’oblidem. Això és el “ descabezado” que deia la Soraya. Però no ho farem. Per això demano als líders dels partits que s’entenguin com ens entenem nosaltres. Que ens expliquin el que puguin. I si no hi ha res a explicar, perquè no hi ha pla, que ens ho diguin, també, que ja ho entendrem. Els demanem la lleialtat que els oferim. Res més. Tot això.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

8.2.18

Perquè el referèndum català per la independència no va ser il·legal | l'Unilateral | Axel Schönberger

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Que el govern espanyol i la justícia espanyola des de fa anys neguin als catalans el dret de fer un referèndum sobre la pregunta si Catalunya ha d’esdevenir una república independent, no és compatible amb el dret espanyol, i és ja de per si una greu vulneració dels drets humans.
L’argument que l’execució d’un referèndum d’aquesta mena estaria en contradicció amb la Constitució espanyola i que per això fer-lo sense abans canviar la Constitució espanyola seria il·legal, és fals. El que és il·legítim és que Espanya impedeixi tal referèndum.
Els drets humans són universals i indivisibles. No són concedits per un estat, sinó que són drets irrevocables i inalienables de les persones i dels pobles. La Declaració Universal dels Drets Humans, coneguda pel públic, aprovada a l’Assemblea General de l’ONU el 1948, no és en si vinculant. Una validesa legal dels drets humans —apta per ser reclamada davant dels tribunals— es va aconseguir el 1966 amb dos pactes internacionals acordats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1966, i que van entrar en vigor el 1976, després que l’hagués ratificat una quantitat suficient d’estats membres de l’ONU. Es tracta dels pactes internacionals següents, que per a tots els països que els hagin ratificat són dret vinculant i obligat (ius cogens), que està per damunt de cada legislació nacional i trenca aquesta última —fins i tot la Constitució d’un país— en cas de contradicció, a no ser que en el moment de la firma del pacte s’hagi expressat una reserva adient.
— Pacte Internacional sobre drets civils i polítics (ICCPR).
— Pacte internacional sobre drets econòmics, socials i culturals (ICESCR).

Tots dos són tractats multilaterals internacionals.
Tots dos pactes de drets humans van ser firmats sense reserves per Espanya.
El pacte civil ICCPR, ratificat per més de 160 estats, va ser ratificat per Espanya el 27 d’abril de 1977, la República Federal d’Alemanya ja ho havia fet el 17 de desembre de 1973. La versió alemanya del text va ser publicada al butlletí oficial federal (BGBl 1973 II 1533-1555, Llei sobre el tractat internacional del 19 de desembre de 1966 sobre drets polítics i civils). A diferència de la República Federal d’Alemanya, Espanya quan el va ratificar no va expressar cap mena de reserva o de limitació.
El pacte social ICESCR, ratificat també per més de 160 estats, va ser ratificat per Espanya el 27 d’abril de 1977, i per Alemanya el 23 de desembre de 1973. La versió alemanya del text va ser publicada al butlletí oficial federal (BGBI 1973 II, 1569-1582). Ni Espanya ni Alemanya van expressar cap mena de reserva o de limitació quan el van ratificar.
Fins ara són aquests dos pactes sobre drets humans de les Nacions Unides els únics tractats internacionals de validesa mundial que defineixen els drets humans fonamentals, que són obligatoris per a tots els estats firmants i que estan per damunt dels drets nacionals respectius. Qui parli, quan sigui, de drets humans i de fer-los valer o de la seva vulneració, es refereix en primer lloc a aquests dos pactes internacionals de drets humans de l’ONU, com a font tant del dret internacional, com del dret nacional dels estats firmants.
Tots dos Pactes Internacionals de Drets Humans són clarament part integrant de l’ordenament jurídic espanyol
Espanya no solament s’ha sotmès completament i sense condicions als dos pactes internacionals de drets humans de l’ONU, sinó que a més ha fixat en la seva Constitució que els drets fonamentals i les llibertats que defineix la Constitució espanyola han de ser interpretats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i amb els tractats de Drets Humans ratificats per Espanya (Art. 10.2 de la Constitució Espanyola del 1978).
A més, la Constitució espanyola estableix de manera convincent que els tractats internacionals —i per tant els dos pactes internacionals de Drets Humans de l’ONU ratificats incondicionalment per Espanya— formen part del Dret espanyol i que el seu contingut només pot ser abolit, canviat o sospès pels procediments indicats en els mateixos tractats, o de conformitat amb les normes generals del dret internacional (Art. 96.1. de la Constitució Espanyola del 1978).
L’article 9 de la Constitució del regne d’Espanya, del 1978, té el següent contingut:
«Article 9
1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
3. La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.»
Aquest article lliga l’Estat espanyol —en primer lloc el poder legislatiu a l’ordre constitucional, i l’executiu i el judicial al Dret i a les lleis— de manera obligatòria al compliment estricte dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU, que tant són una part constitutiva de l’ordenament jurídic espanyol com dret vinculant espanyol (ius cogens) en el cas que hi estigués en contradicció algun article de la Constitució. Igual que a la República Federal d’Alemanya, a través de l’article 20.3 de la Llei Fonamental alemanya, se’n desprèn que tots els funcionaris públics tenen l’obligació de familiaritzar-se amb el contingut i amb les interpretacions de les normes dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU incorporats al dret nacional i anteposats a aquest dret.
Però també els funcionaris públics alemanys, que a causa de les seves comeses comentin els fets que a Espanya tenen relació amb els drets humans, estan supeditats al dret alemany i al dret internacional pel que fa a l’observança dels drets humans i vulneren el que han promès en el jurament del seu càrrec si, com a funcionaris de l’Estat alemany, accepten evidents vulneracions dels drets humans en un altre país, o els aproven i hi donen fins i tot suport.
La Convenció Europea de Drets Humans (CEDH)
Cal fer també referència a la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH) el compliment de la qual és controlat pel Tribunal Europeu de Drets Humans, a Estrasburg. Segons l’article 6.3 del Tractat de la UE, el CDEH forma part del Dret de la Unió. La República Federal d’Alemanya va ratificar la CEDH el 5 de desembre de 1952 i el regne d’Espanya el 4 d’octubre de 1979.
Tant a Espanya com a Alemanya, tots els òrgans estatals estan obligats a l’observança de la CEDH —i en tant que hagin entrat en vigor als dos països, també dels protocols addicionals— en el marc de les seves atribucions. Això és vàlid tant per als Tribunals Constitucionals i Tribunals Suprems dels dos països com per als respectius governs. Pel que fa a la interpretació dels drets humans i de les garanties estatals han de tenir sempre en compte tant l’observança de la CEDH, com les sentències corresponents del Tribunal Europeu de Drets Humans i els dos pactes de Drets Humans de l’ONU. No tenen cap marge de maniobra per apartar-se’n, ja que en aquest cas obrarien il·legalment i contra les constitucions dels seus països.
Cal afegir que l’article 2.1 del tractat consolidat de la Unió Europea diu el següent:
«Els valors sobre els quals es fonamenta la Unió són el respecte per la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, i la protecció dels drets humans, inclosos els drets dels individus que pertanyen a minories.»
Segons l’article 7 del Tractat Europeu són possibles sancions contra un dels estats membres, ja en el cas que hi hagi el perill d’una contravenció greu dels drets fonamentals de la UE, establerts en l’article 2.1. Espanya també ha acceptat sense reserves aquesta regulació contractual.
El dret a decidir dels catalans
Els catalans són un poble a part, amb llengua, costums i tradicions pròpies, i per tant una nació ben diferenciada. Com a poble diferenciat, d’acord amb l’art. 1 dels dos pactes de Drets Humans de l’ONU, i per tant d’acord amb el dret espanyol, ells tenen —i ningú més que ells— el dret inalienable d’autodeterminació, i a través de la jurisprudència permanent de l’ONU el right to decide que se’n deriva, el dret de pròpia decisió.
Segons els drets internacional i espanyol, han de poder decidir lliurement sobre el seu estatus polític i organitzar en llibertat el seu desenvolupament econòmic, cultural i social. Aquest dret no se’ls hi pot negar amb la indicació que l’Estat espanyol ja els hi concedeix una ‘autonomia’ parcial. Segons l’article 19 de l’ICCPR, els catalans tenen a més el dret humà a una il·limitada llibertat d’opinió. Així, l’Estat espanyol estava i està legalment obligat a donar als catalans la possibilitat d’expressar, en forma d’un referèndum, de quina forma el poble català vol fer ús en el futur del seu dret d’autodeterminació. Si no ho fa i impedeix tal referèndum, vulnera massivament els drets humans i no actua de manera diferent que dictadures que només volen concedir i limitar per als seus ciutadans els drets humans ‘a la carta’.
Amb l’argumentació que la Constitució espanyola del 1978 no preveu la possibilitat de fer un referèndum sobre una eventual independència d’una comunitat autònoma, el Tribunal Constitucional espanyol —que com a mínim des del 2010 de manera clarament conflictiva i en alguns casos vulnerant els propis estatuts, va prendre decisions partidistes contra Catalunya i seguint els desigs del govern espanyol, ignorant els pactes sobre els drets humans i invocant articles de la Constitució espanyola que són subordinats a aquells pactes— va prohibir qualsevol referèndum sobre la independència de Catalunya i així va declarar també el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com a il·legal.
Ja això sol es pot considerar una vulneració molt greu dels drets humans i és un cas per al Tribunal Europeu de Drets Humans i per a l’ONU.
La pregunta de si el poble català, d’acord amb la Constitució espanyola, té el dret d’emetre el vot en un referèndum sobre una possible independència del poble català, s’ha de respondre afirmativament i sense reserves, ja que el superior dret internacional, que està reconegut a la Constitució espanyola com a dret obligatori i vinculant, anul·la tota disposició en contra que es trobi a la Constitució i al dret espanyols.
Per això no calia ni cal cap reforma de la Constitució espanyola per fer possible un referèndum català d’aquesta mena, ja que una reforma de la Constitució amb la participació de tota la població espanyola com a premissa per l’ús del dret d’autodeterminació per part del poble català vulneraria essencialment el dret humà col·lectiu d’autodeterminació del poble català.
Aquest dret només el té el poble català, però no la població total espanyola, a la qual no li pertoca cap dret d’opinar-hi. Per això no es pot seguir cap camí jurídic que privi el poble català del dret d’autodeterminació. Els drets humans són indivisibles i inalienables. I cada article de la Constitució espanyola s’ha d’interpretar a la llum dels drets humans. No pot ser d’una altra manera. Si el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem d’Espanya no ho fan, posant alguns articles de la Constitució espanyola per damunt dels drets humans, deixen d’actuar dins el marge de l’ordenament jurídic i legal de l’Estat espanyol i perverteixen allò que hauria de ser un estat de dret.
El diàleg polític, únic camí viable
Una solució del problema entre Espanya i Catalunya ni requeria ni requereix canvis legislatius, sinó d’un diàleg polític. Aquest diàleg, des de fa anys i de manera provada l’ha desitjat la part catalana i ha provat d’efectuar-lo, però el govern central espanyol, dirigit pel Partit Popular, s’hi ha negat permanentment, fins i tot després de les eleccions del 21 de desembre de 2017.
Com a conseqüència, es planteja la pregunta de la legitimitat segons el dret internacional tant del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com de la proclamació d’una república catalana independent. Un informe redactat per quatre acreditats experts en Dret internacional, en anglès i amb un volum de 161 pàgines —Catalonia’s Legitimate Right to Decide: Paths to Self Determination— examina, per començar, el desenvolupament històric des de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola el 1978 (https://www.unige.ch/gsi/files/9115/0461/7417/EXECUTIVE_SUMMARY_Catalogne.pdf).
Els autors de l’informe recalquen a les notes preliminars (obra citada, pàg. 10) que tant el Tribunal Suprem del Canadà, el 1998, referint-se al Quebec, com el Tribunal Suprem Internacional, el 2010, referint-se a la declaració unilateral d’independència de Kosovo, van remarcar que conflictes d’aquesta mena no es poden solucionar exclusivament amb mètodes jurídics, sinó que els cal trobar una solució política.
«Nonetheless, the political solution will have to be framed within the limits of fundamental principles structuring liberal democracies such as respect for democracy, the rule of law and fundamental human rights principally. […] the sometimes conflicting rights and principles have to be weighted against each other.»
Els quatre experts analitzen, entre altres coses, una sèrie de referèndums i declaracions d’independència d’altres països, especialment la declaració unilateral d’independència de Kosovo, que representa un important precedent per a Catalunya, ja que des de llavors s’accepta que una declaració unilateral d’independència, feta sense violència, no està en contradicció amb el dret internacional, sinó que és permesa com a aplicació de l’article 1r dels Pactes sobre els Drets Humans.
En aquest context, els experts investiguen detalladament la pregunta de si el dret internacional o l’europeu impedeix al poble català exercir el seu dret a decidir (Right to decide) sobre el seu futur polític, i arriben al resultat que aquest no és el cas:
«[…] EU law […] does not forbid the exercise of its right to decide for a European people within the EU. There are even numerous Treaty provisions that indicate that if such Right was to be exercised, EU and its member States would react positively to a new European State candidacy to join the EU» (obra citada, pág. 96).
Els quatre juristes experts en destaquen fins i tot que seria il·legítim interpretar la Constitució espanyola dient que aquesta impedeix la celebració d’un referèndum català sobre el tema de la independència de Catalunya. De les deu conclusions finals de l’informe citem-ne aquí tres dels passatges centrals:
«Catalan popular demand for the possibility to hold a referendum on political independence has been largely justified by the democratic ‘right to decide’, which has evolved from the more traditional and long-standing legal framework to the ‘national right to self-determination’. In other words, demands for political independence have been legitimized by a democratic principle invested in the catalan people, reinforced by the repeated denial to accomodate Catalonia’s demands on the part of the Spanish government.»
«From an international law perspective, it appears clearly that there is no international legal prohibition barring a sub-state entity from deciding its political destiny by assessing the will of its people. Both case law and state practice support this conclusion.»
«If Spanish national Authorities deny the right to Catalonia to negotiate its Right to decide within the Spanish political framework, then the only path left for Catalonia’s Authorities is the call for a self-determination referendum.»
(obra citada, pàgs. 138-139).

Així, «il·legítim» no ho era el referèndum català de l’1 d’octubre de 2017, sinó més aviat el dictamen del Tribunal Constitucional espanyol quan declara aquest referèndum com a il·legal. «Il·legítima» també ho va ser la intervenció policíaca abans, durant i després del primer d’octubre a Catalunya, a causa del qual i en el seu transcurs, entre altres coses, es van vulnerar massivament drets humans essencials.
El govern espanyol —en col·laboració evident amb la fiscalia i la justícia espanyoles— va fer detenir representants de les grans organitzacions civils catalanes i polítics catalans elegits, com a presos polítics, encara que havien realitzat pacíficament el seu programa polític i havien dut a terme la voluntat dels seus electors. Pel que fa a la col·laboració govern-justícia, citem que un alt funcionari del Partit Popular, Pablo Casado, va declarar la intenció d’empresonar membres del govern català i ho va anunciar quan no hi havia ni tan sols una presa de posició o acusació de la fiscalia espanyola, i posteriorment la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, en un acte electoral, va atribuir al seu partit el mèrit d’haver «decapitat» l’independentisme català, en tant que havia fet empresonar o fugir a l’exili els seus caps.
A més, el govern espanyol ha trepitjat el dret d’autodeterminació de Catalunya, que en els darrers anys ja havia estat molt retallat, en tant que —sense base legal, ni en la Constitució espanyola ni en el dret espanyol— va destituir el govern català, va dissoldre el Parlament català i, sense tenir atribucions per fer-ho, va convocar noves eleccions a Catalunya.
La responsabilitat va més enllà de l’Estat espanyol
No es podrà evitar de constatar a Espanya, pel període de temps des de com a mínim el setembre del 2017, una de les acumulacions pitjors i més massives de greus vulneracions dels drets humans que hi ha hagut a Europa a les darreres dècades.
Qui ho accepta o hi dóna suport, com a estadista, polític o periodista, fa causa comuna amb els que vulneren en gran estil els drets humans. El jurament que fan, entre altres, la cancellera i els ministres del govern federal alemany, d’acord amb l’article 56 de la Llei Fonamental d’Alemanya, quan prenen possessió del seu càrrec, els obliga a respectar i defensar les lleis federals, i això vol dir també el respecte dels drets humans no solament a Alemanya, sinó també en el marc internacional, i molt especialment en el de la Unió Europea.
Qui, com a membre del govern federal alemany, consent i dóna suport a les greus i massives vulneracions dels drets humans que Espanya practica a Catalunya i contra els catalans, perd qualsevol dret moral d’exercir un càrrec públic a la República Federal d’Alemanya.
La justícia d’aquells estats europeus, els polítics dels quals actualment justifiquen i donen suport a les vulneracions de drets humans a Espanya, haurà d’ocupar-se a més amb la pregunta de si possiblement, abans del referèndum català, per part d’Espanya, mitjançant corrupció, s’ha influït en polítics i polítiques, atorgant-los-hi favors de qualsevol mena —ni que sigui atorgant-los-hi premis— o prometent-ho, per tal d’aconseguir d’ells o elles una posició pro-espanyola malgrat totes les vulneracions dels drets humans.
Que en els darrers mesos i setmanes tants polítics europeus s’hagin comportat com si l’Estat espanyol, per obra de la seva Constitució i de les seves lleis, pogués concedir, suprimir o suspendre els drets humans, encara que no es cansen de denunciar vulneracions d’aquells drets —reals o presumptes— fora d’Europa, no es podrà justificar amb ingenuïtat o amb desconeixement de la situació legal, sinó que indica una situació d’interessos en contraposició a la defensa dels drets humans i, per tant, dels fonaments de la Unió Europea.
A la vista de la situació legal esmentada, la proclamació de la república catalana, el 27 d’octubre de 2017, va ser la conseqüència d’un referèndum legalment lícit. Ni estava ni està a la discreció de l’Estat espanyol o dels seus tribunals declarar-ne la nul·litat sobre la base d’una interpretació il·legítima de la Constitució espanyola, que no pren en consideració els dos pactes sobre els Drets Humans de les Nacions Unides que Espanya va ratificar i incorporar en el seu dret nacional.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.